Tu no, sents?

Vaig trobar l’Estranya daltabaix del marge del final del jardí. Era un matí de la setmana passada i el seu cos emergia entre la boira, inert. Em va sorprendre veure-la morta, tan sola. La nit abans encara havia jugat a deixar-se agafar. I, com sempre, m’havia quedat amb les ganes d’amanyagar-la. Mai es va deixar tocar. No sé d’on havia sortit, l’Estranya. Va aparèixer per casa fa poc més d’un any, petita, espantada, suposo que abandonada, i ja no es va moure del meu costat. Acostumava a dormir entre les meves cames, però a la que feia el gest d’acaronar-la, fugia.

L’endemà de trobar morta l’Estranya, en Grisu, el més petit de casa, es va posar malalt. Estossegava, vomitava i no bevia ni menjava res. La veterinària em va dir que tant podia ser un enverinament com una infecció intestinal. Divendres al matí es va morir a la meva falda, després d’una nit interminable. Només em consola pensar que els gairebé tres mesos que ha viscut ho ha fet enmig d’una pau i una alegria envejables, descobrint cada dia un nou motiu per sorprendre’s.

Diumenge, la Gaieta, la mare d’en Grisu, no va voler entrar a casa. Es va quedar ajaguda a fora, al peu de la porta, mirant la foscor. L’endemà al matí era morta.

Aquesta nit s’ha mort la Crispeta. Ho ha fet al seu racó preferit de casa, a la porta de la meva habitació. Enmig d’una pluja fina, molt aviat, l’he dut a prop d’on es va morir l’Estranya i on també vaig enterrar el petit i la seva mare.

En Nit també és mort. No sé on s’ha quedat, ell. No l’he vist. Però fa una setmana que no ve a passejar la seva virilitat per casa, espantant els més porucs i demostrant a tothom que ell és (era) el mascle més antic, el més fort, l’amo.

Si és que ha estat un enverinament, com insinuava la veterinària, maleeixo amb totes les meves forces la mà que us ha apartat del meu costat i m’ha arrencat una part molt important del meu dia a dia. Hi ha altres maneres de fer-me saber que a algú que viu per aquí a prop no li agraden els gats.

Vigilo obsessivament els que em queden. Salto d’alegria quan veig que s’acosten al menjar, o quan em busquen les carícies, o quan corren pel jardí. Però em moro d’angoixa si en veig algun que dorm massa, o que no es llepa, o que no vol que el toqui.

No hauria d’escriure aquest post. És massa íntim. Potser, també, és intransferible, perquè no hi dic tot el que sento ara mateix. No em surt. No puc. I és possible que no s’entengui.

Potser només mirant-te a tu, Neu, enfilada dalt de la taula, tranquil·la, i dient-te: Tu no, sents? n’hi hauria hagut prou.

[@more@]

35 comentaris

Carta oberta a Danilo

No sé com et dius. Et diré Danilo. El teu país, Danilo, és bellíssim. En diuen el país de l’eterna primavera perquè la temperatura està tot l’any al voltant dels vint graus. No sé si ho saps, però jo he viatjat molt poc. I, en un d’aquests pocs viatges que he fet, vaig aterrar en aquest país teu tan bell i tan fràgil alhora. La fragilitat de la terra, de la societat, de les infrastructures, dels governants, del present del teu país, Danilo, em van posar la pell de gallina. Segurament no havies nascut quan, fa set anys, el Mitch va arrabassar pobles sencers i va ocasionar la mort de centenars de persones. Però ara sí que has patit l’Stan, tot i que no sé de quina manera. Et vaig fer aquesta fotografia a la teva aldea. Era diumenge i anaves mudat. Acabo d’escoltar les notícies: una aldea molt a prop de la teva ha desaparegut sota el fang i les pedres. Hi han mort tots els seus mil quatre-cents habitants. Són (eren) aldeas a la vora del llac Atitlan on la bellesa i la misèria es donen la mà sense fer-te perdre el somriure. Saps, Danilo? Aquí estem tan acostumats a contemplar aquests drames de lluny que segurament hi haurà moltes persones que ni ho sabran, que la bellesa del teu país ha tornat a desaparèixer sota el fang i les pluges sense seny. Guatemala, Danilo, és tan petita, tan pobra, tan desesperadament fràgil, tan llunyana que em penso que només posant-te un nom i una cara podrem fer l’esforç de pensar que existeix i que existeixes.

Espero que estiguis bé, Danilo, que hagis pogut aixoplugar-te en algun lloc segur amb la teva família i que ben aviat puguis tornar anar a l’escola i a córrer pels carrers. I no deixis de mudar-te mai els diumenges, que estàs molt guapo.

Una abraçada.

Isnel.

