Algú es va descuidar d’omplir els dipòsits de gas i ahir ens vam quedar tot el dia sense calefacció, sense aigua calenta i sense poder cuinar. Buscava l’escalfor perduda amanyagant el ferro dels radiadors de casa. I tot el que trobava era una sensació gèlida, com de desemparament. Que febles que som, vaig pensar, que depenem tant del que facin, no facin, recordin o oblidin els altres! I encara sort que tinc llar de foc. I un congelador ple de plats cuinats. I un microones per escalfar-los.
Aviat farà vint anys va caure una nevada que va deixar tot el poble sense llum, sense telèfon, sense gas i sense aigua durant vuit dies. Recordo que anàvem a pouar aigua del pou d’un veí. I que guardava els iogurts enterrant-los a la neu del pati. I que foníem neu amb l’escalfor de l’estufa de llenya per tirar-la al wc. A cap hora ja era fosc i enceníem espelmes. Vam endreçar el televisor i l’aparell de música. I ens vam acostumar a explicar-nos històries, a jugar a endevinalles i a riure molt. Molta gent del poble encara recorda aquells dies i com s’ajuntaven els veïns a casa d’un o de l’altre per passar l’estona. Quan va tornar la llum, es va apagar aquella escalfor nova, desconeguda, descoberta de cop gràcies a la mançança dels serveis més bàsics en una societat com la nostra.
Ahir, mentre violava l’interior del congelador traspassant capes i més capes de menjars oblidats, hi vaig pensar molt, en la nevada de fa vint anys. I en tot el que arribem a tenir sense ser-ne conscients. I en la comoditat en la que ens hem escarxofat i que ens esborra el record d’escalfors perdudes i la capacitat d’utilitzar els enormes recursos creatius i materials de què disposem i que sovint desestimem.
I així anem: protestant com uns energumens, o plorant com nens petits, cada cop que ens falla una peça del monstruós engranatge en el que vivim com autòmats.
[@more@]
Tens tota la raó. Abans bé que sobrevivia la gent sense tots aquests «luxes» que ara en diem «necessitats».
Isnel,diuen, que quan es passa tant de fred has de pensar en coses calentes hehehe…Segur que hi vas pensar,oi?? :p
si tots els dies fossin tan bonics com el d’avui no ens caldria ni calefacció! aii…quan arribarà la primavera…
Potser no t’ho he dit mai, però la meva vocació secreta (a la qual encara no he renunciat) és fer-me un dia ermità. Sí, viure amb l’imprescindible i, sobretot, sense cap de les peces d’aquest monstruós engranatge. És el que tu dius, l’escalfor d’ara ens ha tret aquella altra que no podrà igualar mai cap factura del gas, ni del telèfon o la tarifa plana.
(has de fer “ping” manual. Diria que l’automàtic no funciona. Se’ls deu haver acabat el gas?)
XDDD
De totes maneres, isnel, només per aquests escassos (i escadussers) moments d’escalfor «alternativa» ja val la pena deixar de disposar, esporàdicament, d’algunes «comoditats» de la «vida moderna».
Comoditats que, dissortadament, poden ser no-necessàries pèro no són tampoc absolutament prescindibles, si més no de forma continuada.
Vull dir que en aquests moments la línia que separa les coses importants (subjectivament) de les necessàries és tènue, tènue…
doncs jo m’hauria cag… amb qui ens va oblidar d’omplir els diposits del gas! Casum!
I que duri, Isnel. Passar fred del dur per falta de calefacció o no tenir nevera o aigua calenta és molt emprenyador, que vols que et digui. L’altra calidesa no la tenim perquè ens apalanquem però és culpa nostra dels avenços.
