Fa molt de temps, moltíssim, em pensava que els escriptors no existien. Mai no n’havia vist cap en directe ni a la televisió (més que res, perquè a casa no teníem televisor) i els autors dels llibres que llegia tenien uns noms tan estranys que em pensava ben bé que eren inventats. Aleshores, la meva imaginació es va posar en marxa: Ens enganyen. Segur que no hi ha ningú al món que es passi hores i hores posant una paraula darrere l’altra per confegir una història. Seguríssim. S’hi moririen de vells. Els llibres els deuen fer les màquines. Algú agafa un grapat de paraules maques, les fica dins d’una màquina, les sacseja ben sacsejadetes, apreta un botonet i surt el llibre. Segur que deu anar així.
Quan em van dir que sí, que els escriptors existien, vaig decidir, amb set o vuit anys, que jo volia ser escriptora. Potser ho vaig decidir perquè, ja en aquella edat, era una tremenda devoradora de llibres. Els homes i les dones capaços de crear aquelles històries que em fascinaven, que em curaven tots els mals i que m’obrien el pensament i la imaginació cap a paisatges increïbles eren els meus herois. Jo volia ser com ells i em vaig convèncer que dintre meu també hi havia històries fabuloses que calia treure, donar-los forma i obrir-los un camí a través de les fronteres més grises de la quotidianitat.
No sé què tenen les decisions preses en la tendresa dels primers anys que, amb el temps, van agafant una força impensable. Paral·lelament als esdeveniments més vulgars de qualsevol infant o adolescent, jo sentia que, en algun raconet, encara palpitava el desig, o la necessitat, d’escriure. Potser per això omplia llibretes i més llibretes amb tot el que em passava i amb tot el que passava al meu voltant. Eren uns diaris que mai no he sabut llençar i que ara, per exemple, em recorden que el 14 de febrer de 197? no em vaig poder seure al costat d’X al cinema, el dia que vam anar a veure Love Story, perquè la burra de la Y em va passar al davant. Ara em fa riure molt, tot això. Però aleshores em feia plorar com una magdalena. I m’esbravava escrivint-ho al meu diari, abans d’anar a dormir, amb l’ànima encongida i regalimant un furiós desig de venjança la propera vegada que anéssim al cinema.
Escriure, en aquells anys de l’adolescència, era un alleujament, una canalització dels sentiments, una provatura, una constatació que hi havia alguna cosa que realment m’agradava fer perquè em compensava de tot. El pas següent era deixar-me estar d’històries personals i sentimentals i llençar-me al buit de la creació més autèntica: inventar-me noms, paisatges, escenaris, arguments, personatges principals i personatges secundaris; intentar dominar la introducció, el nus i la resolució; procurar que tot s’entengués i que estigués ben escrit; que divertís, que interessés, que atrapés… com em divertien, m’interessaven i m’atrapaven els mons estripats d’en García Márquez, la lírica d’en Herman Hesse, la duresa d’en Pavesse, les fugides d’en Kerouac o la fertilitat imaginativa d’en Tolkien.
I m’hi vaig posar.
Mentre la meva vida avançava pels rails més tòpics i convencionals de l’època, n’estrenava una altra de tremendament rica, plena, sorprenent, increïble, segurament tocada per la vareta màgica de la sort i de l’oportunitat. L’any que s’ha acabat aquesta nit n’ha fet vint del meu primer llibre publicat. Entre aquell primer i l’últim, ja n’hi van quaranta i unes miques més. I quan ho penso, ho dic o ho escric, com ara, encara no m’ho crec.
Vull continuar escrivint. Deixeu-me continuar escrivint. Vull continuar trobant el temps, l’espai, l’humor i el desig de convertir les paraules en històries, d’experimentar llenguatges nous, d’esprémer la imaginació, de descobrir-me la respiració més autèntica, d’avançar en la comunicació, d’aprofundir en el coneixement de les persones, de sentir-me (decididament) viva. Però això no ve sol, ni aïllat, ni neix, creix i es mor com un bolet a la tardor. Tinc la immensa sort de poder conèixer sovint els meus lectors, de parlar amb ells, d’observar-los el somriure, i de creure que puc fer néixer en algun d’ells les ganes de llegir més o, fins i tot, d’escriure. Els meus són lectors joves, que ja no pensen, com jo a la seva edat, que els escriptors no existeixen, perquè ens veuen a les aules, ens escriuen correus electrònics i saben si tenim fills, si recollim gats abandonats o si ens estimem més un arròs a la cassola o una escudella de galets.
