No sé com et dius. Et diré Danilo. El teu país, Danilo, és bellíssim. En diuen el país de l’eterna primavera perquè la temperatura està tot l’any al voltant dels vint graus. No sé si ho saps, però jo he viatjat molt poc. I, en un d’aquests pocs viatges que he fet, vaig aterrar en aquest país teu tan bell i tan fràgil alhora. La fragilitat de la terra, de la societat, de les infrastructures, dels governants, del present del teu país, Danilo, em van posar la pell de gallina. Segurament no havies nascut quan, fa set anys, el Mitch va arrabassar pobles sencers i va ocasionar la mort de centenars de persones. Però ara sí que has patit l’Stan, tot i que no sé de quina manera. Et vaig fer aquesta fotografia a la teva aldea. Era diumenge i anaves mudat. Acabo d’escoltar les notícies: una aldea molt a prop de la teva ha desaparegut sota el fang i les pedres. Hi han mort tots els seus mil quatre-cents habitants. Són (eren) aldeas a la vora del llac Atitlan on la bellesa i la misèria es donen la mà sense fer-te perdre el somriure. Saps, Danilo? Aquí estem tan acostumats a contemplar aquests drames de lluny que segurament hi haurà moltes persones que ni ho sabran, que la bellesa del teu país ha tornat a desaparèixer sota el fang i les pluges sense seny. Guatemala, Danilo, és tan petita, tan pobra, tan desesperadament fràgil, tan llunyana que em penso que només posant-te un nom i una cara podrem fer l’esforç de pensar que existeix i que existeixes.
Espero que estiguis bé, Danilo, que hagis pogut aixoplugar-te en algun lloc segur amb la teva família i que ben aviat puguis tornar anar a l’escola i a córrer pels carrers. I no deixis de mudar-te mai els diumenges, que estàs molt guapo.
Una abraçada.
Isnel.
[@more@]
Ara m’agradaria poder dir moltes coses que em passen pel cap i pels sentiments. Però no. Callaré i tornaré a llegir la teva carta una i cent vegades, perquè tu sí que saps de què parles, i les meves paraules sonarien buides. Només un silenci per acompanyar-te.
Pell de gallina tot plegat… Sobretot perquè passen tantes coses al món que per una notícia més que surti per la Tv, ni hi parem atenció i això és el més trist… Callo, prefereixo pensar que potser en Danilo continuarà mudant-se els diumenges! 😉
Bona nit, Isnel! 😛
no sé ni què dir…
buuuuuuf! que trist…
Gràcies per aquestes paraules tan consoladores. Avui diumenge el diari duu en dues pàgines potser 2000 morts o així, més aquella pobra gent abandonada al desert. Si per a nosaltres tinguessin noms propis, com de fet tenen, es faria encara més difícil de pensar del que ja és. Tot això està més enllà de l’abast humà d’obrir el diari i repassar-lo. Aquest nom teu fa la cosa.
M.
No són les xifres sinó els noms concrets, les mirades concretes, els posats concrets, allò que ens commou, oi?
Has sabut posar un nom concret al drama i ens has esgarrifat a tots. No es diu Stan, es diu Danilo. Bellíssim, el teu text, Isnel.
jo sóc una de les persones que no s’ha assabentat del pas de l’Stan ni de la seva devastació. Per tant, vaig a informar-me i a pensar amb la gent com en Danilo, com jo, com tothom..
(mut)
Mai arribarem a adonar-nos de la sort que vam tenir al néixer…
Exigim conèixer de primera mà totes les desgràcies que sacsegen el món i les veiem mentre sopem en el fals recer de casa nostra i ens sentim agombolats per una igualment falsa sensació de seguretat, perquè la mort ens sotja des de qualsevol cantonada.
Tanmateix, la nostra seguretat petita d’europeus de primera és immensament més reconfortant que la Insegurat (amb majúscules i absoluta) de la gent, dels infants sobretot, del món pobre.
Però no tot està perdut: hem pogut veure les imatges de persones de Melilla que espontàniament s’acosten a donar aigua i aliments als pobres immigrants subsaharians. Ho fan sense pensar-s’hi gaire, i això que són els que tenen «l’amenaça» més a prop. No tot està perdut.
Som poderosos, Isnel. Tenim la força de canviar les coses, però no ho sabem. Quan tenim ben clar per què i per qui hem de cridar i ho fem, t’asseguro que els poderosos del món s’amaguen sota la taula del despatx. Hem de seguir endavant, Isnel. Per tu, per mi, per Danilo…
Molt ben escrit i ben pensat, isnel. M’ha agradat la teva reflexió i la de tots els altres, però què podem fer-hi nosaltres? A banda de dirigir-nos a una ONG i fer un donatiu? Calmarà això la nostra consciència? Realment els ajudarem? Buf! NO ho sé. I és una cosa realment preocupant.
Tal i com reflexen alguns periodistes-persona en les edicions d’avui, els pobres no es compten en desgràcies com la de l’Stan. Només són «grapats», imatge d’un dia (potser de dos) i l’endemà ningú en parlará ni en sabrá res d’ells. No tenen dret a una unitat móbil desplaçada. No anem pas bé, i sembla que va per llarg. Si més no, el terratrèmol del Caixmir i les angúnies dels subsaharians abandonats al desert són dues mostres més de que cal fer quelcom i aviat, abans de que tota la Humanitat sencera s’ensorri d’una banda, del costat més fluix i més dèbil, precissament… 🙁
Ahir vaig llegir el teu text i em va corprendre. Em va corprendre perquè ens demostres d’una manera bella que darrera de les notícies hi ha persones amb noms i cognoms, amb vida, que no són només un número en una esferidora xifra de morts i desaparegut. Desespera veure com sempre surten malparats els que menys tenen, els més pobres i els més oblidats. Gràcies per recordar-nos el seu nom.
Jo ara no diré res. M’asseuré amb tu a mirar Danilo si m’ho premets i li farem companyia , si vols parlem dels seus ulls tristos, de la seu pell bruna i de les seus mans que agafen la piloteta com si fos un món petit..em vé al cap una cançó del Serrat d’un poema de Miguel Hernandez El niño yuntero.
Besets, amb estima ,com sempre ,però avui , hui, més dolços…
Danilo…
Puc…?
Rep aquesta abraçada… des d’on siguis…
Puc…?
Dona’m la mà i ensenya’m a ser tan fort com tu…
uffff…
Em costa molt, isnel, tornar a mirar-me o escoltar les notícies (tot i que paralelament, més impossible estar-me’n al marge completament), ja fa un cert temps que intento no fer cas del que veig, sento o llegeixo degut al sentiment de rebutj i de fàstig que sentia envers la manipulació mediàtica(per mi la forma més moderna i pervertida del faixisme).
Aquesta manipulació que fa que un estatut escrit per un grapat de panxacontents sembli molt més important que la gent que pateix a guatemala o les epidèmies a nova orleans o l’estat de cuba després de les tormentes, o mèxic, o els subsaharians esposats als autocars que trabessen el desert enmig dels flaixos de les càmeres dels reporters gràfics… no ho sé, està tant deshumanitzat el món? o la deshumanització només és una imatge que ens venen a les notícies?
Gràcies isnel per recordar-me que encara queden persones al món capaces d’escriure cartes a en Danilo.