No sé per què, quan ens fem grans, només se’ns aguditzen els defectes i no les virtuts. La gelosia, Isnel, és cosa de l’adolescència. Fes-ne un bon paquet, dona, d’una vegada, i prepara’l per quan faci fred i el puguis llençar al foc. I deixa de patir per l’aire que (ell) respira, pel terra que trepitja, per les mirades que regala o per les carícies que se li escapen a qualsevol que no siguis tu. I no te l’escoltis quan t’insinuïi que avui va aquí i que demà allà. Deixa’l. Deixa’l que faci, que desfaci, que amagui, que somrigui, que tingui secrets o que prepari sorpreses d’aquelles que sap que a tu et cauen com una pedregada al mig del carrer. Deixa’l que visqui a la seva manera i així, potser, podràs viure tu.
La gelosia va de bracet amb l’amargor i la rancúnia, tanca les portes a la raó i posa els fonaments de l’autopista cap a l’aïllament i l’autocompassió. La gelosia et tapa els ulls i t’emmordassa el somriure, i la llibertat. T’embolcalla amb un vel gris i espès que t’impedeix veure el blau del cel o rebre l’escalfor del sol. Et talla les paraules. T’envelleix el gest. T’encarcara el somriure. Et dispara el cor. T’espatlla les nits. T’ensopeix els dies. Et malbarata la il·lusió. T’ofega els somnis. T’hipoteca la vida.
És igual que encara no faci fred, Isnel. Tu encén el foc, ja. I crema-ho tot. Tot. Va.
[@more@]
La gelosia -i també l’enveja, que hi té certs contactes- són passions molt humanes, han donat molt de material a la literatura i a la música. Són inevitables, destructores si es porten al límit. Crec que tots -i totes- n’hem patit una mica, en major o menor grau. La gelosia és absurda, perquè no arregla res, tan sols fa patir, però que sigui absurda no vol dir que no sigui ben quotidiana, lligada a la natura humana. Hi ha gent que afirma que no és gelosa, però que, com en tants aspectes de la vida, actua de forma engelosida en moltes ocasions.
A mi, afortunadament, crec que m’ha passat al revés. Altres defectes m’han augmentat amb els anys, però aquest, concretament, penso que no, cada vegada -de moment- penso que m’afecta menys aquesta passió, que no va enlloc, perquè patir perquè algú ens traeix o ens vol trair o ens sembla que ens vol trair, o no ens tracta de forma justa en comparació amb algú altre, no canvia la realitat, inevitable.
En fi, que m’he enrotllat. Una abraçada, Isnel, i no crec que tu hagis de tenir gelos de ningú, ben mirat, més aviat a l’inrevés.
Trobo que ho has explicat molt bé, Isnel. És preciós, el teu text, com tot el que tu escrius, i exacte. Que fàcil que és, oi, a través de la raó, explicar una cosa tan complicada i fiblant? I com n’és, de difícil, exercir allò que la raó té tan clar!
Va, que aquesta lucidesa presideixi les teves passes a partir d’ara. Tu vals massa per estar patint d’aquesta manera. Tu vals el que no està escrit però que es descobreix fàcilment en allò que escrius. Tu no et mereixes viure una relació amb música de Campanades a Morts com a rerafons. De cap manera. I els qui t’estimem t’ajudarem a entendre-ho.
Va, fem l’esforç de trobar la pau interior i el somriure plàcid als llavis. No demanem a la vida un xic de coherència perquè la vida no en sap res, d’això. La coherència, la pau, la tranquil·litat, la serenitat estan en nosaltres. I en l’Oleguer.
No saps les ganes que tinc de veure’t. Amiga.
Estimada Isnel:
Acabo de proveir bé el Vaixell de garnatxa, i mistel·la, i vi ranci, i champagne francès. Com que fa tant bon temps, la castanyada la farem a coberta. Mirant les estrelles i fent-la petar, plàcidament. En Cisco i en Tinet ja tenen a bord quilos i més quilos de castanyes i moniatos. I en Cisco ja s’ha posat a fer panellets dels que ell sap fer: els de pinyons, els d’ametlles i els de cafè són la seva especialitat, els millos panellets de la cristiandat, t’ho asseguro. T’hi espero, eh!
No m’he adormit, noooooooooooo!!! Tenia els ulls tancats perquè m’ho estava imaginaaaaaaaaant!!! Ostreeeeeeees, quina enamoramenta, la guspira aquesta, nooooooooooooo???
Ara no sé què dir, perquè tu ja ho dius tot. Va, fem aquest foc, rostim unes castanyes, encara que ens haguem de posar davant de la llar amb banyador i llencem tots els mal rotllos a les brases. Un petó, bonica
D’això …. Com diu l’omar, ara que s’ha de fer castanyes i moniatos és un bon moment. I quan l’enceguis, avisa’m que jo també tinc uns paquets a llençar al foc 🙂 Un petonàs!!!
Jo poso el llumí i el diari per encendre el foc!!!
I des pas, com diuen més amunt, fem unes castanyes i uns moniatos!
No se perque Isnel, mai he vist la gelosia del tot dolenta… Perque quan hi ha gelosia, hi ha quelcom mes…
No se explicarme be: la gelosia es dolenta, pero quan arribem a aquest estat es perque tambe ens importa la persona a la q tenim gelos…
I despres reflexiono, i crec que hi ha dos tipus de gelosia: la gelosia inocent, sana… i clar la gelosia d’enveja, la dolenta…
Pero en el teu cas, jo tambe t’ajudo a cremar-ho tot, tot lo dolent que puguem cremar… Femn bon foc purificatiu d’estats d’anim!!! 😀