Jo també vaig estar uns mesos sense tele i era tota una altra cosa, certament, i això que visc a ciutat. Però tenir-la també m’agrada. I si a més puc fer una migdiadeta clentonet escoltant-la de fons…
Sobre la manca de comunicació entre veïns, coneguts i saludats, més que de la calefacció, em pense que la culpa és de la tele. Jo vaig viure sense ella durant cinc anys i va ser meravellós, perquè tenia temps per a tot: estudiar, treballar, fer una mica d’esport, fer (molta) vida social, llegir… Mmmm… Potser que, dins de poc de temps, torne a aquella situació; si més no, entre setmana.
Ah! Però ja tornes a tindre gas, no? Espere que sí: no sé com estarà el «gelat d’Isnel amb maduixes» 😉 .
Sembla que les comoditats, ens aboquen a tancar-nos en nosaltres mateixos. Ens transformen, d’alguna manera, en autosuficients. De broma, però; doncs, la dependència que genera assolir dita autosuficiència, resta amagada.
A tant com passar fred —de forma volguda— no hi he arribat; però, a prescindir del tan entredit aparell de televisió, sí, que ho he fet —i, com diu en Giorgio, val la pena. Amb això, no vull dir que no la vegi mai —la tele—, sinó, que en dosifico l’ús. Durant els dies de cada dia, un poc de molt poc, i prou. Els caps de setmana que puc escapar-me, i vacances d’estiu; gens. Llavors, sí, llavors, la tinc prohibida.
Hi ha una cançó d’Altall que deia «que vinga que vinga , que vinga la llum…» però ara que pense crec que es referien a una altra llum, precisament a la llum humana. Jo recorde de xicotet que no tenñiem televisor a casa, i tote les nits ens asseiem a la llar de llenya i l’àvia ens contava rondalles i succeïts i feiem rosses fins que ens entrava la son. Amb això no vull dir que s’hagen de tirar les tv o els electrodomestics i viure sense res, jo cre que sense l’ordinador ara mateix em faltaria molt, però totes aquestes coses no ens haurien de fer oblidar d’altres que necessiten un temps que el malgastem en una comoditat que moltes vegades esdevé pur avorriment.
besets.
Al Catapings (www.catapings.com) a dalt a la dreta tens un quadre que posa «menú» i veuràs «Fer cataping». Se t’obre la pàgina i omples el formulari senzill. A Bitàcoles (www.bitacoles.net) a la dreta veuràs «ping manual» i et sortirà un formulari semblant.
En quant a ermità, quan em decideixi i si em decideixo, serà radical radical. Ni connexions ni hòsties. El amics de veritat em vindran a veure allà dalt a la muntanya i tindrem llargues i càlides converses d’aquelles que t’escalfen de veritat. 😀
Tot el demés sobrarà.
Quan jo era «xicotet», com diu el Joan, a casa (al camp) no teniem televisió, ni ràdio… ni llum! però érem feliços de veritat. Tot el camp, fins allà on ens podien dur les cames (d’uns petits infants, que no estaven SUPERprotegits com ara) era la nostra sala de jocs. Lliures com els ocells. Què més podíem necessitar o desitjar? S’ha d’haver viscut així per saber el que és la llibertat.
El que s’ha perdut i mai es recuperarà…
I el que hem guanyat i ara ens fa dependents???
Jo ara mateix, malauradament, em sembla que no podria viure sense electricitat… 🙁
Per a gent que no ha viscut tot això que contes pot semblar-li ciència-ficció, açò de sobreviure sense tantes coses de les que en dieuen «imprescindibles». Però jo crec que la gent abans era més feliç que ara, no? Sabien aprofitar i gaudir de tot allò veritablement important, de tot allò que nosaltres descuidem ara perquè creiem «prehistòric».
Ostres si, quin fred. I m’havien passat el burro per escalfar el llit també, el braser ple de brases. Em sembla que es deia burro, oi?
és que vaig passar molt fred quan vivia al carrer cervantes!
Ja és ben cert ja el que dius. Ens hem acostumat tant a les comoditats… en les coses materials, com en la vida, fins que no les perds no t’adones del que tens.