Resulta que a en tom i a la mar, se’ls ha acudit la idea de crear un conte compartit. Desprès de què tom en fes un primer tros, l’ha passat a la mar per tal que el continués, aquesta a la bitxo, aquesta a el pensador, aquest a la júlia, ella al frederic, ell a nimue, aquesta a giorgio grappa, ell a frannia, aquesta a vullunfestuc, ell a la berta i el lluís, aquests a en dav, ell a ronals, aquest a l’aina, l’ainaplenadelluna ho passa a l’Aladern i l’Aladern m’ho passa a mi..
Es tracta de copiar el conte i anar seguint la història amb aportacions pròpies, on l’última part escrita, en cursiva, pertany a l’última persona que ha escrit. Per veure qui ha escrit cada part algú ha creat un blog, l’infinit, per tal que això sigui possible.
Un cop seguit el relat s’ha de proposar a algú perquè el pugui continuar, i avisar-lo per si de cas no se n’adona. L’escollit o escollida pot negar-se a continuar el relat (no ho feu que queda lleig) però ha d’avisar per tal de poder cedir el torn a algú altre.
A mi m’agradaria proposar-ho a en Dhamma. Tot i que últimament també està de "vacances", he vist que el segueix. I personalment haig de confessar que vaig quedar embadalida amb la seva autobiografia no autoritzada. El continuaràs, Dhamma?
El conte diu així:
Hi havia una vegada en un poble arran de mar, tan petit que, en ploure, els núvols havien de fer punteria, una noia bella i tafanera, que llegia sense parar. Nit rere nit, dia rere dia, s’empassava llibres, engrescada per a conèixer coses d’arreu del món. Coses meravelloses que a partir de la lectura compulsiva, prenien forma al seu cap i s’acabaven per modelar gràcies a la seva desbordant imaginació. Tenia tant d’interès pel món que, un bon dia, va decidir anar-lo a descobrir. Volia veure, palpar, olorar, sentir tot el què feia temps que havia anat aprenent. Sí, sí, dit i fet: agafà els quatre drapaus, els entaforà a la bossa i marxà, camí enllà, amb els braços ben oberts a tot el què es pogués trobar a partir d’aquell moment, d’aquella decisió, d’aquell canvi, d’aquella aventura.
S’endinsà nua cap a les aigües folles d’aquell pensament. No és gens fàcil deixar enrere tota una vida, però aquell poble petit no es mouria mai de lloc. Amb l’entusiasme a les butxaques i el món per destí, s’encaminà a l’aeroport.
-Doneu-me un bitllet que vagi a qualsevol lloc …
L’home de darrera els vidres la mirà sorprès, li somrigué i com qui no sap que dir, respongué:
-En tinc un amb destinació a l’infinit, que surt d’aquí a cinc minuts.
-Aquest és el que vull. Doneu-me’l si us plau.
Però, de sobte, es va adonar que, si viatjava en avió cap a l’infinit, no es podria aturar allà on ella desitgés, empesa per la curiositat de descobrir més coses sobre indrets, paisatges, persones que captessin la seva atenció. Llavors va dirigir els seus passos cap a l’estació de trens, on va comprar un bitllet que la duia al mateix lloc: a l’infinit. Mentre esperava el tren asseguda en un banc de l’andana, movent els peus al ritme de la música que li marcava el seu cor, accelerat per l’emoció del moment, es va adonar que, uns metres més enllà, un noi l’esguardava de tant en tant. En un d’aquells instants en què sembla que la vida s’atura per fer una pausa i tornar a agafar embranzida, les seves mirades van coincidir. Els seus ulls la van captivar. Eren d’un color indefinit, del color de mar enterbolit tot just abans de la tempesta. Una tempesta que va sentir com es desfermava dins del seu cor.
No havia tingut mai abans aquesta sensació. Això la inquietà una mica. No trobava gens normal que el seu cor bategués d’aquella manera tan estrident. Fins i tot, en girar una mica el cap, li semblà que la dona grassa que tenia asseguda a la seva esquerra se la mirava.
-Deu estar sentint els batecs —pensà.
