Gotes d\’Isnel

Posem que un dia algú redacta unes bases de participació… Posem que un altre algú, un altre dia, les llegeix. Posem que aquest altre algú comença a bastir una història… una història dura, amb només unes pinzellades de tendresa (com a qualsevol història de la vida…). Posem que un dia s’acaba d’escriure la història, que l’"algú" en fa les còpies que demanen, que l’envia, que comença l’espera, que passen els dies, que l’"algú" ja gairebé no es recorda ni de la història ni de l’enviament… Posem que un dia (avui?) truquen, inesperadament…

Posem que és per dir-te que tot plegat s’acaba (o comença?) bé, molt bé… Posem que avui tocava brindar… Posem que s’ha brindat… Posem que, a mitjanit, s’ha pogut compartir una petita felicitat quan ja no hi havia gairebé esperances de compartir-la amb ningú… Posem que aquest post havia de ser més extens… Posem que no cal… Ara ja no…

Posem que me’n vaig a dormir amb un somriure disfressat de secret…

Posem que acabo d’escriure un altre post invisible…

Posem-ho, vinga…

[@more@]

Tweet

M’han fotut el carro al súper. I els 50 cèntims d’euro, és clar! L’havia aparcat al costat de la fruita i la verdura, mentre triava un meló. Encara no hi havia posat res. Plovia a bots i a barrals i algun desaprensiu o desaprensiva s’ha estimat més agafar un carro sec que no pas un que regalimés. Quan m’he girat, amb el meló a la mà, i no he vist el carro, m’he quedat gairebé com aquell dia que la grua se’m va endur el cotxe. Fins i tot he mirat a terra per si hi havia l’enganxina groga i el número de matrícula del meu carro apuntat amb la lletra cantelluda, desagradable i decididament lletja que tenen tots els que se t’enduen el cotxe amb la grua. He tornat a deixar el meló al seu lloc i m’he dedicat a buscar el "meu" carro per tot el súper. Mirava, sobretot, els que encara no estaven gaire plens. Llavors clavava els ulls als ulls del seu conductor o conductora. Algun, fins i tot, em desviava la mirada. Aquests eren els més sospitosos. De tots, m’he quedat amb una nena que, quan li he preguntat si aquell carro que duia l’havia trobat al costat de la cistella dels melons, m’ha contestat, vermella fins a les orelles: "nnnnno, nnnnno, nnnnno…". O sigui, que sí. I, quan li anava a prendre, ha aparegut la mare de la nena: "Mi carro no me lo toca nadie. Otro día, lo vigila mejor". I, com que no m’agrada muntar numerets, ho he deixat aquí.

No em sap greu pel carro, sinó per la moneda. Sóc una mica fetitxista i feia tres anys que anava amb aquella moneda de cinquanta cèntims carro amunt i carro avall. Per ella, m’havia sentit dir de tot quan algú se m’acostava a l’aparcament de carros amb la intenció de fer l’intercanvi moneda-carro abans que jo l’aparqués (No us ha passat mai?). Per tal de conservar la "meva" moneda, he passat per esquerpa, per rara i per vés a saber quantes coses més.

M’he desfogat relatant amb tots els detalls el robatori del carro al llibre de reclamacions del súper. Però no hi he posat res del meu fetitxisme. De vegades les coses que queden escrites fan una mica de por.

[@more@]

Tweet

Miri cap on miri, veig això. Núvols amb el ventre ple d’una aigua que no sé on caurà. Un vent estrany, carregat de mals presagis. Unes muntanyes massa llunyanes. Unes vacances (també massa llunyanes) que encara semblen un miratge. Un telèfon que no sona, o que sona a deshora per deixar caure excuses que fan massa mal. Un correu que m’hauria de fer feliç (i que m’hi fa, però amb una lleugera pàtina d’enyorament i de tristesa gairebé gairebé inexplicables…). Una pàgina i una connexió que em fallen quan més em sembla que les necessito. Un buit… Un buit enorme, profund, amb les parets pintades de color de res i el fons farcit de paraules i de pensaments tan inútils com el forat dels donuts o les llesques dels extrems del pa de motlle. Un cansament increïble…

Només demano que la tempesta arribi d’una vegada i que descarregui, que s’ho endugui tot avall, que ompli el buit, que esborri el cansament, que pinti somriures, que desfaci tristeses, que s’empassi enyoraments, que escampi desig, que adobi passions, que trinxi malsons, que ofegui els oblits, que desencalli la mandra, que justifiqui un crit…

