De vegades és una olor que arriba de sobte. Em passa sovint amb l’olor del plàstic: em retorna a unes classes impossibles de dibuix de fa una pila d’anys, i veig una taula tapada amb un hule d’olor intens, atapeït, desagradable, i uns rotrings sense ensinistrar que obviaven sistemàticament el meu desig d’acabar alguna cosa mínimament identificable.
De vegades és una cançó que abans ens feia tremolar vergonyosament les cames i ara ens omple d’un neguit difícil de pair.
També ens pot passar amb un sabor, amb un soroll, amb una intuïció, amb una veu. Qualsevol excusa és bona perquè el subconscient faci de les seves i ens ressusciti records apagats.
Aquesta vegada ha estat una mort. Com un tren viatjant amb presses cap al passat, he vist desfilar les estacions darrere d’uns vidres massa entelats per històries mal argumentades.
Una mica de mar o, amb una mica de sort, una bona tempesta posaran de nou les coses al seu lloc. Sobretot perquè, qui se n’ha anat, ha deixat un rastre de tendresa que suavitzarà els records més amargs d’una història que fa quinze anys es va quedar sense guionistes.
Gràcies per ser-hi en aquests quinze anys d’arguments malgirbats. Per posar-hi el teu toc d’ingenuïtat. Per no perdre l’optimisme. Pels cops de mà. Per tanta generositat. Per tot.
[@more@]
Ja ho pots ben dir!!! Records que venen quan menys t’ ho esperes, per qualsevol cosa… Però que a vegades ens fan despertar i obrir els ulls quan més ho necessitem…
Una abraçada!
Puja al pal més alt amb mi, isnel. S’hi veuen totes les mars que queden per navegar encara.
un post molt generós, molt amic, i que fa molta companyia…
ens llegim 🙂
Un escrit molt sensible i sincer. Sento la mort que ens expliques.
La mort sempre sobta, encara que sabem prou bé que existeix i que no té solució, que som fràgils i que també ho són els qui ens envolten. Anys enrera t’educaven per viure a una ‘vall de llàgrimes’, i el dolor s’assumia amb resignació. Ara sembla que hem vingut al món a divertir-nos sense parar, però la mort posa les coses al seu lloc i ens sacseja.
Referent als detalls evocadors, em passa amb una olor desagradable que, per altra banda, em resulta propera, la olor-pudor de claveguera barcelonina en dies humits, em retorna a un temps en blanc i negre, a la infantesa. Una altra olor evocadora és la del fum, també potenciada en dies humits. Hi ha olors que s’han perdut, o gairebé, com ara la de les garrofes amuntegades a les cases de pagès.
Jo tampoc no puc evitar que especialment les olors em transportin a situacions viscudes o a persones. I un dels meus tresors que guardo són dues ampolletes de colònia: la que es posava la meva mare i la que es posava la meva àvia. Per mi, és molt especial, i molt íntim!
Hooolaa isneeel!!!
Els bons records son una bona manera de estar content!! Jo,sovint, penso en coses que m’han fet sentir bè i les torno a sentir…la olor a plastilina em dona bones vibracions.
Me n’alegro que tu tb facis servir els sentits per estar bè amb tu mateixa!!
Aquestes incursions al passat em fan una por terrible! Odio remoure coses que ja estan enterrades, voluntàriament, al més profund de la meva ment.
Eis!!!!!! Jo no em vull fer gran… Però sé que no pot ser, que tot té un principi i un fi… Això sí, seguiré la cançó dels Miralls de Dylan: Sigues Jove Per Sempre Més. 😀 😉
hola Isnel,
solet d’estiu,
aprofito uns minuts
de cibercafè
per fer-te aquesta ganyota:
🙂
quan torni us llegiré a tots amb més calma
ui! la vigilant ja em comença a mirar amb ulls
petits, grr! fins aviat, ***
Silenci! Silenciiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!! (ostres, ja semblo el Lloro). Escolta, maca, ara que et veig ho aprofito: es pot saber què coi li passa al teu bloc? Fa dies que quan hi entro em surt sempre la pàgina en blanc! Amb els marges ben bufons i ben guarnits, a dalt i a l’esquerra, però allà on hi hauria d’haver els teus textos… res! blanc com la neu!
Algú em pot ajudar? Jo vull entrar a la pàgina de la Silenciiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!! (Lloro, has creat escola, nano!)
De vegades, per uns moments, podem tornar al passat. N’hi ha prou amb una olor, una cançó…Tornem al passat i sembla ben present (i moltes vegades fa més de 15 anys!). Molt bo això dels «rotrings sense ensinistrar». Jo els meus, en el seu moment, els vaig domar prou ràpid, però recordo haver rascat la làmina de dibuix més d’una vegada amb una fulla d’afaitar per treure alguna taca de tinta o línia mal tirada. Quins temps!
No, encara no hi pujo… Encara m’hauré d’esperar dos dies més!!! 😛 Uff… 😀
És molt sorpronent com un sentit del qual a penes ens fixem o ens n’adonem massa ens fa despertar sensacions tan fortes i records tan amagat, possiblement per això mateix perquè és un sentit forçà inconscient i que no solem manejar conscientment és tan impredicible. Jo que no tinc massa desenvolupat aquest sentit perquè a més fume em sorprenc com de sobte una olor em desperta coses tque creia amagades però amb una intensitat molt més gran que el fet de recordar voluntàriament. Saps Isnel, ahir de vesprada, estava a casa i el cel estava omplint-se de núvols tempestuosos, m’havia mig adormit i en despertar tenia una sensació molt gran de tristesa i quasi automàticament vaig obrir una llibreta i vaig agafar una llapicera per dibuixar, mira que fa anys que no ho faig, però va ser un acte intuïtiu.
…em va vindre al cap que aun som menuts el que fem´és fer dibuixos, línies, rodolins, ombres … tal vegada quan ens sentim aixñi una miqueta desprotegits tornem a ser una miqueta xiquets i fer les coses que feiem … Aiii crec que me n’anat una mqiueta … Una braçada ben forta i un beset ben ben dolç . joan