Mirant de tranquil litzar-se, arribà al convenciment que tot plegat devia ser cosa dels nervis del viatge. Al capdavall, era un viatge molt llarg, el que anava a emprendre. Ella, que no havia sortit mai de casa… bé, sí, de casa sí, que prou que es passava les tardes llegint a la petita biblioteca municipal. Del poble, però, no, que no n’havia sortit mai. I era tan petit… Estava absorta fins a tal punt en aquests pensaments, que no s’adonà que el xicot d’ulls de color indefinit s’havia assegut al seu costat. En sentir-lo tan a prop, ho va veure clar; els seus nervis no eren pas cosa del viatge. Ara, tenia la impressió que els batecs del seu cor fins i tot l’hi feien fer petits bots sobre el banc on s’asseia. Allò, la féu posar vermella. Mentre el color de la seva cara anava pujant de to, el xicot es girà entreobrint la boca per dir-li:
-També, a l’infinit?
-Doncs sí, també… –va respondre, amb un fil de veu.
-L’infinit, diuen, no s’acaba mai, no és un destí precís, però, al capdavall, el millor d’un viatge és el mateix viatge.
-I tant! – va respondre ella, somrient. De sobte se sentia tranquil la, com si hagués conegut aquell xicot durant tota la vida, durant moltes vides.
-Com te dius? –va preguntar-li el noi.
-No ho sé… – va respondre, estranyada de la seva mateixa resposta. No recordava el seu nom, no recordava gairebé res del passat, tan sols li semblava estar vivint alguna cosa que ja havia viscut, o llegit, o somniat.
-No hi fa res, jo tampoc. De fet, un nom no és res, el nom no fa la cosa. Diguem Noi, tan sols.
-Doncs digue’m Noia, tu, també.
Un estrany xiulet es va escoltar, de sobte, un xiulet profund, que arribava de llevant i un tren antic, de carbó, pintat de colors, es va anar deturant, a poc a poc, a l’estació.
El cap d’estació va aixecar una banderola per aturar-lo del tot i pels altaveus es va sentir una veu femenina que anunciava:
-El tren de l’infinit ha arribat, viatgers, al tren, marxa d’aquí a deu minuts, no el deixeu escapar…
… no el deixeu escapar, Noia sempre havia fet el que havia volgut i que li donessin una ordre no li agradava gens, per això va estar temptada de dir a la veu femenina de l’altaveu que no l’agafaria, aquell tren, que s’esperaria al següent.
Però llavors va mirar-se el noi dels ulls del color de mar i es va desfer dins del seu somriure perfecte. Sí, sí que agafaria aquell tren de colors.
La seva vida havia canviat. El poble petit ja quedava ben lluny, molt lluny, massa lluny… quin poble? – va pensar. Tenia el vague record d’unes casetes vora el mar, un poble que mai es mouria de lloc.
El Noi i la Noia, agafant-se de la mà i mirant-se, somrient amb els ulls i l’esperit, van pujar al tren cercant un compartiment on viatjar còmodament.
El van trobar en el segon vagó i s’hi van asseure, contents, mirant el sol primaveral que entrava per la finestra. Noia va respirar profundament, feliç, deixant-se anar a les noves sensacions que experimentava.
– Noia! Què fas aquí?
La veu masculina, dura, la va sorprendre i va aixecar la vista cap a l’home que hi havia palplantat a la porta del compartiment. Era el revisor.
– Perquè? Què passa?
– El teu petit poble, el que semblava que mai canviaria de lloc, s’està movent cap a l’interior del pais. T’està buscant perquè està trist de la teva fugida.
La Noia se’l va quedar mirant i durant dos segons van passar per la seua ment centenars de pensaments a l’hora. Massa difícil d’ordenar en tan poc de temps. Fugir? Ella no tenia la sensació d’estar fugint i a més havia crescut amb dues conviccions fonamentals heretades d’una rebesàvia exploradora: que ningú no era imprescindible del tot i que les distàncies no existien… Començava a sentir-se marejada. El Noi la mirava amb serenitat i el revisor continuava allà palplantat mentre les idees començaven a barrejar-se en el seu cap: potser ho recordava malament? potser era que les distàncies no són imprescindibles i que el tot no existia…? o que l’existència no era imprescindible i la distància ho era tot…? La Noia va respirar profundament i va sentir com les linies que dibuixaven tot el que hi havia al seu voltant es disolien com els contorns de la plastilina quan, de petita, jugava a inventar nous colors.
