Gotes d\’Isnel

Avui se m’ha suïcidat un pardal a la llar de foc. Havia entrat a casa empresonat a la boca de la Praga, la gata amb més instint salvatge de tots els gats que tinc. Quan la gata ha obert la boca per dir-me: mira què acabo de trobar al jardí, l’ocell s’ha escapat i s’ha tirat de caps al foc. Ni la gata ni jo no hem pogut fer res per evitar que, en un instant, acabés carbonitzat.

Mentre agafava com podia aquella bola negra i socarrimada i la llençava per la finestra, he recordat la vegada que vaig salvar milers de formigues de morir abrasades quan van començar a sortir embogides d’un tronc sec que començava a cremar-se. Aleshores, d’aquell incident en va sortir un conte que, mesos més tard, va enfilar una molt bona singladura pels laberints literaris i editorials. Del suïcidi d’avui no crec que en surti res, a part d’una llàstima profundíssima. Més que res perquè, en el fons, jo ja sé que no ha estat cap suïcidi.

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

Temps d’introspecció, de mandra, de silencis; de dies sense escaires, de nits diluïdes en gelades sense estridències. Temps d’espera, de calideses esquerpes a la vora d’un foc que no s’acaba d’encendre. Contenció gairebé agressiva davant les consignes consumistes dels dies que s’acosten. Pensaments gairebé obsessius cap als sense sostre, els sense papers, els sense pagues dobles, els sense il·lusió, els sense res de res. Reacció gairebé violenta contra l’obligació de ser feliç, de tornar a casa per Nadal, d’entaular-se sense seny, de comprar dècims al senyor calb, de posar llums a l’arbre, de comprar l’arbre.

Temps de somriures forçats, de temors lleugers, de poques ganes de voltar pels blogs, d’inspiracions extraviades, d’excuses que no s’aguanten, d’enyoraments tranquils, de músiques sense sorpreses, de lectures repetides. Temps de perdre el temps.

I, entremig, tu, que no sé qui ets, ni d’on has sortit, ni com et dius, ni quants mesos tens. Tu i aquesta actitud teva tan esquerpa. No deixes que m’acosti, però ja t’has fet teu un racó de casa i un coixí. I saps on hi ha l’aigua i el menjar. I jo que no sé què fer amb tu. Perquè vaig dir que no en volia recollir cap més, després de la desfeta de fa dos mesos, quan se me’n van morir cinc de cop.

Però no m’agraden les gàbies d’aquella protectora d’animals que te’ls vénen a buscar quan els avises que de cop han aparegut gats abandonats que busquen refugi.

I no sé què fer.

I, com sempre, barrejo conceptes. I tot és embolicat, i confós, i segurament menys greu del que sembla. Però és temps d’espera. I mai les he suportat gaire bé, les maleïdes esperes… I m’agradaria ser bruixa. I tancar els ulls ben fort durant uns instants brevíssims. I que, quan els obrís, ja fóssim a mitjans de gener. O millor a mitjans d’abril…

[@more@]

Tweet

Rebut avui a casa per correu postal, a nom meu i amb l’adreça correcta.

"Querida (i el meu nom)

El pasado mes le invitamos a la presentación de nuestras últimas novedades en salud y descanso. Desconocemos la causa pero no asistió a la reunión. Por lo tanto le ofrecemos su segunda y última oportunidad para beneficiarse de nuestras PROMOCIONES Y RECOGER SUS REGALOS. No falte, contamos con su asistencia.

Sólo por asistir a nuestra presentación, le obsequiaremos con un fantástico SET DE MANICURA. Y si le acompaña su cónyugue, en lugar del set de manicura le entregaremos TOTALMENTE GRATIS, un TELEVISOR PORTÁTIL CON RADIO ESTÉREO.

Importante: Cada pareja que nos enseñe 100 euros (solo enseñarlos sin dejarlos en prenda) recibirá un REGALO SORPRESA QUE NO OLVIDARÁ. "

N’hi ha més, però amb això ja en tinc prou i de sobres per començar a dissecar la intromissió a la meva intimitat.

1.- "Querida". A mi només em diu "querida" qui jo vull. I, en tot cas, mai no m’ho diu ningú a qui no li vegi la cara.

2.- "Desconocemos la causa pero no asistió a la reunión". I què collons els importa?

3.- ".. le ofrecemos su segunda y última oportunidad". A mi no m’amenaça ningú. Només faltaria!

4.- "No falte. Contamos con su asistencia". Com em vingui un atac d’angoixa pensant que m’estan esperant i que no m’hi presento, els denuncio!

5.- Set de manicura si vaig sola, o Televisor portàtil si vaig amb el cónjugue. Aquí hi veuria indicis d’anticonstitucionalitat.

