Gotes d\’Isnel

(Extret de la Revista digital Cornabou de Literatura infantil i juvenil)

La Nadala 2005 sota el títol «Escriptores. De Caterina Albert als nostres
dies», de la Fundació Lluís Carulla, ignora i no considera narradores les
autores de literatura infantil i juvenil catalanes

La publicació, que ha estat editada com cada any per la Fundació de qui va
ser el mecenes Lluís Carulla, porta trenta-nou anys dedicant cada any la
Nadala a un tema monogràfic. El del 2005 ha estat sobre les escriptores
catalanes i recull articles de Marta Pessarrodona (‘Autores dins de la
literatura catalana: un comentari’; i ‘Cronologia’), Jordi Castellanos
(‘Víctor Català i el seu temps’), Núria Nardi (‘Caterina Albert: retrat
d’un personatge’), Lluïsa Julià (‘Maria Antònia Salvà i les seves
contemporànies’), Vinyet Panyella (‘Les poetes del segle XX’), Neus Real
(‘Les narradores catalanes del segle XX: una narrativa per a un nou
segle’). És en l’últim d’aquests articles on es passa per alt, de manera
absoluta, la llarga nòmina d’autores de literatura infantil i juvenil amb
què compten les lletres catalanes. S’hi fa només una petita referència
quan es diu, parlant d’altres autores considerades narradores, "Anglada
[Maria Àngels] també dedica una part del seu temps creatiu al públic
infantil i juvenil, com fan, de fet, Simó [Isabel-Clara], Albó [Núria],
Xirinacs [Olga], Maria Barbal i tantes altres autores del segle XX,
plenament conscients de la importància sociocultural d’aquest col.lectiu".

Pitjor el remei que la malaltia

La citació, però, lluny de tenir en compte aquest sector literari, el que
fa és mantenir en la marginació tota una sèrie d’escriptores actuals amb
una obra valuosa i considerable. En canvi, parlar d’Anglada, Simó i Barbal
com a autores de literatura infantil és simplement anecdòtic perquè les
tres autores no són, precisament, les que tenen una obra més
representativa en aquest àmbit. Ignorar les altres autores i no
considerar-les, per tant, narradores, sinó representatives d’un servei
"sociocultural", vol dir també no deixar constància en una publicació
d’interès monogràfic com aquesta, d’escriptores, entre moltes altres, com
Maria Lluïsa Amorós, Mercè Arànega, Monserrat Beltran, Maria Àngels
Bogunyà, Teresa Broseta, Mercè Canela, Montserrat Canela, Maite Carranza,
Antònia Carré-Pons, Rosa Maria Colom, Flavia Company, Mercè Company,
Teresa Duran, Maria Enrich, Montse Galícia, Dolors Garcia Cornellà, Àngels
Gardella, Empar de Lanuza, Gemma Lienas, Glòria Llobet, Gemma Lluch, Elena
O’Callaghan, Anna Manso, Hermínia Mas, Marta Molas, Anna Maria Muntaner,
Gemma Pasqual Escrivà, Eva Piquer, Núria Pradas, Maria Carme Roca, Marina
Rubio, Care Santos, Màriam Serrà, Eva Santana, Anna Tortajada o Anna Vila.
Totes, és clar, trobables en els catàlegs de literatura infantil i juvenil
i enregistrades al Qui és Qui de les Lletres Catalanes. Sort en tenim, que
l’escriptora J. K. Rowling no sigui catalana. Altrament, si la Nadala de
la Fundació Carulla no la considerés narradora per haver escrit la sèrie
de Harry Potter, seria un cas de menyspreu literari que passaria a la
història.

[@more@]

Tweet

T’ha tocat la tretzena, dolentota! La tretzena gota de dips! Mireu-la! Quina por, ui…

No, dona, no, que era broma! Ni ets dolenta (bé, si de cas, només una mica) ni em fas por. Algú que, com a declaració de principis, manifesta que "M’agrada riure" no pot fer por de cap de les maneres.

Vas aparèixer per la blogosfera enmig del desert de l’estiu, navegant a bord d’una pàgina absolutament original, divertida, enginyosa, fresca i, sobretot, tendra, d’una tendresa que es nota en els dibuixos, en el text (de vegades, brevíssim) i en els comentaris. I vas establir ràpidament una complicitat amb els teus lectors i seguidors feta de bombolletes de màgia, de pessics de somriures i d’una exquisida naturalitat. Ningú no se sent estrany llegint-te o comentant-te. I això es nota. I s’agraeix. I es busca.