Aquell joc sempre li havia agradat. Agafava un, dos, tres colors distints d’aquella matèria que, de pura timidesa, no acabava de decidir-se per sòlida o líquida; els apretava bé amb les seves mans petitones,els torçava, els barrejava, els tornarva a torçar fins que n’eixia un color nou. Sovint, el resultat era decebedor, gris, opac; molt poques vegades li havia passat de trobar un color brillant, alegre, viu. Però li donava igual: continuava trobant una màgia especial en aquell joc alquímic de llums i de formes, de resultats inesperats, imprevisibles.
El seu poble es movia? El va pensar com un puntet negre, com una puça entremaliada que corria sobre el mapa, que n’arribava al límit, que creuava el marge blanc de la pàgina i, agafant impuls, saltava sobre la fusta gairebé negra de la taula, on esdevenia pràcticament invisible. I va pensar els geògrafs, amb llurs barbes llarguíssimes, amb llur pell grogenca, com els pergamins antics, astorats, perseguint aquell punt joganer per les taules, per les prestatgeries, pel terra… escandalitzats davant de tan poca serietat en aquell punt irresponsable. I la noia va començar a riure, a riure, a riure, fins que li saltaren les llàgrimes. Al final, quan es va asserenar un poc, va poder dir:
– Que bé, doncs a veure si troba un lloc un poc més asolellat, que allà hi feia massa fred, a l’hivern.
El revisor, sense saber qué més afegir, els va controlar els bitllets i va sortir en silenci del compartiment. Llavors, la Noia, encara amb un somriure al llavis, va mirar el Noi i li va dir:
– Que es fotin, el geògrafs!
En aquell precís moment, el tren va pitar dues vegades i va començar a avançar.
Noi havia estat en silenci els darrers moments, i Noia no s’havia adonat o no li havia donat importància, massa pendent de les seves pròpies sensacions. De sobte, quan encara no havien sortit de l’estació i el tren encara no havia pres velocitat Noi s’aixecà del seient com si tingués un ressort i, sense mirar-la als ulls, digué:
– Me’n vaig. No puc encara viatjar cap a l’infinit.
I botà amb el tren en marxa, com ho hagués fet qualsevol lladre. Noia es quedà paralitzada. El va veure pel finestró caure bé, en un salt de professional, d’equilibrista acostumat a fer-ho sovint. S’adonà llavors que ella no volia viatjar a l’infinit si no era al seu costat. Intentà llançar-se com ell, fora del tren, però ja havia agafat massa velocitat i hagués estat una bogeria fer-ho. En un instant la confusió s’esvaí: les dues grans veritats de la rebesàvia s’havien capgirat. Noi era imprescindible, no podia viatjar sense ell, no volia viatjar sense ell, i les distàncies sí que existien. De fet, ara havia un abisme fons, impossible de mesurar, entre els ulls de Noi i els ulls de Noia.
Just quan unes llàgrimes començaven a formar-se dins dels ulls de Noia, el revisor de la veu masculina i dura anuncià una parada tècnica d’unes hores a una estació indeterminada. Els passatgers anaren baixant poc a poc a prendre l’aire i estirar les cames. Noia els seguí sense esma ni forces. Dubtava de la seva intenció de viatjar a l’infinit i intentava recordar els ulls de color de mar de Noi. Però només veia el mar.
Quan posa el peu a l’estació un raig de llum clara del sol de primavera xoca amb la seva cara. L’estació és petita, d’una sola sala, i les males herbes mostren certa deixadesa. La majoria dels passatgers s’han concentrat prop de les màquines de refrescos de l’estació, i el bar de l’estació resta sol. Noia s’hi acosta. El bar no té ni portes ni finestres i està ben buit. Quan la noia s’acostuma a les ombres, veu un home gran d’arrugues profundes i mil·lenàries assegut en un tamboret prop de la barra. Deu ser el propietari.
– Perdoni? – pronuncia amb veu tallada Noia.
– Què voldria? – respon l’home amb veu profunda, suau i cansada.
– On som?
– A l’estació d’Algun Lloc Abans de l’Infinit. Alguna cosa més?
