Sortides

S’enlairen cap a una infinitat de destins i ho indiquen així: una fletxa groga i un avió (negre) acabat de desenganxar-se de la terra (també negra). I ja està. Com si tot fos tan senzill, tan neutre, tan impersonal i tan fàcil.

No és senzill: de vegades s’enlairen a les set del matí del dia de Sant Joan, després d’una nit de revetlla absurda i plena de pors, sense temps per dormir, sense temps per pensar, sense temps per parlar, sense temps per ballar. Només hi ha temps per aturar-se, de tornada, en una àrea de l’autopista, quan el sol baix, la son i l’enyorança (de nou) et fa veure els carrils torts.

No és neutre: perquè allò neutre, en sentit figurat, és allò desproveït de tot matís intencional o afectiu.

No és impersonal: a bord, hi viatges (te’n vas) tu.

No és fàcil: no és fàcil, no és fàcil, no és fàcil…

[@more@]

13 comentaris

Enlloc

Així no arribaran mai enlloc. Algú els ho hauria de dir… i d’empènyer cap a l’aigua… I una ona gegant les hauria de dur de dret cap a l’horitzó…

Perquè així, així com estan ara, no arribaran mai enlloc… mai…

[@more@]

19 comentaris

Fos amb lluna

Només hi falta una esquerda que vagi de banda a banda, en aquesta impressionant lluna d’avui. Quan tanca els ulls, la veu. Tanca els ulls i veu l’esquerda que s’ha disfressat de somriure de gat de Cheshire.

Però no coneix cap cosidor d’esquerdes de lluna.

Un, que ella va estimar fa temps, li va assegurar que li cosiria totes les esquerdes de la seva lluna per més fondes que fossin. Però ara ell és tan feliç, cosint les esquerdes de les llunes dels altres, que ella ja ni gosa anar-lo a buscar.

Quina llàstima! S’acosta la nit més curta de l’any (diuen que la més màgica) i ella té la lluna ben esquerdada.

Un fos amb lluna serà perfecte.

[@more@]

16 comentaris

La dona que escriu als bars

Començament de tarda amb cel inquiet. Un entrepà lleuger i una coca-cola en un local amb nom de capital europea. Sonen valsos desmaiats. L’aire condicionat crea petits camins invisibles saturats de frescor. La dona que escriu als bars obre el bloc (amb "c") i rellegeix pensaments recollits en hores d’espera massa llargues, idees atrapades al vol en els moments més insospitats, noms originals que l’han seduït, frases, començaments de cartes (o de mails) no enviades mai, algun crit, arguments tot just embastats, trets imaginaris de personatges inventats, intents de sonet…

La dona que escriu als bars no hi escrivia pas, abans, als bars. Abans -tot just fa cinc o sis mesos- només escrivia d’amagat, a casa, sola, sense música ni sorolls (era capaç d’interrompre el programa de la rentadora o de desendollar una nevera que gemegava massa). Escriure fora del seu santuari era, gairebé, un sacrilegi.

Tot i els valsos d’aquesta tarda, el brogit de la cafetera i els crits de la cambrera ("¡Cocina, me pido un lomo en flauta!"), la dona continua escrivint com si el món s’hagués d’acabar demà mateix i ella que no vol que s’acabi sense escriure l’últim lament.

I potser és per aquest capficament estrany que, de cop, l’home de la taula del davant s’aixeca i se li acosta. "Perdona, et puc preguntar què escrius?" li demana amb una veu tan fluixa que fa angúnia.

La dona alça els ulls de cop i es troba amb una mirada expectant, nerviosa, gairebé desesperada, amb un punt de tendresa…

I, lentament, confusa, passeja la vista per un espai que no reconeix, com si acabés de despertar d’un malson. I aleshores, d’una revolada, tanca la llibreta i sent unes immenses ganes de sortir corrents cap al seu santuari. Però, abans d’arribar a la porta del bar, l’home l’agafa del braç: "Tranquil·la, que no mossego". I qui se’n va és ell.

[@more@]

19 comentaris

A la senyora «menguant» del TN migdia

Tan contenta que anava ella, a punt de pujar a l’autocar que la duia de Barcelona a Madrid, i va i me li posen un micro a davant. Una mica nerviosa (potser patint perquè no li agafin el seient del costat de la finestra mentre ella s’esbrava amb la periodista), comença a parlar de les famílies nombroses i del molt que aporten aquestes persones a la societat mentre van fent fills, que és, és clar, el que han de fer les famílies: fills. I es llança a parlar del que no poden fer (segons ella) els "altres": fills. I amb els fills d’uns i els fills dels altres es fa un embolic i aleshores deixa anar la perla: "La societat va menguant amb aquesta gent".

Miri, senyora meva, dues coses. No, tres:

  1. Per començar, això de menguant deu ser per anar-se entrenant quan arribi al país del costat, suposo (em sembla bé, sempre és bo saber l’idioma de qui anem a visitar).

