Aquesta matinada, ella buscava el blau en la foscor fragmentada per la persiana mig abaixada, però tot era gris i només podia endevinar-ne petites pinzellades amb gust d’enyorament. Aleshores, ha notat els llençols freds, i una buidor extrema al capdavall dels dits, i un silenci espès. I un ball de pensaments barrejats ha entrat per les escletxes de llum petita, sense permís i sense cap mena d’ordre, com una bogeria. I res no els espantava, aquells pensaments. I ella buscava el blau per asserenar-se, en una matinada plena de sensacions tenyides de colors impresentables. Però el blau que ella volia, el blau tendre de les nits tranquil·les i de les promeses càlides, no era enlloc. Com si algú el tingués tancat darrere d’una reixa impossible.
[@more@]
Em sembla que ha arribat ja l’hivern, eh? I el blau es farà pagar! O no… potser pot venir en u matí fret d’hivern en què no l’esperem, acompanyat d’una mica d’escalforeta… 😉
Sé que el blau que no trobes està lluny de la teva finestra. També saps que no el trobaràs amb les persianes abaixades, ni que fes un sol radiant. Però em dol per tu aquesta buidor a la punta dels dits i aquest fred extrem. I més greu em sap veure un cor que batega sense la necessària escalfor, propera, maldant per l’impossible.
Potser haurem d’aprendre a tenir-ne prou amb la seguretat que algún dia el blau del cel tornarà. L’espera val la pena quan saps què és el que esperes i la vius amb certesa de la seva finitut.
Brindem amb un tè calent per el cel blau que vindrà.
Veig que les esperes són un tema que va i torna en els teus escrits, i no voldria que fossine speres tan impossibles com la reixa que dius. si és així, llença-la, perquè no val la pena, creume.
Un somriure de bona tarda, isnel; espero que tot vagi bé, malgrat el blau i les reixes i les esperes i les matinades 🙂
pèrò, isnel, hi ha molt més colors a la vida que no només el blau! Si vols t’ajudarem a buscar-los!
Sorprès una mica pel possible significat del comentari que apunta tant al migdia com a mitja nit, i astorat pel fet de trobar-me amb la tercera persona del singular en dimarts a la tarda; millor desaparec pel fòrum. Una abraçada tenyida de blau, Isnel.
i tant que tornara el blau , pero mentre no torna tambe pots apendre a apreciar els grisos perque segur que no es pas negra nit.
Bon dia tinguis, Isnel! A part del teu post blau, m’ha fet feredat el següent fragment del comentari número 7: «És terrible, la sensació de no poder donar sortida a les carícies, aquest buit…». T’entenc i et comprenc, Isnel. Perquè també pot haver-hi qui li passi el mateix, tot i tenint el buit emplenat… El món a l’inrevés, o l’injustícia del carinyo feta angúnia al cor.
Per un altra banda, i si m’és permès, et diré que els núvols grisos són fets d’un polsim blanc, un alè negre, i el contrapunt del blau que hi ha al seu darrera, al cel. Mai hi seran per sempre, i a més, tens la blavor de l’esperança un xic més enllà. No desesperis.
Una abraçada d’un blau pesnat i també de la resta de colors. Imagina tot de colors, val?… 😉
Pensa, Isnel, que les reixes també compleixen una bona funció: la protecció. Els blaus passen entre les reixes, de veritat, sols has de tenir certa paciència…
Dos dies, dos dies, dos dies… Val, Isnel? Ai, que no sé si em podré escapolir de la feina, que aquesta setmana estem tenint «mals rotllos» i encara em tocarà fer bondat i quedar-me a mirar les cares dels companys que ja em sé de memòria… catxis la mar salà!
Tu ho has dit «depen» per tant encara tot es possible les males ratxes acaban pasan
Veig que aquest blau et preocupa massa. A la tardor i a l’hivern, ja se sap que no afavoreix gaire a veure la blavor del cel. Cal ser pacient i veuras com a la primavera el blau torna.
I que tal un color de boníssim entrepà per demà???
*e*s*p*u*r*n*e*s* de blau . Sé que no és el mateix que tot un blau però potser s’esmuyen per la finestra i t’arriben amb un bes ben dolç…a partir de demà el cel s’arrassarà i a València hi haurà un blau preciós 🙂
Una matinada, per la finestra, jo provaria de buscar altres colors. Segur que és més distret.
🙂
ànims! t’envio una abraçada ben blava i sense cap mena de barrot, una abraçada de matí, de migdia, de tarda, de capvespre i de nit tot barrejat
ai Isnel… no és pas gratuït que un blues sigui un blues !!
Una forta abraçada (senzilla, la meva).
😉 caïm
i… però… i sí… no… perquè no prova de… no, no… saps què? refugia’t sota els llençols i busca allà l’escalfor que t’enlluerni (des de la foscor), o… tanca els ulls, i descansa, sempre convé descansar. Abraçades matinals
Quan jo em sent d’aquesta manera solc trobar algun amic que em repeteix incondicionalment: Tot arriba en aquesta vida!
Doncs, bé, Isnel: TOT ARRIBA EN AQUESTA VIDA! L’únic que desitge és que t’arribe prompte i no es faça esperar massa. Besets.
I científicament, Júlia, a què obeeix el blau del cel?
http://hyperphysics.phy-astr.gsu.edu/hbase/atmos/blusky.html
Tots drets vora la finestra
al horitzó la mirada buscant
un blau càlid de tendresa
un blau alegre i brillant.
El trobaràs. Una abraçada.
quan tu cerques el blau, em fas passar una mica de pena, Isnel…
arrib tardíssim, ho sé; esper que t’arribin els blaus de per aquí… Bona nit