Gotes d\’Isnel

Dins del mirall, dorms tranquil·la. Tens un secret. Els estels fugissers, segurament farts de sentir-te demanar sempre el mateix, un any i un altre, te l’han concedit. I ara la lluna te’l guarda.

Dorm, dorm… I descansa. I somia. I somriu, dona. I guarda’l ben guardat, aquest secret. Que, quan arribi el moment, ja se sabrà.

Però… ¿Ja ho saps que només fa falta dir que tens un secret perquè ja no ho sigui gens, de secret, el secret?

Tu mateixa et mossegaràs la llengua durant uns quants dies, potser unes setmanes, fins i tot uns pocs mesos, però, al capdavall, arribarà el moment…

Els secrets de guardar fan pessigolles a la panxa i a les orelles. Els secrets de guardar, un dia o altre, fugen i s’escampen. Ni que sigui un secret tan petit com aquest.

Mentre puguis, conserva’l. Ja vindrà l’hora de compartir-lo… Dorm, tranquil·la. I somriu… I guarda (una mica més) aquest secret teu tan secret…

[@more@]

Tweet

Per raons que (encara) no vénen al cas, fa uns dies que miro molta televisió. Com que no suporto els anuncis, m’he convertit en una experta zappinguera i he descobert uns quants programes que em provoquen una vergonya tan gran que fins i tot me’n fa parlar-ne. Dels que més, dels que més, El diario de Patricia, a Antena 3 a quarts de vuit del vespre. Homes i dones anònims s’asseuen en unes butaques horribles de colors davant d’un públic increïble que l’única cosa que vol és veure en directe l’estripada d’uns personatges patètics de la mà d’una presentadora tenebrosa que fa temps va deixar aparcats els pocs escrúpols que tenia en algun barri de mala mort.

Hi ha de tot i hi passa de tot, en aquest programa esperpèntic, però el pitjor, per al meu gust, són els homes que demanen una segona oportunitat (o tercera, o quarta…) a la parella, després d’haver-li fet passar les mil i una. Normalment, la parella hi va enganyada i, de sobte, es troba amb un ram de flors davant dels morros esgrimit per un pseudopenedit infidel amb els ulls plorosos que vol passar pàgina. Vomitiu. I la presentadora que insisteix: Mujer, pero no ves qué cara de arrepentimiento…

Què cony sap la presentadora de l’infern que potser ha passat la dona entre les parets de casa seva, i del que potser passarà encara si cedeix. Amb quin dret s’infiltra en la intimitat d’algú sense avisar i davant les càmeres de televisió, segurament violant els seus darrers vestigis de dignitat. I ja no parlo de l’hora en què s’emet i que tots sabem que és un moment del dia en què molts infants estan sols a casa, esperant que els pares tornin de treballar.

M’imagino aquests personatges anant l’endemà a la feina, o al mercat, o a comprar el pa… Potser m’equivoco i surten tots plegats amb la cara ben alta, sense cap engruna de vergonya i contents d’haver sortit a la tele. Vés a saber…

Un altre dia parlaré dels periodistes que es guanyen la vida esbombant els esternuts, els orgasmes i els ulls de poll dels famosos. Amb la feina que hi ha pel món, tu!

[@more@]

Tweet

Esperarem la tardor serenament. I parlarem. I mirarem el verd, i el blau, i l’herba castigada, mentre les orenetes volaran per damunt dels nostres caps a la recerca dels paradisos temperats del sud. Serenament farem projectes: hi passarem unes bastes quasi transparents, just perquè no se’ns desfacin les vores; els brodats els perfilarem més tard, potser el primer vespre que encenguem el foc de la llar. Serenament també oblidarem els malentesos, allargarem el present i mimarem el futur. Perquè ja toca. Toca anar a mig gas, ara. Toca seure quan el cansament ens venç. Toca contemplar el món sense angoixar-se i acariciar-lo amb la punta d’uns dits untats d’esperança. Toca esperar la pluja que no fa mal, els boscos de colors, els mitjons gruixuts i els primers rovellons. Toca dormir sota una flassada lleugera. Toca estimar amb tendresa. Toca oblidar passions massa enceses.

Ara toca esperar la serenor d’un somriure incrèdul que ja ha comprat el bitllet d’anada en primera classe.

