Exit, départ, sortida…

  

Me voy, que lástima pero adiós
me despido de ti y
me voy,

que lástima pero adiós
me despido de ti…

Han estat gairebé tres anys de voltar per aquest món. Però ara la Isnel aixeca el vol cap a altres terres. S'endu uns bons records, una bona experiència i uns quants grans amics i còmplices. També una gratitud immensa a qui fa possible bloc.cat, per totes les vegades que li han solucionat problemes o li han resolt dubtes. Però diuen que més enllà hi ha un món una mica més fàcil i una mica més ràpid, i que els caps de setmana i els dies de festa no tanca. I ho vol provar. Massa vegades a la vida s'ha quedat atrapada en situacions diverses, ja sigui per mandra, per por, per resignació, per falta d'il·lusió, per incopetència o per desconfiança en el futur. Li sap greu, però ja ha fet les maletes. I, de moment, se'n va. 

El seu nou món té un nom: http://gotesdisnel.blogspot.com/

[@more@]



4s comentaris

Els escenaris (Diari de la gestació d’un llibre)

Las cristalinas aguas del lago son capaces de mudar su color del azul al verde, e incluso a un enigmático gris, según los caprichos de un sol que nace y se oculta tras los conos volcánicos que lo rodean. Sus orillas, salpicadas de viejos muelles, invitan al paseo, al baño, al descanso y, sobre todo, a la contemplación y el disfrute de toda la belleza que se ofrece, desnuda de artificios, ante los ojos del admirado viajero que goza la suerte alcanzar el que Huxley definió como «el lago más bello del mundo».

Hasta aquí llegaron durante los años sesenta y setenta numerosos hippies y trotamundos, exiliados contraculturales y voluntarios de todo el mundo, para establecer sus colonias a orillas del lago, especialmente en P????. Sin embargo, desde finales de los setenta hasta bien entrados los ochenta, cuando toda G??????? se estremecía bajo el azote de una extremadamente cruel y sangrienta guerra civil, el área montañosa que rodea el lago se convirtió en una de las zonas más peligrosas del país y fueron muchos los extranjeros que la abandonaron. Pero los que se resistieron a partir, siempre mantuvieron de alguna forma vivo el espíritu de rebeldía y libertad que les animó a llegar hasta allí de manera que cuando en los noventa volvió la paz, el lago recobró su capacidad de atracción sobre los viajeros de todo el mundo y el turismo de la zona resurgió con una inusitada fortaleza en el que sin duda es uno de los rincones más hermosos y mágicos de la hermosa y mágica G??????.

Una part de la història passarà aquí. Potser amb aquesta descripció s'entengui una mica per què dic que els protagonistes estan més o menys lligats amb la revolució hippie.

Encara estic recopilant informació que em servirà a l'hora d'escriure. De moment, dissabte vaig estar enganxada a internet tot el dia i he pogut obtenir moltes dades interessants. També em serveix rememorar el viatge que vaig fer a aquest país i tornar a mirar les fotos que vaig tirar. L'argument es va consolidant més i més cada dia que passa. És una època molt maca en la gestació d'un llibre, quan encara no escrius res però et vas amarant de tot el que hi sortirà: els personatges, els escenaris, les històries, els perquès, les sorpreses. Vaig tot el dia amb paperets amunt i avall per si em ve una idea. Faig el sopar i hi penso. Me'n vaig a dormir i hi penso. Surto al jardí a regar i hi penso. I sents aquelles pessigolles, aquell petit tremolor cada cop que una peça apareix de sobte i es posa al costat d'una altra…

També estic donant voltes al títol. M'agrada començar un llibre amb un títol decidit: fa que no m'aparti de la idea original, és com si em conduís pel bon camí. Manies, suposo. Però una servidora funciona així. Vull un títol amb misteri, una cosa com… Ai, potser encara no. Més endavant.

Sobre els noms dels protagonistes principals, encara estic dubtant. N'hi ha algun que m'agrada força: Estany, Perceval, Valdemar… I de noies: Àlida, Bunda (d'Abundància), Nit (nom inspirat per en Deric)…

L'argument? Doncs la història comença aquí, al nostre país, en una família una mica especial. Després d'un succés puntual, la família i algú més es traslladaran al país de la fotografia que encapçala el post. I allà sorgiran els dubtes, les sorpreses, els misteris, els descobriments, els canvis…

De moment, estic així: pensant i inspirant-me. Però aviat, molt aviat (espero!) podré dir que ja tinc les primeres pàgines escrites.

