Amor per aquells records càlids de l’adolescència més tendra i més ingènua, la dels primers petons, la de les arrambades als autos de xoc, la de sense gairebé hora de tornar a casa, la de les pessigolles a la panxa a les atraccions més atrevides. Odi per la transformació -ni que sigui per uns dies- de la Devesa: de lloc idíl·lic, únic, oxigenat i romàntic -malgrat els que critiquen que la Devesa està abandonada- a un espai absolutament sinistre, ple de sorolls indigeribles, de flaires contundents, de gentada espessa i atrafegada, amb els arbres ferits per tanta ocupació (atraccions, firaires, xiringuitos, actuacions musicals, vehicles pesants, carpes, persones). Amor pels ulls de la mainada, tan plens d’il·lusió, d’alegria. Odi pels preus abusius de tot. Amor per una ciutat -la teva- en festes. Odi per la impossibilitat de circular-hi, sigui com sigui.
Amor per anar-hi de nou empenyent un cotxet de criatura. Odi per tantes Fires recents passades d’esquena a la gresca, a la diversió, a les castanyes, als amics.
Amor per sentir de nou l’aire fred de la tardor a la pell, als ulls, a les mans, i deixar-te passar un braç per l’espatlla i sentir la calidesa d’un altre cos al costat del teu. Odi per haver-ho perdut -potser- per sempre.
[@more@]
Res és gratuit. Quan es guanya una cosa se’n perd una altra… o quan se’n perd una se’n guanya una altra, depèn de com es vulgui veure. Els nens ho tenen fàcil per guanyar-ne més que no perdre’n, perquè encara no han acumulat masses anys rera seu. Ells també arribaran a odiar les fires, tot i que ara els sembli quelcom impossible.
Pel que comentes de la devesa per mi dista molt de ser un lloc idíl.lic i romàntic, (únic, sí… i oxigenat, doncs suposo que més oxigenat que cap altre lloc de la ciutat), però no pateixo pas massa per ella aquests dies. Jo sóc dels primers d’anar a pixar als arbres quan estic a barraques i ben a gust que m’hi quedo.
Res de Hight Parks ni res de res. La Devesa és inigualable. I les barrakes el mateix et dic. Una cosa sense l’altra no té sentit.
Com diu en Myrddin, quan guanyes una cosa es sol perdre una altra. Tu has guanyat una «petita» coseta que és una monada…i ela tindràs al teu costat per sempre més. En canvi, les barrakes són uns dies.
Crec que has fet un «bon negoci» isnel.
Una forta abraçada!
Continues nostàlgica, Isnel, no sé pas que us ha passat però em dol el teu patiment i el desgavell que intueixo que tens. Mira’t només aquest àngel que ha caigut a les teves mans i pensa que n’hi ha com jo que no tenim la teva sort tot i que ja ho intentem, ja, però la naturalesa es resisteix. És bo enyorar-se una mica però cal adaptar-se a cada etapa que ens anem trobant i ser forts per poder superar-la. Ànims i petons!
Tinc un record de Girona d’aquest estiu, l’estiu que vaig descobrir aquesta ciutat tan especial, que no té preu… potser aquest cap de setmana no m’hi vaig voler atansar per no desfigurar-lo. Petons, isnel!
La vida està plena de contradiccions, però sempre ha de primar l’amor per sobre de l’odi i sempre s’està a temps de, si no recuperar el temps perdut, de no repetir els errors del passat.
Una abraçada guatemalteca per tu!
No pateixis, isnel. Gairebé tot l’odi que descrius és per situacions de temps limitat. Les festes no duren tot l’any.
I no perdis l’esperança. Si és el que vols, segur que hi haurà algú que faci del seu braç una rebequeta. Només cal paciència 😉
Som duals, per naturalesa. No hi podem fer més. És feliç qui sap seguir el camí del mig.
Petons (per als dos)
Sempre ens movem entre dualitats, oi?
Una abraçada.
Sigui com sigui, passi el que passi, sempre cal seguir endavant.
Per cert, ben aviat dos anys de bloc eh!
Pensa que l’odi no podria ser possible si abans no hi hagués hagut amor. Tot forma part de tot, Isnet, i a poc a poc tot això va completant el trencaclosques de la nostra vida. Ara, el dibuix de les peces ens corrrespon a nosaltres fer-lo.
Isnel !!!
Feia temps que no passava per aquí !!! Ara ja t’he enllaçat i no et perdre el pas..Sapigues que res és per sempre. Sembla que la tardor t’ha posat melangiosa.
Molts petons!
Lili
p.d.: què maco està el patufet !!!!!!!
Despres del comentari d’en Voltaire em quedo sense paraules…
Pero crec que tot l’odi es amor…
I l’odi no es gratuit… Em d’apendre a aprofitar tambe aquests odis.. perque jo crec que amaguen alguna cosa… que es diu nostalgia… i que no sempre es dolenta!!!
😀
Isnel, no puc accedir a la teua pàgina des de l’enllaç que et tinc posat al meu bloc…