Ahir a la tarda vaig reprendre el vell costum d’escriure en un bar. Era un lloc tranquil, ample, amb les cadires de color verd-blau i unes immenses parets de vidre obertes a l’aigua i a la vegetació del parc més jove de Girona. Esperava uns amics i va ser així, esperant, com vaig començar a escriure. Vaig pensar que ens hem oblidat d’esperar perquè les esperes ens desesperen en un món que volta tan i tan ràpid, quan la veritat és que una espera la podem farcir de petits instants molt plaents: escriure, llegir, badar, pensar, dormir, somiar, imaginar, crear, descansar…
Tenim massa pressa. Ens agradaria no haver d’esperar una setmana per saber el resultat d’unes anàlisis, ni nou mesos per veure la cara del nadó que portem a la panxa, ni un trimestre per conèixer la grossa de Nadal, ni deu minuts per pagar a la caixa del súper, ni un curs per tenir la nota final, ni cinc dies per llegir el post esperat, ni tres setmanes perquè torni aquella persona que tot just acaba de marxar, ni una eternitat per saber què passarà amb l’Estatut…
Però ara faré de Saramago (alça Manel·la, quines coses de fer!), que s’inventa aquells increïbles assajos a partir d’una idea aparentment trivial, i m’imaginaré que esborro les esperes del món. I tot seguit penso que podria ser el començament d’una història amb un argument d’autèntic malson. Tots moriríem d’un atac de velocitat.
[Dedicat especialment als amics que esperava ahir a la tarda en el bar, l’O i en F, i a en Voltaire, que em manava la pressa al meu últim post. Amb tot l’afecte, això sí]
[@more@]
Ostres…
Segur que al Bohemi li agradará això del «parc més jove» (de la ciutat grisa).
I si, el bar del Parc del Migdia és un bon lloc per escriure… tot i que a mi la cara de velocitat no m’acaba d’afavorir. 🙂
(Per cert, que vindreu al dinar que publicita la Donot a la seva plana?)
Ostres…
Segur que al Bohemi li agradará això del «parc més jove» (de la ciutat grisa).
I si, el bar del Parc del Migdia és un bon lloc per escriure… tot i que a mi la cara de velocitat no m’acaba d’afavorir. 🙂
(Per cert, que vindreu al dinar que publicita la Donot a la seva plana?)
Això mateix, li venia jo ara a preguntar… Però veig que un gat entremaliat se m’ha avançat…
Espero que vindràs, no?
A veure si farem una trobada a Girona i només hi haurà gent barcelonina!!!
Hi ha esperes que es fan eternes, d’altres son tot un plaer. Escurçem les primeres, allarguem les segones.
Salutacions Isnel.
Si més no intenta-ho…
Ja ens diràs alguna cosa !!!
Ais, sí… Les esperes ens desesperen… Però hi ha gent que sempre té la sensació que espera i quant ha d’esperar de veritat s’ho pren tranquil·lament… o potser no?
Petons, wapíssima!
Jo planto maduixes, pe exemple, o enciams i ja voldria veure’ls grossos lendemà. És cert que no sabem esperar quan els nostres avis en sabien tant, hem perdut la capacitat de fer-ho i això fa que ens perdem les millors coses de la vida. de totes maneres jo encara sé anar a pescar i esperar l’estona que faci falta 😉 per cert. compartim la passió per saramago. ja has llegit l’últim, Isnel?
fixa’t, doncs, que em sembla que m’has esborrat les meves, d’esperes 😉 o sigui que gràcies per fer aparèixer aquells colors a través de la finestra.. que no es pot anar sempre pas tan ràpid, carai..
Volia posar alguna cosa, i com que has suprimit les esperes de la vida i ningú no m’espera, tinc toooot el temps del món per posar-la, així que, ja la posaré, espera.
Quanta incongruència…
T’has posat mai a olorar aquestes gomes d’esborrar; enganxen qui fa por…
Ai, les esperes… No suporto esperar (uns resultats, algú amb qui he quedat…) ni fer esperar. Sóc impacient de mena i això de vegades em crea certs problemes. Però ara m’ha vingut a la ment una espera en concret. El dia que vaig quedar per primer cop amb l’home que ara és el meu marit. Va arribar tres hores tard…
Sàbies paraules les del teu post… ara, que si ho sé no arribo puntual a la nostre cita i t’hagués deixat esperant una estona més perquè acabessis d’escriure el post inesperat que escrivies. 😉
jo últimament estic entrenant molt la paciència, molt.
hi ha coses que val molt la pena esperar 🙂
Sí, Isnel, sí… Aquell devia ser el dia que vaig esgotar la meva paciència. No ho ha tornat a fer mai més, no… 😉
L’important de l’espera és saber realment què esperes. Sinó, desesperes.
