Gotes d\’Isnel

Ahir a la tarda vaig reprendre el vell costum d’escriure en un bar. Era un lloc tranquil, ample, amb les cadires de color verd-blau i unes immenses parets de vidre obertes a l’aigua i a la vegetació del parc més jove de Girona. Esperava uns amics i va ser així, esperant, com vaig començar a escriure. Vaig pensar que ens hem oblidat d’esperar perquè les esperes ens desesperen en un món que volta tan i tan ràpid, quan la veritat és que una espera la podem farcir de petits instants molt plaents: escriure, llegir, badar, pensar, dormir, somiar, imaginar, crear, descansar…

Tenim massa pressa. Ens agradaria no haver d’esperar una setmana per saber el resultat d’unes anàlisis, ni nou mesos per veure la cara del nadó que portem a la panxa, ni un trimestre per conèixer la grossa de Nadal, ni deu minuts per pagar a la caixa del súper, ni un curs per tenir la nota final, ni cinc dies per llegir el post esperat, ni tres setmanes perquè torni aquella persona que tot just acaba de marxar, ni una eternitat per saber què passarà amb l’Estatut…

Però ara faré de Saramago (alça Manel·la, quines coses de fer!), que s’inventa aquells increïbles assajos a partir d’una idea aparentment trivial, i m’imaginaré que esborro les esperes del món. I tot seguit penso que podria ser el començament d’una història amb un argument d’autèntic malson. Tots moriríem d’un atac de velocitat.

[Dedicat especialment als amics que esperava ahir a la tarda en el bar, l’O i en F, i a en Voltaire, que em manava la pressa al meu últim post. Amb tot l’afecte, això sí]

[@more@]

Tweet

Demà farà un any d’alguna cosa que les estadístiques resumeixen així: 223 articles, 7.483 comentaris, 7 retroenllaços i 61.152 lectures. Però els números són massa freds per fer-los objecte d’una celebració. I jo vull celebrar altres coses: com la calidesa de tants moments compartits a qualsevol hora de la nit o del dia, el record de la inesperada sorpresa dels primers comentaris, la deliciosa sensació que a l’altra banda de la pantalla m’espera algú, l’emocionant convenciment que jo també hi trobaré algú, la relació encetada amb persones fantàstiques… Però, per damunt de tot, aquest sentiment que em feia tanta por ara fa un any i que avui em fa més valenta, més segura i segurament també una mica més feliç: perdre una mica d’anonimat [entès, potser, com a intimitat] per guanyar en expressió, en relacions, en horitzons, en opinió, en espontaneïtat, en coneixement… En una persona extremadament tímida com la que s’amaga darrere la Isnel de les gotes, publicar una imatge personal [encara que sigui una mica disfressada] o mantenir una categoria en tercera persona del singular demostra que sí, que avui hi ha alguna cosa per celebrar. I tot gràcies a l’immens poder de l’escriptura com a eina per expressar i per compartir, i a la complicitat descoberta en tants comentaris i tantes lectures; és a dir, gràcies a vosaltres.

[@more@]

Tweet

Doneu-me un matí de dissabte de Fires a la meva ciutat, la dels dos mil anys, els quatre rius i les voltes de pedra. Doneu-me l’escalfor d’un sol que no toca, un concert de migdia alegre i lleuger a la plaça del Vi, un públic tranquil, un cel estirat. Doneu-me el plaer de passejar sense presses entre les prestatgeries d’una llibreria entranyable, el tacte d’un llibre enyorat, l’olor de les lletres, el poder de les paraules. Doneu-me la capacitat de contemplar el riu des dels ponts, l’escenari de les cases pintades, la guàrdia serena i callada de la catedral, el murmuri reposat dels forasters entre les parades de flors i d’arracades lluents. Doneu-me un esmorzar merescut en una terrasa de la plaça de la Independència, i poder resseguir el vol indolent dels coloms, i poder oblidar-me dels rellotges, del mòbil, dels capficaments, d’angoixes imprecises i de pors inconcretes. Doneu-me tots aquests cotxets carregats de criatures amb globus de colors a la mà, i les parades de llibres de vell, i les de formatges, i les de mocadors multicolors vinguts de més enllà de l’Atlàntic, i les d’herbes remeieres, i les de mels, i les de llaminadures ensucrades. Doneu-me els carrers estrets amb llambordes, la memòria dels jueus, els balcons farcits de verd, els patis amagats, el so llunyà dels clarinets de l’orquestra que va tocant a la plaça del Vi, l’estàtua vivent que s’acaba de vestir d’àngel al capdavall de la Rambla, la substitució paulatina de l’olor dels croisants i el cafè amb llet per la dels calamars a la romana i el vermut blanc. Doneu-me temps i ganes per gaudir d’un matí de Fires a la meva ciutat, per poder-me quedar amb el pensament que m’ha vingut de cop enmig de tanta calma i que s’ha quedat clavat en algun raconet del cervell: que bé que vivim! I doneu-me força perquè me’l pugui anar repetint sempre que calgui, sobretot quan desaparegui l’entrellat de colors que era el meu món aquest matí i en els instants que un altre pensament (més gris, més emboirat) suri enmig dels altres: hi falta un color, hi falta un color… Sí. Només hi falta un color. Un color amb gust d’abraçada.