Per cert: si algú sap d'alguna pàgina web especialment interessant sobre la cultura maia, en català o castellà, ho agrairé. N'he trobat força, però mai se sap. M'interessaria també algun diccionari on line maia (qualsevol dels que es parlen actualment)-castellà. I podeu continuar proposant noms, que encara no hi ha res decidit.

La cosa sembla que va bé. Feia temps que no sentia aquesta mena de felicitat emergent. L'experiment d'explicar aquí com es gesta un llibre també m'agrada. De moment.

[@more@]



5s comentaris

Noms (Diari de la gestació d’un llibre)

Ja tinc noms! Gràcies a la col·laboració afortunadíssima d'en Ramon, proposo una dotzena de noms de nois i una dotzena de noms de noies. Hi ha noms adèspotes i d'altres que he trobat en altres llocs. Dels que proposo, a veure quins us agraden més. Sobretot en necessito un de molt especial per al protagonista masculí. A part, n'haig de triar dos més de noi i dos més de noia. I amb aquests cinc, de moment, ja faré. Aclareixo que tots (no només el noi protagonista) són fills d'uns pares hippies (actualment reciclats) que es van ben divertir a l'hora de triar els noms per als seus fills.

Noms de noi: Ansald, Perseu, Amilcar, Perceval, Valdemar, Estany, Xerxes, Oceà, Tesaure, Josafat, Llop, Tristany.

Noms de noia: Isolda, Àlida, Fiònia, Nerina, Antiga, Refugi, Abundància, Hosanna, Leda, Perla, Ondina, Dea.

A la nit, si puc, explicaré com va el primer dia de gestació. Bon dissabte a tothom, jo me'n vaig a "treballar"!

[@more@]



4s comentaris

No sé pas què estic fent

Enceto categoria (Gotes d'escriptura) per a un invent. O una gosadia. O una imprudència. O una ingenuïtat. O un repte. O tot alhora. M'explicaré. Fa temps que no escric res -res llarg, vull dir-, perquè em falta temps i els que heu anat entrant per les Gotes ja sabeu per què. Però, d'idees, en tinc a grapats. I em moro de ganes d'escriure. I fins i tot hi ha alguna editorial que m'espera "alguna cosa" aviat. I ara estic de vacances. I m'ho he organitzat prou bé per tenir cada dia unes horetes per mi. I ho vull fer. Vull escriure un llibre aquest mes. Tinc més o menys pensat l'argument, i aquestes últimes setmanes he anat recollint informació sobre el tema. Ara només falta que m'hi posi amb ganes, amb il·lusió i aprofitant el temps al màxim. Fins aquí, tot molt clar (em penso!).

Ara arriba la gosadia (o l'invent, o la imprudència, o la ingenuïtat… o digueu-li com més us agradi). He pensat escriure un llibre donant la cara. És a dir, fent un diari al bloc de com va el llibre: si escric gaire cada dia, si m'entrebanco, si les coses surten fluïdes o no, si em trasbalsa algun assumpte quotidià per tirar-lo endavant… Però això no és tot. Des del bloc, quan convingui, demanaré ajuda. Com que no sé què pot resultar de tot plegat, si a mesura que avancen els dies veig que la cosa s'embolica, tanco la categoria, tanco el diari de com va el llibre i em dedico a fer vacances i prou, que per això ens les donen.

De moment, per prudència i precaució, només diré que es tracta d'un llibre juvenil. Els que em coneixeu també sabeu que la meva dèria és la literatura infantil i juvenil. I com que, si la cosa va bé, potser el presento a algun premi, tampoc no el transcriuré aquí, perquè després et diuen que si l'obra no és inèdita no val. Ara, alguns fragments, quan la cosa avanci, no dic pas que no…

De moment, per si hi ha algú a qui li vingui de gust donar-me un cop de mà, busco un nom per al protagonista, que serà un noi d'uns quinze o setze anys. Penso en un nom una mica original, ja que el noi en qüestió és fill d'un pare força especial, un hereu una mica frustrat de la civilització hippie, per entendre'ns. Aquests personatges viuen en una ciutat mitjana de Catalunya, que no especificaré en el llibre. També he d'acabar de pensar de què treballa el pare. Si teniu idees…