[@more@]

Tweet

No m’agrada tenir ni rellotges ni miralls per casa. Ni peixeres ni elements vermells. Ni mobles negres ni objectes de plata. Ni cortines gruixudes ni estufes de butà. Ni flors de plàstic ni flors de roba. Ni gaires estores ni un penja-claus.

Però avui m’he decidit i he penjat el rellotge. No sé quant de temps aguantarà. El seu ding-dong atabala els gats i m’atabala a mi. Més que res perquè era el rellotge que hi havia penjat a casa dels meus pares quan jo hi vivia. Encara no ha tocat les vuit -ni del matí ni del vespre- i no sé què passarà quan ho faci.

Les vuit campanades del matí em recordaven cada dia que era l’hora de llevar-se per anar a l’escola. Quan les sentia, arronsava les cames i m’amagava ben amagada entre els llençols, desitjant ferventment que unes dècimes de febre o unes insignificants angines evitessin el desastre. No m’agradava anar a l’escola. L’odiava amb totes les meves forces.

Les vuit campanades del vespre anunciaven l’arribada del pare a casa. Tot havia d’estar al seu lloc, tot en silenci, tot quiet. Les petites ja havien de ser a dormir i a les grans ens havia de trobar estudiant i fent els deures.

No sé què passarà aquest vespre a les vuit. No sé què passarà a les vuit de demà al matí. El temps no pot pas anar enrere, però els records, sí. Potser, amb l’excusa que els gats s’atabalen, el tornaré.

I mira que hi queda bé…

[@more@]

Tweet

Hi ha un casalot a Nova Orleans,/ se’n diu del Sol Naixent./ I ha estat de molts la perdició,/ jo en sóc un cas vivent.

La mare era modista;/ tenia molt bones mans./ El pare era un jugador/ allà a Nova Orleans.

Maleta, bagul i no res més,/ li cal a un jugador;/ només se sent cofoi del tot/ quan li diuen borratxo.

La mare als fills avisa:/ que no facin com jo he fet;/ viure sempre en pecat i en vici,/ a la casa del Sol Naixent.

Ara tinc un peu a l’andana/ i l’altre peu a dalt del tren./ Vaig de retorn a Nova Orleans/ per portar grillons sempre més.

No l’havíem cantat ni res, aquesta cançó, anys enrere! Dins d’un refugi a la vora del foc, dalt de l’autobús, caminant sota els estels… Sempre em deixava, ho recordo molt bé, una estranya sensació de resignació cansada davant d’una vida feta malbé. Com la que m’ha deixat la imatge de les desenes de presoners emmanillats i vigilats que esperaven la seva evacuació, asseguts en un carrer de Nova Orleans, després que la seva presó hagués quedat inundada pels efectes del Katrina. Quan es parla d’evacuacions, penses en els hospitals, en les escoles, en les granges de bestiar, fins i tot en els zoològics. En les presons, no, mai. Però ells són allà, també, esperant. Només que amb les mans emmanillades i vigilats per fusells, inesperadament asseguts a l’altra banda de les reixes, tastant per uns instants una llibertat de mentida emmarcada per un desastre d’aigua i de mort.

[@more@]

Tweet

Escriure és fantàstic. Si, a sobre, et llegeixen, et comenten, et critiquen, t’abracen, et somriuen, t’enllacen, et retroenllacen, t’esperen, et segueixen, et vigilen, t’avicien, et contradiuen, et perllonguen, et busquen, et besen, et perfumen, et murmuren, et matisen, et malcrien, et lluquen, et copsen, et discuteixen, et donen, et regalen, et mimen, et respecten, t’esvincen, t’escalfen, et llavoren, t’emboliquen, t’asserenen, t’esvaloten, t’emborratxen, t’embruixen, et distreuen, et discursegen, t’il·lusionen, t’oxigenen, t’orienten, t’obliguen, t’instrueixen, et marfonen i t’enamoren… ja pots anar a buscar els 300.