M’has fet riure amb ganes en dies ensopits i la teva enorme imaginació m’ha transportat a mons plens a vessar d’optimisme i vitalitat. Ets com una petita bruixeta coqueta i presumida que juga a fer el món més amable i les persones més humanes.

En la meva particular crítica de blogs (parcial, subjetiva, íntima i personal) tu encapçales la categoria dels "mags imprescindibles" perquè, només amb la carícia d’una maga com tu, els dies més grisos es transfomen en una cascada de colors, de sentiments, de somriures i de tremolors que convida a submergir-s’hi sense pensar-s’ho ni un moment.

[@more@]

Tweet

Aquesta tarda, en un institut on he anat a parlar de llibres, ha sorgit la polèmica sobre el cas de l’home que en va matar un altre que acabava d’atropellar, sense conseqüències, la seva filla, una nena que va travessar el carrer sense mirar. Una de les alumnes de l’institut ha saltat de seguida: ¿Y qué harías tú, si te atropellan a tu hija? Mi padre lo tiene muy claro y yo ando muy segura por las calles. Faltaría más. La noia, d’uns catorze anys, s’ha quedat ben descansada. I ben convençuda, també. M’ha fet por. Una por profunda, abismal gairebé, com feia temps que no sentia. Ens hem mirat amb la professora, i els seus ulls vomitaven la mateixa por que jo. I una impotència que m’ha ferit molt endins. I una tristesa aclaparadora.

Tinc por de donar un copet a un cotxe conduït per un salvatge armat amb un matxet. De conduir per carrers on juguen les filles d’assasins. Dels joves que ataquen i maten indigents per passar l’estona.

Però, per damunt de tot, avui he descobert que el que em fa més por de tot són aquests pares que, al costat mateix de casa meva, a l’hora de sopar, o mirant la tele en família [o netejant les armes de l’armari], diuen a les filles de catorze anys que passegin tranquil·les pels carrers, que només faltaria.

[@more@]

Tweet

Algú es va descuidar d’omplir els dipòsits de gas i ahir ens vam quedar tot el dia sense calefacció, sense aigua calenta i sense poder cuinar. Buscava l’escalfor perduda amanyagant el ferro dels radiadors de casa. I tot el que trobava era una sensació gèlida, com de desemparament. Que febles que som, vaig pensar, que depenem tant del que facin, no facin, recordin o oblidin els altres! I encara sort que tinc llar de foc. I un congelador ple de plats cuinats. I un microones per escalfar-los.

Aviat farà vint anys va caure una nevada que va deixar tot el poble sense llum, sense telèfon, sense gas i sense aigua durant vuit dies. Recordo que anàvem a pouar aigua del pou d’un veí. I que guardava els iogurts enterrant-los a la neu del pati. I que foníem neu amb l’escalfor de l’estufa de llenya per tirar-la al wc. A cap hora ja era fosc i enceníem espelmes. Vam endreçar el televisor i l’aparell de música. I ens vam acostumar a explicar-nos històries, a jugar a endevinalles i a riure molt. Molta gent del poble encara recorda aquells dies i com s’ajuntaven els veïns a casa d’un o de l’altre per passar l’estona. Quan va tornar la llum, es va apagar aquella escalfor nova, desconeguda, descoberta de cop gràcies a la mançança dels serveis més bàsics en una societat com la nostra.

Ahir, mentre violava l’interior del congelador traspassant capes i més capes de menjars oblidats, hi vaig pensar molt, en la nevada de fa vint anys. I en tot el que arribem a tenir sense ser-ne conscients. I en la comoditat en la que ens hem escarxofat i que ens esborra el record d’escalfors perdudes i la capacitat d’utilitzar els enormes recursos creatius i materials de què disposem i que sovint desestimem.

I així anem: protestant com uns energumens, o plorant com nens petits, cada cop que ens falla una peça del monstruós engranatge en el que vivim com autòmats.

[@more@]

Tweet

A mi, cap menaguado retrògrad, frustrat, intolerant i armat de pistoles injustes (com totes!) no em farà callar la veu de l’esperança. Només faltaria! Quin regal de Reis més barroer, més insensat i més apocalíptic que ens va deixar aquest individu, parapetat darrere d’un dels més alts càrrecs de l’exèrcit espanyol! I el que em fa més por de tot no és ell, sinó el gest del gran partit de l’oposició (sí, sí, gran, per més que ens pesi). Entre això i la manipulació desvergonyida de l’alcalde de Salamanca convocant una manifestació en contra d’una llei democràticament aprovada pel Parlament, no m’estranya que una servidora torni a tenir malsons i a reviure els concerts mig clandestins d’en Raimon al final de la dictadura. Sort que només serà un malson, sort… Fins les properes eleccions…

[@more@]

Tweet

T’escric a tu perquè, de tots tres, ets des de sempre el rei que m’ha inspirat més confiança. En Melcior el veig massa vell i en Gaspar massa fartaner. Tu, en canvi, vas pel món amb un posat més misteriós, més màgic. I, a mi, màgia i misteri ja saps que em perden.