[@more@]

16 comentaris

La Santíssima Trinitat

La primera sortida en molts de dies ha estat per anar a donar un volt al bosquet del costat de casa. I ja veus. Un per tu, un per mi i ens repartim el tercer. Et va bé?

Com els cuinem?

[@more@]

11 comentaris

Vestigis

Fa un efecte estrany trobar-se de cop i volta amb els fonaments d’una casa on vas situar el protagonista d’una novel·la que va passar l’any 1336. Quan vas escriure el llibre, les excavacions encara no havien començat, però sabies -tothom sabia- que allà sota hi havia els vestigis. Ara les restes de les cases -i de les vides- de centenars de gironins i de gironines que van viure aquí entre els segles XIII i XX han quedat al descobert. Se sabia que hi eren i se sap que aviat ja no hi seran, perquè hi va un aparcament subterrani i les restes hauran de desaparèixer.

L’altre dia, tot passejant per la vora del jaciment, vas triar una casa -es distingeixen fantàsticament bé- i et vas dir que aquella era la casa del teu protagonista, i la vas fotografiar perquè, quan ja no hi sigui, tu la conservis encara.

Endinsar-te en les vides dels que van viure fa temps, tafanejar en les seves cases, remenar les coses que ells van tocar, imaginar els seus somnis i les seves pors, et sedueix enormement. Però, a part de seduir-te -a tu i a tots els romàntics com tu-, els vestigis de la història ajuden a entendre els secrets de les ciutats, i el seu progrés, i la seva gent. I veure’ls així, despullats, oberts a la curiositat i a l’afecte dels ciutadans, ajuda també a entendre’s un mateix.

I ara és quan arriba la pregunta. ¿No es podria fer en un altre lloc, l’aparcament, i buscar la manera de no destruir aquests vestigis? Els entesos diuen que no s’hi ha descobert res que no se sabés. I la part més pragmàtica de tu et diu que n’has de fer cas, dels entesos, i que aquestes restes, com diuen uns altres entesos, a la llarga, només serien una nosa per a la circulació viària d’aquest carrer. Però la teva part més romàntica es resisteix a veure com destrueixen la casa del protagonista que tu vas fer créixer en la teva imaginació i que ara, vés per on, ha acabat per tenir fonaments de pedra, dels de debò. I tot plegat et sap greu.

[@more@]

25 comentaris

Al·lucinacions

Ulls plorosos, dècimes de febre, mal als ossos, cap com un timbal, veu rogallosa…

Ganes que et cuinin una escudella calentona, unes pomes al forn, un puré de verdures…

Llençols nets, habitació ventilada, coixins tous, cobrellit de llunes petites i tendres…

Un llibre lleuger, una llum suau, una música dolça, una companyia…

La febre et fa tenir al·lucinacions. I la capsa de mocadors de paper ja et sembla un vaixell a la recerca del majordom perdut. O una barqueta a la deriva enmig d’un mar sense escudella, ni coixins tous, ni llum suau, ni llunes tendres…

I la companyia… Com no te la pintis a l’oli, vas bé, isnel…

Ni avui, sents? Ni avui, que tocava…

[@more@]

32 comentaris

Sorpresa i estupefacció

M’acabo de trobar un blog que no és meu a la meva pàgina d’administració. És un blog d’una altra persona que fa un cert temps que corre per lamevaweb. És d’algú que, de tant en tant, em deixa comentaris als meus escrits. M’ha enviat un missatge a la meva adreça de correu (no recordo haver-li donat mai), dient que ho ha fet gràcies a la "poca discreció" de lamevaweb.

No tinc res en contra d’aquest blog en concret ni del seu autor. Però no m’agrada trobar blogs que no són meus a la meva pàgina d’administració ni desconèixer com hi han entrat. Algú m’ho pot explicar?

És que si no esvaeixo tots els dubtes que ara mateix m’aclaparen, sentint-ho molt hauré de tancar les Gotes.

(O potser tot plegat és una cosa la mar de normal i jo, com sempre, estava a la lluna de València. Que també pot ser.)

Bé, doncs acabo de rebre un mail (20:20 h) en què m’expliquen una mica com ha anat tot plegat. M’han convidat a participar en un blog col·lectiu i per això ha aparegut a la meva pàgina d’administració, però ells no hi poden entrar. L’error, penso, està en què no et demanen permís. I que s’haurà de controlar d’alguna manera, perquè ens podem trobar amb la tira de blogs externs dins de la nostra pàgina.

Gràcies a tothom per escoltar-me.

