Gotes d\’Isnel

Ostres, quines ganes tinc de morir-me de riure, d’aquell riure que se’t posa a la panxa i no el pots fer fora per més que ho intentis, que se’t cargola a la mandíbula i et fa petar les dents, que et provoca singlot, que et fa saltar les llàgrimes, que et deixa les cames toves, que et sacseja el pit, que no et permet descansar, que et fa dir: "ai, ai, ai… pareu, sisplau… que em moro…". Riure, riure, riure… Riure de res, i de tot, i de tothom, i amb tothom. Riure i oblidar. Riure i desconnectar. Riure i perdre la memòria. Riure i estripar records. Riure i desenamorar-se. Riure i ser feliç. Riure i viure. Riure, riure…

Voldria morir-me de riure i, de sobte, que algú cridés allò de… "Hi ha algun metge a la sala?". Ostres, quin riure! I, entre riures, que en sortís un, amb un en faria prou, que em preguntés, rient: "Què? Ens hi posem, o ho deixem així?"

No sé pas què li diria, ara mateix, al metge de la sala. No ho sé pas. Perquè, entre morir-se de riure o morir-se de ràbia, hi ha, tan sols, una línia fina, finíssima, que només la pot trencar una queixalada d’ironia.

[@more@]

Tweet

Doncs aquí. El cap, el cor, tots els sentits, la vida, els somriures, els temors, el temps… Tot. Tot és aquí. En aquest badall. Comprimit, petit. Grandiós, bestial.

I la sorpresa dels somnis. També és aquí. Sóc persona de somiar molt i de recordar tot allò somiat fins a l’últim detall. Però des del naixement de l’Oleguer i fins a la "visita" dels "silenciosos", no recordo res del somiat, com si se m’hagués esborrat del tot. Però, des de fa unes setmanes (des que abaixo persianes al capvespre amb aquell desfici de fer riure), quan aconsegueixo agafar el son, els somnis que tinc són claríssims, recordables i, com a mínim, curiosos. Se m’apareixen tot de persones properes que ja fa temps se’n van anar (es van morir, vaja), que vénen a veure el nen. Aquesta última nit ha vingut el meu avi Pere a veure com teníem els melons, les síndries i els carbassons de l’hort, i a dir-nos com ho havíem de fer perquè creixessin ben ufanosos.

Aquest migdia, tot dinant, ho he comentat amb la meva mare amb una mica de temor, perquè no és dona que es cregui gaire res dels somnis ni de les aparicions fantasmals: "vigila que no se’ls endugui", m’ha dit, només. Bé, de fet, ha afegit: "ja saps com li agradava anar a l’hort…".

I, després, tot d’una, m’he adonat que avui era Sant Pere, el sant del meu avi. Uf!

No, no són somnis que m’atemoreixin. Al contrari. Em reconforten i em fan molta companyia. Ui, si tornen els "silenciosos"… No saben pas amb quin exèrcit de fantasmes s’hauran d’enfrontar, no ho saben pas…

(Estic bé, no patiu. Però no tinc temps de visitar-vos amb la freqüència d’abans. Entre el nen, els somnis i regar els melons cada dia, se m’ha girat una feinada…)

Un petó.

[@more@]

Tweet

Jo sóc d’aquella generació en què les mares, abans d’anar a dormir, ens deien que endrecéssim bé l’habitació, no fos cas que hagués de venir el capellà o el metge per una urgència i trobessin les calces per aquí i els mitjons per allà.

Doncs ara fa una estona, abans de posar-me a l’ordinador, he pensat (seré imbècil?): potser que ordeni la cuina perquè, si no, què pensaran els "silenciosos", si tornen a entrar a casa i veuen aquest escampall? Perquè jo sóc d’aquelles que, havent sopat, són incapaces d’ordenar res. Ni ara que tinc rentaplats. No senyor. La taula es queda tal qual. I el que no es faci avui, ja es farà demà (o no). A més, l’Oleguer estava "guerrero" i només em faltava deixar el nen per ordenar la cuina perquè els "silenciosos" no pensessin coses lletges de mi. Au, home! Si volen tornar a entrar, que es trobin amb el que hi ha. I punt.

Mare meva, el que fa una copeta de patxaran amb gel i un nen adormit (FINALMENT!!!).

