Em sembla que era en Pla que classificava les persones del seu voltant en tres categories: amics, coneguts i saludats. Jo, ara, hi afegiria dues categories més: els absents i els perduts. Els absents són els que han marxat del nostre costat ja sigui per causes de força major (defunció) o per altres motius més o menys declarats (canvi de residència, viatge, enemistat…). Els perduts, en canvi, són els que simplement han desaparegut del nostre entorn sense cap causa coneguda: companys d’escola, veïns, cambrers, exmarits o exdones, rotllets d’un parell de nits d’estiu, perruqueres, dependents, caixeres de supermercat, carters, guàrdies municipals, repartidors del butà… Són persones que van ocupar un lloc concret a les nostres vides durant una època determinada i que, de cop, vam deixar de veure. D’una manera o altra ens havíem acostumat a la seva manera de fer o d’estar (el guàrdia que posava ordre a la sortida de l’escola de la cantonada, el carter que ens duia les cartes encara que l’adreça fos incorrecta, la caixera que sempre s’equivocava, el cambrer del bar on esmorzem cada dia i que ens servia sense haver-li de demanar res, l’exmarit que emprenyava dia sí dia també, la perruquera que mai ens encertava el tallat de cabells…). Després de la seva desaparició, durant uns quants dies, vam anar un pèl desorientats, com si ens haguessin capgirat els costums. I una mica del nostre món, també.
Entre els perduts, hi ha els companys de blog desapareguts sense avisar. T’acostumes als seus escrits, als seus comentaris, a la seva complicitat, a la seva companyia. A la seva vida (o al que n’expliquen). Però un bon dia, sense penjar cap cartellet de "Me’n vaig de vacances" o "Ara torno" o "No m’espereu més", ja no els trobes. Me’n vénen dos al cap, ara mateix: en Manel i el seu blog, i la Kyra i la seva Ganesha.
Digueu-me nostàlgica, si voleu, però, de tant en tant, encara hi penso…
[@more@]
És llei de vida, Isnel. Quan més grans ens fem, més coses anem deixant enrere.
tinc una amiga que quan li faig comentaris semblants a aquesta reflexió teua em sol recordar que tota la gent que passa per la nostra vida té algun motiu, no importa si es queda 50 anys o cinc minuts… potser no sabrem mai el motiu, potser només ens havia de dir aquella paraula en aquell moment, aquella mirada, aquell gest… potser no calie res més i per això ja no està. Però jo també hi pense… sí…
La vida és plena de rutines. Sort en tenim d’elles. Quan passa quelcom que les altera, tenim un petit sotrac (normalement, és molt petit).
Maco el post.
Segur que cadascú de nosaltres també som uns perduts. I em sap greu, ser-ho…
Però, Isnel, sempre pots recordar. Sempre pots somniar, i trobar-los perduts, per allà al mig del teu cap… Somrient 🙂 O buscar. Has intentat buscar?
un ptó d vainilleta!
Ara m’has posat nostàlgic a mi, Isnel. Pels perduts dels blogs i per tots els perduts de la mevavida. Tens tanta raó en això dels desconeguts que incorporem a la nostra quotidianeitat. Ara recordo un quiosquer guapíssim, jovenet, amb un somriure que etd esfeia quan et donava el diari. Jo sempre procurava no pagar mai just, així allargava l’estona i de pas hi havia aquell contacte lleuger de pell amb pell quan et tornava el canvi… 😉 Fa dos estius que ja no és al quiosc i aquest racó demón on passo les vacances i part de la resta de l’any no e´s el mateix… què se’n deu haver fet… Pobre perdut… i pobre de mi…
Isnel: tens tota la raó, amb la teva observació. Però és que estic d’un manta……………
Segur que tornen… tard o d’hora.