[@more@]

18 comentaris

Apaga i «vàmunus»

Mira que m’ho han explicat bé, per què s’apaga lamevaweb de tant en tant, sobretot els caps de setmana…

Mira que n’hi ha, de coses per fer, un cap de setmana, si lamevaweb s’apaga…

Mira si n’hi ha, de gent sense lamevaweb, els caps de setmana, que és tan feliç…

Mira que és bell, el primer capvespre de tardor…

I mira’m… Donant cops de puny a un trasto mort… Amarada d’un enyor sense seny, envoltada d’una solitud en blanc i negre, esperant un miracle… Esparracant paraules buides. Llençant missatges entaforats en ampolles sense tapar. Anant a petar de caps a l’ull d’un huracà.

Mira que en sóc, d’estúpida, de vegades…

[@more@]

18 comentaris

Marxar o no marxar

Si s’acostés un Rita o un Katrina i les autoritats m’aconsellessin abandonar casa meva, no sé pas què faria. La raó em diu que hauria de tancar portes i finestres, deixar un disbarat de menjar i aigua per als gats, recomanar-los que es mantinguin junts passi el que passi, agafar els documents, una mica de roba, el necesser, quatre entrepans, una farmaciola bàsica, algun llibre, algun secret, una llibreta i un llapis, tancar el pas de l’aigua, de la llum i del gas, potser guardar les coses més delicades a la planta de dalt, abaixar persianes i tocar el dos més de pressa que el vent.

Això m’ho diu la raó. El cor, en canvi, m’aconsella que faci ben bé el mateix, però amb mi a dins de casa.

I, mentrestant, la boira d’aquest matí m’aïlla dels huracans i de les tempestes tropicals, de les pors i dels silencis, dels consells de les autoritats i dels embussos de les carreteres. La boira, aquest matí, m’ho distorsiona tot: els pensaments raonats i els actes lògics. L’única cosa que em deixa intacta és el dictat del cor: jo em quedaria (em quedo) a casa.

[@more@]

14 comentaris

Perversió

Escenografia: casa de disseny futurista; mare de somriure pàmfil; nen amb cara de tirà.

Acció: la mare de somriure pàmfil ofereix una poma al nen-tirà. El nen-tirà se les empesca per crear una bombolla al voltant seu on no hi pugui entrar la poma. La mare, aleshores, canvia la poma per un tetrabrik d’un suposat suc de poma. El nen desfà la bombolla i arreplega el tetrabrik. Quan en demana més, la mare li diu que en té de maduixes, de préssec…

És un anunci que passen per la TV, on et volen ensenyar a fer menjar fruita als fills. Quan aquests fills, un dia, vagin de visita amb la escola a una plantació de pomes, apedregaran els mestres, segur, i els diran mentiders i de tot, mentre els escridassaran de valent: Les pomeres no fan pomes! Les pomeres fan tetrabriks, imbècils, ignorants!

Amagant-los que les pomes tenen pell, cor i grana, estem creant uns infants de mentida. I, a sobre, malalts. Malalts de tot.

Aquest anunci és una autèntica perversió.

[@more@]

31 comentaris

Aigua

Sempre he sentit a dir que a les terres tarragonines hi ha una cultura ancestral de l’aigua que els porta a estimar-la, a mimar-la i a estalviar-la com a cap altre lloc del país. A Girona, en canvi, l’hem fet malbé sempre, segurament perquè en teníem més. L’hem fet malbé, l’hem regalat i no n’hem fet mai gaire cas. A la ciutat repartida entre la llera de quatre rius, només ens l’hem mirat quan les avingudes amenaçaven a inundar-ho tot. Llavors sí: llavors tothom corria i aixecava parapets a les portes de les botigues, i es tancaven els ponts, i s’anava a buscar els infants a l’escola, i la gent es quedava a casa per no veure aquell cel tan negre i aquells rius tan botits que recordaven els centenars d’ofegats als carrers de la ciutat al llarg dels segles.

A Girona només ens hem mirat l’aigua quan n’hi ha hagut massa. I ara que n’hi ha tan poca potser haurem de mirar cap a Tarragona i aprendre a estimar-la, a mimar-la i a estalviar-la com fan allà. Però costarà. Les cultures, les tradicions, els costums tracen camins molt marcats. A les cases noves, fa molts anys que ningú no pensa a posar-hi un dipòsit; els camps es reguen al migdia, sota el sol més calent, i els jardins urbans es reguen fins i tot quan plou, si ningú pensa a canviar el temporitzador automàtic; continuem comprant rentaplats, inaugurant camps de golf i fent-nos piscines a les cases particulars.

La diputada catalana que va quedar atrapada a Nova Orleans manifestava que gairebé ni pensava en el menjar, però que es tornava boja buscant una ampolla d’aigua.

Confiem tant en els que ens manen, aquí, que tinc la sensació que encara no ens hem cregut que l’aigua s’acaba. Quan arribi el moment que obrim l’aixeta i no en ragi, escriurem una carta al Síndic de Greuges i ens quedarem tan amples.

[@more@]

18 comentaris