Gotes d\’Isnel

Entre sorres és un espai absolutament desproveït d’intimitat. Avui, per exemple, m’he assabentat de:

1. Que els avis que guarden la néta (que es diu Judí, o almenys així l’anomenaven: Judí, ven pa acá, no te metas más en el agua que tá mu fría), perquè els pares de la criatura són de viatge a París (cuatro días na más, explicaven a uns veïns de sorra, que to està mu caro aunque se vuele de barato) han menjat ensaladilla russa i hamburguesa per dinar. I un préssec de postres, aunque a la nena le gusta más el helado, pero no podemos darle helado cada día, que va a "semblar" un balón cuando lleguen sus padres.

2. Que el jubilat amb banyador de color de gos com fuig i samarreta imperi se’n va a fer el cafetito cada matí entre les 10 i dos quarts d’11, amb els peus plens de sorra i els ulls inundats de sol, perquè si no, no soy persona ni soy ná. Ah. I que fa més de quaranta anys que fa un cafè a aquesta hora, caigui qui caigui.

3. Que la Maria Rosa, aquest hivern, s’ha engreixat divuit quilos (la Maria Rosa no hi era; les dues "amigues" que li "repassaven" els greixos, sí).

4. Que en Vittorino no parava de repetir, enganxat al mòbil: Mamma mia! Mamma mia! mentre la dona, impacient, li preguntava què passava (Vittorino, mà què cosa fai?) i dos nens escardalencs observaven amb ulls espantats les excentricitats gestuals dels seus pares. Sembla ser (jo, d’italià, només en pesco alguna intuïció) que l’home porta un taxi a Nàpols i que el soci li acabava d’empotrar el vehicle contra una paret del moll.

5. Que la Mireia fa servir crema de factor 25 per a la nena i de factor 50 per al nen, perquè el nen és més blanquet que la nena. I la seva sogra, la Maria Engràcia, li deia que molt ben fet.

6. Que la nena de factor 25 li ha dit imbècil, idiota i estúpid, més que estúpid al seu germà (el de factor 50) perquè l’ha esquitxat (jo diria que sense cap mala intenció, però vés a saber…) i la Mireia li ha clavat un mastegot a la seva filla que de poc que la sogra (per la cara que hi ha posat) no n’hi fot un altre a ella.

7. Que la Laura i l’Eva són bessones, tenen quinze anys, viuen al passeig de Gràcia i avui jugaven a veure quina lligava més estrangers en aquest tros de platja de la Costa Brava. Han empatat. Avui hi havia molt pocs estrangers jovenets a la sorra i no se n’han lligat cap. Demà hi tornaran. (Jo no estava segura que els adolescents de quinze anys fessin servir la paraula "lligar" encara. Però es veu que sí).

I jo em pregunto: si arribo a ser tafanera, que no ho sóc gens, amb quines altres notícies fresques me n’hauria anat cap a casa, aquest migdia?

N’hi ha per escriure un llibre. O dos.

[@more@]

Tweet

Trenta-un (trenta-tres, de fet) dies per endavant. Trucada d’un diari local, avui mateix, per a una enquesta, per saber si faig vacances a l’agost i si marxo. Sí a la primera pregunta. No a la segona. Ah, no? No.

Ho tinc tot a punt: el mar encarregat per a les nou en punt del matí de cada dia, uns quants arguments nous nets, planxats i a punt per emprovar, els tres gatets (arribats per "sorpresa") per col·locar, el congelador ple fins a dalt de tot, els vidres de casa nets (per no perdre temps en feines absurdes), l’ànim engrescat per escriure i per llegir (i per llegir i per escriure), algun sopar mig emparaulat per anar a veure la caiguda d’estels, l’enyorament al punt just (dels amics que sí se’n van de viatge), lamevaweb-una-estoneta-cada-dia-si-els-administradors-m’ho-permeten, una espera secreta (i dolça, i recargoladament estranya…), una desconnexió brutal de la feina (ja s’ho faran), un deixar-se anar cap a una íntima i irreverent felicitat des de primera hora de cada dia fins a la nit…

Tot a punt? Gairebé. Potser només hi faltes tu…

[@more@]

Tweet

Hoy puede ser un gran día,
plantéatelo así,
aprovecharlo o que pase de largo,
depende en parte de ti.

Hoy puede ser un gran día
duro, duro,
duro con él.

Si és avui, per què ho hem de deixar per demà, hòstia?

[@more@]

Tweet

ya lleguéee poh! la llegda fue tremenda… puro tomando…
ya contaré q onda… mejor dejadme disfrutar un rato d estos weones yaaaaaaaaaa
saludos para todos poh, cachai???