Diria, vaja… o m’he emolicat jo solet?
Aquestes esperes que comentes la majoria són inevitables, lo fumut són les esperes que es poden evitar. Com per exemple la hora d’espera que fas quan vas al metge de capçalera, aquesta sí que fa mal, allà assegut perdent el temps i cagan-te en la mare que va p… la seguritat social… o quan compres alguna cosa que et diuen que estarà la setmana següent i resulta que han tingut no sé quins problemes i et diuen que estarà l’altra i vinga a esperar i al final resulta que l’altra tampoc… totes aquestes sí que fan mal. La resta… doncs mira… com se sol dir, paciència i una canya.
A mi sempre m’ha agradat molt escriure en alguns bars, aïllat entre la gent, mentre l’aroma del cafè em suggeria idees o em feia recordar amics i amigues als que escrivia cartes. Quan vaig arribar a aquesta ciutat, als bars no m’esperava ningú i podia escriure més; ara, quan vaig a un bar, habitualment és perquè he quedat amb algú, com ahir, que vaig estar amb algú que escriu de meravella fins i tot quan espera. Un petó.
Supose que ens han educat perquè no ens agrade esperar, com a conseqüencia del concepte «perdre el temps»; un concepte asquerosament capitalista, relacionat amb aquell altre de «times is gold / is money», i que ens fa menysprear el temps que passa sense produir res de material. Un fàstic de concepte, perquè ens fa perdre molts dels moments més emocionants i bells de la vida, com aquells de què ens parlava la rabossa del Petit Princep, quan esperava que arribés el moment de veure’l aparéixer i s’anava emocionant a mesura que s’acostava l’hora…
(Per cert, que ara mateix jo també estic esperant alguna cosa, i l’espera em resulta delitosa… 🙂
Vols fer… «borron y cuenta nueva»???? Vols dir que cal????
Ja prou que vivim amb velocitat, jo no vull més rapidesa!!!!
Crec que tots plegats (a la societat occidental) hauriem de un curs accelerat (XD) de tranquilitat!!!!
Ara m’ha vingut al cap aquell anunci (ple de tòpics) del ron Malibú, en què els protagonistes pronunciaven una frase que desprès es va fer famosa: «Me estoy estressaaaaaaaando»
Ara que ho dius, sí que és veritat, sí… Mira, fixa’t-hi bé en aquesta, Isnel: hi ha «es-peres», i també «es-pomes», oi?… 😉 Unes són per a les esperes «dolces», i les altres són per les «no-tan-dolces» (ho deixem així).
Esperar endebades durant massa temps, però, porta a la des-esperació, al des-encís, al des-ànim, al des-crèdit i al des-interés. Un mestre m’ho va comentar un dia: no hi ha res més savi en el món que el cos humà, perque mai espera res.
Jo, realment, només em sento amo del meu temps quan estic sol a casa menjant patates fregides, ben rossetes, sense que ningú m´empipi ni em faci pensar en coses que tan em fan. Estic agafant molta mania a la gent. A vosaltres no, eh.
Isnel, sàpigues que de tímides/tímits, n’hi havien molts abans… que jo en sé d’una… que no dirè pas el seu nom…. donots fos cas que ningú s’ho cregués… que a la primera vegada que va venir a una trobada bloguera quasi bé la vaig haver d’arrossegar!!!!!!!!!!!!!!!!
O sigui que ja ho saps… jo i la mar sempre som les veteranes a les trobades, i ens ho passem pipa malgrat l’edat!
Una salutació Isneeel !!!
Has encertat ben bé un dels meus hobbys predilectes… un cafetó amb un llibre o un diari o un paper en blanc i un boli, preferentment esperant no res.
:))))) fins un altra !
Bona nit, Isnel. Veig que en trobem immersos en temes coincidents; i, com ho són, em permetràs repeteixi aquí, el que a la Mar li deia allà: «Només hi ha una manera d’aprofitar el temps, Mar, i és quan som nosaltres, i no pas altri, qui decidim que fer-ne, amb ell». Si ho extrapolem, veurem que perdre el temps de forma volguda, no serà mai en cap cas «perdre el temps».
a mi m’agrada escriure als cafés, fins i tot ho he fet amb torcamans de paper 🙂 us espere a València …no sé si escrivint però amb els braços oberts 🙂 besets de bona nit
Gemma… donots fos cas que ningú et cregués.
Jo vergonya????
Uhmmmmmmm…. La memoria és feble….. jajajajaja