  2. Per si de cas la societat mengua, no és precisament per "aquesta gent". Que ho sàpiga. Abans jo la miraria a vostè, miri què li dic.

  3. "Aquesta gent" que diu (amb aquest rictus de fàstic als llavis) són persones que, com vostè (suposo), han nascut, han crescut, i riuen, ploren, pateixen, treballen, estimen, voten, paguen, cobren, somien, ballen, celebren festes familiars (sí, sí, sí… també, també…), escolten música, van al cinema, netegen el pis, compren, cuinen, condueixen, carden (ui, perdó, perdó…), abracen, besen, es costipen, els operen d’apendicitis i van a esperar els Reis. Alguns, ho sé segur, fins i tot fan el pessebre. Però, el més important de tot, el més més més més important de tot, senyora menguant, és que "aquesta gent" es diuen com vostè, ja veu:

jordi, miquel, josep, clara, miquel àngel, manel, raquel, marta, joan enric, àngela, frederic, òscar, david, nàdia, montse, franc, lluís, enric, claude, xavier, rosa, sílvia, sebastià, mateu, andreu, asun, marc, gorka, koldo, mercè, francesc xavier, dalmau, pep, imma, nacho, alexandre, jose, tarek, josep lluís, alfred, juan, vicenç, toni, cristina, xabier, agustí, annamaria, quique, marià, roser, eugènia, emili, carles, sònia, moisès, francesc, omar, cesca, pili, àlex, paula, ferran, raül, carme, bernat, ramon, cisco, oriol, aleix, fermí, pau, fèlix, olga, carla, agnès, joan manel, irina, emma, pere, alfons, lucía, lidia, noemí, artur, narcís, gustau, gonçal, felip, montse, helena, gabriel, simó, eulogi, valentí, adriana, susanna, virgínia, marina, isaac, esteve, flora, úrsula, arnau, bea, robert, fidel, leandre, marcel, jofre, maria, sara, rafael, remei, genís, jaume…

(Noms afegits a instàncies d’uns bons amics del blog: àngel, fènix, pep)

[@more@]

33 comentaris

Calamarsada

He dit i repetit que no en parlaria, més que res perquè no trobo les paraules que voldria. Però no me’n puc estar. I ho faré curt: que demà (avui, ja) caigui una bona calamarsada sobre Madrid (Sabeu com el dia del casament dels prínceps? Doncs així, i més fort encara, si pot ser).

I deixeu-los cavalcar lliures, collons, que ja comença a ser hora! O no?

[@more@]

13 comentaris

Aquesta dolça metzina

No fa ni una hora he encès unes espelmes molt especials. Trenta mil lectures es mereixen aquestes espelmes i molt més. Com a mínim, es mereixen trenta mil abraçades com les que han anat degotant al llarg de set mesos, acompanyades de la meva mirada atònita, extraordinàriament sorpresa, incrèdula, afalagada, aclaparada…

És aquesta dolça metzina que m’emborratxa de petites satisfaccions cada dia.

Haver-vos conegut ha estat, per mi, un autèntic plaer.

I aquest post sona a egocentrisme, a egoisme, a mirada al melic… Ja ho sé… Però també a aires de complicitat, d’enamoraments, de connexions, de confidències, de petits secrets, d’històries imprevistes, de gotes de plaer, d’algun emprenyament (també!), de rutes, de moments i d’olors, de balcons, de salts, de vaixells, d’estacions, de matinades i de nits, de silencis, d’inspiracions italianes, de tomaqueres, de cafès, d’amazones, de gats negres i somriures, de dies estranys, de mosaics, de flors de tots colors imaginades, de pensaments, de mirades líquides, d’experiències de professor de secundària, de seductores invitacions a veure el mar de Port de la Selva, de deserts, d’imatges de la Lluna, d’intrigants punts suspensius…. No ho puc esmentar tot, no puc… no puc… no puc… Són moltes, trenta mil abraçades rebudes… Són moltíssimes… Són massa…

Són aquesta dolça metzina de cada dia… Absolutament inesperada. Impensable. Sorprenent. Agraïda…

Un disbarat…

[@more@]

33 comentaris

L’increïble poder evocador d’una cadira vermella

Mudança més plena d’emocions que no pas de mobles. Tot i que també n’hi havia, de mobles… Molts… Buidàvem una casa carregada de fantasmes dolços, feta damunt d’una partitura amb tots els ets i uts: pares, fills solters, fills solters amb xicots i/o xicotes, fills casats, fills casats i emmainadats, mainada que es fa gran, degoters imprevistos, pares (avis) a qui els cau "grossa" la segona residència… i tenen mandra (i impediments) per anar-hi… Buidem-la, venem-la… La venen… I la buidem…

