(Extret de la Revista digital Cornabou de Literatura infantil i juvenil)
La Nadala 2005 sota el títol «Escriptores. De Caterina Albert als nostres
dies», de la Fundació Lluís Carulla, ignora i no considera narradores les
autores de literatura infantil i juvenil catalanes
La publicació, que ha estat editada com cada any per la Fundació de qui va
ser el mecenes Lluís Carulla, porta trenta-nou anys dedicant cada any la
Nadala a un tema monogràfic. El del 2005 ha estat sobre les escriptores
catalanes i recull articles de Marta Pessarrodona (‘Autores dins de la
literatura catalana: un comentari’; i ‘Cronologia’), Jordi Castellanos
(‘Víctor Català i el seu temps’), Núria Nardi (‘Caterina Albert: retrat
d’un personatge’), Lluïsa Julià (‘Maria Antònia Salvà i les seves
contemporànies’), Vinyet Panyella (‘Les poetes del segle XX’), Neus Real
(‘Les narradores catalanes del segle XX: una narrativa per a un nou
segle’). És en l’últim d’aquests articles on es passa per alt, de manera
absoluta, la llarga nòmina d’autores de literatura infantil i juvenil amb
què compten les lletres catalanes. S’hi fa només una petita referència
quan es diu, parlant d’altres autores considerades narradores, "Anglada
[Maria Àngels] també dedica una part del seu temps creatiu al públic
infantil i juvenil, com fan, de fet, Simó [Isabel-Clara], Albó [Núria],
Xirinacs [Olga], Maria Barbal i tantes altres autores del segle XX,
plenament conscients de la importància sociocultural d’aquest col.lectiu".
Pitjor el remei que la malaltia
La citació, però, lluny de tenir en compte aquest sector literari, el que
fa és mantenir en la marginació tota una sèrie d’escriptores actuals amb
una obra valuosa i considerable. En canvi, parlar d’Anglada, Simó i Barbal
com a autores de literatura infantil és simplement anecdòtic perquè les
tres autores no són, precisament, les que tenen una obra més
representativa en aquest àmbit. Ignorar les altres autores i no
considerar-les, per tant, narradores, sinó representatives d’un servei
"sociocultural", vol dir també no deixar constància en una publicació
d’interès monogràfic com aquesta, d’escriptores, entre moltes altres, com
Maria Lluïsa Amorós, Mercè Arànega, Monserrat Beltran, Maria Àngels
Bogunyà, Teresa Broseta, Mercè Canela, Montserrat Canela, Maite Carranza,
Antònia Carré-Pons, Rosa Maria Colom, Flavia Company, Mercè Company,
Teresa Duran, Maria Enrich, Montse Galícia, Dolors Garcia Cornellà, Àngels
Gardella, Empar de Lanuza, Gemma Lienas, Glòria Llobet, Gemma Lluch, Elena
O’Callaghan, Anna Manso, Hermínia Mas, Marta Molas, Anna Maria Muntaner,
Gemma Pasqual Escrivà, Eva Piquer, Núria Pradas, Maria Carme Roca, Marina
Rubio, Care Santos, Màriam Serrà, Eva Santana, Anna Tortajada o Anna Vila.
Totes, és clar, trobables en els catàlegs de literatura infantil i juvenil
i enregistrades al Qui és Qui de les Lletres Catalanes. Sort en tenim, que
l’escriptora J. K. Rowling no sigui catalana. Altrament, si la Nadala de
la Fundació Carulla no la considerés narradora per haver escrit la sèrie
de Harry Potter, seria un cas de menyspreu literari que passaria a la
història.
