Gotes d\’Isnel

Quan ja gairebé ningú no se’n recorda dels pollastres contaminats, unes monges de clausura s’han intoxicat amb els "pimpollos" que havien comprat fa dies i tenien guardats al rebost del convent. Com que no llegeixen diaris, ni miren la televisió, ni escolten la ràdio, ni fan safareig amb les veïnes, ni van a la perruqueria, ni discuteixen el preu de les coses al mercat, ni passegen el gos, ni van a comprar el pa, ni tenen cap blog obert (que jo sàpiga, ep!), ni van a l’estanc, ni estenen la roba al balcó, ni fan cua a enlloc, no s’havien assabentat que tenien uns pollastres contaminats dormint entre les parets del seu santuari.

No vull escriure cap post irreverent, perquè tothom és lliure de fer el que vulgui amb la seva vida. Però no puc deixar de mostrar de nou la meva incomprensió cap a unes persones que, amb la feina que hi ha pertot arreu, es reclouen voluntàriament en vida per pregar per nosaltres. No ho entendré mai.

De totes maneres, ha quedat prou comprovat que el fil directe amb el cel no serveix de res quan hi ha uns pollastres contaminats corrent pel món. Deu ser que aquestes coses, allà dalt, no compten.

[@more@]

Tweet

De vegades és una olor que arriba de sobte. Em passa sovint amb l’olor del plàstic: em retorna a unes classes impossibles de dibuix de fa una pila d’anys, i veig una taula tapada amb un hule d’olor intens, atapeït, desagradable, i uns rotrings sense ensinistrar que obviaven sistemàticament el meu desig d’acabar alguna cosa mínimament identificable.

De vegades és una cançó que abans ens feia tremolar vergonyosament les cames i ara ens omple d’un neguit difícil de pair.

També ens pot passar amb un sabor, amb un soroll, amb una intuïció, amb una veu. Qualsevol excusa és bona perquè el subconscient faci de les seves i ens ressusciti records apagats.

Aquesta vegada ha estat una mort. Com un tren viatjant amb presses cap al passat, he vist desfilar les estacions darrere d’uns vidres massa entelats per històries mal argumentades.

Una mica de mar o, amb una mica de sort, una bona tempesta posaran de nou les coses al seu lloc. Sobretot perquè, qui se n’ha anat, ha deixat un rastre de tendresa que suavitzarà els records més amargs d’una història que fa quinze anys es va quedar sense guionistes.

Gràcies per ser-hi en aquests quinze anys d’arguments malgirbats. Per posar-hi el teu toc d’ingenuïtat. Per no perdre l’optimisme. Pels cops de mà. Per tanta generositat. Per tot.

[@more@]

Tweet

Se sol donar amb les mares una mica sobreprotectores quan els fills se’n van de casa. De cop i volta, tot el seu esforç, tota la seva dedicació, tot el seu patiment, tot el seu amor (és a dir, el fart que s’ha fet de rentar la roba dels cadells, els seus llençols i les seves tovalloles, de netejar-los les sabates, de tenir-los el plat a taula a l’hora en punt, d’esperar-los desperta quan se’n van de farra, de fer-los el llit, d’aguantar-los la música a tot drap, d’obrir el moneder cada dos per tres…) cauen en un pou buit. Els pollets han abandonat el niu i la dona, en lloc de sentir-se alliberada, es troba inútil.

I es necessita força entrenament per fer que aquell niu, tot i ser buit, continuï tenint sentit.

Sembla mentida. Però passa molt més del que ens pensem.

A mi, el niu se’m va buidar ja fa força temps. Però la sensació que tinc ara mateix s’hi assembla molt. Canvieu, això sí, la feina per companyia. I canvieu pollets per amistats. I el resultat és un niu buit de riures, de converses, de somriures, d’històries, d’un enfilall de sentiments tan tendres com un brot de julivert.

Deuen ser els convidats que he tingut aquests últims dies, que ja no són convidats ni són res. Bé, res, no. De fet, ja són de tot menys convidats.

