Vaig trobar l’Estranya daltabaix del marge del final del jardí. Era un matí de la setmana passada i el seu cos emergia entre la boira, inert. Em va sorprendre veure-la morta, tan sola. La nit abans encara havia jugat a deixar-se agafar. I, com sempre, m’havia quedat amb les ganes d’amanyagar-la. Mai es va deixar tocar. No sé d’on havia sortit, l’Estranya. Va aparèixer per casa fa poc més d’un any, petita, espantada, suposo que abandonada, i ja no es va moure del meu costat. Acostumava a dormir entre les meves cames, però a la que feia el gest d’acaronar-la, fugia.
L’endemà de trobar morta l’Estranya, en Grisu, el més petit de casa, es va posar malalt. Estossegava, vomitava i no bevia ni menjava res. La veterinària em va dir que tant podia ser un enverinament com una infecció intestinal. Divendres al matí es va morir a la meva falda, després d’una nit interminable. Només em consola pensar que els gairebé tres mesos que ha viscut ho ha fet enmig d’una pau i una alegria envejables, descobrint cada dia un nou motiu per sorprendre’s.
Diumenge, la Gaieta, la mare d’en Grisu, no va voler entrar a casa. Es va quedar ajaguda a fora, al peu de la porta, mirant la foscor. L’endemà al matí era morta.
Aquesta nit s’ha mort la Crispeta. Ho ha fet al seu racó preferit de casa, a la porta de la meva habitació. Enmig d’una pluja fina, molt aviat, l’he dut a prop d’on es va morir l’Estranya i on també vaig enterrar el petit i la seva mare.
En Nit també és mort. No sé on s’ha quedat, ell. No l’he vist. Però fa una setmana que no ve a passejar la seva virilitat per casa, espantant els més porucs i demostrant a tothom que ell és (era) el mascle més antic, el més fort, l’amo.
Si és que ha estat un enverinament, com insinuava la veterinària, maleeixo amb totes les meves forces la mà que us ha apartat del meu costat i m’ha arrencat una part molt important del meu dia a dia. Hi ha altres maneres de fer-me saber que a algú que viu per aquí a prop no li agraden els gats.
Vigilo obsessivament els que em queden. Salto d’alegria quan veig que s’acosten al menjar, o quan em busquen les carícies, o quan corren pel jardí. Però em moro d’angoixa si en veig algun que dorm massa, o que no es llepa, o que no vol que el toqui.
No hauria d’escriure aquest post. És massa íntim. Potser, també, és intransferible, perquè no hi dic tot el que sento ara mateix. No em surt. No puc. I és possible que no s’entengui.
Potser només mirant-te a tu, Neu, enfilada dalt de la taula, tranquil·la, i dient-te: Tu no, sents? n’hi hauria hagut prou.
[@more@]
Jo crec que n’he entès alguna cosa.
Vaig conèixer la història d’un moix al qual una família havia trobat dins un sac, abandonat. El varen adoptar i tampoc no es deixava acaronar gaire, com l’Estranya, però tenia un caràcter molt especial. A mi em feia gràcia, no sé…
I em sap molt de greu això dels teus moixos. No entenc com és possible que molestin algú. Els moixos són nets, silenciosos, i fugen dels desconeguts… Això sí que no ho entenc.
Bona nit 🙂
Ànims Isnel!! 😉 El pobre que torni a tocar els teus gats li’n saltarà una que ja veurà!!! Això no es fa… Jo tenia un colom que es deia Charlie i li va passar el mateix… No hi ha dret… Ja veuràs com la Neu i els altres no els hi passarà res!! 😉 Ànims i força!
mecanguenlamar! :((((
isnel, bonica, que trist! sent molt la mort de tots els teus gatets i espere que ja no passe res més :((
una abraçada.
hi ha persones que no es mereixen aquest qualificatiu.. ànims bonica..
Sento tristor. Sento ràbia. Tristor per llegir aquestes línies amargues que descriuen la mort d’uns éssers que arribes a estimar com si fossin carn de la teva carn. I ràbia perquè no arribo a entendre com pot haver-hi algú, al qual no se’l pot anomenar ‘persona’, que pugui fer aquestes coses… Són desgraciats, ànimes en pena, envejoses de les persones que estimem, ja que ells/elles no en saben, d’estimar… Ho sento molt, Isnel, em sap molt greu.
No entenc com una persona pot fer això i quedar-se tan ample. Tan de bo li passés a ell/a, que li treguin una part de la seva vida, i a veure com se sent!
Ànims Isnel! :***
Silme.
Ostres, Isnel, tinc un nus a la gola. I el Guix està mirant la pantalla com si ho hagués entès tot. Una abraçada ben forta. I un petó i una llepadeta de part del Guix, maca.