També volia comentar el programa d’en Villatoro al 33. Me’l mirava mentre decidia si deixava la cuina neta i endreçada per als "silenciosos" o ho deixava tot ben embolicat perquè s’hi entrebaquenssin quan hi entraven (els "silenciosos"). En el programa, en Villatoro, tot un "Premi Sant Jordi", un "Premi Sant Joan", un "Premi Prudenci Bertrana" i no sé pas quants més té un programa a la tele on parla de llibres. Avui entrevistava la Carme Riera. Per què serà que sempre que miro aquest programa em fa la sensació que no s’ha llegit el llibre de què parlen? Però la qüestió no és aquesta. La qüestió és: com pot ser que tot un "premi Sant Jordi", etc. etc. etc., deixi anar un "de que" (o més) al llarg de l’entrevista. "Penso de que". "Estic convençut de que". Ai, Villatoro, Villatoro… Flamant guanyador del darrer Premi Vaixell de Vapor (24.000 euros). Au, ja ho he dit. Ostres, el que fa el patxaran amb gel! Però ja que hi sóc… Vostès creuen que el senyor Villatoro s’ha de presentar a un premi de literatura infantil? No ho sé… Ho dic perquè, sense presentar-se al premi, se’n va a qualsevol editorial de literatura infantil i juvenil i segur que li publiquen el que els presenti. O no?

Ostres, tinc una mosca, ara mateix, aquí darrere l’orella, que em fa una nosa…

És que tot plegat em fa pensar en la vegada que en Joan Barril va guanyar el premi de literatura juvenil "Ramon Muntaner". En les entrevistes que li varen fer, semblava que es justificava per haver-se passat a un "gènere menor"… Per què deu ser tan fàcil (editorialment parlant) passar-se de la literatura d’aduts a la d’infantil i juvenil, i tan terriblement dur i infructuós fer-ho a l’inrevés? I no ho dic per mi, que consti. Que jo, als adults, no sabria pas què dir-los!

Us asseguro que, si avui em tornen a entrar els "silenciosos", a part d’una cuina feta un desastre, em trobaran amb l’escopeta a punt, perquè estic d’un humor, entre una cosa i l’altra…

Au, veniu, veniu, que us espero!

[@more@]

Tweet

He recuperat la càmera digital que em van robar els "silenciosos". Ahir em van trucar els Mossos i, per la descripció de les fotos que encara hi havia, vam concloure que era la meva. Avui he anat a buscar-la. He carregat el nen al cotxe, he agafat l’autopista i apa! Cap a Granollers falta gent! El Mosso que m’ha atès era molt jove, molt atent i força guapo. A mi em sembla que, a tots plegats, els feia gràcia que anés amunt i avall amb un nen de dos mesos, perquè he hagut de fer més de cent quilòmetres, entre anar i tornar. Però, al que anava. Els he preguntat si ja tenien els lladres (i si m’ho podien dir, és clar). M’han dit que no, que no els tenen, però que es pensen que ja saben qui són. També els he preguntat si, com diuen els polítics, de robatoris n’hi ha com abans i el que passa és que la premsa se’n fa més ressó. M’han dit que de cap manera. Que el que hi ha ara és una autèntica plaga.

Ho heu sentit bé? UNA PLAGA!

Ja he recuperat la càmera digital que els meus fills grans em van regalar quan vaig fer el viatge a Guatemala. Però de l’anell de casament del meu avi no se’n sap res. Ni se’n sabrà res mai més, suposo.

De la tranquil·litat perduda, els Mossos tampoc m’han sabut dir què se n’ha fet.

I ara ja em disculpareu. Però haig d’anar a revisar per enèssima vegada les portes, les persianes, les finestres, decidir quins llums deixo encesos, ajustar la televisió a un volum que no sembli ni massa poc ni massa exagerat, i a preparar-me per tornar a passar una nit d’aquelles que ja em conec i que em fa venir basques. Perquè una cosa és estar amb un ull obert i un tancat per si el nen plora, o somia, o gemega, i l’altra és dedicar-se a esperar, cada nit (cada nit, cada nit, cada nit) que et tornin a violentar el teu (gairebé únic) refugi de sobre la capa de la Terra.

I els polítics van dient…

[@more@]

Tweet

L’altre dia pensava que l’educació i les carreteres tenen moltes coses en comú. D’una banda, de la banda de les carreteres, què en fem, d’intentar millorar la seguretat a base de carnets per punts i mil pedaços més si abans no solucionem el tema de les carreteres mal fetes?

I de la banda de l’educació, què en farem, de noves lleis de tots colors si abans no ens proposem treure tots els nens i nenes dels barracons que encara hi ha escampats pel territori?

I és que acabava de sortir d’una escola nova, esplèndida, ampla, amb vistes, pública. Una escola que tothom demanava des de feia dotze anys mentre centenars d’alumnes feien tota l’escolarització bàsica en barracons.

La meva activitat em porta a visitar escoles de tota mena per Catalunya, el País Valencià, Andorra i les Illes: escoles públiques, privades i concertades, escoles laiques i escoles religioses, escoles petites i escoles grans, escoles noves i escoles antiquíssimes. I és l’espai on es mouen aquests nens i nenes, el sostre que els aixopluga i les parets que veuen cada dia, un factor tan important per a la seva educació com ho poden ser els mestres, les lleis o els llibres. I això es nota en les seves cares, en el seu tarannà, en el seu estat d’ànim, en la lluïssor dels seus ulls, en l’espontaneïtat dels seus gestos, en l’aprofitament que fan del que se’ls ensenya, en tot.