– No res, és que estic una mica confusa.
En el to d’aquell home hi havia notat una punta de recança. La Noia no volgué sentir-se dir que que li estava fent perdre el temps. Lentament va abaixar el cap i començà a caminar en direcció a la màquina de ‘snacks’. En trobar-se al topant, alçà la vista. Havia fet aquest recorregut gairebé com una autòmata, mirant-se les puntetes de les sabates de xarol; negres i lluents. Era conscient que l’home l’esguardava. A hores d’ara ja debia estar pensant que li faltava un bull. Però li era igual. Preferia agafar-se, ella mateixa, una beguda. Dels 24 compartiments que tenia la màquina, només set eren plens. Unes peces recargolades aguantaven els productes; se suposava que en introduïr-hi el valor indicat, els ferros s’hauríen de contosionar i així es deixaria caure el berenar. Llavors només calia entaforar la mà a la bústia, i amb molt de compte amb la portella, recollir el producte. Però alguna cosa no acabava d’anar a l’hora… S`hi veia -en aquest ordre- una renglera de xocolatines, una de capses de xiclets, una de talls de pastís embasat, una d’ampolles de plàstic de begudes isotòniques, una d’ampolles de plàstic de begudes carbòniques, una de xocolatines d’un altre tipus i una d’ulleres de forner – també embasades-. L’indicatiu dels preus era fet amb números ‘marcadors’, com els dels estadis de futbol antics. Però -i això va ser definitiu per començar a notar una pressió al pit-enlloc de preus senzills hi havíen operacions matemàtiques complicadíssimes, de les d’arrels quadrades i números infinitessimals. Només un saberut dels bons, va pensar, seria capaç de treure`n l’entrellat. Darrerava seu notava la pressió de l`home….
Noia es va girar de sobte i va mirar els ulls malenconiosos, a tocar del seu rostre. Era el propietari del bar que havia vingut a ajudar-la amb la màquina de begudes. Què hi faig jo aquí, en un lloc tant estrany? – va pensar – Tot se sembla massa al llibre d’Alícia al País de les Meravelles, ara només cal que soni el despertador i tothom corri com un boig al voltant meu mentre aquestes fórmules incomprensibles em salten de la màquina a sobre.
Noia va esquivar l’home d’arrugues profundes i mil·lenàries i va córrer cap a la via del tren. En mig de tota la gent, com si estigués esperant-la feia molta estona, un home negre, gran com una torre i vestit de vigilant d’hotel de luxe, s’adreçà cap a ella fent uns ridículs moviments amb els braços: "Vingui, senyora meva, si s’afanya encara podrem enxampar-lo"
Ella no sabia ben bé perquè però tenia el convenciment que el gegant negre s’apressava a conduir-la cap el noi d’ulls de color de mar que havia saltat del tren en marxa no feia ni mitja hora. Es deixà guiar darrera el negre mentre aquest esquivava hàbilment els passatgers que esperaven reprendre el seu camí. Al final de l’andana, al costat d’un camí que es perdia en l’horitzó paral·lel a la via del tren, els esperava una moto tronada amb sidecar que semblava sortida d’un còmic dels anys 50.
– No hi ha trens que vagin en direcció contrària? –es va atrevir a preguntar amb un fil de veu.
Aquell gegant es va aturar en sec, va girar el cap allà dalt, damunt les amples espatlles, i va fixar els seus ulls que brillaven com dos llumins dins d’una cova en la cara esporuguida de la Noia. Ella es va sentir per un moment com aquella vegada quan era petita que a l’escola va tirar una goma d’esborrar a l’esquena del mestre, que posava un problema de càlcul a la pissarra, i com a càstig va haver d’escriure cent vegades davant de tothom: “No sóc més espavilada que els meus companys”. Com aquella vegada, la Noia va estar a punt de mentir i balbucejar un “Jo no he estat” per mirar d’apaivagar la ira del superior ofès. Però no va ser a temps de fer el ridícul, perquè sota els llumins espurnejants es van aixecar el teló d’un teatre petitó amb dues fileres de columnes blanquíssimes que se separaven suaument. “El gegant negre em somriu”, va encertar a pensar la Noia.