Però anem al gra. Escolta, Baltasar…

Quan tenia set o vuit anys, ja te’n vaig demanar un, te’n recordes? Et deia: li explicaré coses i el cuidaré molt bé. Però ara penso que devia fer molt mala lletra, perquè no me’n vas portar cap. Em vas deixar, en canvi, un amic invisible, això sí. Però no era el mateix i tu ho saps. Els amics invisibles et fan companyia. Però jo volia pessigolles i els amics invisibles no saben fer-ne. O no poden.

En l’adolescència, t’ho vaig tornar a demanar: compartirem els somnis, establirem complicitats, descobrirem el món plegats, ens regalarem llibertat; Baltasar, coi, que el necessito! Aleshores ja feia més bona lletra, però vas tornar a passar de mi. I em vas deixar discos d’en Miguel Bosé i d’en Perales.

Avui, t’ho demano de nou. Però, perquè no et tornis a equivocar, t’adjunto una foto. El vull així de fort, veus? Així de fort i així de valent. Perquè em dugui ben lluny, perquè em faci somiar, perquè m’envoli fins als núvols, perquè m’escolti, perquè es deixi amanyagar, perquè em faci sentir seva, perquè me’l senti meu, perquè m’ompli buidors, perquè em farceixi els silencis, perquè em faci sentir viva, perquè em sorprengui cada dia, perquè es quedi amb mi cada nit, perquè no agafi avions cada dos per tres, perquè no em digui mentides, perquè em pinti el món de blau…

Aquesta vegada, Baltasar, no t’equivoquis, pel que més vulguis, que passa el temps i encara farem tard, home!

[@more@]

Tweet

Fa molt de temps, moltíssim, em pensava que els escriptors no existien. Mai no n’havia vist cap en directe ni a la televisió (més que res, perquè a casa no teníem televisor) i els autors dels llibres que llegia tenien uns noms tan estranys que em pensava ben bé que eren inventats. Aleshores, la meva imaginació es va posar en marxa: Ens enganyen. Segur que no hi ha ningú al món que es passi hores i hores posant una paraula darrere l’altra per confegir una història. Seguríssim. S’hi moririen de vells. Els llibres els deuen fer les màquines. Algú agafa un grapat de paraules maques, les fica dins d’una màquina, les sacseja ben sacsejadetes, apreta un botonet i surt el llibre. Segur que deu anar així.

Quan em van dir que sí, que els escriptors existien, vaig decidir, amb set o vuit anys, que jo volia ser escriptora. Potser ho vaig decidir perquè, ja en aquella edat, era una tremenda devoradora de llibres. Els homes i les dones capaços de crear aquelles històries que em fascinaven, que em curaven tots els mals i que m’obrien el pensament i la imaginació cap a paisatges increïbles eren els meus herois. Jo volia ser com ells i em vaig convèncer que dintre meu també hi havia històries fabuloses que calia treure, donar-los forma i obrir-los un camí a través de les fronteres més grises de la quotidianitat.

No sé què tenen les decisions preses en la tendresa dels primers anys que, amb el temps, van agafant una força impensable. Paral·lelament als esdeveniments més vulgars de qualsevol infant o adolescent, jo sentia que, en algun raconet, encara palpitava el desig, o la necessitat, d’escriure. Potser per això omplia llibretes i més llibretes amb tot el que em passava i amb tot el que passava al meu voltant. Eren uns diaris que mai no he sabut llençar i que ara, per exemple, em recorden que el 14 de febrer de 197? no em vaig poder seure al costat d’X al cinema, el dia que vam anar a veure Love Story, perquè la burra de la Y em va passar al davant. Ara em fa riure molt, tot això. Però aleshores em feia plorar com una magdalena. I m’esbravava escrivint-ho al meu diari, abans d’anar a dormir, amb l’ànima encongida i regalimant un furiós desig de venjança la propera vegada que anéssim al cinema.

Escriure, en aquells anys de l’adolescència, era un alleujament, una canalització dels sentiments, una provatura, una constatació que hi havia alguna cosa que realment m’agradava fer perquè em compensava de tot. El pas següent era deixar-me estar d’històries personals i sentimentals i llençar-me al buit de la creació més autèntica: inventar-me noms, paisatges, escenaris, arguments, personatges principals i personatges secundaris; intentar dominar la introducció, el nus i la resolució; procurar que tot s’entengués i que estigués ben escrit; que divertís, que interessés, que atrapés… com em divertien, m’interessaven i m’atrapaven els mons estripats d’en García Márquez, la lírica d’en Herman Hesse, la duresa d’en Pavesse, les fugides d’en Kerouac o la fertilitat imaginativa d’en Tolkien.