[@more@]

Tweet

Benvolgudes (H)Elena i Cristina,

Jo, de vosaltres, estaria que m’enfilaria per les parets. Quina terrible injustícia que es farà amb vosaltres quan es reformi (que es reformarà) la Constitució perquè la vostra nebodeta pugui ser reina. És que no penseu dir-hi res? Si això passés a l’època medieval, en què per qualsevol futilesa s’encenia una guerra, aquí estaríem a les portes d’una de ben grossa. I si vosaltres haguéssiu crescut en qualsevol altra monarquia que no fos aquesta que ens van deixar lligada i ben lligada, potser també. Però esteu fetes d’una pasta que no entenc i l’únic que feu per demostrar que no hi esteu d’acord és retardar la visita a la futura reina tant com podeu. Perquè a mi que no em vinguin que és per qüestió de protocol que en ZP i en Rajoy han conegut la nena abans que vosaltres. Au, home! Però amb aquesta petita rebequeria no n’hi ha prou. Agafeu el vostre germà i la vostra cregudeta cunyada per les solapes i digueu-los ben clarament què en penseu, de tot plegat. Perquè redéu, nenes, ja m’explicareu quin paper més galdós que us ha tocat fer per aquesta monarquia de fireta! Almenys, desfogueu-vos, que sempre va bé i deixa el cos descansat.

Atentament,

isnel.

[@more@]

Tweet

Cada any, quan acaben les Fires de Girona, escampen camions i camions de sorra a la Devesa, l’històric plataner que ara mateix està replè de "cavallitus", parades de tota mena, "xiringuitos" amb menjar polsós, tòmboles, atraccions suïcides, sorolls infernals, llums vomitius i, sobretot, gent. Molta gent. Moltíssima gent que, quan surt de la Devesa, s’endú enganxada a la sabata la quota de sorra que li pertoca i que arriba a casa i, obviant la magnífica estora que ella posa davant de la porta perquè s’espolsin el record sorrenc de les Fires, l’entren fins al cor del menjador, o de la cuina, i la deixen sota les cadires, o fent caminets, com les molles de pa que en Polzet deixava al bosc per no perdre’s (pobre ingenu!).

Els joves ja no saben que les estores de davant de la porta d’entrada d’una casa són per deixar el record d’una nit en blanc a fora i no per fregar-li pels morros que, aquest any, si tot va com ha d’anar, tampoc no anirà a les Fires, perquè les Fires que ella voldria es van quedar enganxades a la branca d’un plàtan de la Devesa fa massa anys, de bracet amb unes nits en blanc farcides d’il·lusions que el temps es va encarregar d’anar enganxant a les sabates dels altres perquè les escampessin per on més els vingués de gust.

Encara que ho sembli, no està trista ni nostàlgica. Però tampoc sap ben bé com està. Deu ser que les festes, cada vegada més, li fan massa nosa en algun racó amagat de l’ànima. Com la sorra de sota les cadires.

[@more@]

Tweet

A partir de demà, i durant uns dies, aquestes Gotes i qui les deixa anar estaran fora de servei. No crec que n’hi hagi però, per si de cas, disculpeu les molèsties. Ah! I, mentrestant, feu bondat. O no 😉

[@more@]

Tweet

A la campanya pensada per promoure el repartiment de les feines de la casa, trobo que hi falta un element. Si la nena no ha pogut anar a la piscina perquè el pare no ha pensat a posar-li l’equip a la motxilla el dia que la seva mare és fora, per què no se’l preparava ella, l’equip? Penso que si és prou gran per fotre la bronca al seu pare, també ho és per saber en quin dia viu i si li toca o no anar a la piscina.

Només ens faltava aquesta campanya perquè els petits "monstres" de la casa s’escarxofessin encara més en aquest rol de tirans subliminals que tan bé han assumit. Repartir feines, sí, però per a tothom, des del més petit fins al més gran. Només faltaria!

[@more@]

Tweet

No és pas de les meves escriptores preferides i, un dia que vam coincidir en un acte literari i vam estar juntes una estona, la vaig trobar freda i distant, més pendent dels flashos de les càmeres, dels micros dels periodistes i que no se li trenqués el pentinat que no pas de la conversa que li donàvem els companys de taula. Suposo que sortint tant a la tele ja ho provoca, que estiguis més pel contenidor que pel contingut.

