No m’agrada tenir ni rellotges ni miralls per casa. Ni peixeres ni elements vermells. Ni mobles negres ni objectes de plata. Ni cortines gruixudes ni estufes de butà. Ni flors de plàstic ni flors de roba. Ni gaires estores ni un penja-claus.
Però avui m’he decidit i he penjat el rellotge. No sé quant de temps aguantarà. El seu ding-dong atabala els gats i m’atabala a mi. Més que res perquè era el rellotge que hi havia penjat a casa dels meus pares quan jo hi vivia. Encara no ha tocat les vuit -ni del matí ni del vespre- i no sé què passarà quan ho faci.
Les vuit campanades del matí em recordaven cada dia que era l’hora de llevar-se per anar a l’escola. Quan les sentia, arronsava les cames i m’amagava ben amagada entre els llençols, desitjant ferventment que unes dècimes de febre o unes insignificants angines evitessin el desastre. No m’agradava anar a l’escola. L’odiava amb totes les meves forces.
Les vuit campanades del vespre anunciaven l’arribada del pare a casa. Tot havia d’estar al seu lloc, tot en silenci, tot quiet. Les petites ja havien de ser a dormir i a les grans ens havia de trobar estudiant i fent els deures.
No sé què passarà aquest vespre a les vuit. No sé què passarà a les vuit de demà al matí. El temps no pot pas anar enrere, però els records, sí. Potser, amb l’excusa que els gats s’atabalen, el tornaré.
I mira que hi queda bé…
[@more@]
Veig que ets quasi tan maniàtica com jo!!! 🙂
Sí… jo als gats els veig molt tranquils… 😛 😉 Per cert, jo quant era «jove» també tenia un rellotge que feia molt de soroll a les 8 del matí, i em feia molta mandra aixecar-me per anar a l’escola… Ais… aquells temps!!! 😛 😀
Petonssssssss!
I si, si que hi queda bé!!
Ostres!
Quan t’arribi el majordom aquest me’l deixaràs una estoneta?
Jo també he de fer alguns foradets i tapar-ne uns altres…
Perquè sigui bonic no ha d’estar pas engegat. Jo tinc un rellotge de paret amb valor sentimental, però està parat. És una idea.
De tot el que esmentes al principi NO TINC RES!
A la cuina, tinc l’únic rellotge i fa anys ques està parat.
També recordo (fa mooolt) les vuit del matí i aquell desig de dècimes de febre. Però ens ho resolien de seguida amb una cullerada d’AIGUA DE CARABANYA!! (naturalment, sortíem esperitats cap a l’escola!)
L’últim paràgraf més et valdria que l’esborressis. NO del post, sinó de la memòria!
A mi, no és que em molesti quan toca les hores, és que el tic-tac del pèndol ja em posa nerviós. Millor parat, tu, que faci bonic i no molesti…
M’agraden els rellotges, especialment els de paret. Fa poc hem penjat a la paret del nostre daló un de molt vell, que era una antigualla propietat de la família de la meva dona i que, així, ha saltat a la generació següent de propietaris. Té el seu mèrit i la seva història: estava espatllat i ens ha costat 5 anys que ens el reparessin. Té entre 100 i 200 anys. El seu soroll no ens atabala gens (tot i que les campanades són força sorolloses) ni als humans ni al felí que habitem el pis, o sigui que, Isnel, em sembla que, en efecte, això que dius dels gats és més que res una excusa.
Dels rellotges m’agrada que són el mitjà pel qual volem escenificar una veritat tan discutible com la del pas del temps.
Per cert, tens raó: queda molt bé al peu de l’escala.
M’ha inquietat la figura del pare. Tot a «puesto» i en silenci a les 8, quan arriba el senyor de la casa. Quina severitat. Devieu anar ben dretes!!
Per cert, he posat un comentari més al post anterior.
quan arribava mon pare a casa era una mica igual que a casa teua. El dia que ma mare va decidir que no tornaria a entrar en casa (mon pare, no ella) vam respirar totes.