Vull continuar escrivint. Perquè ho necessito. Perquè és la meva vida. Perquè les oportunitats més màgiques de la nostra existència no es poden deixar escapar així com així. Si ho féssim, seríem uns inconscients, uns desagraïts i uns desaprofitats en el sentit més personal i íntim de la paraula.
Tancaré el televisor, aparcaré maldecaps inútils, oblidaré dubtes estúpids i reprendré arguments a mig bastir i en bastiré de nous. Fa un any demanava un llapis als reis per ajudar-me a acabar un llibre que se’m resistia. A l’estiu formulava desitjos com una beneita cada cop que veia caure un estel. Tot se m’ha concedit. Seria massa arriscat temptar la sort i obviar-ho.
Escriuré per mi, i pels meus lectors; escriuré perquè no sé fer gaires coses més, i ni això sé si ho faig prou bé, però m’agrada, i sento que cada cop que m’hi poso neix dintre meu alguna cosa molt gran, molt meva, molt bella, que m’allibera de no sé ben bé què i em porta cap a no sé ben bé on, però que necessito i estimo cada vegada més.
Continuaré escrivint llibres i, ara i aquí, prometo solemnement que no escriuré mai més un post tan llarg.
[@more@]
xiqueta, em sembla que de tots els posts que t’he llegit aquest és el que més m’agrada de bon tros.
M’ha arribat molt i no saps com entenc tot el que expliques.
Encara que vulgueres no podries deixar d’escriure. Itu ho saps.
(llarg? el post era llarg? ni me n’he adonat…)
una abraçada,feliç any i que la musa no et deixe ni a la de tres.
Precisament ahir vaig escriure sobre la literatura juvenil i la seva, al meu entendre, limitada difusió, al meu blog. M’ha agradat molt tot el que expliques, una abraçada i bon any i per al meu gust pots escriure posts tan llargs o més que els lectors i lectores no hi faltarem.
Com m’agraden els teus posts llargs! Que cada vegada que demanis un desig, amb estel o sense, et sigui concedit, durant l’any que comença i els que seguiran.
M’ENCANTA VEURE’T AIXÍ!!!!
N’estic segur que d’aqui sortirà un gran llibre!
Aquesta és la Isnel que a mi m’agrada, la (decididament) viva. La que desafia al món i diu que no es rendirà mai. Ella vol escriuré, sap que ho pot fer i ho fa bé. Més que bé. Som molts els qui li ho repetim cada dia, cada vegada que ens cau a les mans una de les seves gotes, que semblen mars ullpresos.
La Isnel és el personatge, i per sota hi ha la persona, la que jo encara m’estimo més, la D… He tingut la sort de poder rebre en la distància el seu afecte immens. Gràcies per ser com ets.
Jo de petit volia ser actor de cinema perquè volia viure les aventures que veia a la pantalla gran, però com vaig descobrir que era molt dificil aconseguir aquesta meta, vaig decidir que les aventures les escriuria jo i així, mentre les escrivia les anava vivint.
D’aquella època van sortir moltes bestieses (inclòs un guió cinematogràfic) però fa gràcia llegir-les de tant en tant.
I, de fet, encara escric per la mateixa raó. (I això també és una confessió)
Ah!!!! El post és llarg??? Ni me n’he adonat!