Aquell guia que havia sortit del no-res per ajudar-la no només li somreia sinó que li va parlar amb dolcesa com un mestre que resol per setena vegada un dubte a un alumne una mica obtús.
– Direcció contrària dius? Em sembla que no acabes d’entendre cap on va aquest tren que ara mateix reprèn el viatge. Què t’imagines?, ¿dualitats del tipus lluny – a prop, endavant – endarrere? Si és així, em sap greu desil·lusionar-te. Encara que et costi d’acceptar-ho, aquí tots els trens van cap a l’infinit. I la meva moto, també.
La Noia va estar a punt de posar-se a plorar, pensant que no veuria més el fugaç acompanyant d’ulls blaus amb qui havia comprat els bitllets per pujar al tren. Però aquelles columnes blanques es van continuar movent amunt i avall amb dolcesa sota els llumins espurnejants.
–I què et fa pensar que tirar-se del tren en marxa no és una manera com una altra d’avançar també cap a l’infinit?
Mentre l’home negre deixava anar aquest pensament en veu alta es dirigí cap a la moto amb passes llargues. La Noia seguia escoltant dins seu les paraules de l’home sense arribar a comprendre-les del tot. Hi anava pensant amb la mirada acotada i fixa a les seves sabates, cargolant-se un floc de cabells amb parsimònia, com sempre que hi havia alguna cosa que la preocupava. Per un moment havia oblidat on es trobava i l’home negre, fins que el soroll d’un motor la va treure sels seus pensaments. Aixecà el cap tot de sobte quan encara hi hagué un altre rebombori just al seu davant. El tren començava a treure fum i les rodes giraven fent saltar petites espurnes al seu pas, allunyant-se d’aquella estació, allunyant-se d’ella. Amb l’instint de començar a còrrer cap a l’andana i saltar al tren per reprendre el viatge va fer un primer pas. Però en el segon que va fer el tren ja era lluny, quedant-se sola.
– Noia, el temps sempre corre…
Va girar el cap vers el lloc d’on venia la veu i es va sentir alleugerida. L’home negre era sobre la moto amb el motor encés, mirant-la, esperant-la. Sense pensar-s’ho més es va encaminar cap a ell i pujà al sidecar. La moto es començà a moure i, sense voler-ho, la imatge del Noi li tornà a la ment. Volia preguntar-li a aquell home si el tornaria a veure aviat quan l’home li digué:
– Veus? sempre corre…
La Noia se’l mirà desconcertada dels seus pensaments esperant que hi afegís alguna cosa més, però no va obtenir cap més resposta. Va ser llavors quan, al tornar la mirada cap endavant, es va topar amb el reflex del petit retrovisor de la moto, veient-hi com tot el paisatge que anaven deixant enrera desapareixia dels seus ulls, es desfeia, s’escolava com l’aigua entre els dits…
No podia assumir tot el desconcert que l’embargava. Dubtava fins i tot de si la moto avançava o era el paisatge el que s’allunyava d’ella, inclosa l’estació d’Algun Lloc Abans de l’Infinit d’una sola sala i certa deixadesa. Es mirà l’home negre gran com una torre, que vestia lliurea amb galons i botons tots daurats -i que més aviat semblava un servent de casa rica-, i comprovà que conduïa la moto amb sidecar amb la màxima concentració. No era debades, per molt que pugui semblar mentida estaven seguint l’estela del tren que s’havia allunyat en el seu trajecte irreversible cap a l’infinit. Amb una perícia pròpia més aviat d’un funambulista de circ, havia enfilat les rodes de la moto i el sidecar a sobre dels rails del tren, les unes al carril esquerra i les altres al dret, i seguien les vies sense apartar-se ni un mil·límetre del trajecte. Això no la va amoïnar gens ni mica, al contrari, la placidesa que encomanava la bonhomia de l’home negre va fer que tot d’una es relaxés. Fins i tot es va atrevir a interrogar-lo, encara que, al deixar anar la pregunta, de seguida va adonar-se’n de que era supèrflua.
-A què es dedica vostè? -va ser el que a la Noia se li havia ocorregut.
-Sóc geògraf. -li contestà com una cosa natural i òbvia.
-Geògraf? I quina feina fa un geògraf en un lloc com aquest? -va estranyar-se ella.