[@more@]

Tweet

Hi havia una vegada dos nens que eren amics. Un d’ells tenia nou anys i l’altre, onze. Eren d’un poble d’Alacant i, el dia de la festa major, van anar a donar un volt plegats. Al cap d’una estona, van seure en unes cadires a la plaça, tot esperant que comencés un espectacle d’animació. No se sap si perquè l’espera era massa llarga, si perquè en el fons no eren tan amics com deien o si perquè el món està fet ben malbé, el cas és que es van començar a barallar: Treu els peus de la meva cadira, va dir el de nou anys. Els trauré si vull, va dir l’altre. I potser uns anys enrere no hauria passat res. O, com a molt, un cop de puny. O una estirada de cabells. Però aquesta vegada va ser diferent: el nen de nou anys es va treure de la butxaca una navalla que acabava de guanyar en una parada de tir i la va clavar a l’abdomen del nen més gran, a una misèria de centímetres del seu fetge.

Mai no m’han agradat els contes de por. Tinc la mania de buscar-hi els perquès i aleshores la por esdevé pànic.

[@more@]

Tweet

Com que el majordom que vaig encarregar fa uns mesos no arriba, m’he decidit a comprar un rentaplats.

La meva àvia, que va morir fa tretze anys, no va voler mai una rentadora. Cada dilluns agafava els llençols, les tovalles, els tovallons, les tovalloles i els eixugamans, els ficava en una cistella grossa i sortia al terrat, fes sol, plogués, nevés o la tramuntana li aixequés les faldilles. I allà s’hi passava tot el matí, de cara al safareig, estovant i rentant. Feliç.

Jo sempre havia dit que em moriria sense que entrés un rentaplats a casa. Total, pels plats que embruto… Però, mira, s’ha acabat la misèria, tu. I, de torna, un congelador, d’aquests de calaixos, sobretot per quan algun veí ha de donar els carabassons o les mongetes a les gallines, de tants que en té a l’hort. La primera vegada que m’ho van dir ("té, dona, agafa aquestes mongetes, igualment les donaré a les gallines…"), em pensava que em prenien el pèl. Però és una manera molt seva (de la gent de pagès, vull dir) perquè no sembli que t’estan fent un favor. Ara que ja he copsat la intenció, és divertit. I tendre.

Rentaplats per tenir sempre la cuina neta i congelador per matar de fam les gallines. Au, ja podeu venir tots cap a casa.

Quan m’arribi el majordom, ja serà l’hòstia…

[@more@]

Tweet

De cop, he sentit com un ramat de cavalls que s’acosten al galop. Encara són lluny. Però, mentre avancen, n’arrepleguen d’altres que baixen de les muntanyes, o que sorgeixen d’alguna petita vall amagada, o que els atrapen a correcuita flanquejant el curs vacil·lant d’un riu, o que surten, feliços, d’alguna quadra arrecerada al costat d’un llac, o que arriben després d’haver resseguit sense parar un grapat de carenes escarpades. També n’hi ha que han tramuntat serralades i d’altres que no s’han mogut de les sorres llepades per mars encalmats. I jo encara en sé d’uns que tornen de terres molt llunyanes, diferents, sorprenents, unes terres farcides d’una Humanitat gairebé impossible d’entendre.

(També n’hi ha un que ja va arribar ahir. Però aquest no compta, perquè és tan lliure, ell, que es dibuixa camins sense comptar amb el sol ni amb les estrelles).

De mica en mica, el ramat esdevé més i més compacte. Fa goig. I el so del galop, precipitat, alegre, ple de ritme, de força i de contundència, m’arriba amb tendresa, com la banda musical d’un estiu que, de cop, es tenyeix del color més fresc i més net que anuncia que el setembre ja és a punt de trucar a la porta.

[@more@]

Tweet

Tot ha estat després de passar per la tertúlia del cafè més entranyable que corre per aquí. Dins d’un text terriblement bell, he descobert la paraula: marfondre’s. Segons el Diccionari de l’IEC: Perdre les forces, el vigor, esllanguir-se, fondre’s.

És bonic descobrir paraules desconegudes. I aplicar-les: la tarda d’aquest diumenge es marfon sota un cel dubtós, a estones esbravant-se a cops de tramuntana, a estones carregant-se de núvols espessos.

M’agrada penetrar en l’univers de les paraules, posar-me l’escafandre lingüístic i bussejar sense presses. L’univers de les paraules fa molta companyia quan intentes no marfondre’t.

[@more@]

Tweet