I ara una qüestió legal que podria anar a buscar en un altre lloc, però si hi ha algú que ho sap m'estalviaré la recerca d'informació. Si a un noi de quinze o setze anys l'enxampen fent un atemptat contra el medi ambient (posem per cas: un petit incendi, destrucció d'arbres, arrabassament de flors d'un parterre de la ciutat, tirar colorant a una font o a la llera d'un riu…), què li pot passar, judicialment parlant? Sanció, advertiment, etc. etc.

De moment, comencem amb això. I ja s'anirà veient. Gràcies per llegir-me i, als que us vingui de gust col·laborar-hi, gràcies per avançat.

(No sé pas què estic fent, no ho sé pas).

[@more@]

3s comentaris

“Ium”

En una de les moltes imatges que han donat i donen aquests dies sobre l'apagada de Barcelona, es veia una colla de xicots cridant això: "Queremos ium, queremos ium, queremos ium…". I no m'estranya. Fa uns quants anys, al poble on jo visc, vam estar-hi tota una setmana, sense llum. I és perillós. Molt perillós. Perquè, al final, t'hi acabes acostumant. Busques estratègies per canviar els hàbits i substituir unes coses per unes altres. Et trobes de cop amb més estones per parlar amb els de casa. A cap hora ja ets al llit i descanses més. No compres tant i t'hi mires més per adquirir allò que no es faci malbé en un dia.

És clar que al meu poble amb prou feines hi ha semàfors ni ascensors (els edificis més alts no passen de tres plantes), ni hospitals, ni grans centres comercials. De sucursals bancàries, tres. I, de fleca, una. Potser és per això que aquests dies se senten tantes veus enfadades lamentant-se així: "És vergonyós que això passi en una ciutat com Barcelona!". Deu ser per això, perquè, si no, no ho entenc. De vergonyós ho és a pertot, tant si es tracta de Barcelona com d'un poblet aïllat al mig de les muntanyes. Perquè, al cap i a la fi, de dret a gaudir de les comoditats de la vida moderna, en té tothom. De sortir a la tele, veus? potser no. Perquè a nosaltres poc que ens van fer cap cas, aquella vegada, ara que hi penso…

En fi, que torni aviat la "ium", i a veure si aleshores ho veiem tot més clar.

[@more@]

4s comentaris

Trenta-tres dies i trenta-quatre nits

D'aquí a poc més d'una setmana estaré a les portes dels trenta-tres dies i trenta-quatre nits que m'he agafat de vacances. Una de les nits la dedicaré a buscar els estels fugissers en un cel ple de misteris. I, a cada estel, formularé un desig. Una pila de desigs que encara no sé quins seran. Però me'ls imagino. De moment, i sense esperar la nit dels estels, he desitjat reviure un roure. I em penso que me'n sortiré malgrat les veus sensates dels que diuen que hi entenen i que això és impossible. Entremig de les fulles mortes, comença a sobresortir el verd tendre dels brots nous. I quan me'l miro, que ho faig tant que els veïns deuen pensar que ara sí que definitivament he perdut el seny, sento olor de primavera encara que estiguem al cor de l'estiu.

De la resta de dies i nits de vacances, només sé que vull que siguin llargs. Per dormir, per llegir, per escriure, per jugar, per nedar, per regar, per cuinar, per parar taules llargues i col·locar un plat d'esqueixada i una copa de vi davant dels meus amics mentre esperem el moment d'estirar-nos al jardí de cara al cel, buscant els estels que fugen…

Ho tinc molt pensat: si mai em toqués la loteria (que no em tocarà perquè no hi jugo) o rebés una herència (que no la rebré perquè no hi ha cap possibilitat), plegaria de treballar i em dedicaria a viure. Potser faria horaris més intensos i agafaria enrabiades més grosses, però no hauria de comptar els segons que falten per arribar a les tres, ni suportar els rampells capriciosos de regidors novells i inexperts; ni somiar en trenta-tres dies i trenta-quatre nits que, quan me n'adoni, ja hauran passat volant; ni fer plans estrambòtics (llegir, escriure, jugar, cuinar…); ni bastir fil·ligranes per dur el nen al metge, el cotxe al mecànic, o el gat al veterinari sense que s'enfonsi el món.

