Ostres, quines ganes tinc de morir-me de riure, d’aquell riure que se’t posa a la panxa i no el pots fer fora per més que ho intentis, que se’t cargola a la mandíbula i et fa petar les dents, que et provoca singlot, que et fa saltar les llàgrimes, que et deixa les cames toves, que et sacseja el pit, que no et permet descansar, que et fa dir: "ai, ai, ai… pareu, sisplau… que em moro…". Riure, riure, riure… Riure de res, i de tot, i de tothom, i amb tothom. Riure i oblidar. Riure i desconnectar. Riure i perdre la memòria. Riure i estripar records. Riure i desenamorar-se. Riure i ser feliç. Riure i viure. Riure, riure…
Voldria morir-me de riure i, de sobte, que algú cridés allò de… "Hi ha algun metge a la sala?". Ostres, quin riure! I, entre riures, que en sortís un, amb un en faria prou, que em preguntés, rient: "Què? Ens hi posem, o ho deixem així?"
No sé pas què li diria, ara mateix, al metge de la sala. No ho sé pas. Perquè, entre morir-se de riure o morir-se de ràbia, hi ha, tan sols, una línia fina, finíssima, que només la pot trencar una queixalada d’ironia.
[@more@]
m’apunt a riure amb tu i ser feliç; el metge, que rigui amb nosaltres si vol…
El riure de vegades s’encomana, no? Bona nit, Isnel ;D
La Pente té raó…
El riure, com els somriures, s’encomanen…
I sovint, són molt millors que qualsevol metge…
ei! ens hi posem aquest diumenge??? encara que ben mirat, a la sala no hi haurà cap metge! però ho podem fer veure, així riurem una mica més.
uiuuui! els metges lluny, els metges lluny! i tu, a riure amb ganes 🙂
Hehehehe!! Aixo de riure es lo millor que hi ha!!
Exercicis diaris!!! Jo ho estic aplicant sempre!!!
Des d’aqui dalt una gran riallada!! 😀
Besets insomnes, Isnel i Oleguer 😉 .
(Em pense que la meua baixa pot durar fins al Nadal, al pas que vaig.)
una línia finíssima que separa dos móns oposats. La teva queixalada d’ironia és també una queixa alada
Ai, sí… què bé que et quedes després de riure «a mandíbula batiente»… ara me n’has desvetllat les ganes a mi també! Petonets per a tots dos
A mi m’encanta aquella tonteria que no saps d’on ve i que rius per res…
Jo també vull riure! i a ser possible, amb tu, bonica 🙂
petonassos!
Sembla que no et cal la risoteràpia, oi, Isnel? Riu, dona, riu, que més val això que plorar (encara que de vegades també és necessari). Un beset, bonica!