Doncs aquí. El cap, el cor, tots els sentits, la vida, els somriures, els temors, el temps… Tot. Tot és aquí. En aquest badall. Comprimit, petit. Grandiós, bestial.
I la sorpresa dels somnis. També és aquí. Sóc persona de somiar molt i de recordar tot allò somiat fins a l’últim detall. Però des del naixement de l’Oleguer i fins a la "visita" dels "silenciosos", no recordo res del somiat, com si se m’hagués esborrat del tot. Però, des de fa unes setmanes (des que abaixo persianes al capvespre amb aquell desfici de fer riure), quan aconsegueixo agafar el son, els somnis que tinc són claríssims, recordables i, com a mínim, curiosos. Se m’apareixen tot de persones properes que ja fa temps se’n van anar (es van morir, vaja), que vénen a veure el nen. Aquesta última nit ha vingut el meu avi Pere a veure com teníem els melons, les síndries i els carbassons de l’hort, i a dir-nos com ho havíem de fer perquè creixessin ben ufanosos.
Aquest migdia, tot dinant, ho he comentat amb la meva mare amb una mica de temor, perquè no és dona que es cregui gaire res dels somnis ni de les aparicions fantasmals: "vigila que no se’ls endugui", m’ha dit, només. Bé, de fet, ha afegit: "ja saps com li agradava anar a l’hort…".
I, després, tot d’una, m’he adonat que avui era Sant Pere, el sant del meu avi. Uf!
No, no són somnis que m’atemoreixin. Al contrari. Em reconforten i em fan molta companyia. Ui, si tornen els "silenciosos"… No saben pas amb quin exèrcit de fantasmes s’hauran d’enfrontar, no ho saben pas…
(Estic bé, no patiu. Però no tinc temps de visitar-vos amb la freqüència d’abans. Entre el nen, els somnis i regar els melons cada dia, se m’ha girat una feinada…)
Un petó.
Que bé sentir-te, en certa manera positiva. Serà que l’arribada de l’estiuet comença a escampar raigs de positivisme i sort? 😉 Gaudeix molt, isnel. Un petonet per tu i per la projecció dels teus somnis.
Encara que la relació sigui agafada pels pèls -ja saps com van aquestes coses del subconscient- la imatge de l’Oleguer, el post en si mateix i el fet que jo estic maragallià, m’han recordat aquest poema:
Furient va esclatant l’odi per la terra,
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anà a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra.
A cada esclat mortal – la gent trèmola es gira:
la crudeltat que avança, – la por que s’enretira:
se van partint el món…
Mirant el fill que mama, – la mare que sospira,
el pare arruga el front.
Pro l’infant innocent,
que deixa, satisfet, la buidada mamella,
se mira an ell, – se mira an ella,
i riu bàrbarament.
Amb la realitat dels teus fantasmes i amb les teves realitats segur que ningú podrà fer-te cap mal. Alimenta’ls bé.
Quina fotografia més bonica, Isnel, felicitats per l’Oleguer de nou i pels teus somnis. Es curiós com els somnis venen quan ells volen i no quan tu voldries tenir-los.
Respecte al poema que esmenta Pere, fet, crec, amb motiu de la bomba del Liceu, recordo que fa molts anys ens el va llegir Ricard Salvat a la universitat, com a exemple de poema molt inspirat -la paraula viva maragalliana- però poc ‘polit’ literàriament.
Mentre els fantasmes siguin fantasmes càlids i manyacs com el que has descrit, cap problema.
Un petó, maca. (Que bonica, la foto de l’Oleguer badallant).
Tens raó, Júlia, literàriament és un desatre el poema, vitalment té una força estremidora, primigènia, o no , Isnel? La vida que continua malgrat tot i que no vol saber res més que de la pròpia vida.
Gràcies per la felicitació al meu jo virtual 😉
Quina coseta més bonica!
Per cert, té cara de persona formal; però no patisques, el Lloro ho solucionarà 😉 .
Quina preciositaaaaaaat!!!!!! Gràcies per aquesta imatge (m’has fet molt contenta)… Per a tots dos, un petó comprimit, petit. Grandiós, bestial. Com el badall d’en Oleguer… 🙂
Isneeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeel !!!
Si el fantasma que es va presentar la nit passada és una persona viva que viu molt lluny de l’Oleguer i de la mare que el va pariiiiiiiir… Sí que és un fantasma, síííííííííííííííí !!!
Que a gust que està!
A casa sempre m’han dit:»Has de tenir por dels vius i no dels morts», una abraçada.
ai senyor quina cosa més bufona!!!!!
per cert, te tinc preparat un cd amb totes les fotos de la presentació de l’Ule i altres més. A veure quan te’l puc donar.
Encara que trigues una miqueta més que abans, sempre ets benvinguda, i ho saps.
Que maco l’Oleguer!!! No m’estranya que et tinga encisada, dona! Una abraçada.
(no sé que dir)
(m’he quedat bocabadada…)
és meravellós, isnel
un petó ben gran
ara m’adono que ni tan sols he llegit el post…
no he passat de la foto (no podia… no sé…)
buenuuuu…. ara el llegeixo, doncs
petons
a vegades em passa que sembla que el moment que visqui en el present ja m’hagi passat o l’hagi somiat. És ben curiós tot el que maquina el nostre cap…
Mentre siguin coses bones, no hem de patir.
Una besada ben forta isnel.
De vegades tinc sommis tant reals, que en el mateix somni em demano a mi mateixa «aquest cop m’està passant de debò oi?» i encabat em desperto :)) De tant en tant els escric, no se si serveix de res, renuncio a interpretar-los d’una manera mínimament coherent, però és que alguns són genials!. El meu marit, que li passa igual, de vegades es lleva al matí i em diu: «ui hoy que peli he visto» 😀 Feliços somnis, nens, i melons!
Moltes felicitats, fa molt que no em passejo per cap blog, la nostàlgia pot amb mi. Ara estic a un altre lloc, no crec que us recordeu de mi…
Però mira que arriba a ser maco aquest nen, eh! Jo, de somnis estranys, tants com vulguis. I en algun se m’ha acostat algun fantasma i tot, també. Però això ja t’ho explicaré algun dia a la vora de la llar quan siguem vellets… Un petonàs.
Abans era curiòs! I ara penjo poemes!I lo teu xiquet és molt guapo! Au, salut i a cuidar-se!
Quina criatura mes genial !
A seguir somiant que sempre va be, mes encara si son somnis com aquests.
Salut!
L’Oleguer és preciós 🙂
quina foto més bonica!!! jo estic (la meva parella) esperant un nen. De fet la meva història seria «Esperant en Teo». Ens queden tres setmanes i estic entre ilusionat i acollonit. Em fa rabia, molta rabia que tothom em digui que aprofiti ara. Però deu ser veritat. Encara que veient aquesta foto, ja s’em cau la baba….. Felicitats.
en quan als somnis, la meva iaia, era bruixa. Però de veritat. Sempre hi havia gent a casa per demanar que cures el mal d’ull que tenia algun nen, o que imposes les mans. Jo ara, me n’enric, però era espectacular veure la fe i les ganes que tenien de curar-se la gent que venia. Ho dic perque a vegades li havia explicat un somni i me l’interpretava. Un dia li vaig explicar un somni i em va dir «en els propers dos dies es morirà algú del carrer on vivim». Em vaig acollonir tant!!! I efectivament es va morir un veí. Avui en dia penso, era realment «bruixa» o ea una assassina?
travel nrjp search awi:n
virginia-travel