I ara què faré, amb aquest niu de nou tan buit?

Sempre he dit que m’agradaria posar un hotel o una casa de turisme rural. Però quan se me n’anessin els clients, igual em fotria de caps al riu. I mira que m’agrada estar sola, eh? Però em dec fer gran…

[@more@]

Tweet

En vaig quedar tan farta, quan anava al col·legi de monges, del vocabulari místico-religiós-repressor-opressor que s’hi donava, que durant molt de temps no vaig fer servir cap d’aquelles paraules que m’havien amargat tant l’existència en uns anys en què tot hauria d’haver estat molt més dolç i molt més divertit.

Però avui m’he despertat amb els miracles clavats al cervell. I me n’he anat corrents a fotografiar la mimosa morta per la glaçada d’aquest hivern i les "mimosetes" que, tot d’una, han crescut al seu voltant, quan jo em pensava que ja només serviria per fer una mica de llenya i para de comptar.

També he capturat la imatge d’uns clavells de moro, grocs com el sol de juny, reminiscències d’uns que vaig plantar l’estiu passat, que creixen enmig del blau de les petúnies d’aquest any i se’l mengen.

I d’aquí a unes hores abraçaré una amiga que he fet a Internet (un altre miracle, si tenim en compte la meva timidesa gairebé malaltissa) a cop d’escriure dietaris en hores baixes i, de vegades també, en hores (potser) massa eufòriques.

Però el miracle més miracle de tots va arribar ahir al migdia, en forma d’una trucada telefònica que semblava ben bé que tenia connexió directa amb el cel. Ja en parlarem, ja… I tant que en parlarem… Però serà més endavant…

(Perquè després diguin que demanar desitjos cada cop que cau un estel és perdre el temps…)

[@more@]

Tweet

Quan els matins s’aixequen amb aquesta flassada de núvols endormiscats que mantenen hores i hores el sol entre llençols, i et fa mandra enfilar el camí del mar; quan tot allò que volies escriure aquest mes s’ha quedat inexplicablement als llimbs; quan se t’espatlla la màquina de segar la gespa i observes, impotent, com creix una selva més enllà del porxo; quan no tens gana, però menges, i menges, i menges… ; quan has d’enterrar un gat (un altre) que, sense cap motiu aparent, ha vingut a morir-se al peu de la finestra de la teva habitació; quan no tens ganes de llegir, ni d’escoltar música, ni de sortir a donar un volt; quan estàs massa pendent d’un miracle; quan trobes a faltar "perduts"; quan un enyorament sense seny i sense límits se’t fa present a cada instant en forma de blaus impossibles; quan t’adones que després d’un dia inútil n’arriba un altre, i un altre, i un altre…; quan ho vols disfressar tot de paraules buides i t’adones que no te’n surts; quan el paisatge que veus des de la finestra notes que cada dia està més mort; quan se’n van les ganes de gairebé tot, perquè gairebé tot ha esdevingut una excusa perfecta per no fer res… aleshores sí. Aleshores decideixes que ha arribat el moment de perdre definitivament el temps.

[@more@]

Tweet

La vida, cada vegada més, s’assembla a un immens i esgarrifós parc temàtic. Res no és de debò i el més greu de tot és que ho tenim tot tan planificat que, quan sortim del camí marcat, anem ben perduts.

M’hi va fer pensar l’altre dia un senyor que sortia per la tele queixant-se que els que posen les banderes a la platja no comencen a treballar fins a les deu del matí. I ell, que hi va a quarts de nou, no sap mai si es pot posar a l’aigua o no.

D’aquí a quatre dies, tindrem tan limitada la nostra capacitat d’improvisació, el nostre sentit comú, la nostra inciativa i la nostra imaginació, que semblarem robots. O potser ja ho som. I per això mengem pollastres precuinats i ens intoxiquem, ens apuntem a visites dramatitzades perquè ens expliquin història (si no, no passa), cridem els bombers quan se’ns inunda el soterrani (en lloc d’agafar una galleda i començar a treure aigua), posem una denúncia a l’ajuntament quan ensopeguem amb una rajola que es belluga i esperem que els nois de la Creu Roja ens diguin si ens podem ficar a l’aigua o no.