Tinc tan pensat el que faria, si mai em toqués la loteria o rebés una herència, que em penso que aquest any, durant la nit dels estels, només tindré un desig: reviure roures per fer veure que és primavera encara que no toqui. I les veus sensates ja poden cantar missa, si volen.

[@more@]

5s comentaris

Trenta-tres dies i trenta-quatre nits

D'aquí a poc més d'una setmana estaré a les portes dels trenta-tres dies i trenta-quatre nits que m'he agafat de vacances. Una de les nits la dedicaré a buscar els estels fugissers en un cel ple de misteris. I, a cada estel, formularé un desig. Una pila de desigs que encara no sé quins seran. Però me'ls imagino. De moment, i sense esperar la nit dels estels, he desitjat reviure un roure. I em penso que me'n sortiré malgrat les veus sensates dels que diuen que hi enetenen i que això és impossible. Entremig de les fulles mortes, comença a sobresortir el verd tendre dels brots nous. I quan me'l miro, que ho faig tant que els veïns deuen pensar que ara sí que definitivament he perdut el seny, sento olor de primavera encara que estiguem al cor de l'estiu.

De la resta de dies i nits de vacances, només sé que vull que siguin llargs. Per dormir, per llegir, per escriure, per jugar, per nedar, per regar, per cuinar, per parar taules llargues i col·locar un plat d'esqueixada i una copa de vi davant dels meus amics mentre esperem el moment d'estirar-nos al jardí de cara al cel, buscant els estels que fugen…

Ho tinc molt pensat: si mai em toqués la loteria (que no em tocarà perquè no hi jugo) o rebés una herència (que no la rebré perquè no hi ha cap possibilitat), plegaria de treballar i em dedicaria a viure. Potser faria horaris més intensos i agafaria enrabiades més grosses, però no hauria de comptar els segons que falten per arribar a les tres, ni suportar els rampells capriciosos de regidors novells i inexperts; ni somiar en trenta-tres dies i trenta-quatre nits que, quan me n'adoni, ja hauran passat volant; ni fer plans estrambòtics (llegir, escriure, jugar, cuinar…); ni bastir fil·ligranes per dur el nen al metge, el cotxe al mecànic, o el gat al veterinari sense que s'enfonsi el món.

Tinc tan pensat el que faria, si mai em toqués la loteria o rebés una herència, que em penso que aquest any, durant la nit dels estels, nom

[@more@]

1 comentari

Fàcil, fàcil, no ho és… O sí?

Venia jo aquesta tarda per la Nacional-II, ran de mar, travessant els pobles del Maresme, sota un solet reconfortant, satisfeta per la feina feta: quatre visites a grups escolars per parlar de llibres. Tenia encara retingudes a la memòria les preguntes, els comentaris, els dibuixos que els petits lectors han fet sobre el llibre llegit, les signatures (calculant una mica per sobre, jo diria que unes dues-centes!), les idees per escriure llibres nous… i he posat la ràdio. Catalunya Ràdio. La Nacional. En Llucià Ferrer, que fa un programa diari de tres hores les tardes de dilluns a divendres, parlava de llibres. Ole, ole i ole, he pensat. Però resulta que no anava de llibres, l'espai, sinó de "el llibre", el seu, el del seu programa. I anunciava a cor què vols que dissabte que ve a les 11 del matí els signaria a Girona (RECORDEU-HO BÉ, ens deia a l'audiència, A LES 11 DEL MATÍ SEREM AL CORTE INGLÉS DE GIRONA, A LES 11 DEL MATÍ, repetia, SIGNANT EL LLIBRE, I DESPRÉS, A LES 12 O QUARTS D'UNA, A LA LLIBRERIA 22). Ostres, que bé, he pensat. Veus que fàcil? Fas un programa de ràdio de 15 hores a la setmana, aprofites per escriure'n un llibre, el treus per Sant Jordi, l'anuncies tant com vulguis al teu propi programa, anuncies de passada els dies que el signaràs i els llocs on seràs per fer-ho i apa, a menjar-te el món!