6.- "Cada pareja que nos enseñe 100 euros…". Si vaig sola, n’hi haurà prou amb 50?

Què faig? Ric? Ploro? O poso una denúncia als nois de la Tura per amenaces i coaccions?

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

M’agradaria saber de quina pasta esteu fets els miserables que arrabasseu vides a cops de matxet i arruïneu els somnis i les il·lusions de tots aquells que els compartien amb aquesta família que heu deixat estesa a terra en una joieria de Castelldefels enmig d’un bassal de sang i de bogeria. M’agradaria poder-vos obrir en canal i descobrir quina mena de sentiments s’amaguen pels racons d’uns cossos i unes ànimes tan mesquines. Em feu fàstic i no em puc imaginar-vos naixent del ventre de cap mare, ni picant l’ullet a la innocència de la infància, ni respirant el mateix aire que la resta del món, ni vivint sota el mateix cel. I que no em vingui ningú dient que la societat està malalta per fomentar l’existència d’individus com vosaltres, perquè no és cert. Els malalts sou els que confoneu la vida amb l’infern i escampeu la foscor i la maldat arreu, menyspreant la grandesa que representa veure sortir el sol cada dia o apreciar el valor d’un somriure. No hi ha cap excusa ni cap justificació per als actes dels miserables com vosaltres. Cap ni una. Ni orígens humils, ni desestructuracions familiars, ni mancances afectives, ni pobreses extremes. Encara que em faci mal reconèixer-ho, hi ha misèries que no entendré mai. I aquesta n’és una.[@more@]

Tweet

Avui, fins i tot les prohibicions com aquesta, impensable a casa nostra, em semblen dolces. Torno com nova després de dos dies en un país on han de prohibir encendre traques [m’imagino que només segons quan i segons com] perquè les ganes d’assaborir la vida i de demostrar-ho que tenen són tan grans que, paradoxalment, poden arribar a comportar-los un cert risc.

En només dos dies, m’he adonat que val la pena sortir de casa en tant en tant; que tantes hores solitàries esmerçades en bastir un llibre poden tenir una recompensa ben dolça; que hi ha amics que m’acompanyarien a la fi del món, si calgués; que a la paella no s’hi posa ceba; que les taronges acabades d’abastar del taronger tenen un gust immens; que el País Valencià disposa d’una estació de trens menada per algú que té un tros de cor que no te l’acabes; que a la ciutat del Túria hi ha el millor guia del món, que t’ho ensenya i explica tot sadollat de tendresa i amb un deliciós accent italià; que més d’un va deixar el balcó de casa seva o els seus salts pel món per fer-me de copilot en els gairebé cinc-cents quilòmetres de viatge [cap a mil, si comptem l’anada i tornada]; que al barri del Carme hi despatxen aigua de València; que hi ha ficus centenaris amb arrels que semblen fetes de la mateixa pedra que en Jaume I del Jardins de la Glorieta; que en Mustafà ja coneix tots els secrets d’un bon arròs i que a cal Bermell fan un exquisit bacallà amb muselina de romesco arribat directament del mercat de la Boqueria.

També m’ha quedat clar que hi ha cors que bateguen al mateix ritme, tant si viuen a la Catalunya del sud com al País Valencià del nord; que parlen la mateixa llengua, es digui com es digui; i que mantenen que hi ha absurditats, sobretot polítiques, que haurien de desaparèixer del mapa com més aviat millor.

Finalment, avui, que és un bon dia, sé que vull tornar a València ben aviat. I que l’escepticisme que m’abraçava ara fa un any, al principi d’escriure al blog, ja qui sap on para. Les portes que s’hi obren són tan grans que, a la que bades una mica, ja t’han xuclat. Amb molt de gust, això sí.

Per conèixer de ben a prop què passa amb la llengua al País Valencià ara mateix, podeu fer un cop d’ull a aquest post de l’Imma. És una mostra més del súmmum de l’absurditat.

[@more@]

Tweet

Aquesta matinada, ella buscava el blau en la foscor fragmentada per la persiana mig abaixada, però tot era gris i només podia endevinar-ne petites pinzellades amb gust d’enyorament. Aleshores, ha notat els llençols freds, i una buidor extrema al capdavall dels dits, i un silenci espès. I un ball de pensaments barrejats ha entrat per les escletxes de llum petita, sense permís i sense cap mena d’ordre, com una bogeria. I res no els espantava, aquells pensaments. I ella buscava el blau per asserenar-se, en una matinada plena de sensacions tenyides de colors impresentables. Però el blau que ella volia, el blau tendre de les nits tranquil·les i de les promeses càlides, no era enlloc. Com si algú el tingués tancat darrere d’una reixa impossible.