Encara recorde l’emoció que vaig sentir la primera vegada que vaig tenir davant meu un escriptor de veritat, de carn i ossos. Va ser a l’institut, jo devia tenir uns 15 anys, i la gola se’m va secar per tenir la boca oberta durant tot el temps que va durar la xarrada. Des de llavors aprofite cada oportunitat que tinc de conéixer-ne un, de conéixer l’autor del llibre que m’ha fet riure, plorar, empipar-me… sentir. I també m’agrada molt que em signen les seues obres! Supose que en el fons també m’agrada escriure, però no sóc bona. En el meu cas es tracta d’una necessitat, una manera de canalitzar els sentiments quan m’ha passat una de grossa (i només en aquests moments).
Isnel, no deixes mai d’escriure (encara que estic segura que no ho faràs). I no patisques per la grandària del post: quan el text és de qualitat, el temps vola.
Besets carregats d’il·lusió i inspiració per a l’any vinent.
Sí que és llarg, sí. Pensa que avui n’hi alguns que tenen les neurones una mica despentinades! BON ANY!!!
doncs encara que diguis que aquest post és llarg… a mi m’ha semblat curt i m’ha posat la pell de la gallina.
Un dels que més m’ha agradat dels que t’he llegit…
un petó
feia dies que no passava, he estat de vacances, i em trobo un canvi de look i un escrit que mha encantat. que bé que expliques les coses, Isnel! Molta felcitat per aquest any nou i moltes paraules perquè segur que tu les sabràs posar una al costat de l’altra de la millor manera possible. 🙂
Aquest post tampoc no està autoritzat, oi? Què llarg ni llarg. Quan una cosa la disfrutes n’hi te n’adones.
Em fas pensar en mi mateix. A veure què faig, ara. Gràcies, és com si em posessis en ordre a través del teu post.
doncs fes-ho.. segueix fent-ho. Perquè quan es tenen les coses tan clares el pecat és no seguir-les fins on calgui! La vida dóna moltes voltes: aprofita que ara estàs en un bon lloc 😉 abraçades bonica!
Recordo que des dels primers posts que escrius a la xarxa en aquest bloc t’he anat seguint, et puc ben assegurar que és un autèntic plaer anar llegint gotes, gotes que captiven l’una rere l’altra.
Desitjar-te un molt bon any ple de felicitat i de llibres també.
Una abraçada molt i molt forta.
un post llarg, dius?
doncs a mi se m’ha fet curt… i mira que jo sóc de poc llegir (per falta de temps)
m’alegra que segueixis escrivint (no paris mai)
i també m’agrada la nova imatge del blog
em sap greu però feia dies que no venia, per falta de temps… ufff, sempre m’en falta…
però puc trobar un moment per desitjar-te feliç any i:
que 365 estrelles
brillin per tu
a les nits del 2006
Una cada nit…
i mil si cal
una forta abraçada
Els posts tenen l’avantatge, o l’inconvenient, de l’anonimat.
He llegit la teva història i saps què? M’ha semblat d’allò més previsible. Tu, com tants altres escriptors, has viscut la meravella de la passió, primer per la lectura, després per l’escriptura i has obert un món diferent a milers de lectors i lectores encara plens i plenes d’il·lusions.
Jo em considero un lector voraç, també, i penso que sé escriure bé. A més, he tingut tractes amb editorials; però per una raó o per una altra no he publicat encara res de ficció i no sé si ho arribaré a fer mai perquè, saps?, em falta la passió de l’escriptura.
Però no parlem de mi, sinó de tu. Saps que em sembla que et conec? I amb això tornem a allò de l’anonimat que deia al principi. No vull que em diguis qui ets, però sí que em contestis a una pregunta: quantes cares té la lluna, Isnel-bruixa?
Gràcies per escriure, Isnel. T’ho diu un professor de literatura. Ah, per cert, escriu els posts tan llargs com et doni la gana: és un plaer llegir-los.
M’ha agradat especialment aquest post, perquè he fet descobertes noves.
Continua escribint, sempre.
Bicos.
Jo també escric, poesia, per a mi i per als lectors, però els lectors entenen poca cosa (això sí, és el seu enteniment, que ja és molt), perquè els meus lectors són la meua família i les meues amistats (d’ací ja no puc transcendir més, no tinc més mitjans logístics). Els poetes sí que no existim, malgrat que no estiguem en perill d’extinció i hi deixe una adreça de correu electrònic.