-Que no saps que els geògrafs són les persones més sàvies? Faig recompte de les ciutats, els rius, les muntanyes… –afegí ell.
-A l’infinit hi ha ciutats? –preguntà ella, com volent aclarir un dubte transcendental.
-No ho puc saber- va dir-li el geògraf negre.
-Però si sou geògraf!… –l’interrogant va quedar suspès a l’aire.
-Sóc geògraf però no sóc explorador. Per ser explorador, tu hauries de saber que… –no va acabar lla frase. A la Noia tampoc no li calia.
Ara sabia el que li havia dit sense dir-ho: l’explorador era ella. Era ella la que s’havia allunyat del seu món i viatjava cap a un lloc anomenat infinit. L’home negre gran com una torre, que era geògraf, ja tenia escrit el seu paper. Ella no. Ella viatjava per conèixer el seu futur, o el seu passat, ja no ho tenia clar, perquè, a l’infinit té algun significat la dualitat futur/passat? Massa complicat, massa interrogants.
Ara tornava a sentir un desassossec inexplicable. “Tirar-se d’un tren en marxa també és una manera d’avançar cap a l’infinit” eren les paraules que ressonaven al seu cap. Volia dir alguna cosa. Volia que anessin més de pressa, molt més de pressa. Volia cridar-li a l’home negre geògraf gran com una torre: “Corri! Corri més! Corri tot el que pugui que hem d’atrapar el tren!” Però cap paraula sortia de la seva boca, la tenia paralitzada. Tota ella estava paralitzada per la incògnita del futur, per la por al passat, pel desconcert de l’infinit. Però tenia la certesa absoluta de que allà, al seu davant, estava la seva felicitat i ella volia atrapar-la.
Noia no hauria sabut dir quant de temps portaven viatjant ella i l’home negre dalt de la moto, seguint el rastre del tren. Era impossible saber-ho, perquè ni un ni l’altra no duien rellotge. Tampoc es podia guiar pel sol perquè no n’hi havia. Eren dins d’una mena de quadre blanquinós, sense dia ni nit. El paisatge era terriblement canviant, i tant creuaven deserts farcits de dunes com selves atapeïdes de verd. També, de tant en tant, passaven pel mig de ciutats enormes i poblades de ciutadans atrafegats. O de pobles minúsculs on amb prou feines s’hi veia ningú. El paisatge, però, només existia als costats i al davant. Noia ja havia constatat al principi del viatge, mirant pel retrovisor de la moto, que el paisatge que deixaven enrere desapareixia dels seus ulls, es desfeia, s’escolava com l’aigua entre els dits.
-Com et dius? -va preguntar Noia a l’home negre, en el moment que acabaven de sortir d’un túnel llarguíssim.
-Per què ho vols saber? -va fer ell.
Noia es va quedar desconcertada. I, durant molta estona, va estar pensant la resposta. Per què volia saber el nom d’aquell desconegut? Ella tampoc l’havia dit al Noi. I Noi tampoc li havia revelat el seu. Potser els noms, en aquest viatge cap a l’Infinit, importaven ben poc, va pensar. Però ella volia anomenar d’alguna manera a l’home que amb tanta generositat l’havia convidat a perseguir el tren. Necessitava agafar-se a alguna cosa ferma, ni que fos el so d’una paraula.
-Ho necessito -va dir Noia a la fi.
-Em pots dir com vulguis.
I, després de pensar-hi durant una bona estona més, va decidir que l’anomenaria "Nord". L’home, quan el va sentir, va somriure profundament.
-És un bon nom per a un geògraf -va contestar Nord-. M’agrada.
Noia també va somriure. Se sentia tranquil·la i plena de pau, ara que sabia que viatjava al costat de Nord. Però, de sobte, la tranquil·litat es va esquinçar. En una de les ràpides ullades que feia al retrovisor per anar comprovant que tot desapareixia després de passar-hi, va veure una cosa que la va trasbalsar profundament. Ara ja no hi havia el buit darrere seu: una taca indefinida, com una boira blava feta de parracs inconsistents, els perseguia. A Noia li va semblar que el blau de la boira era el mateix blau dels ulls de Noi. I, de cop, no li va agradar córrer tant.
[@more@]