[@more@]

Tweet

De petita, volia ser periodista. Avui, segons quins, senzillament m’han fet fàstic. A l’11S es queixaven que no hi havia imatges dels ferits. A l’11M van compensar la falta d’imatges de Nova York amb un festival de sang i de dolor absolutament impúdic. Avui, davant el mutisme prudencial de la policia britànica, els periodistes d’aquí s’estiraven els cabells. Posaria la mà al foc que, si només hi hagués hagut un mort, no haurien fet el seguiment de la notícia com l’han fet. Era vergonyós observar les ganes que tenien d’anunciar l’augment de les víctimes mortals.

Si tantes ganes tenen de parlar quantitativament de la mort, no sé pas per què perden el temps esperant els atemptats terroristes a les ciutats occidentals. Els altres 362 dies de l’any, la resta del món en va plena, de morts. Però tots plegats ens hem de conscienciar encara que els morts, d’aquí o d’allà, sempre seran morts. Igualment injustos. Igualment terribles. Igualment denunciables. Igualment iguals…

La meva petita flama de suport, de tendresa, de dolor i de denúncia, cap als morts de Londres, avui. En sigui un o en siguin cinquanta. I demà, a uns altres. I demà passat, i l’altre, i l’altre… als morts-morts de totes les guerres del món. I als morts-vius de totes les injustícies. I a lluitar per l’harmonia que algun dia ens hauria de reconciliar amb la vida. Perquè, si no, som tots els que ens anirem morint una mica cada dia (encara que ens vulguin fer creure que n’hi ha que sembla que es morin més que els altres…)

[@more@]

Tweet

El diari d’estiu potser serà, només, un diari de tres dies… És que jo m’hi perdo tant, amb els canvis a lamevaweb… Sí, ja sé que és gratuït, que s’esforcen per millorar-ho tot i que és tan i tan fàcil de remenar, tot plegat… Però fa gairebé vint-i-quatre hores que no sé on sóc… Clico els posts i em surt un missatge d’aquells tan lletjos. Clico els meus escrits i també. Estic col·lapsada. Veig que només puc anar a la meva pàgina d’administració, però no és això, no és això… Els he preguntat si només era jo o si era general… Ningú no m’ha contestat…

Jo m’hi perdo, quan em canvien les coses de lloc… I, sobretot, quan no m’indiquen el camí per recuperar-les…

[@more@]

Tweet

dilluns, 4 de juliol de 2005. 17.57 h

Haurien de ser uns altres blaus: els del meu braç. Però a última hora m’ha fet vergonya (bàsicament, m’ha fet por perdre el poc glamour que ja dec tenir, ara mateix…). I poso aquests altres, que són més nets, menys artificials… Els meus són resultat d’una analítica feta aquest matí a primera hora per dues infermeres que parlaven dels croissants de xocolata que venen al davant de l’ambulatori, mentre una servidora, en dejú, es mossegava els llavis i la llengua (i es reprimia les ganes de mossegar-les a elles…), oferint el braç i veient com li xuclaven la sang a cops de llaminadures impossibles…

Aquesta nit, sopar. De feina. Passaria, passaria, passaria… Una quinzena de dones i un parell d’homes. Un dels homes té cap a seixanta anys. Res a dir. L’altre en té vint-i-molts. I molt a dir. És un encant, un tros d’ensaïmada mallorquina amb un cor de cabell d’àngel que et desfà de gust per dins i per fora… Suposo que parlarem (amb tantes dones) de fills i d’embarassos. Jo miraré de posar-me al costat del de vint-i-molts. Potser així parlarem d’altres coses, nosaltres… Dels blaus de la mar de Mallorca, qui ho sap… (ja cal que m’amagui els blaus del braç, però, més que res per no derivar la conversa cap a terrenys difícils…).

[Continua l’estiu. Amb un avió perdut a no sé pas on…]

(Afegit de les 19 h i pocs minuts: l’avió ha aparegut)

(I un altre afegit, encara: hi ha dones amb qui es pot parlar perfectament dels blaus del mar de Ses Illes, que no se m’entengui malament, ara… Però aquestes, no. Ui, no.)