I estem tots pendents de si la nau espacial se la fot o no. Però, si se la fot, això sí que serà de debò, per més que sembli que juguen a fireta enganxant trossets de plastilina a la carcassa d’un disbarat.

[@more@]

Tweet

Em sembla que era en Pla que classificava les persones del seu voltant en tres categories: amics, coneguts i saludats. Jo, ara, hi afegiria dues categories més: els absents i els perduts. Els absents són els que han marxat del nostre costat ja sigui per causes de força major (defunció) o per altres motius més o menys declarats (canvi de residència, viatge, enemistat…). Els perduts, en canvi, són els que simplement han desaparegut del nostre entorn sense cap causa coneguda: companys d’escola, veïns, cambrers, exmarits o exdones, rotllets d’un parell de nits d’estiu, perruqueres, dependents, caixeres de supermercat, carters, guàrdies municipals, repartidors del butà… Són persones que van ocupar un lloc concret a les nostres vides durant una època determinada i que, de cop, vam deixar de veure. D’una manera o altra ens havíem acostumat a la seva manera de fer o d’estar (el guàrdia que posava ordre a la sortida de l’escola de la cantonada, el carter que ens duia les cartes encara que l’adreça fos incorrecta, la caixera que sempre s’equivocava, el cambrer del bar on esmorzem cada dia i que ens servia sense haver-li de demanar res, l’exmarit que emprenyava dia sí dia també, la perruquera que mai ens encertava el tallat de cabells…). Després de la seva desaparició, durant uns quants dies, vam anar un pèl desorientats, com si ens haguessin capgirat els costums. I una mica del nostre món, també.

Entre els perduts, hi ha els companys de blog desapareguts sense avisar. T’acostumes als seus escrits, als seus comentaris, a la seva complicitat, a la seva companyia. A la seva vida (o al que n’expliquen). Però un bon dia, sense penjar cap cartellet de "Me’n vaig de vacances" o "Ara torno" o "No m’espereu més", ja no els trobes. Me’n vénen dos al cap, ara mateix: en Manel i el seu blog, i la Kyra i la seva Ganesha.

Digueu-me nostàlgica, si voleu, però, de tant en tant, encara hi penso…

[@more@]

Tweet

T’ho deia en Giorgio en un comentari: m’agrada aquest desert que estàs construint, tan fèrtil en sensibilitat, en imatges, en idees. I és que aquest blog teu és com un recull de carícies, encara que amb pressions diverses. Hi deixes anar carícies serenes, dolces, tendres, on els que et llegim notem les pessigolles d’uns dits ferms, forts i suaus, tot alhora. Però també, de tant en tant, hi dibuixes carícies que semblen les germanes petites de les esgarrapades, perquè són fetes amb breus pinzellades de desesperació, com un crit escapat de molt endins.

Sovint he pensat que el teu blog és l’emoció en estat pur. Mai no m’ha deixat indiferent, mai. I, ara i aquí, et confesso que m’has fet somriure, però també m’has fet plorar, i pensar, i tremolar, i desitjar, i murmurar, i cridar, i somiar.

Les imatges que hi penges són tota una lliçó d’harmonia, de perfecció, una carícia (de nou) per als sentits. El teu silenci davant els comentaris ens ho diu tot. Els comentaris a les teves carícies allarguen sovint l’emotivitat del mateix escrit, de la mateixa imatge.

El teu desert és tan íntim i tan delicat que, de vegades, en entrar-hi, tinc la inconfessable, estranya i desconcertant sensació que estic perpetrant una violació.

En la meva particular crítica de blogs (parcial, subjetiva, íntima i personal) tu encapçales la categoria dels "transferibles amb permís", un permís que m’he pres amb tota la llibertat del món, més que res perquè les teves carícies creen una addició tan infinita com els grans de sorra del teu desert.

