Entre el que tinc a la nevera, el que hi ha al rebost i les reserves del congelador, podríem menjar una dotzena de persones durant deu dies ben bé. O més. Podríem fer "menús de resistència", que dèiem al pis d’estudiants [fa segles!] quan cap allà al dijous ja començaven a aparèixer teranyines als prestatges buits. Potser no havíem arribat al sopar "d’últimes" que em va explicar fa poc un estudiant dels nostres dies: una croqueta embolicada amb un "tranchete". Però gairebé. Com que l’estudiant en qüestió és el meu fill, em va venir una mena d’angoixa maternal aguda que encara em dura, quan vaig saber això de la croqueta i el "tranchete". I, assabentada que es presenta a casa aquest cap de setmana, he obert la nevera i he vist que no, que no tinc prou de res.
O sigui, que me’n vaig a mercat, que els joves s’han d’alimentar com cal [i els que no ho som tant, també], i ja pensaré un altre dia en els mals del món, en les hipoteques escanyadores i en els "menús de resistència". Avui faré una bona escalivada i potser compraré peix bo, segurament rap. El cuinaré al forn amb patates i el gratinaré amb una mica d’allioli negat. D’aperitiu, compraré quatre gambetes de Palamós, si n’hi ha. Triaré un bon vi blanc per acompanyar el dinar i, de postres, potser m’atreviré amb un plum cake.
Entre glop i glop de vi blanc, ens riurem per un dia de les croquetes embolicades amb "tranchetes" [perdó: de LA croqueta embolicada amb UN "tranchete"], ens posarem al dia de tot allò que ell em vulgui explicar i, per uns moments, m’oblidaré de la síndrome del niu buit i de la mare que va parir els que un dia, de cop i volta, agafen el farcell i se’n van a conrear croquetes solitàries en una nevera buida del Cap i Casal. Coi d’emigrants!!!
[@more@]
Coi d’emigrants que tornen quan tenen gana! he,he
I si necessites un cuiner “aficionadillo”, cap problema. Ahir vaig fer una crema de d’alls porros que els àngels hi cantaven, i després una recepta que l’Isma, que ja saps que en sóc molt devot. L’has de provar (per a tu sola, un dia que no tinguis “okupes”)
http://www.tvcatalunya.com/cuinaxsolters/receptes/recp139846836.html
en nom de tots els emigrants, haig de dir que les croquetes són la salvació…
ni resar ni evitar el pecat ni res….. les croquetes.
(perquè al bloc ja hi tinc un home croqueta, que sinó hi faig aparèixer el Déu croqueta)
(m’acabes de donar una idea)
gràcies, i porta’m algun pollet, siusplau… (quan era petita anava a mirar pollets i aneguets al mercat de Salt, i els hi donava enciam…)
Estomac bén bé de Girona: «El cuinaré al forn amb patates i el gratinaré amb una mica d’allioli negat»
daixò… que puc venir? Les gambes ja les porto jo, i quatre musclos acabts de fer també. és que només tinc croquetes a la nevera i no em ve de gust fer-me res… Ara m’has posat nostàlgic, amb això del menú de resistència, mira. En fi, que passis un bon dia, Isnel 🙂
Jajajajajajajaja…
Al meu pis encara no hem arribat a menjar una croqueta amb «tranchete», però puc dir ben orgullosa que aquesta setmana no he menjat croquetes! Es que cada setmana en porten, i tants fregits… em cansen 🙁
Jo també vull venir a dinar!!! M’has fet agafar gana!!
Conec algú (tu també el coneixes) que, quan era estudiant, alguns dies feia un menú que li deia «Informe Semanal», com el programa de televisió, i que consisitia, com el seu nom indica, en fer un plat amb tot allò que havia sobrat de la setmana (si és que sobrava). Perquè avui també em cuinarà la mama, que si no, em tenies d’okupa a casa teva, que, per si algú no ho sabia encara, l’Isnel fa meravelles amb les lletres i també amb les cassoles.
Sempre ens fa sentir bé que retorni a casa algú estimat a casa, eh!! 😉 Apa, Isnel, que passis un molt bon dia!!!
Aquestes mares que sou un tresor, que no podem donar-vos res perquè qualsevol cosa és petita comparat amb tot els que ens proporcioneu. Que t’esperin amb una taula preparada amb esmerç, amb un menú acuradament escollit, amb l’aroma de la labor feta amb delicadesa i entusiasme i amb un companyia com la teva, que si llegir-te ja resulta una autèntica delícia no em vull imaginar compartint taula i glops de vi. Digue’m Isnel, d’aquesta manera, com vols que l’emigrant no desitji tornar a casa?
Ja m’has animat, Isnel! (Un blog més a la blogosfera). Besets.
El dolent de dinar a ca la mare és que després les croquetes et semblen arròs de ca, que diria una amiga meva. No el cuidis tant, q no pot ser bo 😛
Escolta, Isnel!: demà et porto més flams, que m’he crospit els dos que t’hi quedaven dins la nevera!… I també més formatgets!… I també margarina!… I també et portaré sucs!… I un pot de melmelada ben gròs… I cartrons de llet!… Dona, ho sento, hi ha gana aquest matí… 😉
pensa que si emboliques bé la croqueta amb el tranchete pot semblar un caneló, una miqueta de beixamel per sobre i ja ho tens, un menú de 3 estrelles «Medellin».
que arpofiti!
Arriba un moment a la vida en el qual l’única cosa que podem fer pels nostres cadells és atipar-los i posar-los una rentadora, ja que evitar-los altres problemes no és al nostre abast. El gran consol generacional és que les mares de fa molts anys sovint no tenien ni aquesta possibilitat i que quan els fills emigraven, de vegades, els veien, ja, en molt poques ocasions, si els veien.