S’ha de ser un fill de puta per enverinar un animal… Ho sento molt bonica 🙁 Gaudeix dels que et queden…
Isnel, em sento molt malament llegin avui el teu text, em sembla de debò impossible que existeixi mà capaç de fer tant de mal, a casa tenim la Cuca una gateta que ens omple la vida de companyia i posarme en el teu lloc se’m fa molt trist. Anims
🙁
La veritat, no sé què es pot dir en circumstàncies així… Només em surt de l’ànima dir-te allò que sona tan típic: una abraçada molt forta, isnel!
Quin Greu Isnel, qui pot ser tan cruel de fer una cosa així? Jo també tinc una gata i no se què faria si em trobés que algú l’ ha enverinada. Recorda els bons moments amb els que no hi són i gaudeix de la companyia de els que et queden. Si hi ha algú que li desagraden tant , hi ha altres maneres , parlant la gent s’entén .Anims noia!
Quin malson, Isnel, no sé què dir-te, si algú fes això amb el meu gos no sé pas com reaccionaria. Bona nit i tranquil·la que potser ja ha passattot.
quin mal feia en Grisu, ell que sempre estava a casa, al costat de la seva mare. I la Gaieta? Una gata la mar de carinyosa… Però no és normal tantes morts de cop, un virus no és tan efectiu ni ràpid, sens dubte és un enverinament i, Isnel, hem d’esbrinar qui ha pogut fer-ho! (i que es prepari!)
Bona nit, Isnel. Com veus, torn a passar abans d’anar a dormir. Veig que estàs una mica millor, no? 🙂
l’altre dia mentre discutia amb la perruquera de si em feia una metxa taronja o una rasta (sí, una rasta a la meva edat… ja ho sé…) doncs vam veure passar el seu gat negre corrent pel passeig… darrera anava un gos… el gat es va amagar sota un cotxe… vam fer broma perquè ens l’imaginàvem allà sota i el gos intentant pillar-lo… vam decidir una metxa taronja… ella va sortir a buscar-lo i va tornar per agafar una escombra i una bossa… li havia petat el cor… el d’ella també
no oblidaré mai aquell expressió de dolor…
i ara em sap greu, molt greu per tu isnel, perquè no puc ser capaç d’imaginar-me aquest dolor multiplicat per cinc
un petó
Ostres, ara mateix se’m barreja la tristor amb la ràbia. I penso que això només deu ser un tant per cent molt petit del que estàs sentint tu. Em sap molt greu, de debò. En Grisu i la Gaieta… no pot ser!!!
Últimament em quedo molt mut, quan passo per aquí…
Una abraçada molt, molt forta.
Isnel, carinyo, no sé què dir-te, o millor dit, la diria tan grossa que em guanyaria el cel (o l’infern, directament)… No pot ser, no pot ser… Prefereixo no creure’m el que em dius…
La teva colla de gats es -virtualment- la nostra colla de gatets. Des que era un murri (i com ja t’havia explicat altres cops en altres comentaris teus quan ens en parlaves d’ells com sols tú pots fer-ho) he viscut envoltat de generacions i generacions d’aquests animalons que són incapaços de fer mal «perque sí». Precissament la mare (al cel sia) va acabar dient-nos que, per no haver de veurens patir quan els passava qualsevol cosa, que ja no hi hauria més gats a casa.
I ara llegeixo això… Recontramaleït sia l’autor(a) d’aquest clar enverinament. Deixem-ho aquí, de moment, i ànims, bonica!!!
Un petó per tú i també per a la família de gats que et queden vius.
Sense paraules.
Sigues forta, i investiga.
Q-ió. A mi no m’agraden els animals domèstics, però no se m’acudiria mai de la vida enverinar els gats d’un veí. Però més que la tristor pels que ja no hi són, déu ser més fotut el sentiment de por i d’impotència davant les teves sospites. Però qui hagi estat (si ha estat algú) ja s’ho trobarà, isnel. Obre bé els ulls i les orelles aviam si pots fonamentar les sospites i passar a l’acció.
Una abraçada forta.
Hola isnel. Jo crec que no hi ha cap dubte que intencionadament o accidentalment els gats han ingerit alguna cosa que els ha enverinat.
Recordo que quan se’m va morir un gat que vaig tenir, ja fa anys, vaig passar un disgust (i la paraula es queda curta) molt gran. No parlem de com t’has de sentir, que ja es veu, si sospites que hi pot haver hagut la intenció per part d’algú de fer-los mal.
Bé, només que sàpigues que som molts els que comprenem el teu disgust o pena o, fins i tot desconsol, si és que es pot parlar així. Una abraçada.
