No n’hi havia pas tantes, fa uns anys. Fins i tot em semblava, temps enrere, que tothom em mirava. Ara n’hi ha moltes i de tota mena: d’altes i de baixes, de primes i de grasses, de joves i de no tan joves, de senzilles i de sofisticades, d’avorrides i d’enfeinades, de badoques i d’enclaustrades, de serioses i de somrients, de blanques i de morenes, de portadores d’un equipatge lleuger i de carregades fins a dalt de tot, amb para-sol o sense, amb cadira o sense, amb llibre o sense, amb tovallola grossa o amb tovallola de pam i mig…
Avui m’he fixat en una que ja havia vist l’any passat, i potser l’altre també, i l’altre… Ara deu tenir uns quaranta llargs. I una mica de soprepès (diria que l’any passat anava més lleugera…). L’anomeno "la dona blava" (acostumo a batejar-ho tot, jo), perquè va amb un banyador blau, s’estira damunt d’una tovallola blava i porta una bossa de tons blaus. Avui s’ha posat a escriure (l’any passat també ho feia de tant en tant). Ha tret una llibreta de cobertes blaves i un boli blau. A estones, però, no escrivia res. Mirava el mar i prou. A estones, semblava que li anava la vida, en el que escrivia.
Encara no deu fer vacances, perquè només la veig els dissabtes i els diumenges. Ahir i avui se li ha posat, molt a prop, un noi jove, que també està sol, amb un banyador llarg de quadrets blancs i verds i un cabell negre fins a l’espatlla. Ella el mira de tant en tant, dissimuladament. Ell no dissimula tant. Deu estar encuriosit, pensant en què deu escriure ella, tanta estona.
M’imagino vàries coses, d’aquesta dona (m’agrada, m’agrada… imaginar…): imagino que fa anys que està sola (no se la veu gens incòmoda, en la seva solitud); imagino que li agraden més els nois joves que els homes grans (se li veu en la mirada, quan se li escapa aquesta tendresa i aquesta discreció encantadora en topar amb el banyador de quadrets i els cabells negres tan llargs); imagino que està acostumada a escriure en qualsevol lloc, perquè ho fa d’una manera senzilla, com si respirés; imagino que ningú no l’espera (no ha mirat el rellotge ni una sola vegada); imagino que li agrada el mar (quan se submergeix a l’aigua, riu, i crida fluixet, com una nena que acabés de descobrir una llaminadura secreta).
De vegades, no sé què hi fan, tantes dones soles a la platja. De vegades, com avui, ho sé perfectament: encara que ho dissimulin, claven els ulls en un horitzó de quadrets blancs i verds, tot i que mai acabaran de llevar l’àncora d’un fons de mar tenyit d’un blau impossible.
[@more@]
No és per trencar l’encís ni el misteri, que també i pot ser. Però moltes vegades, mentre la dona está a la platja l’home está al bar, o a fer un «encàrreg» o a fer no sé qué del cotxe. Els homes a partir d’una certa edat no els hi fa massa gràcia anar a la platja. De petit, quan anavem a Santa Cristina, els homes de la familia poc es veien per la sorra, les dones de bon matí ja hi eren. La «teva» dona blava, potser sí que és diferent, però aquestes són de sèrie limitada, escollides, són ELLES.
per un moment he pensat que era jo, l’any passat a cadaqués: tinc tovallola blava, banyador blau, bossa blava, cotxe blau (m’agraden massa els blaus), i una llibreta on em vaig fer un fart d’escriure (o dibuixar)…
per primer cop tenia temps i el lloc era ideal…
però de sola res de res, perquè sempre vaig amb els meus fills
avui havia d’anar a la platja amb 10 nois/es i he aconseguit lliurar-me’n i quedar-me a casa i que els acompanyés un altre (he fet «migdiada»… ja no recordava el que era)
jo també sóc de les que clavo la mirada a l’horitzó, però jo aconseguiré «llevar l’àncora d’aquest fons de mar tenyit d’un blau impossible» (i tant que si)
petons
Hola, Isnel!!!!!! Potser al final, aquesta dona blava i el noi del banyador de quadrets i els cabells llargs i negres acabaran tinguent algún embolic!!! 😛
Petonsssss!
Per sort o per desgràcia, cada vegada hi ha més gent sola en la societat en què vivim i no només a la platja. No sé fins a quin punt acabarà essent certa o falsa la famosa frase feta que que «val més sol que mal acompanyat».
Doncs, no s’està tan malament, tot sol, mirant les ones a la platja. Penseu en els pirates, per exemple: símbol per excel·lència del romanticisme, fins i tot a les pel·lícules de Hollywood representava que, quan trobaven «la xica», deixaven «l’ofici». Vaja, que soledat rima amb llibertat, mal que ens pese. O a l’inrevés.
(Mmmm… es nota que encara no m’he pres el café…)
supòs que sempre hi ha hagut dones totes soles, però potser és ara quan s’animen a anar a la platja, igual abans no gosaven. Però ara sí que és ver que hi ha molta gent sola. O ho sembla.
I això ha de ser magnífic quan un jove a la platja et tira «els trastos».
Un d’aquests dies te’ls trobes berenant juntets a la platja, Isnel 😉
uufff com m’agrada llegir-teee! jo tampoc tinc per costum escriure quan vaig a la platja, sobre tot quan vaig anar a Mallorca (aiiix… l’enyor…). No has pensat mai si algú t’observa a tu mentre estàs a la platja?? Una abraçada!
Podria estar tota la vida mirant el mar, mirant el blau… dels seus ulls.
Abraçades i bon estiu…
Quin goig llegir-te Isnel.
Be, espero que segueixis gaudint d’aquesta aigua tant blava.
Una abraçada.
Certament, hi ha moltes dones soles, però també moltes dones, sovint grans, en grupets, a la platja. De vegades, ara que goso anar-hi sola -anys enrera em feia ‘cosa’, també- escolto els seus comentaris, tafaneries, històries familiars… Moltes dones a tot arreu. I no tan sols a la platja: al cinema, als restaurants, a les exposicions, a la biblioteca… On són, els senyors????????
Quin text tan bonic, isnel…
Tantes dones blaves a les platges i tants homes fent el pallús pel món!
Blava=blues? Blues=trist? No sempre. Esperem-ho.
Jo no crec que totes les dones soles que van a la platja estiqguin tallades pel mateix patró, ni molt menys! Tu en defineixes una molt bé, Isnel, la que no se la veu gens incòmode en la seva solitud. Saps que això diu molt d’ella? I de tu! De la teva capacitat d’observació. I sobretot de la teva capacitat de plasmar-ho. No serà que la dona que defineixies i tu us assembleu molt? no ho sé, jo pregunto. per preguntar, oi? jo no quedaré mai, per preguntar.
M’ha encantat el teu text, Isnel. Mentre el llegia pensava: tant de bo la dona blava pugui llevar àncores que l’encadenen potser a un somni impossible i comenci a buscar noves realitats. Qui sap? potser tenen color de quadrets blancs i verds…
I encara no estava. parlàvem de preguntar, i encara no em vas dir amb qui brindaves l’altre dia en aquelles hores, ni per què… Jo, ja t’ho dic, Isnel, per preguntar no quedo. Bona nit, reina.
Sí. Però jo aniré preguntant quan em vagui de fer-ho. Permís? (no sé per què, però m’imaino que sí, que el tinc)
trobava a faltar llegir-te, isnel, i només arribar em trobe amb aquest escrit preciós.
jo quasi sempre vaig sola a la platja i quasi sempre porte llibreteta per escriure… però no vaig de blau 😉