I per això, em pregunto, els dónes una educació, mires que llegeixin, que s’expliquin, tu els expliques com va el món i com va tot triant un llenguatge correcte i un vocabulari més o menys entenedor, i els ensenyes a escriure i a comunicar-se com déu mana? Per això, em pregunto, estàs patint hores i hores per aquest vol que emprenen en solitari cap a l’altra banda del món perquè, quan hi arribin, t’enviïn un missatge que sembla escrit amb un codi "et-extraterrestre" i extensiu a una colla de gent tan gran que fa feredat?

La mare que et va parir, fill! Ja veuràs quan t’arreplegui!

(De totes maneres, jo entenc que ha arribat bé. Vamus, jo u diria…)

[@more@]

Tweet

Hi ha sobretaules amb presses, sobretaules esquerdades, sobretaules compulsives, sobretaules forçades. N’hi ha de curtes, de massa curtes i d’efímeres. També n’hi ha de llargues, de massa llargues i d’eternes. I d’ensopides. I de fetes amb una base de llevantades enfadades. I d’endormiscades. I de cosides amb mentides. D’aigualides. D’esbandides a cops de mirades furtives al rellotge. De massa netes, amb el so apressat del rentavaixelles en marxa quan la digestió dels entaulats encara no ha ni començat. De compromís. D’impensables. D’avortades. D’atapeïdes. D’esfilagarsades. De caloroses i d’enceses. De congelades. D’estàtiques. De mitges tintes. D’americana i corbata i de mànigues de camisa. D’intenses. De fràgils. De repartides. De compensades. De monolingües i de corals.

I n’hi ha que són, senzillament, un plaer.

[@more@]

Tweet

Què redimonis vol dir "fins ara"? Un minut, dos, un parell d’horetes, una setmana, tres mesos, mig any, un any i mig? Ens acomiadem d’algú al carrer i li diem "fins ara". Que potser recularem abans de tombar la cantonada i tornarem a abraçar-lo? Diem "fins ara" quan acabem una conversa per telèfon. Que potser penjarem i de seguida tornarem a marcar per continuar la conversa? Diem "fins ara" després d’una reunió de treball. Que potser, abans d’arribar a la porta, ens tornarem a seure tots al voltant de la taula per no enyorar-nos?

"Fins ara" no vol dir res.

I, si no vol dir res, per què caram acabes cada correu amb un "fins ara" que se’m clava cada vegada com se’m claven les punxes dels rosers cada cop que els tallo una rosa? El "fins ara" d’avui (sobretot el d’avui) estava tan ple de punxes que no l’he pogut ni acabar de llegir. I mira que és curt: set lletres i un espai. I una mentida com una catedral.

[@more@]

Tweet

Se m’han extraviat els sons (i els sorolls, i les veus…). Se’m van quedar diumenge a dins del mar. Quan em vaig submergir, els tenia tots. Quan vaig treure el cap de l’aigua, ja no n’hi havia ni un. De cop, havien emmudit les ones. I els nens que xisclaven al meu costat. I les dones que parlaven una mica més enllà. Dins del meu cervell hi havia un silenci absolut. Els nois de la Creu Roja, allà mateix a la platja, no van saber què fer davant del meu desconcert i la meva por. Tornant cap a casa, no sentia el motor del cotxe, ni la ràdio, ni el vent…

Fa tres dies que se m’han extraviat els sons, i el món, de cop, ha agafat una dimensió diferent. Deixant de banda la tragèdia de no sentir-hi gairebé gens (i el risc que això suposa) i deixant molt clar que la sordesa és una mancança sensorial terrible, avui els carrers eren com un mar increïblement encalmat. Avui he sabut què volen dir quan ens parlen de "pacificar el trànsit". Només amb la reducció del soroll dels motors dels vehicles, el món agafa un caire molt més humanitzat. I fins i tot el temps sembla que no corri tant de pressa. Amb una mica menys de soroll, tot sembla d’una amabilitat exquisida.

Però quan tot això em passi (que desitjo que sigui ben aviat), tinc una llista de persones (l’estanquera, el cambrer del bar on esmorzo, el veí del costat de casa, la dona de la benzinera, la meva mare, la caixera del súper, la carnissera…) a les que hauré de demanar que em repeteixin el que m’han dit aquests dies. Com que no he explicat res del que em passa a gairebé ningú, es deuen pensar que m’he trastocat: en lloc d’escoltar, com faig gairebé sempre, només parlo i parlo i parlo… Sí, vés, què haig de fer si la meva veu (llunyana, això sí, com tancada en una capsa de galetes d’aquelles de llauna, i estranya, diferent…) és l’únic so que sento…

[@more@]

