Fa un efecte estrany trobar-se de cop i volta amb els fonaments d’una casa on vas situar el protagonista d’una novel·la que va passar l’any 1336. Quan vas escriure el llibre, les excavacions encara no havien començat, però sabies -tothom sabia- que allà sota hi havia els vestigis. Ara les restes de les cases -i de les vides- de centenars de gironins i de gironines que van viure aquí entre els segles XIII i XX han quedat al descobert. Se sabia que hi eren i se sap que aviat ja no hi seran, perquè hi va un aparcament subterrani i les restes hauran de desaparèixer.
L’altre dia, tot passejant per la vora del jaciment, vas triar una casa -es distingeixen fantàsticament bé- i et vas dir que aquella era la casa del teu protagonista, i la vas fotografiar perquè, quan ja no hi sigui, tu la conservis encara.
Endinsar-te en les vides dels que van viure fa temps, tafanejar en les seves cases, remenar les coses que ells van tocar, imaginar els seus somnis i les seves pors, et sedueix enormement. Però, a part de seduir-te -a tu i a tots els romàntics com tu-, els vestigis de la història ajuden a entendre els secrets de les ciutats, i el seu progrés, i la seva gent. I veure’ls així, despullats, oberts a la curiositat i a l’afecte dels ciutadans, ajuda també a entendre’s un mateix.
I ara és quan arriba la pregunta. ¿No es podria fer en un altre lloc, l’aparcament, i buscar la manera de no destruir aquests vestigis? Els entesos diuen que no s’hi ha descobert res que no se sabés. I la part més pragmàtica de tu et diu que n’has de fer cas, dels entesos, i que aquestes restes, com diuen uns altres entesos, a la llarga, només serien una nosa per a la circulació viària d’aquest carrer. Però la teva part més romàntica es resisteix a veure com destrueixen la casa del protagonista que tu vas fer créixer en la teva imaginació i que ara, vés per on, ha acabat per tenir fonaments de pedra, dels de debò. I tot plegat et sap greu.
[@more@]
No és només romanticisme. Aquestes pedres són les arrels de l’arbre de la història, de la vostra història. La llàstima és que ara ho sacrifiquem tot a aquest nou drac anomenat progrés i a la nova fe anomenada circulació viària.
Casualitat de casualitats (o no, qui sap…), i pedra de Pedres… 😉 El cas és que la Humanitat sencera resta com una «convidada de pedra» (mai més ben dit, ¿oi?) a tot el que esdevé davant els seus ulls, i que ha estat enterrat durant cents o milers d’anys sota les pedres. Si de veritat som humans, si tenim memòria i passat, no ens podem quedar «de pedra» davant aquests records de la Gerunda antiga. Són quelcom més que pedres. Hi ha qui diu que «les pedres no parlen». Quasi bé, doncs. I sort d’això. Més d’un (i més de dos…) haurien de fugir per potes, si les pedres parléssin… A mi no em cal, veient aquests vestigis, ja parlo (de la història) per elles. ¿Perquè el progrés té el cor de pedra?… 🙁
Ja veus, un pàrquing ens ha d’arrencar una part de la memòria.
Trist, molt trist.
Què serà de nosaltres si ens roben els fonaments?
De jaciments històrics com aquest se’n troben força sovint, i més que en trobaríem si aixequéssim més carrers i places. Jo trobo que ja és molt que el fet de trobar-te’ls aturi les obres per a que es puguin estudiar el temps que calgui. Què menys, de fet. Però entenc que un cop estudiats, fotografiats, escanejats, etc. segueixin les obres. No és el que em dicta el cor, però que hi farem.
Lloro… d’ençà de l’eclipsi, que no sé pas com et veig.
crec que tota jo dec ser una part romàntica, perquè també em sap un greuer…
Això sol ja és tota una història! Penso també que hi hauria d’haver alguna manera de conservar les restes i, si on son molesten, pensar de traslladar-les o incorporar-les a l’aparcament com ja van fer amb un tall de la muralla.
Mira, Isnel, no et posis pedres al fetge. I si vols una bona sentència per ajudar-te en els moments d’indecisió, digues com el natzarè: «Que els morts enterrin els morts».
És ben complicat, tot això, isnel. I les respostes són prou complexes. Com a mínim ens queda la sort de poder plantejar la pregunta i que ens la plantegem tots plegats. I també se la faran ells, encara que potser no ho sembli: els (gestors polítics?) que han decidit posar el pàrquing aquí malgrat saber què hi trobarien, els(arquitectes? urbanistes?) que han dissenyat fent veure que era un full en blanc, …
Ara bé, les ciutats (totes!) són una superposició de capes complexes en el temps, i descontrol·lades! Encara que alguns ténen ganes de que tot plegat fós un espai infinit on traçar línies (a l’autocad) i murs de formigó. La història (i el temps) els jutjarà ….?
L’Isnel, amb el «moltes mercès» del comentari 26 ha fet feliç en joan de valència… 😉
Pel que fa a les restes de les cases… bé… jo solo ser romàntic, però en aquest cas em guanya el pragmatisme. Hi ha moltes pedres arreu, i aquestes estan en molt mal lloc, reconeixem-ho.
Em sap greu que cobreixin les restes de la casa d’un amic. Perquè el personatge aquest que vivia en la casa de davant de l’hospital em cau molt bé a mi.