Però el que li va fer Juan Marsé dissabte passat no té nom. No sé si tot plegat és el producte d’una conxorxa tripartita (Marsé-Planeta-Mariadelapau) per vendre més. Prefereixo pensar que no, perquè no crec que Planeta, en aquestes alçades, necessiti muntar una comèdia tan vulgar per vendre llibres. Per tant, em mantinc en la ingenuïtat i veig només un membre del Jurat que, sense cap mena de respecte per algú que ha escrit una novel·la d’uns quants centenars de pàgines i que acaba de guanyar el premi més ben dotat econòmicament de les lletres espanyoles, titlla el llibre, en plena festa de proclamació, davant de la mateixa autora i d’un miler de persones més, de "baixa qualitat".

No és que estigui en contra que els membres dels jurats literaris exposin sincerament la seva opinió. Però ja ho havia fet el dia anterior, abans de donar-se a conèixer la novel·la guanyadora. I se suposa que, després de la deliberació, havia signat l’acta i, per tant, estava d’acord amb el veredicte. Si tantes ganes tenia de rebentar l’obra o de desmarcar-se de la valoració de la resta del Jurat, no hagués signat l’acta o s’hagués esbravat en un article al diari o en algun programa de ràdio o televisió. Però aquell moment, obligant l’autora a rebatre els seus arguments amb paraules forçades i amb un cert punt de patetisme, no era el més adequat.

És ben bé que, per aconseguir l’instant de glòria, n’hi ha que fins i tot perden els papers.

[@more@]

Tweet

Ostres, com enyoro les estratègies lingüístiques d’en Llach en el temps de la repressió més severa, quan perquè el deixessin cantar el que volia (i el que volíem) ho disfressava de sinònims que aquí enteníem tots i allà també, però tard. I, mentrestant, ja cantàvem a cor què vols L’estaca o La gallineta i tots tan feliços. Fins que els d’allà reaccionaven i aleshores no ens tocava més remei que cantar-les amb la boca closa. Quins temps aquells!

Jo no sé per què no li han demanat a en Llach que donés una ullada al nou Estatut abans d’enviar-lo cap a Madrid. Segur que se n’hauria empescat alguna per camuflar el "Catalunya és una nació", dient el mateix però sense que es notés. I, quan se n’adonessin, ja el tindríem aprovat. No sé, alguna cosa com: "Catalunya és un galliner" o "Catalunya és de l’avi Siset". O també ho podríem posar en llatí: "Catalunya és una natio, o una gens, o una civitas", i au, que remenin diccionaris, si els ve de gust, mentre nosaltres anem fent via.

No els ho donem tot tan fet, caram! No traduïm tan literalment, que després ja es veu què surt: un nyap com aquest de l’Astèrix. Només que, en el nou Astèrix, hi ha dues errades: lingüística i ortogràfica, i a l’Estatut només n’hi ha una: ingenuïtat.

No sé si en les vuit alternatives d’en ZP hi ha la de "galliner". Em temo que no. La podríem proposar des d’aquí. I a riure, que són quatre dies! I, d’aquests, en tres ens maltracten. I ja n’estic fins al capdamunt, de sentir-me maltractada. Jo vull riure, tu, que ja toca. I si Catalunya ha de ser un galliner i nosaltres les gallinetes que han dit que no i que no volen pondre cap més ou, doncs ho som i santes pasqües. Ja s’ho trobaran.

[@more@]

Tweet

A l’aigua no l’atura res. Busca desesperadament els seus antics camins i no es para a pensar què troba per davant. Tampoc sé per què ho hauria de fer. Al cap i a la fi, tot el que hi troba són noses que els humans li hem posat guiats per una inconscència i una prepotència increïbles. Hi ha noses, això sí, molt ben fetes. Són les noses dels països rics: claveguerams, uns bons fonaments per als edificis, autopistes de quatre carrils per banda, ponts endimoniadament ferms… Les noses dels països pobres són tan febles que no sé què fa més por, si elles o l’aigua.

Que tal, como estas, la verdad aca en Guatemala estamos mal, creo que ya te habras enterado. Sabes te escribo porque necesito desahogarme, se que crees que estoy loco, pero por favor leeme. Fijate que fui a ayudar en algunas areas de desastre del pais, y he llorado de ver la miseria en que han quedado cientos de familias, los relatos son aterradores y las condiciones miserables, me ha dolido tanto que he llorado mucho de ver mi impotencia a ayudar, por favor busca ayuda y programas para esta region y quiero pedirte que hables con tus contactos de educacion aca y abogues porque den promocion automatica a los niños, sabes sus cuadernos o notas se fueron en el lodo y en la correntada, las personas no estan por estudiar sino por SOBREVIVIR. Estoy desesperado de ver esto nunca lo habia visto, perdoname quiza por ser abusivo. Un abrazo.

[@more@]

Tweet