he repassat els meus amics, coneguts, saludats, absents i perduts… Ens posam nostàlgics tots, mira
A més a més, ara també tenim els remots (però no llunyans, eh?) sien llegits, comentats, etc. 😉
jo dels bloggers trobo a faltar el joan de campdesegol i el llibert de l’home del sac
i de la vida real casi millor no pensar-hi
M’has fet recordar moltes persones Isnel, moltes absents i moltes desaparegudes. I es ben curiós però que les desaparegudes deixen eixa marca en el subsconscient i de tant en tant retornen com un «dejà vu». I m’ha agradat molt el comentari de la minué, encara que això voldria dir que tot ve determinat per un destí ja marcat i a mi això no m’aghrada massa, però potser, tot potser. I pel que fa als afegits per Pentesilea, recorde quan no exitien ordinadors i a l’estiu al meu poble feies moltes coneixences amb gent d’altres ciutats o països. venien cada estiu, ta’costumaves, t’escrivies i de sobte´desapareixien, algusn i algunes per sempre més, era una cosa semblant però sense xarxa . I hi ha de tot de «bocatti di cardinali» i de «pomes agres». 😉
deixa’m dir amb retard que el Desert de l’Alarden té com tots els deserts un tresor magnífic: l’oasi del seu cor i un sol ple de meravellosos miratges per qui el llegim 🙂 besets Isnel 🙂
Isnel, entre els «perduts» està aquell senyor que se n’anà a comprar tabac i no tornà mai més? És tot un clàssic! 😉
Fer-se gran també és llei de vida. Veig que tens tendència a resistir-te a les lleis de vida 🙂
Em sé perdut per molta gent i em confesso a la vegada col.leccionista de perduts…
Mal tema has tocat, Isnel !! … però ben tocat, què carai.
Una salutació !
Bon dia Isnel!
Sí, n’hi ha qui es perden o es deixen perdre i quan menys t’ho esperes apareixen altre cop!
És tant fàcil encarinyar-se amb la gent,… jo també enyoro a molts,…
fem un petit proposit: seguim pistes i seguim-nos la pista per si algun dia
ens passa …
Jo la trob a faltar la Kyra… 🙁
Jo trobe a faltar el Lloro 🙁
Hola Isnel ^_^ aiiiiiii..els amics perduts , elq ue vaig perdre quan els homes em portaren a aquest continent… però ara ja tant m’hi fa estic fent-ne de nous. Vaig arribar un dia a un vaixell on hi havia un Lloro i també vaig veure que hi havia gent miolt maca…. ara he estat de vacances però ja hi he tornat..com sóc molt tímid no em surten encara moltes paraules i moltes encar no les entenc per això no trobe massa diferencia entre desaparegut i perdut o extraviat però aniré aprenent-ne «^_^»
Sovint és millor que els perduts es quedin perduts, a vegades passa que quan intentes retrovar les persones que havies tingut aprop, t’adones que ara són gent que no coneixes ni reconeixes(i no parlo pas de la part física de l’assumpte).
Bé, a mi sovint m’acompanya tot un grup imaginàri de persones, format pels absents i pels perduts, pels que han dit adéu i pels que els he dit adéu jo… però de tota forma, per bé o per mal, mentre jo pensi en ells els considero menys perduts, més part de mi…
Doncs sí que era el Pla qui catalogava la gent en aquestes tres categories. És una bona idea afegir categories noves. Jo n’he afegit una a l’agenda del telèfon que diu «llaunes» per quan truca algú dels que s’engantxen, i justament tinc també les tres del Pla a més dels parents que són propers que els tinc a part.
De perduts en tinc tants com tothom, però de tant en tant en recupero algun. Aquesta setmana passada en va trucar un que feia més de deu anys que el tenia perdut, però ell conservava el meu número. Vam dinar el dissabte i ja no és un perdut. Veus?
Seré breu: el dia que em perdi ja avisaré on, de veritat ;)…….m’agradaria als Mares del Sur, però no crec 🙁
Gairebé tots els perduts que hi ha hagut a la meva vida, ha estat per alguna raó i la majoria d’ells/-es val més que segueixin perduts. Hi ha històries que no podria recuperar de cap de les maneres i d’altres, que quan s’ha intentat ha fracasat.
Però sí, hi ha perduts que em sap greu que s’hagin perdut i d’altres que em sap greu que encara no s’hagin perdut.
Només espero no perdre cap més que no vulgui perdre.
Bon dia Isnel!
M’havia perdut uns dies sense llegir-te. Participo dels sentiments sobre perduts i m’agraden els retrobats: quin plaer, de vegades! El teu post em fa recordar també no només les persones sinó els llocs. Els llocs perduts. Aquella caleta on no es veia cap casa i ara és pràcticament impossible d’acostar-s’hi, la fleca on anava a comprar el pa i ara és un tot a 100, la plaça el poble on feien el ball de festa major, que ara s’ha convertit simplement en un lloc de pas… I els llocs desapareixen amb les persones. I, esclar, les desaparicions porten les aparicions negatives. Aquell camí de sirga per on no es pot passar perquè resulta que l’ajuntament ha donat permís per fer… O no?