Vaig trobar l’Estranya daltabaix del marge del final del jardí. Era un matí de la setmana passada i el seu cos emergia entre la boira, inert. Em va sorprendre veure-la morta, tan sola. La nit abans encara havia jugat a deixar-se agafar. I, com sempre, m’havia quedat amb les ganes d’amanyagar-la. Mai es va deixar tocar. No sé d’on havia sortit, l’Estranya. Va aparèixer per casa fa poc més d’un any, petita, espantada, suposo que abandonada, i ja no es va moure del meu costat. Acostumava a dormir entre les meves cames, però a la que feia el gest d’acaronar-la, fugia.
L’endemà de trobar morta l’Estranya, en Grisu, el més petit de casa, es va posar malalt. Estossegava, vomitava i no bevia ni menjava res. La veterinària em va dir que tant podia ser un enverinament com una infecció intestinal. Divendres al matí es va morir a la meva falda, després d’una nit interminable. Només em consola pensar que els gairebé tres mesos que ha viscut ho ha fet enmig d’una pau i una alegria envejables, descobrint cada dia un nou motiu per sorprendre’s.
Diumenge, la Gaieta, la mare d’en Grisu, no va voler entrar a casa. Es va quedar ajaguda a fora, al peu de la porta, mirant la foscor. L’endemà al matí era morta.
Aquesta nit s’ha mort la Crispeta. Ho ha fet al seu racó preferit de casa, a la porta de la meva habitació. Enmig d’una pluja fina, molt aviat, l’he dut a prop d’on es va morir l’Estranya i on també vaig enterrar el petit i la seva mare.
En Nit també és mort. No sé on s’ha quedat, ell. No l’he vist. Però fa una setmana que no ve a passejar la seva virilitat per casa, espantant els més porucs i demostrant a tothom que ell és (era) el mascle més antic, el més fort, l’amo.
Si és que ha estat un enverinament, com insinuava la veterinària, maleeixo amb totes les meves forces la mà que us ha apartat del meu costat i m’ha arrencat una part molt important del meu dia a dia. Hi ha altres maneres de fer-me saber que a algú que viu per aquí a prop no li agraden els gats.
Vigilo obsessivament els que em queden. Salto d’alegria quan veig que s’acosten al menjar, o quan em busquen les carícies, o quan corren pel jardí. Però em moro d’angoixa si en veig algun que dorm massa, o que no es llepa, o que no vol que el toqui.
No hauria d’escriure aquest post. És massa íntim. Potser, també, és intransferible, perquè no hi dic tot el que sento ara mateix. No em surt. No puc. I és possible que no s’entengui.
Potser només mirant-te a tu, Neu, enfilada dalt de la taula, tranquil·la, i dient-te: Tu no, sents? n’hi hauria hagut prou.
[@more@]
