Hi ha un casalot a Nova Orleans,/ se’n diu del Sol Naixent./ I ha estat de molts la perdició,/ jo en sóc un cas vivent.
La mare era modista;/ tenia molt bones mans./ El pare era un jugador/ allà a Nova Orleans.
Maleta, bagul i no res més,/ li cal a un jugador;/ només se sent cofoi del tot/ quan li diuen borratxo.
La mare als fills avisa:/ que no facin com jo he fet;/ viure sempre en pecat i en vici,/ a la casa del Sol Naixent.
Ara tinc un peu a l’andana/ i l’altre peu a dalt del tren./ Vaig de retorn a Nova Orleans/ per portar grillons sempre més.
No l’havíem cantat ni res, aquesta cançó, anys enrere! Dins d’un refugi a la vora del foc, dalt de l’autobús, caminant sota els estels… Sempre em deixava, ho recordo molt bé, una estranya sensació de resignació cansada davant d’una vida feta malbé. Com la que m’ha deixat la imatge de les desenes de presoners emmanillats i vigilats que esperaven la seva evacuació, asseguts en un carrer de Nova Orleans, després que la seva presó hagués quedat inundada pels efectes del Katrina. Quan es parla d’evacuacions, penses en els hospitals, en les escoles, en les granges de bestiar, fins i tot en els zoològics. En les presons, no, mai. Però ells són allà, també, esperant. Només que amb les mans emmanillades i vigilats per fusells, inesperadament asseguts a l’altra banda de les reixes, tastant per uns instants una llibertat de mentida emmarcada per un desastre d’aigua i de mort.
[@more@]
a mi, més que una imatge, em va semblar molt bèstia una frase que van dir ahir o abans d’ahir, pel telenotícies (no recordo de quina cadena).
Es veien llargues cues de cotxes, i una veu en off que venia a dir que, els únics que no marxaven de la ciutat, era perquè no tenien lloc on anar, o mitjà de transport per marxar-ne.
És terrible.
A vegades dubto de què entenem per «humanitat».
De la mateixa manera que aquest matí m’esgarrifava al veure fotografies als diaris amb un munt de sandàlies escampades al terra en l’estampida d’ahir a l’Irak.
M’ha fet pensar en una de les sales que hi ha al camp de concentració d’Auschwitz, plena de sabates.
És impressionant quan imagines que en algun moment hi havia un peu dins de cada sabata que ara ja no hi és.
A vegades penso que tots plegats vivim en un món de sonats.
Tot plegat lliga amb la promoció que fan a TV3 de la programació del cap de setmana: Hi ha vida intel.ligent en altres llocs de l’Univers?, es demanen. I a un li ve al cap de forma immediata que, si no n’hi ha fora de la Terra, és que senzillament no n’hi ha.
Us hi heu fixat que a les imatges que surten sobre el tema, els que estan al damunt de teulades esperant que algú els rescati, o recorrent carrers amb aigua per damunt de la cintura i els trastos salvats de la casa al damunt del cap, són pràcticament tots negres?
Deu meu, es veritat. Mai pensem en ells… No vaig veure les imatges, però me les imatgino …
Molts petons, queridiña. Carminya.
Aquells bons gent no tenia cap culpa del que els hi ha passat. A mi m’ha sabut molt de greu tot els que els ha passat i penso com tiraràn endavant.
Els rics d’estats units els han d’ajudar, sinò serà molt difícil que se’n surtin.
als estats units ha augmentat molt la pobresa des que mana bush, diuen que els dics que van fallar no estaven en bon estat, i per altra banda m’han dit que és el país del món que té més població a la presó.
es tòpic dir que als països que són rics (el país no la gent) els desastres de causes naturals tenen menys impacte, però sembla que això només és veritat per la població amb recursos i per tant si als països pobres hi ha més victimes és perquè hi ha menys rics que són els que es salven a un lloc i a l’altre.
Sí.. jo també m’he quedat de pedra aquests dies… com Amèrica està sofrint les conseqüències del camvi climàtic… estaria bé que reflexionessin de veritat… ja que aquest cop els afecta a ells (i no a un país del tercer món, com normalment passa i es tendeix a oblidar per part de les «grans potencies»). Bush va ser el primer a no acceptar el protocol de Kyoto, i també ell ha rebut de l’emprenyamenta de la mare natura… el canvi climàtic, i els cada vegada més sovints tornados, terratrèmols, tormentes d’inundacions, augment de la calor… escalfament globlal… Jo crec que els nostres néts, o almenys besnéts viuran en un món completament canviat al d’ara… i canviat a pitjor, si no s’arregla!