I m’hi vaig posar.

Mentre la meva vida avançava pels rails més tòpics i convencionals de l’època, n’estrenava una altra de tremendament rica, plena, sorprenent, increïble, segurament tocada per la vareta màgica de la sort i de l’oportunitat. L’any que s’ha acabat aquesta nit n’ha fet vint del meu primer llibre publicat. Entre aquell primer i l’últim, ja n’hi van quaranta i unes miques més. I quan ho penso, ho dic o ho escric, com ara, encara no m’ho crec.

Vull continuar escrivint. Deixeu-me continuar escrivint. Vull continuar trobant el temps, l’espai, l’humor i el desig de convertir les paraules en històries, d’experimentar llenguatges nous, d’esprémer la imaginació, de descobrir-me la respiració més autèntica, d’avançar en la comunicació, d’aprofundir en el coneixement de les persones, de sentir-me (decididament) viva. Però això no ve sol, ni aïllat, ni neix, creix i es mor com un bolet a la tardor. Tinc la immensa sort de poder conèixer sovint els meus lectors, de parlar amb ells, d’observar-los el somriure, i de creure que puc fer néixer en algun d’ells les ganes de llegir més o, fins i tot, d’escriure. Els meus són lectors joves, que ja no pensen, com jo a la seva edat, que els escriptors no existeixen, perquè ens veuen a les aules, ens escriuen correus electrònics i saben si tenim fills, si recollim gats abandonats o si ens estimem més un arròs a la cassola o una escudella de galets.

Vull continuar escrivint. Perquè ho necessito. Perquè és la meva vida. Perquè les oportunitats més màgiques de la nostra existència no es poden deixar escapar així com així. Si ho féssim, seríem uns inconscients, uns desagraïts i uns desaprofitats en el sentit més personal i íntim de la paraula.

Tancaré el televisor, aparcaré maldecaps inútils, oblidaré dubtes estúpids i reprendré arguments a mig bastir i en bastiré de nous. Fa un any demanava un llapis als reis per ajudar-me a acabar un llibre que se’m resistia. A l’estiu formulava desitjos com una beneita cada cop que veia caure un estel. Tot se m’ha concedit. Seria massa arriscat temptar la sort i obviar-ho.

Escriuré per mi, i pels meus lectors; escriuré perquè no sé fer gaires coses més, i ni això sé si ho faig prou bé, però m’agrada, i sento que cada cop que m’hi poso neix dintre meu alguna cosa molt gran, molt meva, molt bella, que m’allibera de no sé ben bé què i em porta cap a no sé ben bé on, però que necessito i estimo cada vegada més.

Continuaré escrivint llibres i, ara i aquí, prometo solemnement que no escriuré mai més un post tan llarg.

[@more@]

Tweet

No sé si és mandra o si són les festes, que m’aclaparen. No sé si és que tinc massa coses al cap, o massa poques. No sé si és l’hivern, que m’encomana la seva letargia, o aquest cel d’avui tan ensopit. No sé si és nostàlgia o imbecilitat. No sé si és la taula tan plena de papers inútils o la inutilitat dels meus gestos. No sé si són les absències o les presències. No sé què és, però no sé què tinc.

Només sé que el món és allà a fora i que jo miro cap a una altra banda. Com si m’hagués oblidat de respirar. O com si no sabés com es fa. O com si se m’hagués acabat l’aire.

O potser només és l’enyor d’una carícia, d’una de sola. O el so d’una veu. O la captura d’un gest.

Però potser tot plegat no és res… Res.

[@more@]

Tweet

… amb els documentals sobre animals des de feia anys. Sovint els trobava cruels, insensibles, estripats, durs. En recordo sobretot un en què sortia un elefant de poques setmanes atrapat al fang d’un bassal. La seva mare i altres femelles del ramat intentaven treure’l donant-li cops amb les trompes, però no se’n sortien. Al cap d’uns dies, l’elefant petit es va morir. Aquell dia vaig maleir amb totes les meves forces el realitzador del documental: tant li costava deixar la càmera, anar a treure la pobra bèstia d’aquella trampa mortal i tornar-la a la seva mare?