L’altre dia, sortint d’aquella escola nova, fins i tot als mestres se’ls escapava un somriure de felicitat que jo no havia observat en els altres anys en què els havia anat a visitar als barracons. I ja no parlem del somriure dels nens i nenes, que m’ensenyaven l’aula i el paisatge tremendament obert que podíem veure a través de la finestra com si acabessin de rebre el millor regal de Reis.

Em sap greu per tots els altres que hauran passat nou anys de la seva vida (i quins nou anys tan essencials!) en una mena de vagons de tren que, per més acollidors que es vulguin fer, no són el millor lloc per aprendre allò que t’ha de fer servei la resta de la vida.

Prou de barracons, ja, home! Que segur que hi ha d’haver diners en algun lloc perquè cada nen i nena de Catalunya pugui tenir un lloc ben digne per estudiar. Gairebé m’atreviria a començar a fer una llista d’on es podrien estalviar aquests diners.

(Un altre dia ja parlaré de les carreteres…)

[@more@]

Tweet

Tendre: Que es deixa fàcilment encetar, mastegar: que no s’ha endurit, novell. Que cedeix fàcilment a les impressions, especialment als sentiments afectuosos, a l’amor. Dolçament afectuós.

La tercera persona en singular llegeix i rellegeix les fredes definicions del diccionari que té més a l’abast. I un aire gèlid, impropi d’una nit de primavera, li encarcara el clatell i li glaça els sentiments.

Però encara troba ànims per buscar una altra definició.

Tendresa: qualitat de tendre, tendror. Condició de qui cedeix fàcilment a les impressions; afecció plena de dolcesa que hom sent envers algú; manifestació d’aquesta afecció.

Però no li serveix, no li serveixen de res, avui, les definicions del diccionari. Per a ella, tendresa seria simplement un petó de comiat abans que un avió s’enlairi de nou per aquests cels absurds, i petits, i ridículs, que separen vides i apropen malentesos.

Si fos al novembre, quan sol tenir el foc de la llar encès, hi llençaria el diccionari. Tot sencer. Amb tendresa inclosa. Però no som al novembre. Som a la primavera, i se suposa que estem en una de les estacions més màgiques de l’any, per tot allò de la vida que comença, de l’escalfor del sol i de les promeses de futur.

Quines ganes, mare meva, d’encendre un bon foc! Ni que sigui amb l’excusa de cridar els bombers per apagar la xemeneia encesa. No seria pas la primera vegada! Però els bombers ofeguen les flames. I avui necessitaria una altra cosa: una mica de tendresa en vena. Així, tota de cop. Per disfressar l’absència del petó de comiat. Per dissimular les punxades al cor. Per continuar pintant-se un somriure als llavis. Per acumular reserves de felicitat inventada. Per evitar anar al contenidor de vidre i llençar-hi, amb aquella fúria que només ella sap, les ampolles buides, que fins i tot els veïns treuen el cap per la finestra en sentir el soroll tremendament exagerat de les peces esmicolades. Per allunyar el desig intens de trencar-ho tot. Per ofegar aquesta sensació d’inutilitat. Per trobar alguna cosa a la punta dels dits quan els estén cap endavant, amb aquesta mica de febre que dóna el buit més absolut i la idea que el camí que has triat és el pitjor de tots: el més mancat de tendresa.

[@more@]

Tweet

Un amic és aquell que, en un matí de diumenge de primavera, quan sap que el mar i el sol serien tots seus, es queda al teu costat a preparar centenars d’entrepans per a una muntanya de persones que, la majoria, ni coneix. Això és un amic, home!!!

S’ha llegit prou bé? O ho repeteixo més alt?

UN AMIC ÉS AQUELL QUE, EN UN MATÍ DE DIUMENGE DE PRIMAVERA, QUAN SAP QUE EL MAR I EL SOL SERIEN TOTS SEUS, ES QUEDA AL TEU COSTAT A PREPARAR CENTENARS D’ENTREPANS PER A UNA MUNTANYA DE PERSONES QUE, LA MAJORIA, NI CONEIX. AIXÒ ÉS UN AMIC, HOME!!!

[@more@]

Tweet

Falten pocs minuts per entrar al mes de juny. De fet, quan pengi això, potser ja hi serem. Enceto el cava? En vols una copa? Celebrarem que, el primer dia de juny de fa molts anys, naixia una nena que, segons expliquen els que hi eren, amb prou feines va plorar. Ni el dia del seu naixement ni durant molt de temps. Es veu que era molt conformista, que s’entretenia tota sola amb qualsevol cosa i que no portava cap maldecap.