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

Dóna’m la mà
per fer camí
cap el gran llac dels somnis,
dóna’m la mà
hi ha un horitzó
que ens crida de molt lluny.
Tot és pur com el silenci
que precedeix el cant
i el temps desfà tendrament els rulls
que ha de dur al futur desitjat.
Dóna’m la mà
i així podrem
creure altre cop que
tot el que hem volgut
només espera un gest
com si fos el vent
que amb el nostre esforç tenaç desfermarem.

Dóna’m el cor
per compartir
projectes i esperances,
dóna’m els ulls
i que el desig
ens marqui un nou destí.
Més ençà de la incertesa
que ens va marcir la veu
els dits pentinen de nou el mar
com un símbol viu i fidel.
Dóna’m la mà,
dóna’m la veu
i proclamem que
tot està per fer,
tot és possible avui,
fem sentir arreu
com s’exalta el vell desig d’un món millor.

Miquel Martí i Pol – Lluís Llach

Per vosaltres, que m’ho heu donat tot.

I vestirem taules encara més plenes i més alegres. I beurem entre flors. I esperarem les llunes de setembre que s’alcen sense cap vergonya i ens fan apagar les espelmes dels jardins humits. I anirem a trobar el mar de juny, un any rere un altre any, i buscarem ombres transparents.

I, quan me’n vagi, que me n’aniré, sé que m’esperareu, amb una llauna de menjar de gats en una mà i la regadora a l’altra. Perquè, si no, no me n’aniria mai.

Us estimo, i no sé pas com més dir-ho…

30 de juny de 2005 (un dia de justícia)

[@more@]

Tweet

Tinc calor (només ho diré una vegada).

Hauria pogut guardar una mica de la neu que va caure avui fa just quatre mesos. I empresonar-la d’alguna manera (enganxada a la tanca, o amagada en algun racó del camp, o enterrar-la al costat de les arrels dels arbres…). I ara recuperar-la, i tancar els ulls i reviure l’ambient d’aquell matí glaçat i blanc, i riure’m dels trenta-vuit graus que diuen que tenim avui aquí… Una temperatura que sembla que ho ofega tot: les ganes d’escriure, les ganes d’esforçar-se per escriure, les ganes d’escriure que no tens ganes d’esforçar-te per escriure, les ganes d’escriure que voldries anar a tocar la neu enganxada a la tanca i agafar-la fort i passar-te-la pel coll, pel front, pels llavis, per la panxa, per l’arrel dels cabells, pel clatell, pels braços, pel voltant dels pits, per les cames… i esclafar-la suaument entre les mans, perquè regalimi pels dits, fosa i fresca, líquida, genial… Una neu antiga que assereni un ànim massa encès per la calor (i per una nosa inquieta, indeterminada, pesada, intrigant, recurrent, estúpida…). Una calor i una nosa que, segurament, una nit més, t’espantaran el son. I aleshores, sense voler, enyoraràs aquella neu arrapada a la tanca que va fugir tan de pressa com va arribar. La llàstima és que les noses es quedin, enganxades a la tanca i enganxades a pertot…

[@more@]

Tweet

M’agrada acaronar-te de nou quan ja no estàs, ser-ne irreverent, inconscient, salvatge, dolç, irrespectuós, dòcil, pallasso, profundament tendre, tímidament masculí, sorprenentment intel·ligent, agossadarament irresponsable.

Aquest fragment és una mostra del teu últim post, de la categoria que jo qualificaria d’intimista. Però, per la teva estació, hi passen trens carregats amb tota mena d’equipatges: de cultura, de llengua, de solidaritat, de feina, d’amistats, de quotidianitat… Llegir-te és un plaer profund, esperat… Trobar-te a faltar és una bestiesa. Però dura poc. Perquè sempre tornes, sempre, robant temps al temps i deixant comentaris plens de paraules atapeïdes i de sentiments transparents. Llegir-te m’ha acostat una mica més a aquest país germà, incomprès i resistent. Llegir-te m’ha refrescat Plató, m’ha fet rumiar sobre la bellesa, sobre la pau, sobre l’amor. Llegir-te és un increïble bany de poesia, d’aquells que vénen de gust a les hores tranquil·les de qualsevol vesprada. I en hores enceses, també… Llegir-te és constatar que, al món, hi ha bones persones. Llegir-te és una autèntica delícia.

En la meva particular categoria d’aquesta mena de crítica parcial, subjetiva, íntima i personal, tu, i ja saps molt bé per què, encapçales la categoria dels "Sí, vull!"

[@more@]

Tweet