Respecte els rellotges parats… segons el Feng-Shui els rellotges no han d’estar mai parats! (és que jo aquestes coses me les mire molt… 😉
A casa, quan arribava el meu pare, ningú se n’adonava!! ja, ja ,ja
Ell sempre diu que és l’últim mico!! Pobret.
Gràcies, ho acabo de llegir. Potser després del Katrina s’obriran consciències. O no, chi lo sa?
Si que dóna el tema pares. El meu és molt enrotllat i tot el que vulguis, però deixa’l anar també. Més d’una vegada m’ha fet renegar de ser el seu fill. Hi ha una peli molt xula «Smoke signals» sobre un indi que ha d’anar a buscar les cendres del seu pare que l’havia abandonat a ell i a la seva mare i a qui odiava per això. Conèixer la que va ser la seva última dona i el que ella li explica del seu pare i la seva cincumstància, li fa veure les coses d’una altra manera. En un final que em va fer plorar qual madalena, ve a dir que, al cap i a la fi, no es pot jutjar els pares a la lleugera per com són o han estat cap a nosaltres, perquè prou feina tenen en organitzar la seva vida.
Les relacions familiars, efectivament, són difícils i difícil és també jutjar comportaments pretèrits, sempre i quan no caiguin en excessos injustificables. De tota manera, els pares i mares d’ara, fem el que fem, tampoc l’encertarem del tot -potser gens-, aquest és un ofici condemnat al fracàs, gairebé. Amb la família t’estimes -si l’estimes- i val més no donar-hi massa voltes. Per a mi encara és més difícil ara, perquè abans hi havia uns codis establerts, tan injustos o rígids com volgueu, però acceptats socialment i ara hi ha llibertat i la llibertat provoca inseguretat. De tota manera, i no voldria generalitzar, encara que de vegades és inevitable, penso que, al menys, ara reflexionem més, sobre el tema.
Els animals sempre són els primers en adonar-se que hi ha alguna cosa nova a casa, o que has canviat alguna cosa de lloc, o fins i tot quna et vestixes per eixir o quan estás fent les maletes…ja sé que no estic parlant del rellotge però m’ha vingut això al cap quan he vist els gatets 🙂
Jo particularment tampoc m’agraden els rellotges 🙂
Sempre hi ha alguna cosa que ens fa recordar tal vegada massa i potser això ens fa una miqueta d’angunia…si veus que t’atabales..doncs ja saps que has de fer 🙂 Besets 🙂
Ai! Rellotges! Jo no puc amb ells, només amb el tic-tac em fan emmalaltir! La veritat és que tinc una oïda extremadament sensible, i qualsevol soroll em destarota. Fa mil anys que no porte rellotge, tret que siga de butxaca.
I això dels claus… has fet molt bé de reciclar el que ja hi era, segur que el pobret s’ha alegrat que no el jubilares.
Besets!
El rellotge de casa els mes pares fa força soroll però es pot programàr pq de nit no toqui i així no «ratlla» tant. Els gats no crec que s’ immutin gaire , en tinc un a casa i només s’inquieta el primer cop que sent el soroll , després s’ hi acostuma..No se si et funcionarà l’ excusaPer cert, m’agrada el teu bloc, si no et fa res , t’ he afegit als blocs recomanats 🙂
Pel ceeeeeeeeeeeeeert!!!
L’acollida és tan burra que, sense rellotge de paret ni res, de bon matí encara se’n va a estudiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!! O sigui que no tinguis por del rellotge, que no hi té res a veure la pobra bèstiaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!
Lloro, no li diguis «pobra bèstia» al rellotge, coi!
M’encanten els rellotges: de pulsera, de butxaca, de paret, de peu, de campanar, de parlament, d’ajuntament, de sorra, de sol, de lluna… En tindria milers! Per casa en tinc molts: a sobre la taula del despatx; a la paret del menjador (amb pesos i pèndul), a les lleixes del menjador; a les lleixes del despatx; a l’habitació dels convidats; als dos lavabos; a la cuina; i a la meva habitació (uns quants al calaix de la tauleta de nit, dos despertadors, el de l’HIFI…) i encara m’en deixo, segur.