Tweet

No n’hi havia pas tantes, fa uns anys. Fins i tot em semblava, temps enrere, que tothom em mirava. Ara n’hi ha moltes i de tota mena: d’altes i de baixes, de primes i de grasses, de joves i de no tan joves, de senzilles i de sofisticades, d’avorrides i d’enfeinades, de badoques i d’enclaustrades, de serioses i de somrients, de blanques i de morenes, de portadores d’un equipatge lleuger i de carregades fins a dalt de tot, amb para-sol o sense, amb cadira o sense, amb llibre o sense, amb tovallola grossa o amb tovallola de pam i mig…

Avui m’he fixat en una que ja havia vist l’any passat, i potser l’altre també, i l’altre… Ara deu tenir uns quaranta llargs. I una mica de soprepès (diria que l’any passat anava més lleugera…). L’anomeno "la dona blava" (acostumo a batejar-ho tot, jo), perquè va amb un banyador blau, s’estira damunt d’una tovallola blava i porta una bossa de tons blaus. Avui s’ha posat a escriure (l’any passat també ho feia de tant en tant). Ha tret una llibreta de cobertes blaves i un boli blau. A estones, però, no escrivia res. Mirava el mar i prou. A estones, semblava que li anava la vida, en el que escrivia.

Encara no deu fer vacances, perquè només la veig els dissabtes i els diumenges. Ahir i avui se li ha posat, molt a prop, un noi jove, que també està sol, amb un banyador llarg de quadrets blancs i verds i un cabell negre fins a l’espatlla. Ella el mira de tant en tant, dissimuladament. Ell no dissimula tant. Deu estar encuriosit, pensant en què deu escriure ella, tanta estona.

M’imagino vàries coses, d’aquesta dona (m’agrada, m’agrada… imaginar…): imagino que fa anys que està sola (no se la veu gens incòmoda, en la seva solitud); imagino que li agraden més els nois joves que els homes grans (se li veu en la mirada, quan se li escapa aquesta tendresa i aquesta discreció encantadora en topar amb el banyador de quadrets i els cabells negres tan llargs); imagino que està acostumada a escriure en qualsevol lloc, perquè ho fa d’una manera senzilla, com si respirés; imagino que ningú no l’espera (no ha mirat el rellotge ni una sola vegada); imagino que li agrada el mar (quan se submergeix a l’aigua, riu, i crida fluixet, com una nena que acabés de descobrir una llaminadura secreta).

De vegades, no sé què hi fan, tantes dones soles a la platja. De vegades, com avui, ho sé perfectament: encara que ho dissimulin, claven els ulls en un horitzó de quadrets blancs i verds, tot i que mai acabaran de llevar l’àncora d’un fons de mar tenyit d’un blau impossible.

[@more@]

Tweet

Surts de treballar. Agafes el cotxe. Enfiles la carretera. Veus el cel entelat. Veus un helicòpter. Se t’encongeix el cor. Canvies de vall. A davant, de cop, la columna de foc i de fum, camí de casa. Arribes a casa. Aixeques persianes. Ensumes la cendra. Endevines les flames. Calcules. Compares: el blau del cel, el verd (de somni) d’un bosc resistent, l’infern més enllà (no gaire més enllà). Maleeixes el vent calent i embravit de la tarda. Pateixes pel bosc resistent i pel que segurament ja ha sucumbit a la fatiga d’una sequera que no ens creiem. Te’n tornes a la finestra. Una avioneta acaba de ser xuclada pel fum. Darrera seu, n’apareix una altra. I una altra… Es veuen tan petites, davant els castells impressionants de fum i de foc…

Calcules distàncies… Poses la ràdio… Mires l’entorn… Maleeixes el vent… Et sents impotent… Et tapen el blau… Et cremen la terra… Et xuclen el bosc… Et mosseguen de ràbia… T’escuren el seny… Maleeixes algú… Segur que has de maleir algú, òstia… Ni que sigui un imbècil imprudent…

[@more@]

Tweet

A Girona s’està preparant l’"Any del centenari de l’acabament de la carrera d’arquitectura d’en Rafael Masó", que es veu que cau en el 2006. Voleu dir que cal dedicar esforços i diners a un esdeveniment així? Si normalment ja no m’agraden gaire els "Anys de…", imagineu-vos aquest! D’aquí a quatre dies potser celebrarem que fa no sé quants anys que en Prudenci Bertrana va deixar anar el primer esternut, que la Víctor Català va pujar al Montgrí o que en Josep Pla es va beure el primer whisky.

Ho sento. Però després de llegir dos posts molt sentits, molt viscerals, de dos bons amics que es queixen que ens estem instaurant en la cultura de l’oblit pel que fa a les terribles desgràcies humanes que ens envolten, pensar que algú (llegeixi’s, sobretot, entitats vàries) s’empesca una bestiesa com aquesta per justificar no sé ben bé què em revolta. Em revolta molt.

[@more@]

Tweet