Ara m’he enrecordat de Pamplona… vam aparcar en un parquing molt cèntric que tenia restes de muralles… No se si les havien enderrocat expressament o les havien guardat… però l’efecte era que les conservaven bastant bé, no se si dins de vidres o qué… (no me’n recordo) però l’efecte d’aparcar en aquell pàrquing era com estar aparcant en un lloc amb significat, històric…
Jo també soc de les que no destruiria res… tot es patrimoni del nostre passat… de la nostra història… Però trobo que es podrien buscar-se solucions mixtes…
I lo que deia el Lloro d’axecar-ho i tornar-ho a posar tampoc sembla tan mala idea… això o com lo que han fet al parquing de Pamplona…
Girona és increible i no només els dissabtes i, per mi, sobretot sota la pluja… tornant al carrer en qüestió, penso que ja que Girona és una ciutat que és capaç de vendre tant inteligentment el seu passat (fixar-se en el que ha fet amb el call, la catedral,…) potser entre tots els tècnics gobernamentals trobarien una solució per no perdre definitivament aquesta mostra del passat de tants gironins, potser només necessiten un escrit, una empenteta, per posar-se a pensar-hi. No vull creure que tot es valori només sota el prima de la practicitat… tot i que sé que és com funciona… de moment…
Un dia parlant amb un amiga a qui estime molt li vaig dir que els personatges que es creen hagen existit o no sempre acaben sent éssers vius. Trobar el lloc físic on va viure és com descobrir un nou planeta o una nova galàxia. després potser et diguen que no que ja no hi és aquesta galàxia i l’amaguen o la soterren en l’oblit i fins i tot et quedes amb la sensació que si tal vegada només va ser un estel fugaç.
Fa ràbia però la visió de l’estel fugaç que mai saps on va ni d’on ve sempre hi estarà cada vegada que passeges pels carrer de Girona dissabte a la tarda 🙂 besets 🙂
Es fa difícil, avui, trobar l’equilibri entre el respecte al passat i la modernitat i el creixement. A més, sempre s’hi barregen interessos, tant en un sentit com en un altre. No sé com va per Girona, però a Barcelona, personalment, crec que ja és un escàndol la pèrdua de paisatges urbans, darrera del disseny i la papanateria, per dir-ho d’alguna manera. Gaudí dona diners, doncs tot és Gaudí. I la resta, fins que toqui…
Ais, sí… fa pena que no ho vulguin conservar… Jo vull que es quedi!! I si encara queda alguna cosa per descobrir? Que no hagin rascat prou bé?? M’aniré a encadenar a un vestiment d’aquests i d’allà no em mouran!! Hauran de fer el pàrquing subterrani amb mi a dins! 😛
Començaré fent una pregunta, i potser hauré d’acabar disculpant-me per la meva manca de coneixements; cosa, que de ser així, ja faig ara. De quina novel•la parles, Isnel?.
Isnel, això mateix que tu hi estaves veient, ho vaig veure jo també a la plaça davant de la catedral de Granollers. No sé si saps que Granollers per sota és una autèntica història de la humanitat; és una joia de vestigis d’històries passades: romana, etc. Vaig tenir la sort de veure com descobrien un esquelet sencer d’un avantpassat. Vaig parlar amb els tècnics que hi treballaven. Les ordres que tenien eren estrictes: s’ha de recuperar tot el que es pugui i deixar les pedres; l’ajuntament no les vol. Em comentaven que era realment penòs però a sobre d’aquestes runes s’havien de construir edificis; per als polítics era més important l’especulació urbanística.
En aquest cas, els entesos deien que allò important era consevar el patrimoni, però els polítics i l’empresa privada pensava que era més important construir allà on hi havia un petit espai obert de la ciutat. Ara la plaça aquesta ha quedat molt més petita i inhabitable pels pisos nous però els polítics i els empresaris són més feliços i tenen més diners, suposo. Nosaltres votem, però ells manen i l’empresa privada dicta als polítics els seus interessos.
Moltes salutacions
Hi ha moltes solucions sense necessitat de treure les cases. El món és ple de parkings sota de cases i gratacels i sota el que vulguis. Però és més car. Posar-ho en un museu? Quin museu millor que el carrer, i si no mireu Roma. Què passaria si treiem les ruines romanes de Roma i fem parkings? És d’idiota. Pragmatisme? «Pan para hoy y hambre para mañana». Ara sembla pràctic però quin llegat deixem a les següents generacions? Quan els cotxes no existeixin o es transformin els deixarem contenidors anodins i grisos de ciment armat? Crear ciutat de futur és deixar les ruines, realçar-les i potenciar-les i no a la inversa. Tenim uns polítics incults i insensibles i el més preocupant, sense visió ni preocupació pel futur.
Vaja… Destrossant part d’una història, d’unes històries i vides… Aquestes runes (i totes les runes trobades) haurien de ser protegides per alguna mena de llei/decret. No entenc com no tothom és de la part dels romàntics… No ho puc entendre.
Nosa? ells segur que sí que en fan, de nosa!
Si fas alguna campanya contra el parking, avisa, que anirem a fer manifestació tots plegats!
un petonás isnel!
Hòstia, he posat «ruines romanes de Roma»… Tant se val, vaig a menjar una mica de crema catalana de Catalunya.
El que en penso no és gaire «cientific», però el que faria es omplir de terra els forats, com si fossin testos i fer-ne un jardi. Fer-hi caminets i com un jardí botánic, amb peixos i tot, evident.
Deixaría que es veiessin les parts superiors dels murs. Que es pogués contemplar com era la trama urbana de la Girona medieval, però al mateix temps faria que fes bonic, que fes olor i que si pogués passejar.
Digueume eclèctic, però es el que penso.
…jo tinc llavors de clavell de moro i tu Isnel, rebrots de mimosa que t’ estan pujant ben ufanosos 😉
Que n’és de bonic el que penses i que bonic el projecte d’en Tristany. Jo també en sóc molt de romàntica i aquestes coses també em saben greu, molt de greu…