Fent-s’ho al sofà (Regal de Reis?)

El mirall s’entela amb l’aigua calenta de la dutxa. Però, tot i així, pots veure que et teu cos nu encara conserva prou harmonia després de les festes. Perquè, per esborrar la cremor del desengany, t’has afartat de neules i de torró de xocolata cruixent. "Si no l’ha de tenir ell, aquest cos, no el tindrà ningú" et repeties cada dia amb la boca plena de dolç i el cor vessant de fel. Ara, però, estàs contenta que les festes només durin el que duren, perquè, una setmana més, i penses que no, que no el tindria ningú, aquest cos. Perquè ningú no el voldria.

Sents soroll al replà. Nua com vas, t’acostes a la porta. Per l’espitllera, veus dos nois joves que duen una escala i un pot de pintura i van vestits amb granotes blanques tacades de tots colors. Busquen el timbre. El so ressona per tota la casa. Un parell d’ulls foscos es claven a la part de fora de l’espitllera. Els mires fixament des de dins. T’agrada aquesta mirada franca i tendra alhora. Obres la porta. Dos parells d’ulls, els foscos, que són com puntes de carbó, i uns de clars com un matí de març, et repassen de dalt a baix sense cap mena de vergonya. Tu tampoc no en sents. No et recordes que vas nua. Hi vas sempre, per casa. Només et poses alguna cosa quan la veïna del tercer et ve a demanar sal. Però aquests nois no són pas la veïna del tercer i no has fet l’associació "veïna-tapar-se". Els dius que no necessites cap pintor (mare meva, quina mentida, exclames amb el pensament, mentre els ulls se t’escapen cap a les esquerdes de les parets). Et diuen que sí. I tu: que no. I ells: que sí. I t’ensenyen una comanda escrita amb tinta vermella damunt d’un paper groc. Hi ha el teu nom i la teva adreça. I passen. I col·loquen l’escala al mig del menjador. I el dels ulls de carbó comença a apartar mobles. I el que té el cel de març enganxat a la mirada escampa papers de diari pel terra. Sona el telèfon. Hi vas. Nua. Contestes. Sents, notes, uns ulls de nit i uns ulls de dia clavats a la teva esquena, al teu cul, a les teves cames, sense recordar encara que ni l’esquena ni el cul ni les cames no duen res al damunt. "Nena…" És ell! L’autor material del desengany d’abans de Nadal i el responsable de la teva despesa en neules i torrons de xocolata cruixent. "T’agrada el meu regal de Reis?" et pregunta a través del fil telefònic, amb veu de voler-se fer perdonar el desengany i els quilos de dolços de més. Et gires. Els pintors desvien la mirada. Contestes que sí, que t’agrada molt, el seu regal. "És que et feia tanta falta…", diu ell, satisfet, content, com si s’acabés d’arrencar un roc del pit. Penges. Al cap d’un instant, ja sou tots tres al sofà, barrejats, les granotes blanques per terra, de qualsevol manera, els llavis d’un, no saps de quin, se t’enfilen per les cuixes, i els de l’altre t’escalen els mugrons amb luxúria. Tanques els ulls i només veus colors, i carbó ardent, i cels de primavera. I t’arrapes fort a la primera cosa que trobes per no sortir volant per una finestra que un d’ells, mentre parlaves per telèfon, havia obert, potser per diluir l’olor de pintura. "Això no engreixa com els torrons", penses, mentre comences a empassar-te una neula que no té gust de neula.

Els tres orgasmes arriben gairebé de cop.

Quan la veïna del tercer truca a la porta per la seva dosi diària de sal, els manes que es vesteixin, que recullin les coses i que toquin el dos. No t’agrada que els veïns tinguin de tu una opinió que no és.

Al migdia, et truca ell: "T’ha quedat mono, el menjador?" "Sí, i tenies raó, em feia molta falta". "Aquest vespre passaré a veure’l… i a veure’t…" Podria dir-li que sí i anar corrents a comprar un pot de pintura. Però no ho fa. De cop, el gust d’una revenja dolça, amb forma de neula, li omple el paladar. "Saps què…?". Estàs tranquil·la, refeta, convençuda. "Que demà tornin per fer-me la cuina, i demà passat, el bany, i l’altre, el dormitori, i quan estigui tot, véns tu i ho celebrem". I mentre ell se’n va al banc a demanar un crèdit, ella se’n torna a la dutxa. I en passar per davant de la tassa del vàter hi tira un desengany de Nadal que feia dies que li feia molta nosa. Després, estira la cadena i somriu.