Ostres Isnel… m’ha impactat molt el que t’ha passat… a mesura que ho llegia se m’ha fet un nus a la gola, i se m’ha nublat parcialment la vista…
Ho deus haver passat molt malament… Se’m fa difícil possar-me a la teva situació…
Però també veig que ets una persona forta… No t’enfonsis!!!!
No solc fer gaires abraçades ni petons… però tu la necessites: Una abraçada!!!!! Ànims!!!
Hòstia tu, quina putada. Per tu i pels gats. Tinc els dits creuats per la Neu.
Espere que no haja estat un everinament Isnel, ho esper de debó, és més no voldria que ho fora ni pensar que hi haja algú capaç de fer això.. no obstant siga el que haja sigut em sent molt trist, molt per tu i per tots el qui estimaven la gaiteta ..ostres ..el grisu..com de bonic que n’era ..ostres Isnel … una mort fa mal però tanta..Isnel tots aquells éssers que hi passen per la nostra vida són importants per nosaltres, tots, i en la pèrdua no hi existeix comparacions de dolor però després del dolor hi resta una dolçor de flor que sempre es queda al cor. Hi ha un poema que diu així..
Tant de bo el teu estiu jo pogués ser,
ja després de l’estiu, quan s’ha fos els seus dies!
I ser la teua música suau, quan l’oriol
i l’enganyapastors ja no veuries.
Oblidaré la tomba, per florir,
i escamparé les meues flors lleugeres.
Seré con l’anemone per tu, si em vols collir:
la teua flor per sempre.
Per a tu, especialment avui, Isnel sé que el sabràs entendre . Un bes molt gran
Bona nit , besets … Isnel, Neu, Aulet, Okupa, Praga, Txèquia i Blanqueta , bona nit ,fins demà.
Odio els gats. Tants gats dins d’una casa no pot ser cosa bona ni saludable. Només d’imaginar-me la pudor de gat que deu fotre, ja em vénen basques. Em solidaritzo amb l’emmetzinador de gats. Fa una funció social envejable.
Buf! Ara mateix no tinc paraules, Isnel; espere que no vaja a més i que aviat respires tranquil·la. Besets.
Tinc un gat, Isnel, només un gat: el Floc. Jo era dels que deien que considerava immoral dedicar cures mèdiques especials a un animal quan hi havia tanta gent que n’estava mancada, però quan el Floc va saltar des del meu vuitè pis i, contra tota esperança, va sobreviure, vaig decidir que faria el que fos per tal de no perdre’l. Avui és un gat vell però m’acompanya i a vegades em fa mirades que, tal com jo les interpreto, mostren agraïment. No diguis que no t’entendrem, Isnel. T’entenem perfectament. Els que no entendran res són els monstres que t’enverinen els gats. Però no pateixis, aquests no llegeixen el teu post. No crec que sàpiguen llegir. Però estic segur d’una cosa: no saben estimar.
a nosaltres ens van enverinar un gos fa molt de temps. i no sé què hauríem fet si haguéssim sabut del cert qui havia estat, la veritat. els qui ho fan són uns fills de puta, perquè no es pot dir de cap altra manera. molts d’ànims, isnel.
Anem tots plegats cap a València, Isnel, sense cap pressa però sense cap pausa, per rendir un sentit homenatge a la sensibilitat extrema que fa de tu una persona tan i tan especial.
Un sentit homenatge. Sense cap pressa però sense cap pausa. Un camí d’aigua cap a València. Tu ens hi menes.
Estimat TdQ:
El que de cap manera pot ser bo ni saludable és començar un missatge -tenint en compte que ningú no t’hi obliga- amb la forma verbal «odio».
Fes-t’ho mirar.
TdQ: Em deixes escollir, oi?. Doncs prefereixo el verb «estimar» a «odiar». Pel món s’hi va fent camí, tots en hi trobarem tard o d’hora, i un cop de mà sempre el tindràs, malgrat que hi hagi qui te’l negui. És llei de vida. No tenen perquè agradar-te els gats (molt respectable), però les dues últimes frases, com diu l’acollida, són per fer-s’ho mirar (el respecte per barret). Lluita per estimar, i deixa l’odi de banda.
Hi ha el dubte del mal de panxa o l’enverinament.
A mi em sap molt greu. Tinc passió pels gats.
Crec que vius a la ciutat grisa. Qualsevol veí pot trucar a l’Ajuntament i demanar que matin els gats del veí. Ara s’encarreguen els de Progat. És molt difícil enverinar un gat i més si està ben alimentat. Se n’ha de saber molt.
Pots provar-ho. Truca i queixa’t dels gats del veí. A veure què hi diuen.
Que trist, ho sent molt. Quina cosa més estranya tanta mort,amb apenes unes dies, jo investigaria el perquè o el qui . Per cert, quant gats tens a casa?