Em passava el mateix amb les gaseles esquarterades de viu en viu pels lleons, amb els conills terroritzats empassats per una boa constrictor o amb les cabretes arrabassades del terra per les urpes d’una àguila imperial. Patia tant que sovint no podia reprimir un crit: maleït realitzador, malànima, deixa de gravar i espanta els lleons, refotut imbècil!

Hauria estat una mala reportera de documentals sobre animals, jo. Mai no s’hi hauria vist ni una sola escena de sang i fetge, en les meves realitzacions. I, d’aquesta manera, amb tota probabilitat, la natura se n’hauria ressentit i els humans no haurien sabut mai que la llei de la selva és absolutament necessària per a la supervivència.

Jo tenia un problema amb els documentals sobre animals, però ja no el tinc. Ara els trec el so. He descobert que són les paraules dels humans i les músiques massa rebuscades el que fan excessivament cruel la mort d’un elefant petit atrapat en un bassal de fang. La realitat s’ha de veure tal com és, sense excuses ni agreujants. Les persones som prou intel·ligents per entendre les fronteres entre la vida i la mort. Quan intervenim, és quan ho fem tot malbé.

En unes cintes gravades per les càmeres de seguretat d’un caixer automàtic ha quedat palesa tota la misèria humana. Tota. Però així com trec el so en els documentals sobre animals per veure actuar plenament la natura sense interferències, no ho puc fer quan algú intenta buscar excuses a la barbaritat comesa per tres nois de Barcelona sobre la persona d’una indigent. Necessito saber per què algú creu que és divertit torturar algú fins a la mort, només per passar l’estona. Necessito saber què està passant. Necessito saber què fem malament. Necessito que algú em digui que la llei de la selva, entre els humans, no és imprescindible. Aquí sí que necessito músiques adequades i veus entenimentades que m’aportin una mica de llum en aquest pou de desconcert i de dolor. Després, ja decidiré si trec el so o no.

[@more@]

Tweet

Potser trigarà una mica a baixar… És que va molt ple de personatges… Estèticament no és res de l’altre món perquè una servidora mai no ha estat un geni de les manualitats i, si són virtuals, encara menys. Tampoc és que sigui gaire creient, les coses com siguin. Però volia deixar constància d’un dels fets més extraordinaris que m’han passat aquest any que aviat s’acabarà: trobar-me un vaixell màgic que va donant voltes pel món de la mà d’un pastoret-capità que, ajudat per un pastoret-grumet, ha posat a la nostra disposició un autèntic refugi contra les tempestes de l’ànima. En aquest pessebre tan especial hi podem veure, a més, una verge maria que és tota una lliçó d’amistat i de sentiment i que té uns dits i una inspiració de plata a l’hora de dotar de vida literària el vaixell; un sant josep càlid i bona persona com n’hi ha pocs; un nenjesúsambulleresdesol que és tota una filigrana d’atenció i poesia; un pastoret amb porró que és com un dolç de massapà que t’aniries menjant a cops de petons; un àngel de la nit tendríssim; un estel que fa la seva feina de guia amb una prudència i una discreció que enamoren; un rei blanc sorprenent, amb les mans plenes a vessar d’humanitat; un REI ROS que emociona cada vegada que obre la boca; un rei negre que tot sovint es queda sense paraules a coberta, escoltant les paraules dels altres; una pastoreta intrèpida i valenta que vigila amb cura el càntir ple de cartes de navegar; una flor de les més autèntiques. També hi han volgut ser el Guix fent de xai, l’Aulet fent de bou i el Canari fent de mula. Ah! I el Lloro, l’autèntica consciència de la tripulació del vaixell. Amagats darrere l’horitzó, n’hi ha uns quants més que, de vegades, fan petites però intenses estades al vaixell entre port i port, com ara el Pensador o l’Aina de mitjanit. I cuinant-nos el sopar, en Cisco, que és molt vergonyós i no ha volgut sortir a l’escenari.

Com que al Capità no li agrada penjar ornaments pel vaixell (prou feina vam tenir per plantar-li quatre magnòlies a coberta!), penjo el pessebre a les Gotes i, amb el seu permís, aprofito per desitjar un any nou ple de plàcides singladures a tots els amics i amigues, lectors i lectores, coneguts i conegudes, saludats i saludades que un moment o altre han passat per aquest vaixell tan entranyable o han vist el seu rastre lluminós arran d’horitzó.

Venim del nord/ venim del sud/ de terra endins/ de mar enllà/ i no ens mena cap bandera/ que no es digui llibertat/ la llibertat de vida plena/ que és llibertat dels meus companys/ i volem ser per caminar/ i caminar per poder ser.

Per una navegació sense esculls, per una imaginació sense fronteres i per la immensa força de les paraules, brindem!

[@more@]

Tweet