A reveure

Preview

La Isnel enceta una altra pausa. Diu que no dóna per a més. Avui fa dos anys d'aquestes Gotes: 274 articles; 10.282 comentaris; i prop de 100.000 lectures (en falten unes cinc mil per arribar-hi). I unes quantes amistats d'aquelles de debò. I uns contactes virtuals d'allò tan tendres. I una companyia immensa en aquest camp -aparentment- tan fred. Vol donar les gràcies a en Deric per haver-li donat la mà a l'hora d'entrar. I després en voldria donar tantes, de gràcies, que necessitaria dos anys més per anotar el nom de tots aquells i aquelles que l'han llegit, l'han comentat, l'han escrit, l'han abraçat, l'han acompanyat en diumenges sinistres o en matinades negres, en matins ensopits i en tardes grises. Però que també ha sentit vivament al seu costat en moments d'alegria i de felicitat.

No sap si són les ulleres noves -que li fan veure tot el que llegeix i escriu en una dimensió, encara, estranya-; o el canvi d'estació -la tardor, que la fa tancar a la closca-; o els canvis al bloc.cat, que la descol·loquen, malgrat els advertiments i l'agraïment immens a qui fa possible aquest miracle-; o la maternitat -no és el mateix ser mare als vint o als trenta que a l'edat en què ella ho ha estat, l'edat en què ja gairebé tocaria ser àvia; o aquest etern estat intern de recerques impossibles. No sap què és, però, de moment, i de nou, enceta una altra pausa.

I amb aquest blau de fons, donant la cara -ni que sigui desenfocada-, i, als braços, l'actual motor de la seva vida, la Isnel dóna les gràcies a tots els companys i companyes d'aventura. Les dóna des de dins, del fons del cor, de debò. Perquè, sense vosaltres, la Isnel no hauria estat absolutament res. I entre tots heu fet possibles moments i sensacions que no tenen preu.

Una abraçada ben forta i a reveure!

[@more@]



39s comentaris

Fires de Girona: entre l’amor i l’odi

Amor per aquells records càlids de l’adolescència més tendra i més ingènua, la dels primers petons, la de les arrambades als autos de xoc, la de sense gairebé hora de tornar a casa, la de les pessigolles a la panxa a les atraccions més atrevides. Odi per la transformació -ni que sigui per uns dies- de la Devesa: de lloc idíl·lic, únic, oxigenat i romàntic -malgrat els que critiquen que la Devesa està abandonada- a un espai absolutament sinistre, ple de sorolls indigeribles, de flaires contundents, de gentada espessa i atrafegada, amb els arbres ferits per tanta ocupació (atraccions, firaires, xiringuitos, actuacions musicals, vehicles pesants, carpes, persones). Amor pels ulls de la mainada, tan plens d’il·lusió, d’alegria. Odi pels preus abusius de tot. Amor per una ciutat -la teva- en festes. Odi per la impossibilitat de circular-hi, sigui com sigui.

Amor per anar-hi de nou empenyent un cotxet de criatura. Odi per tantes Fires recents passades d’esquena a la gresca, a la diversió, a les castanyes, als amics.

Amor per sentir de nou l’aire fred de la tardor a la pell, als ulls, a les mans, i deixar-te passar un braç per l’espatlla i sentir la calidesa d’un altre cos al costat del teu. Odi per haver-ho perdut -potser- per sempre.

[@more@]



13s comentaris

Implanificar

Ja sé que la paraula no surt al diccionari, però en el meu vocabulari hi és. Ja ho crec, que hi és! Implanificar: ser incapaç de planificar res més enllà de cinc minuts, i això sent molt optimista.

Parlo dels joves, almenys dels que tinc més a prop, és a dir, els meus dos fills grans i els seus amics i amigues. Un resum d’aquesta implanificació podria ser el següent, que comença el divendres al migdia amb un seguit de trucades de mòbil des de Barcelona.