Isnel, m’he comprat el teu llibre. El vull regalar a un nen d’11 anys. És adient o és massa petit encara? Jo me’l llegiré abans, em fa gràcia fer-ho. (regalaré un llibre llegit, això no es fa).
Un gran post si senyora!!! 😉 I continua escrivint llibres i posts tan macos com aquest!! 😛 Petons i bon any!
Ahir a la nit vaig començar a llegir el teu llibre. M’agrada molt!! Com esculls els punts de vista, el llenguatge que utilitzes, les sensacions que transmets i fins i tot l’elecció dels noms dels personatges. M’ho estic passant pipa!! Em sembla que me’l quedaré. I no veig encara si li puc regalar o no al meu nebot. L’angoixa del principi està molt i molt lograda i el Francesc (el meu nebot) és molt emocionable. Jo segueixo i després decidiré.
Compreu el llibre de la Isnel!!
🙂 no he pogut llevar-me del damunt el somriue mentre estav llegint. Un somriure bonic perquè és molt bonic el que has dit.perquè tens l’habilitat de dir tantes i tantes coses en tan poques paraules com només saben fer-ho els escriptors. Perquè és una aposta per la il·lusió i per la vida. Perquè he tingut la sort de llegir-te i de (re)conéixer-te en les històries i en la realitat (sempre recordaré el primer cp que et vaig veure, aquell dia que arribé a la meua ja estimada Girona i tu estaves esparant-nos asseguda a un bancde la plaça :). Perquè com tu dius, escriure en l’adolescència és un alleujament, una calnalització dels entiments, i això també segueix sent-ho ara, però realment comences a ESCRIURE en majuscules quan ets capaç de distànciar les teues vivències sufiecientment per poder començar a crear encara que el ceador sempre deixa emprentes en la seua ceració perquè només així és quan es fa única però només així també pot esdevindre universal i col·lectiva. He somrigut constantment perquè el text és una empenta suau i decidida per aquells i aquelles que porten un cuquet a dintre, el d’ecriure, el de pintar o el de qualsevol cosa que sommien. He somrigut perquè la la decisió i la valentia sempre m’ha fet somriue i he somrigut perquè tinc la sort de comptar-te entre les persones que estime. I ara sí promet no tornar a escriure un comentari tan llarg 😉 besets 🙂
Ostres, perdó.
és una deliciosa declaració d’amor
a l’escriptura
i no és un post llarg Isnel,
jo en tinc moltes ganes d’anar-te llegint
i rellegint amb tu.
Un petonet
eo! sempre arribo tard o baixo de l’hort!
a mi també m’agradaria molt llegir el teu llibre!
(pif! com el puc buscar, si ni tan sols conec el teu nom) 🙁
Doncs a continuar escrivint, isnel … de part d’un lector des de més de tretze anys abans de que comencis el bloc 🙂
Que fàcil ho escrius!!
Isnel, per mi quan més llargs siguin els teus posts millor, les coses bones mai cansen ni embafen 😉
No deixis mai d’escriure, Isnel. Estaria encantada de saber com trobar-te a les llibreries. Em dones alguna pista?
Hola Isnel!
Tu no em coneixes, però per coses de la vida, jo sí que et conec a tu. No pas personalment, és clar, però sí através de la mirada i les paraules d’un amic comú.
I mentre acabava el teu post , el qual no sé si pot ser llarg quan a mi se m’ha fet curt, anava decidint que continuaré aquesta nova vida o nou camí descobert i redescobert gràcies a l’amic.
I gràcies a tu, per les teues paraule.s
Hola Isnel !!
M’ha agradat agradat agradat agradat molt aquest post teu !!! De fet no es tracta de cap novetat, però bé… potser aquest m’ha agradat d’una manera especial. De la manera que podria agradar, per exemple, a un lampista que aprofita els vespres per vomitar lletres i lletres i lletres de tinta que amaga i amaga i amaga al bloc que guarda a la tauleta de nit… Sí, així.
Una abraçada molt forta. Segueix fent-nos aquests regals.