(Carai quines reflexions m’han sortit ara mateix Isnel!!!)
He vist tot això que esmenteu i també he sentit que hi ha cocodrils que van a la zona atrets per l’olor dels cadàvers.
D’acord que el desastre ha estat molt gran, però jo crec que van pecar de falta de previsió. jo tampoc no entenc com van fotre tota aquella gent en aquell estadi que ja esveia que seria un homicidi. Ara diu que se n’han suicidat i tot llençant-se daltabaix de les grades. També esgarrifen les imatges de saqueig i l’amenaça d’epidèmies. I com és que fins avui no han començat a arribar les ajudes d’aliments i aigua? Hi ha moltes coses que no entenc. potser si retiressin els soldats que tenen escampàts fent la guerra pertot el món en tindrien més per ajudar els del seu país. un país ben estrany, si vols que t’ho diqgui.
fa un parell d’anys vaig planejar un viatge a Nova Orleans que no vaig arribar a fer. «més endavant» em vaig dir… i ves per on… potser ja no el faré mai, no de la mateixa manera…
quin desastre… m’imagine en aquella situació… no, no m’ho puc imaginar.
Jo no he vist la imatge, però m’ ho puc imaginar… Allà asseguts, a fora, a l’ anhelat carrer, però naturalment no ets ni moure, entre els fussells i les destrosses…
Com pots imaginar, no conec aquesta cançó, però sí que vaig veure la foto dels presoners i vaig escoltar lo dels pobres…
Mira, el que ha passat amb l’huracà aquest als USA, ho sento molt, sobretot per la gent que ho ha pedut tot, fins i tot la vida, la gent que no té la culpa de tenir els governants que tenen, però no em fa gens de llàstima i si a algun lloc veig recollida de roba, signatures o diners pels afectats, sentint-ho molt, no posaré ni un cèntim.
Potser són paraules cruels, però penso que ja està bé que al pais més pressumptuós del món, li toqui el rebre de tant en tant i no només als pobres desgraciats que ho arrepleguen tot.
Frederic, trobo molt injust el teu comentari, ha rebut molta gent humil, una cosa no té a veure amb l’altre, és com si em diguessis que no ajudaràs els malats de sida de casa nostra perquè a l’Àfrica n’hi ha molts més i amb més pocs recursos. Al capdavall, som al ‘primer món’, també, i ens beneficiem i aprofitem dels nostres privilegis. Llegiu l’editorial de l’avui d’avui, sobre el tema, interessant. No s’ha d’identificar un país amb els seus governants o amb les seves classes dirigents, una cosa és una cosa i l’altra, l’altra.
http://www.avui.es/avui/diari/docs/index4.htm
és curiós però durant tot un telediari només vaig alçar el cap del plat en sentir això dels presos… com tu dius, ningú pensa en aquest tipus d’evacuacions… porto dies i dies i dies rumiant què passaria si això passés aquí… quantes desgràcies en tant poc temps, Déu ens ampari.
Ais, sí… sembla mentida… Sempre pensem amb els nens, els avis, els rics, les dones,… però i els infeliços que viuen sota un pont?? I els presos, com has dit tu?? Qui pensa en ells?? Ningú…
Bona nit, Isnel! 😉
Júlia, Isnel, reconec que va ser un comentari implacable i potser no vaig saber expressar el que volia dir. És clar que m’ha impactat tot el que ha passat amb aquella pobre gent que no té la culpa de res.
Ara bé, no estic d’acord amb que el poble no té la culpa dels governants que té perquè si estàs en una democràcia, qui escull els seus governants i la classe dirigent és el poble, ningú més.
El planeta s’hi torna, homeee!
No hi ha dret com l’estem tractant. I s’hi torna. I ja està bé que també li toqui el rebre als EEUU, aquells que no tenen temps per complir els compromisos de Kioto! Ara bé, això que sempre rebin els més humils, els desheretats de la terra, també em posa de mala llet, eh!, no us penseu…
Les imatges que arriben per TV són esgarrifoses, sí. Jo també tinc la sensació que han deixat totalment desemparada la població més pobra. Tant de bo ho paguin ben car, a les properes eleccions.
Ahir em va posar de molt mala lluna el senyor Bush, cínic i prepotent com sempre, dient: «No hem rebut ajuda internacional perquè no l’hem demanada. Ens en sortirem sols, com sempre fem». És inhumà. És fastigós.