Mama, mama, demà vindrem tots dos a primera hora del matí, anirem a buscar bolets i després dinarem a casa. Vindrem amb la C. i dues amigues més. (Uns minuts després) Mama, mama, les amigues també es quedaran a dormir, o sigui que a la tarda ens endurem l’Oleguer a donar un volt, així tu estaràs tranquil·la, després soparem a casa i t’ajudarem a banyar el nen i després anirem a Fires a Girona. (Tres o quatre minuts més tard). Mama, mama, només vindré jo, a primera hora del matí, em pots venir a buscar a l’estació de Caldes? Sí? Gràcies? Els altres vindran en cotxe més tard. Dinar per quants, dius? Ai, ara no ho sé… (Una estoneta després) Mama, mama, d’amigues no en vindrà cap, no facis cap llit de més. Dinar? No ho sé, perquè potser arribarem a mitja tarda. A buscar-me a Caldes? Mira, després et truco, perquè potser vinc en cotxe amb els altres.(Poc més tard) Mama, mama, sí que en ve una, d’amiga, a dormir. Sí, només una. A sopar? Ostres, ara no ho sé, perquè potser anirem aviat a Fires i ja menjarem alguna cosa a les barraques. L’Oleguer a passeig a la tarda, dius? Ui, ara no sé què dir-te, perquè hem quedat que anirem a veure en F. que fa dies que no ens veiem i tal. Després et truco, val? (Després). Mama, mama, en F. diu que no cal que hi passem, que no hi serà. Ah! I poden venir tres amics més a dormir? No, a sopar, no, no cal. Dinar? Ui, potser no, perquè seríem molts. Ah! No et fa res? Doncs així potser sí. (Mitja horeta després) Mama, mama, saps què? No facis dinar per ningú, que vindrem tard. Quants serem a dormir, preguntes? És que ara mateix, no… Espera que ho pregunto i després t’ho dic.(Però després es fa tard i ja no diu res més).

Dissabte al matí.

Mama, mama, ja sóc a l’estació de Caldes, que no véns a buscar-me? Ah, que no ho havies entès… Ostres, ho sento… Si no et va bé, faig dit… Ah, que ja véns? Fantàstic.

I arriba el migdia i ni ell ni jo encara no sabem per quants hem de fer dinar, perquè el mòbil de l’altre no contesta. Ni sabem quants llits hem de preparar per a la nit, perquè ningú no ha dit encara l’última paraula. I desconeixem si es quedaran a sopar. I, mentrestant, una servidora ja ha anat tres vegades a la verduleria, a carregar, i dos vegades a la fleca a encarregar i a desencarregar pa, i encara no sap si a la tarda li guardaran el petit i així ella podrà anar a acabar uns encàrrecs que ahir li van quedar pendents després d’anar a comprar per als hipotètics hostes.

Al final, avui, a l’hora de dinar (cap a les quatre!) érem cinc. El petit, se l’han endut deu minuts a passeig i una servidora no ha tingut temps de fer encàrrecs ni de res. A sopar, no s’ha quedat ningú. Ara tinc el petit dormint, després de banyar-lo sola, donar-li el sopar sola i adormir-lo sola, perquè al final els que m’havien d’ajudar tant han quedat amb no sé qui que anirien a veure el correfoc de Fires i abans farien una birra. A hores d’ara encara no sé quants vindran a dormir, ni quants es quedaran demà a dinar, ni si aniran a buscar bolets o estaran tan cansats de la nit d’avui que dormiran fins a vés a saber quina hora. Desconec si es llevaran per dinar. I, si es lleven, no sé quants ho faran. Ni si dinaran tots, o si alguns marxaran perquè els esperen a no sé on.

Resumint: que encara no he sopat, que tinc un garbuix de menjar a la nevera que encara no sé ni per a qui serà, que tinc a punt llençols i cobrellits per a un regiment però no n’he parat ni un, de llit, per si de cas no ve ningú, que estic morta i rebentada, i que no n’aprendré mai.

I que em vénen unes ganes d’agafar demà l’Oleguer ben aviat i anar a pasturar tots dos solets tot el sant dia per algun poblet petit, apartat, tranquil i assolellat que no ho sabeu pas! O sí?

Jo em penso que hi ha dos culpables clars de tota aquesta implanificació. El primer, els mòbils. A casa, no han parat de sonar en tota la tarda. I, tot i així, ningú ha estat capaç de planificar res mínimament coherent. En el meu temps, no n’hi havia pas, de mòbils. Quedàvem d’una setmana per l’altra i santes pasqües.

El segon culpable? Em penso que està claríssim, no?

[@more@]



14s comentaris

Gelosies

No sé per què, quan ens fem grans, només se’ns aguditzen els defectes i no les virtuts. La gelosia, Isnel, és cosa de l’adolescència. Fes-ne un bon paquet, dona, d’una vegada, i prepara’l per quan faci fred i el puguis llençar al foc. I deixa de patir per l’aire que (ell) respira, pel terra que trepitja, per les mirades que regala o per les carícies que se li escapen a qualsevol que no siguis tu. I no te l’escoltis quan t’insinuïi que avui va aquí i que demà allà. Deixa’l. Deixa’l que faci, que desfaci, que amagui, que somrigui, que tingui secrets o que prepari sorpreses d’aquelles que sap que a tu et cauen com una pedregada al mig del carrer. Deixa’l que visqui a la seva manera i així, potser, podràs viure tu.