[@more@]

Tweet

Em dic Guix i vaig néixer fa unes poques setmanes al sofà de la Isnel. La meva mare era la primera vegada que tenia gatets i semblava que no sabia ben bé on posar-se per parir-me. I mira que la Isnel li havia preparat de tot: paneres tancades (amb forma de caseta) i paneres obertes; una capsa de cartró folrada de tovalloles velles; uns quants diaris rebregats al racó més fosc de la cuina; una manta al costat de la llar… Però ella va triar el sofà. Ui, la Isnel, quan ho va veure…

D’aquí a uns quants dies, me’n vaig a casa del Lloro, que és el que m’ha batejat amb aquest nom tan curt i tan sonor: guiiiiiiiix. Sona bé. No sé ben bé qui és, aquest Lloro, però la Isnel em diu que hi estaré de conya, a casa seva. I jo me la crec. M’ho deia ahir a la tarda, quan, enrabiada, no parava de cridar i de rebotir coses cap aquí i cap allà: "La mare que els va parir, la mare que els va parir.." Primer em pensava que ens cridava a nosaltres, als meus germans i a mi, perquè ens ha agafat per xisclar molt i em penso que no la deixem concentrar en alguna cosa que està fent a l’ordinador, que s’hi passa molta estona. Però després ja vaig veure que no, que no anava per nosaltres. Em penso que estava enfadada amb els amos de dos gossos petits que havia vist al matí ran de carretera, quan anava a la platja, caminant molt juntets i amb un pam de llengua fora. Es veu que va trucar a no sé on perquè els anessin a recollir (amb l’ajuntament d’aquell poble, em penso que va parlar), però, tornant de la platja, ja en va veure un estès enmig d’un bassal de sang amb el cap obert i envoltat de mosques. L’altre no era enlloc. Potser, espantat, corria pels camps. O potser també era mort una mica més enllà.

Ahir a la tarda, li vaig sentir dir coses molt gruixudes, a la Isnel: "A ells sí que els deixaria a la carretera, jo, però penjats pels collons de l’arbre més alt, que sàpiguen què és que t’abandonin així, sota el sol de l’estiu, envoltat de perills, amb set, amb gana, amb por… Au, home!". I no la treies d’aquí.

Diu que sembla mentida que hi hagi qui es gasta diners per complaure els fills (ella diu que solen ser regals d’aniversari o de final de curs) sabent que, poques setmanes més tard, faran el que fan perquè els fan nosa per anar-se’n de vacances. Diran una mentida als fills (Ai, fill meu, sí que em sap greu, però en Tal i en Qual s’han escapat…) i apa, de vacances, que són quatre dies! Ella diu que li agradaria enxanpar-ne algun al moment d’obrir la porta del cotxe per fer fora la bèstia. Diu que deuen fer una cara de fills de puta que espanta la Terra…

[@more@]

Tweet

Les galerades d’un llibre vénen a ser com l’ecografia del ventre d’una embarassada. Des d’una emoció mal continguda, ja hi pots observar la forma que tindrà en acabar la gestació, amb els contorns dels títols, la llargada dels capítols, la tipografia definitiva, la lletania dels crèdits, la paginació precisa, l’índex al seu lloc, l’espai per a la dedicatòria.

Les galerades són la deliciosa concreció d’una feina llarga, introspectiva, genial, fantàstica, solitària, plena.

Com amb els ventres de les embarassades, et vénen ganes d’amanyagar aquesta capsa de desitjos i d’il·lusions abans de començar a resseguir críticament el seu contingut i veure si tot és al seu lloc: aquell accent, aquell substantiu, aquella forma verbal, aquell personatge, aquell paisatge, aquell escenari, aquell diàleg, aquell final…

Corregir les galerades d’un nou llibre és encetar un període tranquil i feliç. És passejar la vista per una ecografia de voluntats i d’esforços, de pensaments i de creació, de retalls de temps i de pessics d’inspiració. És com preparar les tovalloles blanques i l’aigua bullent per a l’arribada del nadó, amb la absoluta certesa que tot anirà bé.

[@more@]

Tweet