A mi aquesta cançó sempre m’ha fet por, si la posen per la ràdio, la trec. Mai le escoltat sencera.
L’altre cançó que em fa por i que no puc aguantar, és una d’un cantant canari (?), que diu no sé què de: «cisne cuello blanco, cisne cuello negro»…i acabo perquè només de parlar-ne ja em poso nerviós 🙂
Jo entenc en Tristany. A mi no em fa por, però és una cançó que sempre m’ha fet angunia. És la música.
és desolador i trist però cada dia que passa és veu més clarament quina és la vertadera cara del país més desnvolupat, més ric i més poderós del món. Una societat amb unes bolse de pobresa i marginació submergides pel miratge del mitjans de comunicació i manat pels grans lobbys i empreses. Una societat que és capaç de posar un cartell que pose si em robes et dispare al cap, Una societat que no té cura dels seus ciutadans sinó només de la seua economia i del seu mercat. Com és possible que hagen d’eixir tres presidents del govern demanat ajuda a les empreses privades per poder salvarguardar la vida dels seus ciutadants? És indignant. Se’m posa la pell de gallina en veure eixes imatges que semblen la fi del món. Usa no els cap paradís és només un miratge potser només és com Matrix una il·lusió però les persones que hi viuen sofreixen la realitat.
Ens pensem que el món occidental i desenvolupat té més recursos, però ja m’agradaria veure què passava aquí, amb una cosa així, veient que, de vegades, amb un incendi hi ha també força queixes i desorganització. Com que això ha estat tan gros no hem comentat aquests incendis de París, la gran França, plena de cases en males condicions, amb immigrants que hi malviuen, no dic això per disculpar el govern americà, ep, però sovint ‘cap geperut es veu el gep’. En Bush ja sabem qui és, un demagog aprofitat que viu de la fama del papà, ja sabem com va guanyar les eleccions, també. En fi… El que passa és que la gent no en té la culpa, jo no crec que cada país tingui el govern que es mereix, ningú no es mereix aquests governants, les coses tenen altres explicacions, menys simplistes.
Nova Orleans és una ciutat construïda al carreró de darrere del somni americà i per a un «cristià renascut» com George Bush (Jordi Arbust) podria ser que fins i tot tot plegat fos un càstig diví caigut sobre la ciutat del pecat, que és com molts la veuen, Nova Orleans. Cada somni té el seu carreró fosc part darrere, i el del somni americà és paorosament gran.
Noia, no hi puc fer més. Em fa angunia. No m’agrada. I no és la lletra, una història caracteística de blues, és la música. Brrrr!!!
I si que tenim el que ens mereixem, perquè els votem nosaltres. Com si no sabessim com funcionen les coses, com si no sabessim com ens menteixen impunement i ens els creiem i passem de tot. Tenim el que ens mereixem perquè ens deixem portar per la part enlluernadora, per el mal menor, pel més fàcil.
I respecte als capullos dels ianquis, amb qui m’uneix una relació d’amor (diuen… anem a la lluna? I hi van, no els tanquen al manicomi) i d’odi (en aquest parèntesi i cap tota la resta) vaig descobrir que era una nació tant vulnerable i «xapussa» com qualsevol altre el dia que em vaig connectar a internet per primera vegada (1995) i vaig començar a demanar coses i serveis. Com a tot arreu, als EUA hi ha de tot, però ells en tenen més que nosaltres.
Bé, Dhamma, votem, però no tots ni totes votem els qui surten, sempre hi ha una immensa majoria, que és minoria, que vota una altra cosa. I que votar, amb l’abstenció que hi ha i els sistemes actuals, vulgui dir alguna cosa, és discutible, encara més amb un sistema presidencialista com el d’allà. Sovint es vota el ‘mal menor’, vistes les alternatives, o no es vota. Tot plegat és complex i també pesa la situació internacional i les estructures de poder a nivell mundial, i, sí, també la demagogia… Respecte a que ‘ells en tenem més que nosaltres’ jo també en tinc ‘més’ que molta gent que viu al costat de casa, i ‘molt més’ que una gran part del món, què he de fer?
No ho deia com a resignació. Tenim el que ens mereixem perquè, tot i que molt milions no van votar Bush, molts milions si que el van votar i ho tenim muntat de manera que qui més vots té (més o menys) fa el què vol (més o menys també). Hi ha una cosa que les democràcies han oblidat fa segles: un dels seus fonaments, el respecte a les minories. O canviem el sistema, o a pringar toquen.