La gelosia va de bracet amb l’amargor i la rancúnia, tanca les portes a la raó i posa els fonaments de l’autopista cap a l’aïllament i l’autocompassió. La gelosia et tapa els ulls i t’emmordassa el somriure, i la llibertat. T’embolcalla amb un vel gris i espès que t’impedeix veure el blau del cel o rebre l’escalfor del sol. Et talla les paraules. T’envelleix el gest. T’encarcara el somriure. Et dispara el cor. T’espatlla les nits. T’ensopeix els dies. Et malbarata la il·lusió. T’ofega els somnis. T’hipoteca la vida.

És igual que encara no faci fred, Isnel. Tu encén el foc, ja. I crema-ho tot. Tot. Va.

[@more@]

8s comentaris

Ulleres

Només porto ulleres per llegir i escriure. I com que això ho faig normalment a casa, quan surto a comprar no les agafo mai. I després, passa el que passa. Que compro tonyina en escabetx en lloc de tonyina en oli d’oliva, o m’he carregat quatre ampolles de litre i mig d’aigua amb gas en lloc d’aigua natural. I encara sort que em sé de memòria que el cafè descafeïnat sol anar en envasos vermells! Però ara ja em comencen a canviar els colors de les llets senceres, semi-desnatades o desnatades i vaig ben despistada.

Però avui ha estat el darrer avís. Tinc uns gatets petits que encara no saben que no poden fer les seves necessitats damunt d’un coixí que hi ha al sofà i que es veu que els va de conya per deixar la seva "petjada". Sé que ho aprendran, com ho han après tots els altres. Però, de moment, el pobre coixí acaba cada dia de pet a la rentadora. Doncs l’altre dia se’m va ocòrrer comprar un repelent que diuen que va tan bé per ensenyar als gats i als gossos on no vols que hi deixin res. Les lletres "REPELENTE PARA GATOS Y PERROS" eren molt grosses i les vaig llegir perfectament. Aquesta tarda, he agafat l’espray i m’he posat a vaporitzar com una beneita el coixí, el sofà i, de passada, mig menjador, per si de cas. De cop i volta, s’ha estès per tota la casa una insuportable pudor d’alguna cosa semblant al petroli i, a més, m’ha vingut mal de cap. M’he posat les ulleres i he llegit a les instruccions que només era vàlid per als exteriors i en llocs ben ventilats. D’una revolada, he agafat el nen, he obert totes les portes i finestres, he sortit de casa i no he tornat fins després de dues hores ben bones. Quin ensurt! Em pensava que trobaria tots els gats inconscients i, de passada, també inconscients els lladres que segurament haurien entrat en veure una casa oberta als quatre vents i sense ningú a dins.

Però no. Els gats encara són tots ben vius i, de lladres, ni un, ni viu ni mort.

Em diuen que potser em caldria una revisió de la vista. Però jo estic segura que la culpa la tenen els redactors de les instruccions dels envasos, que cada dia les fan amb lletra més petita.

De totes maneres us haureu fixat -i, si no, ara us ho dic- que he recuperat la meva antiga plantilla per al blog. Trobo que, a l’altra, la lletra era massa petita. O no?

Val, d’acord. Un dia d’aquests aniré a l’oculista. Si més no, quan vagi a un restaurant, no hauré de demanar al meu veí de taula que em llegeixi la carta. Quina mania que tenen alguns en escriure-ho tot tan petit! Quina mania!

[@more@]

15s comentaris

El meu tercer tall de digestió

El meu primer tall de digestió el vaig tenir quan tenia catorze anys i vaig rebre la primera carta d’amor. Era d’un noi que es deia Elies i treballava de mecànic en un poble on hi vivia la meva millor amiga i em convidava a passar-hi uns dies el juliol, quan n’era la Festa Major. L’Elies era el primer noi que m’havia tret a ballar en tota la meva vida. I, dies després, quan jo ja tornava a ser a casa, vaig rebre una carta seva que em va tallar l’alè, el ritme cardíac i gairebé la vida. El record d’aquells compassos sota un envelat precari en plena nit estiuenca als braços d’un noi que a mi em semblava el més guapo, el més fort i el més valent del món em va acompanyar durant molts dies i, sobretot, moltes nits, fins el dia que el meu pare em va dir que ja n’hi havia prou de tot plegat, que fes el favor d’oblidar-me del mecànic i que preparés la revàlida de sisè, que estava al caure.