Enguany, l’aniversari d’aquella nena és un número rodó, i tan gran que espanta. Però de tant en tant es mira el bressol que té al costat i passa balanç. I la balança es decanta per la banda de les coses bones. La banda dels fills, de les amistats de debò, d’una vocació ferma de traduir en paraules un grapat de sentiments, i d’històries inventades, i de personatges imaginats, i de paisatges capriciosos.

Llàstima del buit… Un buit tan intens que, de vegades, en una nit com la d’avui, pesa més que la banda de les coses bones. És aquest buit, tan difícil d’explicar, que fa que la nena conformista es rebel·li de tant en tant i remeni desesperadament en el bagul de l’enyor per recuperar el record d’antigues besades i submergir-se en la calidesa del desig compartit.

No vull encetar el cava només per a mi. En vols una mica? Brindarem per la vida. I per l’amor. I per les noves tecnologies, que permeten que escrigui tots aquests disbarats i que tu els llegeixis. Gràcies per fer-ho. De debò.

[@more@]

Tweet

Aquesta tarda em passejava pel Passeig de Gràcia (el de BCN), carregada de tomàquets (bé, a Girona en diem tomates) i enciams dels horts del meu poble. No és per dir-ho eh? però fan molt de goig i tenen un sabor increïble. I el meu fill vegetarià, que viu a BCN, ho sap. I sabia també que avui jo havia de baixar al Cap i Casal per assumptes propis. I ho ha aprofitat. Diu que, per les botigues del barri on viu, no en troba, d’aquests. Que els tomàquets que venen al súper on ell compra són candidats a "El tomàquet del centenari" i que els enciams semblen comunes de la dècada dels seixanta-setanta: ja sabeu, les hippies. Més que res per la muntanya d’habitants que hi troba quan els neteja. Doncs res. Que els hi he dut. Què no es fa per un fill?

La gràcia de tot plegat és que els havia de dur al lloc on treballa, perquè en aquella hora no hi havia cap altre remei. I allà on treballa no els deixen sortir amb cap paquet, no fos cas… I ha hagut d’explicar a un "segurata" el que hi havia al paquet, perquè no l’aturés quan, al vespre, sortís de treballar. I a l’home se li han obert els ulls que feia por. I ara m’imagino tota la plantilla fotent-se el gran tec de verduretes a costa meva.

Segur que a BCN no hi ha tomàquets i enciams com Déu mana?

[@more@]

Tweet

Fa dies que, quan es fa fosc, torna la por. A penes el sol s’amaga darrere les Guilleries, corres com una beneita a abaixar persianes i a tancar portes i finestres. Et parapetes en un refugi que avui fa justament vuit dies no va tenir les barricades prou fortes per aturar l’embranzida dels "silenciosos" i t’emprenyes amb tot i amb tothom. Amb el món, que cada dia et sembla més girat. Amb els fabricants de portes correderes, que les fan de nyigui-nyogui. Amb els del banc que et van deixar els diners perquè et fessis la casa. Amb els que haurien de vigilar i no vigilen. Amb els que no haurien d’entrar a les cases i hi entren. Amb els que venen sistemes de seguretat que es demostra que són ineficaços. I amb la delegada del govern de Catalunya a Girona que manifesta que, de robatoris, n’hi ha hagut sempre, que l’alarma social actual és desproporcionada i que la raó de tot plegat és perquè som massa rics i ens fem cases unifamiliars. Massa rics, diu! És ben bé que, últimament, hi ha polítics que sembla que s’hagin begut l’enteniment. Si és veritat que, en tota la comarca de la Selva (d’Arbúcies a Lloret, de Sant Hilari a Blanes, d’Amer a Riudellots, de Santa Coloma a Hostalric…) només hi ha dues patrulles nocturnes diàries de mossos, el que no s’entén de cap de les maneres és que no hi hagi més ensurts.

Fa dies que, quan es fa fosc, torna la por. I ja no saps què fer per esbandir-la. I corres d’una finestra a l’altra. I tots els sorolls del carrer, dels camps i dels boscos et semblen tenyits d’amenaces. I t’acostes al bressol i contemples el son d’un nadó que ho ignora tot i dorm tranquil. I tu també voldries dormir així de tranquil·la, així de feliç. I t’emprenyes amb tothom, però sobretot sobretot amb tu mateixa. T’emprenyes perquè tens por i no te la saps empassar. I et passes les hores amb la vista clavada a l’horitzó i poder guaitar la primera claror del dia. Com si el sol hagués d’allunyar els fantasmes i els perills. Com si després del dia no hagués de tornar mai més el capvespre. Però torna. I tant que torna!

[@more@]

Tweet