Un nen, aquesta tarda, em preguntava: És difícil escriure, publicar i vendre un llibre? En aquell moment li he contestat tot el que m'ha sortit del cor, de l'experiència, del seny i de la raó. Recordo que he començat dient-li: home, fàcil, fàcil, no ho és… I tot seguit he anat parlant de les llargues estones que et passes escrivint en lloc de fer una altra cosa (ep, perquè vols, que consti!), dels pelegrinatges per les editorials, dels temps d'espera, del part, de com li segueixes amb atenció les primeres passes, el seu creixement, el seu expandiment, la tremenda il·lusió que et fa tot plegat quan culmina en una tarda com la d'avui… Una estoneta més tard, però, després d'escoltar la ràdio, ja no sé què li hauria contestat. Segurament, el mateix.

I ja paro, que després diuen que em poso amb els escriptorsmediàticsdéume'nlliuri! Al cap i a la fi, aquest senyor (i tants d'altres!) fan llibres, no? I Sant Jordi és el Dia del Llibre, oi?  I la il·lusió de treure un llibre la deuen tenir igualment, penso. Si més no, mira com li segueixen les primeres passes, pobrets, carretera amunt carretera avall, i quedant-se afònics de tant cridar durant 15 hores a la setmana a quina hora i a quin lloc presentaran el fillet que els ha costat tant de parir. O no? Doncs au, ja està.

[@more@]

20s comentaris

És meva (i només meva!)

Avui fa vuit dies que vaig fer un any! La Isnel volia venir fins aquí i dir-ho. Però no va poder. Com que és meva (i només meva!), no té temps per a ningú més, ni per a res més. Gairebé, gairebé, gairebé, ni per ella mateixa no en té, de temps. Jo ja li ho dic, que vagi, que corri, que escrigui, que balli, que rigui, que passegi, que jugui, que nedi, que parli, que somïi, que voli… I ja ho fa, ja: va, ve, torna, corre, escriu (bé, d'això, ho fa molt poc, ara), balla, riu, passeja, juga, neda, parla, somia i vola… Però ho fa tot amb mi! Perquè és meva (i només meva!).

Diu que quan jo vagi a l'institut (no falten llunes ni res, perquè passi això!), jo ja no voldré que em canti cançons, ni que m'expliqui contes ni que m'agafi a coll, i per això ara en fa reserves. Ella en diu "fer reserves" i jo en dic "acaparament". A mi ja m'està bé, perquè la Isnel és meva (i només meva!), i només faltaria que li passés pel cap fer qualsevol cosa sense mi. Només faltaria!

De vegades li veig una mirada una mica nostàlgica (només una mica). Suposo que pensa en els dies que es passava tota sola (pobreta!), capficada en aquesta pantalla, parlant (ella en diu "parlant", però jo no sé ben bé com ho diria) amb tots vosaltres a totes hores del dia, de la nit i de la matinada. Suposo que també pensa en aquella mena de llibertat tan bestial que va assaborir durant tants anys (sortia i entrava de casa quan volia, sense donar explicacions a ningú), o en aquelles hores eternes imaginant-se històries, personatges, paisatges i escenaris, escrivint-los, portant-los a una editorial, o a un premi, i després sentint aquelles pessigolletes a la panxa quan veia que allò que ella tota soleta havia imaginat i escrit es convertia en un llibre que un grapat de petits desconeguts anònims corria a comprar i a llegir. Suposo que pensa en tot això, la Isnel, quan la mirada se li torna una mica nostàlgica. Però aleshores vinc jo, l'inundo de blau, li somric, li amanyago la cara, li faig un petó, i la Isnel s'oblida de la nostàlgia i s'oblida de tot. Perquè, sabeu una cosa? La Isnel és meva (i només meva!).

Vindrà un dia que tornarà a ser una mica de tothom, jo ho sé. I ella també. Però de moment, les coses són com són. I jo no ho penso pas canviar. I ella tampoc, més que res perquè no pot.

I ara me'n vaig a omplir-la de petons, que se li ha tornat a posar una carona de nostàlgia, pobra Isnel…

[@more@]

17s comentaris

2007

2007 somnis, 2007 petons, 2007 abraçades, 2007 coses maques, 2007 joguines, 2007 somriures, 2007 paraules tendres i 2007 gotes de felicitat per a tots i totes.

Au, ja està, ja ho he dit.

[@more@]

18s comentaris