[@more@]

Tweet

Oda a Girona. Miquel de Palol, 1941

Un núvol de disbauxa i de tempesta/ ha agrisat tos capvespres autummals;/ lleig crostisser les teves valls infesta;/ un cop de roc cega tes catedrals:/ altres veus, altres cobles forasteres,/ ofeguen tes cançons i el teu parlar…/ i amb un pobre escamot d’altres fronteres/ els teus herois d’ahir veus canviar…"

Quan Miquel de Palol escrivia això, l’any 1941, encara s’afusellaven presos a les parets del cementiri de Girona.

El general Alonso Vega havia entrat a Girona el 4 de febrer de 1939 anunciant que arribaven trayendo pan, justicia y perdón. El meu pare, que aleshores tenia catorze anys, va arreplegar un pa blanc de dos quilos que li van tirar les tropes franquistes des d’un camió. Tot i que era generós per naturalesa i conscient que a casa l’esperaven els pares, una germana petita i uns quants familiars més tan afamats o més que ell, va seure arran de vorera, va treure’s de la butxaca una petita navalla que sempre hi duia i va començar a llescar el pa. Quan les tropes van acabar de passar, ja no quedava ni una engruna del pa blanc del general. Encara ara, quan ho explica, només ho justifica amb una paraula: gana.

La gana, però, li va durar anys i anys, malgrat el pa d’aquell dia. Gana de menjar, però també de respecte, de dignitat, de justícia. Pocs mesos després de la guerra, li afusellaven dos oncles, un d’ells amb només vint anys; l’altre, pare de dues criatures molt petites. Cap dels dos havia estat acusat de delictes de sang, sinó de tendències polítiques separatistes, com en Carles Rahola, afusellat el març del 39 al peu del cementiri gironí per haver escrit tres articles durant la guerra en què clamava per la pau. I com tants d’altres!

No podem deixar que l’aniversari d’avui sigui una simple efemèride en la història d’aquest país. Hi ha massa morts injustes al darrere de tot plegat, massa repressió, massa anys de pobresa de tota mena. Massa dolor. Cada dia que passa em revolta més i més viure emmarcada en el llegat polític d’un dictador que va trencar famílies senceres i va escanyar la veu, la cultura i la història del meu poble. Jo no vull el pan, la justicia y el perdón de ningú. Jo vull el que és meu: un país lliure on ningú m’ofegui les cançons i el parlar ni tiri cops de roc a les meves catedrals; jo vull els capvespres autummals lluminosos, i vull els núvols de disbauxa i de tempesta ben lluny. Perquè, malgrat els anys que han passat, encara falta molt perquè s’entengui que tot això que vull ho vull perquè era meu i algú, algun dia, m’ho va prendre.

[@more@]

Tweet

Entre el que tinc a la nevera, el que hi ha al rebost i les reserves del congelador, podríem menjar una dotzena de persones durant deu dies ben bé. O més. Podríem fer "menús de resistència", que dèiem al pis d’estudiants [fa segles!] quan cap allà al dijous ja començaven a aparèixer teranyines als prestatges buits. Potser no havíem arribat al sopar "d’últimes" que em va explicar fa poc un estudiant dels nostres dies: una croqueta embolicada amb un "tranchete". Però gairebé. Com que l’estudiant en qüestió és el meu fill, em va venir una mena d’angoixa maternal aguda que encara em dura, quan vaig saber això de la croqueta i el "tranchete". I, assabentada que es presenta a casa aquest cap de setmana, he obert la nevera i he vist que no, que no tinc prou de res.

O sigui, que me’n vaig a mercat, que els joves s’han d’alimentar com cal [i els que no ho som tant, també], i ja pensaré un altre dia en els mals del món, en les hipoteques escanyadores i en els "menús de resistència". Avui faré una bona escalivada i potser compraré peix bo, segurament rap. El cuinaré al forn amb patates i el gratinaré amb una mica d’allioli negat. D’aperitiu, compraré quatre gambetes de Palamós, si n’hi ha. Triaré un bon vi blanc per acompanyar el dinar i, de postres, potser m’atreviré amb un plum cake.

Entre glop i glop de vi blanc, ens riurem per un dia de les croquetes embolicades amb "tranchetes" [perdó: de LA croqueta embolicada amb UN "tranchete"], ens posarem al dia de tot allò que ell em vulgui explicar i, per uns moments, m’oblidaré de la síndrome del niu buit i de la mare que va parir els que un dia, de cop i volta, agafen el farcell i se’n van a conrear croquetes solitàries en una nevera buida del Cap i Casal. Coi d’emigrants!!!

[@more@]

Tweet