T’ho deia en Giorgio en un comentari: m’agrada aquest desert que estàs construint, tan fèrtil en sensibilitat, en imatges, en idees. I és que aquest blog teu és com un recull de carícies, encara que amb pressions diverses. Hi deixes anar carícies serenes, dolces, tendres, on els que et llegim notem les pessigolles d’uns dits ferms, forts i suaus, tot alhora. Però també, de tant en tant, hi dibuixes carícies que semblen les germanes petites de les esgarrapades, perquè són fetes amb breus pinzellades de desesperació, com un crit escapat de molt endins.
Sovint he pensat que el teu blog és l’emoció en estat pur. Mai no m’ha deixat indiferent, mai. I, ara i aquí, et confesso que m’has fet somriure, però també m’has fet plorar, i pensar, i tremolar, i desitjar, i murmurar, i cridar, i somiar.
Les imatges que hi penges són tota una lliçó d’harmonia, de perfecció, una carícia (de nou) per als sentits. El teu silenci davant els comentaris ens ho diu tot. Els comentaris a les teves carícies allarguen sovint l’emotivitat del mateix escrit, de la mateixa imatge.
El teu desert és tan íntim i tan delicat que, de vegades, en entrar-hi, tinc la inconfessable, estranya i desconcertant sensació que estic perpetrant una violació.
En la meva particular crítica de blogs (parcial, subjetiva, íntima i personal) tu encapçales la categoria dels "transferibles amb permís", un permís que m’he pres amb tota la llibertat del món, més que res perquè les teves carícies creen una addició tan infinita com els grans de sorra del teu desert.
[@more@]
Bon dia Isnel!!
Quin blog és aquest?? Quina meravella!
Bén bé podria ser la descripció del teu també…
La veritat és que hi ha blogs i blogs: hi ha molts de quotidians (com el meu mateix que explico el que em passa), però hi ha de molts altres que són poesia pura!
Uf! sense paraules… Quin regal!
En els blogs estic trobant allò que no trobava en les pàgines de la premsa; allò que no diu la Vanguàrdia com deia mestre Foix.
Bon dia Isnel!
Em dius tot el que amb paraules m’agradaria dir-li a en Giorgio,
segur que es posarà molt content, en quant al teu és deliciós.
ostia, l’he pifiada,
però mooolt,
perdoneu Sr. Desert,
aiii ho sento,…
(tinc vergonya)
L’endogàmia té aquelles coses positives que no es descriuen, però, que es tenen en el pensament escorçat dels dies.
Totalment d’acord amb tu, isnel.
I com ho has escrit, ostres!
Jo hi passo cada dia, per aquest desert. Cada dia, cada dia. Sense dir res. Però mai no me’l perdo. I em recorda sempre allò que vaig llegir ja fa molts anys, al Petit Príncep: «tos els deserts amaguen un pou».
Uf!
Sí que és poesia pura sí! Imatges que parlen per si soles…
En definitiva, el poema visual no es pot dir que sigui un poema, més aviat és una metàfora del poema…
També és un dels meus oasis preferits… és increïble el poder de les imatges convenientment escollides, així com el poder de les paraules convenientment escollides…
tenc molts motius per estar agraïda a aquest desert, Isnel; els que tu dius i potser d’altres…
isnel, isnel,
que em faràs envermellir
jo sempre m’hi quedo sense paraules.. però suposo que també és bo això 😉
Ostres, en Giorgio s’haurà sentit afalagat!!! 😛 I és ben veritat que escriu molt bé!!! Molt! 😉 Petons guapa!
isnel,
és que em fa molta gràcia tot plegat
i m’estava petant de riure,
(no t’enfadis siusplau, …)
sóc jo que he llegit massa ràpid el teu articulet
(ai! perdona, perdona aquesta ironia)
un petonet,
i un somriure
Ui quina gràcia, quanta gent s’ha «colat»!
Isnel, hauries de posar títols més aclaridors… 😉
M’ha agradat moltíssim la descripció que has fet del Desert d’Aladern, és tot això i més. (I m’ha fet molta il·lu que em citares, això li ha sentat molt bé a la meua autoestima :-).
Besets! I ànim amb les galerades.
pillina!
jo no les ensenyo pas,
sou vós que me las mireu
Com sempre, tens la virtut de teixir les paraules adients per enteranyinar-nos l’enteniment amb un suau vel que, en el moment que sentim el seu tacte sobre la nostra pell, ens omple d’escalfor i ens fa somriure… En aquest cas, jo no hagués descrit mai tan bé les sensacions que ens produeix visitar aquell desert tan peculiar que també ens fa nèixer calfreds i emmudeix momentàniament la raó…