El meu segon tall de digestió el vaig tenir un grapat d’anys més tard, concretament la nit del 20 de març de 1980. Per aquell temps, feia pocs mesos que m’havia casat i vivia a Figueres. Davant les primeres eleccions autonòmiques, havia posat tota la meva fe, la meva esperança i el meu -per què no dir-ho?- amor en un home bo, de mirada sincera, de paraules justes i de posat amable que combregava de totes totes amb el que jo volia per al meu país. Es deia Joan Reventós i m’hi sentia tant a prop, políticament parlant, com mai més m’hi he sentit amb ningú. I estava tan segura que guanyaria -que guanyaríem- que, quan vam adonar-nos que no havia estat així, el que aleshores era el meu marit em va haver de donar una ració extra de Primperan per aturar aquella allau de decepció, de llàgrimes i de restes del sopar que emergia, tot barrejat, d’un estòmac absolutament revoltat.

El meu tercer tall de digestió l’acabo de tenir ara, ara mateix, escoltant i veient un debat que m’ha provocat alguna cosa molt semblant al fàstic.

Quan vaig rebre la carta de l’Elies era una adolescent inflada de romanticisme d’estar per casa. Quan en Joan Reventós va perdre les eleccions del 80 era una dona jove plena d’idealismes alimentats encara per les posicions radicals de la universitat que m’havia tocat viure i amb tota una vida per endavant i anar trenant amb una convicció que, aleshores, era el pal de paller de la meva existència. En el debat d’avui m’he sentit una persona cansada d’escoltar mentides i farta de no entendre res de res. El senyor Montilla, que d’altra banda mereix tots els meus respectes, està tan allunyat d’aquelles posicions que abraçava amb tanta convicció fa més de vint-i-cinc anys que ja no sé on sóc.

Els que teniu la santa paciència d’anar seguint les Gotes sabeu que el meu no és un blog polític. No ho és, no ho ha estat i no ho serà mai. Per tant, només ho diré una vegada: Maragall, què has fet? Què heu fet, entre tots plegats, els socialistes d’aquest país, amb l’herència d’aquelles persones que ens van fer creure que a Catalunya era possible una política d’esquerres, social, lliure, justa, moderna i creïble?

Quina llàstima d’espinacs gratinats amb beixamel, de llenguado a la planxa, de recuit amb mel i d’una copeta de vi xilè. Quina llàstima de sopar, sí. I quina llàstima de polítics, quina llàstima de país i quina llàstima quan, de cop i volta, t’adones que les conviccions que t’inflaven de força en els millors anys de la teva vida ara reposen en algú que és – o almenys a mi m’ho ha semblat- el més ensopit, el més gris, el més insegur i el més dirigit de tots. Quina llàstima no entendre-hi una mica més, Isnel, per rescatar d’algun lloc secret i amagat un mínim vot de confiança cap a allò en què has cregut des que l’Elies va desaparèixer de la teva vida per posar-hi una revàlida i fins el moment en què la maduresa (?) es va menjant, poc a poc, els espais més ingenus de la teva existència. Quina llàstima que ahir s’acabés el Primperan a casa. Quina llàstima de sopar i quina llàstima de debat. Mare meva, quina llàstima!

[@more@]

17s comentaris

Retorn al meu Mart

Escric des d’un ordinador on no hi ha ces trencades ni accents oberts ni, misteriosament, "cus". Bé, la "cu" hi és, peró si la faig servir, s’esborra tot. O sigui, ke faré servir la k en lloc de la "cu".

He tornat a Mart… Els k m’heu seguit en akests gairebé dos anys de bloc, sabreu ke, just en comencar-lo, me’n vaig anar a Mart i des d’allá escrivia les meves impressions. Mart no és Mart, lógicament. Peró jo parlava de Mart inspirant-me en les "Crónikes marcianes" d’en Ray Bradbury (un llibre ke us recomano). Des del seu Mart, una Isnel forca desconcertada, i també una mica espantada, va comencar a fer amics virtuals, unes amistats ke, en akest temps, han anat creixent i multiplicant-se.

Akesta vegada, el retorn a Mart és especial. No hi he anat sola: una coseta de cinc mesos ha vingut amb mi i hauríeu d’haver vist les hosteses de l’avió com se l’enduien a passejar amunt i avall dels passadissos perké agafés el son o, simplement, perké es distregués. I és ke travessar l’Atlántic és llarg. Perké el meu Mart, ja ho sabeu, de fet es diu Guatemala.