I, de cop, la cadira vermella…

I una allau d’emocions…

Ell sempre volia la vermella, i jo, per fer-lo enfadar, m’hi asseia abans… I llavors ell m’agafava de la cintura, i em feia saltar, i s’hi asseia ell, i m’abraçava fort, i em feia petons a l’orella i em deia: la vermella és meva, és meva… i tu, també… I jo m’ho creia… i rèiem… I tot era esplèndid, feliç, increïble…

Avui, la cadira vermella dormirà al meu garatge, paret per paret amb la meva habitació… Ella dormirà. Jo em penso que no…

I potser tindré malsons, pensant per què ja "no sóc de ningú"… I, després dels malsons, potser riuré… O potser no… Jo què sé què faré, després dels malsons…

[@more@]

23 comentaris

Fuga

(Carros a l’aeroport del Prat aquesta tarda. Dissabte, 11 de juny de 2005)

Agafaré un carro d’aquests i l’ompliré de maletes (o no).

Em plantaré al primer taulell que trobi i demanaré un bitllet per a l’altra punta del món (o no).

Pujaré a l’avió i m’oblidaré de tot (o no).

Perquè no vull (o sí?) que la desesperació es continuï arrossegant per sales d’espera exasperant, perquè no vull tornar més cap a casa d’aquesta manera -llepada per una felicitat, gairebé insultant, que no és per mi-, perquè no vull més nits com la d’avui, ni més diumenges com el de demà, ni més petons tan vergonyosos, ni més abraçades tan primes, ni més desitjos ofegats, ni més crits avortats, ni més somriures amb l’adreça equivocada, ni més tendresa tocada, només, amb la punta dels dits.

Agafaré un carro i no l’ompliré de res. I em declararé en fuga. I em sumaré al col·lectiu de persones que agafen carros a l’aeroport amb un equipatge ben lleuger. I ja no miraré res més des de la quietud (com em deia un bon amic que m’he trobat en ruta pel msn fa uns instants) i m’endinsaré pel món dels que van, dels que vénen, dels que s’hi estan…

Estaré en fuga permanent. Perquè, si no, no sé pas com m’ho faré.

[@more@]

30 comentaris

Indecència intimista

No es pot escriure amb aquesta taula tan indecent. Les idees fugen cames-ajudeu-me a través de la finestra obstruïda per les petúnies (algú et va preguntar un dia si eres del Real Madrid, amb aquesta mania que tens de combinar les petúnies blanques i les liles; si les mirades matessin… l’"algú" ja no seria d’aquest món).

No es pot escriure amb la gata dins de la capsa de papers per ordenar i reprimint les ganes que té de llençar-se damunt del teclat (cosa que de vegades aconsegueix). Ni amb la fotografia que et mira de tan a prop i que no hi hauries de tenir, perquè et descol·loca. Ni amb el Quixot (adaptat per a infants) tant a la vista (et recorda que has de preparar aquell diàleg que t’han demanat per a l’escenificació del pregó de la festa major). Ni amb el llibre que s’han de llegir els joves del club de lectura per a la setmana entrant i que tu has de fer que es deixin anar comentant allò que els ha despertat (o treballa’l, o endreça’l al seu lloc!).

No es pot escriure amb el cendrer tan ple. Ni amb la rosa tan pansida. Ni amb la calculadora vagarejant en aquest mar de desordre (què hi fa la calculadora, aquí?). Ni amb l’ampolla d’aigua de fa dos dies (aprofita per regar les petúnies amb la que queda i vés a la nevera a buscar-ne una de fresca). Ni amb el Petit Príncep que treu el nas enmig del caos, ben perdut. Ni amb l’espelma de la inspiració apagada, allà a la vora de la pantalla (que un dia, rai, te la rostirà i tots a córrer, després; quina mania, escriure amb una espelma encesa!). Ni amb els diccionaris tan allunyats (aquí, el de sinònims; a l’altra punta de la taula, el gros, i el de verbs, atrapat sota la capsa dels mocadors de papers). Ni amb el comandament de la TV mirant d’esbrinar els secrets dels molins del Quixot. Ni amb la càmera digital intentant fer l’amor amb el diccionari de sinònims.

No es pot escriure res amb aquella foto petita de La Antigua Guatemala enganxada amb celo a la part inferior esquerra de la pantalla (fa massa mal).

No es pot escriure el que tens ganes d’escriure amb lamevaweb oberta, dona, que no ho veus? Ni amb aquest ball de llapis i bolígrafs que sembla que s’esgarrapin. Ni amb tants papers escampats (barreja de factures, de mails que t’han emocionat, de poemes dedicats, de llistes de la compra). Ni amb la llibreta de La Caixa (després la perds i et queixes i crides: tant de bo la perdés per sempre!).

No es pot tenir una taula tan indecent per parir algun escrit mínimament decent. Ho hauries de saber.

[@more@]

20 comentaris