[@more@]
És indignant. Què faríem sense els autors de literatura infantil i juvenil? Què llegirien els nostres fills? Amb què enriquirien les seves estones d’oci? Llegint best-sellers per a adults ja des de ben petits? Jo trobo encomiable la seva feina, com la de molt altra gent, i és per això que se’ls ha de fer el seu reconeixement quan toca, i no fer-los sentir ignorats, que fa molt de mal…
Ja ho he vist, isnel!!! A mi m’agrada contribuir a la «causa» comprant llibres i més llibres infantils pel meu fill, o anant-los a buscar a la biblioteca. És que tinc un devorador de paraules a casa (i jo estic ben contenta). Intento imaginar-me un món sense llibres per a ell i només hi veig grisor…
Vols que només veuen la literatura infantil i juvenil com un «servei sociocultural»? Doncs sí que són curtets, aquesta gent…
En aquesta especialitat, com en tots els gèneres, hi ha de tot, de bo i de dolent, de millor i de pitjor, i el treball ben fet s’ha de reconéixer i s’ha de valorar. I no només perquè represente el viver dels nous lectors, sinó perquè, per elles mateixes, aquestes obres -vull dir, le bones i les millors, dins d’aquest gènere- tenen tant mèrit i són tan valuoses com ho puguen ser les seues homòlogues dins de qualsevol altre.
(Buf, massa d’hora per a aquestes disquisicions; no sé si m’he explicat.)
Ja ho veus Isnel, no existiu. Dones i escriptores de literatura infantil i juvenil? Bah! anècdotes de la literatura catalana, sense més importància que ajudar a l’educació i a la sensibilitat de les noves generacions. Una minúcia.
Si fessiu un llibre eròtic entre totes com el famós «Deu pometes té el pomer» potser us ferien cas. Ara que hi penso, és una idea. Un capítol cada una, segur que us el publiquen i guanyeu algún premi i llavors llegiu un manifest que deixi en evidència certes coses.
Molt malament per la Fundació Carulla!, són una colla de gallines blanques! 🙂
Que fort, no???
Relegar la literatura infantil i juvenil d’aquesta manera…
Precisament ara en què sembla que hi hagi un boom de literatura infantil, no??? (per desgracia, malauradament, d’escriptors forans, no catalans).
Ho diu una activa consumidora de literatura infantil!!!
Una pregunta de lectora ingenua:
perquè la literatura fantàstica sovint la cataloguen d’infantil??? Ho saps tu??? Estic farta de buscar el Michael Ende a la secció entre 9 i 14 anys!!!!! qui diu Ende, diu qualsevol de l’estil, Lewis, Tolkien (abans que s’estrenesin les pelicules)…
Si no existís la primera literatura (no sé si hauríem de desterrar ja les paraules “infantil” i “juvenil”) de ben segur que els escriptors ufanosos i enaltits no tindrien cap lector (menys dels pocs que avui dia llegeixen) perquè és d’infant que es comença a estimar els llibres i la lectura. Això tu hi saps prou bé. Jo mateix, després del TBO, i abans de començar a llegir Dostoievski (Crim i càstig el vaig llegir als quinze o setze anys) em vaig fer un fart de llegir novel·les “de l’oeste”, sobretot de Marcial Lafuente Estefania. I no em fa cap vergonya. Al contrari, n’estic ben content.
Molt més ara, s’hauria de reconèixer aquesta tasca que fan escriptors, escriptores i pedagogs amb els infants. Cosa que en el meu temps, per desgràcia, no existia.
Isnel, primer dir-te que cada dia des de que et vaig “descobrir” em connecto al teu bloc m’agrada molt tot el que dius.
Jo sempre he pensat que la literatura juvenil es mereix molta mes importància de la que se li dona, trobo que es un gènere molt difícil alguna vegada ho hem comentat amb la Olga X. però ja se sap ja visions que son molt ofuscades.
Mira doncs jo avui he llegit alguns contes de la meva infància i això que ja soc grandeta.