Akesta vegada m’hi estaré més dies. Tindré més temps per conéixer un país ke només surt als diaris de casa nostra kuan hi passa un huracá o hi ha algun intent de cop d’estat. Peró Guatemala existeix malgrat els huracans i la precária situació política. I té llocs preciosos per visitar, i blaus espléndids per admirar, com el del llac Atitlán, i una poderosa barreja de colors en estat pur en els mercats com el de Chichicastenango. i una gent dolca, i generosa, i amable. I una história antikíssima, eskitxada d’elements de tota mena, comencant pels maies, passant pel domini espanyol segles més tard i, més recentment, una guerra civil tan cruenta i dolorosa ke encara és ben viva en el record de molta gent.

I, entremig, la Isnel. Que encara busca i es pregunta mil coses, com si anar a l’altra part de món l’hagués d’ajudar gaire… Una Isnel potser renovada per una maternitat recent, buscada i volguda, peró amb akest buit tan gran encara, tan ferotge… Una Isnel ke, per poc ke pugui, escriurá des de Mart les impressions d’akest retorn.

Una abra(ce trencada)da!

[@more@]

19s comentaris

Conte curt

Hi havia una vegada un nen que es deia Oleguer. El set de setembre feia cinc mesos i la seva mare li va preguntar què volia que li regalés. L’Oleguer, després de rumiar-hi una mica, molt poc, va dir: mama, vull temps! I la mare li va regalar un sac ple de temps del seu.

N’hi havia de moltes mides i colors: temps de dormir, que és blanc i suau com el cotó; temps de passejar, que és blau com el mar i com el cel; temps de llegir, que és verd i tranquil; temps d’escriure, que és una mica esbojarrat i amb tots els colors del món; temps de cuinar, que és molt perfumat; temps de pensar, que gairebé no es veu ni es nota; temps de blocs, que s’enyora molt quan se t’acaba.

I, ara, la mare gairebé no en té gens, de temps, però és feliç, molt feliç, perquè l’Oleguer el té tot: tot el temps del món dins d’un sac preciós de tots colors.

I vet aquí un gos i vet aquí un gat i aquest conte curt ja s’ha acabat.

[@more@]

19s comentaris

Quatre mesos…

… i dues dents, i un munt d’hores "robades" a sa mare, i també alguna nit gairebé tota en blanc, i somriures a cabassos, i uns ulls oberts de bat a bat…

… i bolquers, i biberons, i més bolquers, i més biberons, i les hores que sembla que es toquen, de tan curtes. I la roba per endreçar que s’amuntega. I la feina que no es fa avui, demà tampoc.

… i tantes històries per escriure que queden arraconades. I tants blogs amics per visitar, i per comentar… I tants plans canviats, perquè tot és imprevisible, ara.

Però hi ha aquest món obert al davant, oi Oleguer? Aquest món tan gran, i tan blau… Au, anem, que quatre mesos no són res.

(No són res i són tant, tant…!)

[@more@]

33s comentaris

La “família” del santpare i la mare que els va (…) a tots plegats

Doncs n’estic una mica farta, què voleu que us digui? Estic farta de la "família" que ens proposa la santamaresglésia com si fos la única vàlida, la incontestable, la millor, l’excelsa, la virtuosa, la que ens ha de dur pel camí del bé i ens ha d’allunyar de l’infern. N’estic farta! Però, que no saben en quin món vivim, aquesta gent? En el món que vivim, senyors meus, el que hauria de comptar seria ser bona persona. I punt. I tant se val si hi ha pares i mares separats, pares i mares divorciats, dones que s’estimen i volen un fill, parelles d’homes que volen ser pares, pares i mares que no es casen, dones o homes sols que volen assumir la paternitat o la maternitat en solitari, amics que no són parella però que volen compartir un fill… Hi ha de tot, en aquest món! De tot! I posaria una mà al foc i segur que no em cremaria si assegurés que, de fills nascuts fora de la "família" del santpare, n’hi ha que són molt més desitjats i que seran molt més estimats i molt més feliços que no pas alguns nascuts dins del santmatrimoni.

De fet, el que m’emprenya no és pas que el santpare pensi així, no. Al cap i a la fi, és la seva feina. El que m’emprenya és aquesta immensa, descomunal i tenebrosa cobertura mediàtica que es fa del seu viatge i del seu missatge. I jo que em pensava que vivíem en un país laic! Això meu sí que no té perdó de déu.

[@more@]

23s comentaris