Ara bé, això no vol dir que me’ls miri continuament o estigui pendent de l’hora, bàsicament mai sé en quina hora visc. De fet no sé per a que em serveixen tants rellotges, però m’agraden.
no em facis massa cas, però pens que té quelcom profund i bonic el fet d’haver penjat aquest rellotge: a ca teva i a la web… 😉
a m m’encanten els rellotges (els de paret, que jo no en porto), però prefereixo els que no fan soroll 🙂
No sé per què, però, em sembla que m’afegiré al comentari de Pentesilea.
L’agradable o desagradable del soroll del pèndol, dependrà de la sonoritat de la caixa. Al repicat de les campanades, de ben segur que hom si acostuma; us ho dic jo, que de petit vivia just a tocar del campanar de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, i en aquella època de menys sorolls, allò, si que eren campanes.
ei el rellotge és molt macu eh… però si t’ha de portar records potser amargs, passats… valdria més la pena treure’l… ara bé, si els records no són tan amargs… no sé dona… tu tries!! I pensa també en els mixinus 😛
Recordo com em despertava cada dia per anar a escola, al pis on vivia quan era petit.
Una senyora tenia cura de nosaltres. Si hagués calgut un rellotge a casa l’hagués tingut ella, per llevar-se cada matí, però no li feia falta. Cada dia es despertava a la mateixa hora, a la hora justa, sense necessitat de rellotges. Però jo mai ho havia vist, això. M’ho explicava ella.
Quan es feien les vuit entrava a la nostra habitació, la travessava i pujava la persiana de la finestra. Aaaaarghhh. Aquell sorollot era tan lleig com el que volia dir: llevar-se, guarnir-se i esmorzar. Fer tot aquell camí de carro per no passar per on hi havien cotxes, arrossegar el germà petit més entremaliat del món i començar un nou dia d’escola, amb el so monstruós de la persiana dins el cap.
Una salutació, Isnel.
Vaja Isnel…. Doncs a mi m’agrada molt aquest rellotge que has penjat… Si no el vols jo ja li trobaré un puesto!!! XD
(quan em vaig independitzar vaig omplir el pis de trastos de segona mà d’amics i coneguts…)
De totes maneres t’entenc perfectament, hi ha certes coses i objectes que porten massa records, i que és millor no tenir-los que haver d’evitar-los… Si no et fa gens de gràcia… torna’l de seguida!!!
Els records són teus, i no pas del rellotge. I encara que no hi fos.
Com veig que el rellotge continua posat és que ha estat acceptat per tots els habitants de la casa sense massa trasbals i així aprofite i et deixe uns quants besets de bona nit 🙂
Per la meva part, al poc de venir a viure a Irlanda que se’m va parar la pila del rellotge, d’aleshores ença que no n’he dut mes i ja fa cosa de quasi cinc mesos. La veritat es que s’hi viu prou be sense rellotge. Aquest teu no esta pas tant malament dona.
Parlan de tema rellotges: avui m’he comprat un (baratet) que es pugui mullar i tingui alarma per endur-me’l de viatge. És que jo i els rellotges…
Jo ja fa temps que vaig sense rellotge. Em conformo amb el del mòbil.
Quan era petitet i la gent treballava sense horari, de sol a sol, recordo la frase d’un pagès del poble. Frase que no he oblidat.
«El suissos van inventar els rellotges i els espanyols les hores»
A males, si et molesta, el pots tenir de decoració… Quedarà be posat, per què trobo que és un lloc ben triat, però… No sonarà!
a mi, personalment els rellotges i jo mai hem sigut gaire bons amics. No n’he dut mai cap al canell (bé, qan era un xic més peke sí… però sempre se’m trenquen) i el meu rellotge, el de sempre, ha estat el móbil. Trobo que és més còmode…. no? ^^