M’has fet rellegir el text del que parla, i la crítica que penges té bona part de raó; cal afegir, potser, que el paràgraf és un dels tres del text que està ‘engrandits i destacats’ al mig del text [pàgina 78] -no sé com se’n diu tècnicament d’això. I això ho tria l’editor, no?, potser conscient de les mancances de l’article de la Neus Real. Enfi, a aquestes hores ja no sé si m’explico XD
Ja saps que jo no sóc precisament defensor de la classificació en gèneres per l’edat dels possibles receptors (ni per qualsevol altra característica), per convenciment racional i per experiència de les meves pròpies lectures infantils; tot i així entenc que les divisions de vegades faciliten les discussions i les tries. Deixa’m ser provocador –o no- i encetar el joc: i per què no llibres per a més grans de 80 anys? I a partir d’aquí la discussió seria llarga. Dit això, afegeixo que valoro molt especialment aquells i aquelles que tenen la capacitat d’arribar a bastir una obra literària que pugui interessar els nens i que jo també pugui gaudir a la meva edat en algun dels seus aspectes i no només en l’aspecte sociocultural o didàctic, que a mi em sembla secundari i sovint perillós en qualsevol edat. He llegit i llegeixo excel·lents obres d’autors que només escriuen per als nens i escombraries d’autors que escriuen per a totes les edats i viceversa.
M’allargo massa i m’aparto del tema. Tens raó, i costarà molt canviar aquesta visió de la literatura. Quan al premi Nadal, Sant Jordi… hi hagi entre el jurat algun autor de literatura exclusivament infantil, policíaca… és que es comença a anar per bon camí…
(I amb els il·lustradors infantils, la mateixa història)
Bé, pels que ens agrada llegir no sé pas que hauríem fet sense aquest tipus de literatura. Malauradament és cert que encara està considerada com una literatura en minúscules, tot i que ben sovint, els llibres més venuts són precisament els destinats a aquestes edats.
Què hi farem?Suposo que de mica en mica va canviant la cosa.
Fes cas de la proposta d’en Dhamma!!!
A veure: no és tot literatura? Doncs perquè ha d’haver literatura infantil, juvenil, per adults, erótica, homosexual, heterosexual, femenina, romàntica…? Perquè? Tot és literatura! El que sí s’hauria de classificar és per literatura bona, dolenta o de consum i ja està.
Apa! I ara vaig a continuar creant literatura nosédequinaclasse, però literatura al final.
Tens tota la raó. Em pense que és fins i tot més difícil escriure per a xiquets que per a adults. Per què? És ben senzill: el món dels adults és el que tenim més a prop, el que vivim dia a dia, però el món infantil ja el tenim gairebé oblidat. No tothom és capaç de tornar a veure les coses amb els ulls d’un xiquet. Crec que és per aquest motiu que tant envege i admire els escriptors d’aquest gènere. Un beset!
Els elitismes sempre han estat força estúpids. Fins i tot la paraula, sona estúpida…
Ja saps que també vaig parlar d’aquest tema. És una vergonya tot plegat, com també obviar i ocultar el pes específic que el Patufet i Folch i Torras van tenir en la societat del seu temps. Si escrius ‘per grans’ i fas una incursió en la literatura d’infants i joves, et mencionen. Si escrius per a petits i joves i fas incursions en la narrativa per a adults, és difícil que et deixin d’etiquetar com a autor/a juvenil. Cela també s’ha queixat sovint de tot això. Potser en novel·la juvenil i en conte s’han publicat coses de poca qualitat, però també -i encara més- en la d’adults hi ha molts llibres ‘alimenticis’ -i articles, i col·laboracions mediàtiques-. En fi, de tant en tant anem ‘matxacant’, que potser servirà per a alguna cosa. Coses del país! Ni Andersen ni Collodi ni tants d’altres, per a sort per a ells, van néixer -i viure- a Palau de Plegamans o a Sants.
Permet-me que et corregeixi, Isnel, però les autores de la llista que escrius no feu literatura infantil o juvenil; feu literatura, i punt.