No es pot escriure amb aquesta taula tan indecent. Les idees fugen cames-ajudeu-me a través de la finestra obstruïda per les petúnies (algú et va preguntar un dia si eres del Real Madrid, amb aquesta mania que tens de combinar les petúnies blanques i les liles; si les mirades matessin… l’"algú" ja no seria d’aquest món).
No es pot escriure amb la gata dins de la capsa de papers per ordenar i reprimint les ganes que té de llençar-se damunt del teclat (cosa que de vegades aconsegueix). Ni amb la fotografia que et mira de tan a prop i que no hi hauries de tenir, perquè et descol·loca. Ni amb el Quixot (adaptat per a infants) tant a la vista (et recorda que has de preparar aquell diàleg que t’han demanat per a l’escenificació del pregó de la festa major). Ni amb el llibre que s’han de llegir els joves del club de lectura per a la setmana entrant i que tu has de fer que es deixin anar comentant allò que els ha despertat (o treballa’l, o endreça’l al seu lloc!).
No es pot escriure amb el cendrer tan ple. Ni amb la rosa tan pansida. Ni amb la calculadora vagarejant en aquest mar de desordre (què hi fa la calculadora, aquí?). Ni amb l’ampolla d’aigua de fa dos dies (aprofita per regar les petúnies amb la que queda i vés a la nevera a buscar-ne una de fresca). Ni amb el Petit Príncep que treu el nas enmig del caos, ben perdut. Ni amb l’espelma de la inspiració apagada, allà a la vora de la pantalla (que un dia, rai, te la rostirà i tots a córrer, després; quina mania, escriure amb una espelma encesa!). Ni amb els diccionaris tan allunyats (aquí, el de sinònims; a l’altra punta de la taula, el gros, i el de verbs, atrapat sota la capsa dels mocadors de papers). Ni amb el comandament de la TV mirant d’esbrinar els secrets dels molins del Quixot. Ni amb la càmera digital intentant fer l’amor amb el diccionari de sinònims.
No es pot escriure res amb aquella foto petita de La Antigua Guatemala enganxada amb celo a la part inferior esquerra de la pantalla (fa massa mal).
No es pot escriure el que tens ganes d’escriure amb lamevaweb oberta, dona, que no ho veus? Ni amb aquest ball de llapis i bolígrafs que sembla que s’esgarrapin. Ni amb tants papers escampats (barreja de factures, de mails que t’han emocionat, de poemes dedicats, de llistes de la compra). Ni amb la llibreta de La Caixa (després la perds i et queixes i crides: tant de bo la perdés per sempre!).
No es pot tenir una taula tan indecent per parir algun escrit mínimament decent. Ho hauries de saber.
[@more@]
A mi m’agrada la teva taula… (Seré una mica indecent?)
😉
(Jo també dec ser indecent…)
Escolta: t’has proposat mai escriure més, i més, i més…? Vull dir més llarg… Cada frase d’aquest post seria el començament d’un conte, o d’una novel·la si ma’apures, isnel. Tens (no els he comptat exhaustivament) una dotzena ben bona d’arguments per anar tirant… au, vés a començar-ne algun (però no netegis la taula que perdria tot l’encant…)
T’espero.
Potser, potser (i només potser), canviaria la rosa i ni posaria una de fresca. Si vols, te la porto jo…
Está bé això del gat fent de «pisa-papeles», no et posa nerviosa tenir-lo tota l´estona vigilant?, jo li posaria la safata cap a l´altre banda, de tant en tant, o sino un mirall perquè es vagi mirant a ell mateix 🙂
A l’ ampolla d´aïgua, si está ben fresca, i es l´estiu, hi posaria un parell o tres d’anissos, trobo que fan festa i ademés, si remenes l’ampolla, els anissos van fent nuvolets i , encara que no sigui una emoció forta, fa gràcia, distreu i també inspira grans tempestes boreals o naufragis de corsaris o simplement petits rierols que s´endinsen dins el mar, fonent-se en ell…
i més coses inspira, però de moment… 🙂
Tots tenim la taula més o meys igual… plena de temes pendents i papers per endreçar, amb ampolles d’aigua buides, amb espelmes que ja no cremen, amb cendrers que buides cada vegada que hi pensens, i algunes, també amb gats que es passegen impúdicament sobre el teclat!
Ara que està de moda lo dels memes, proposo el meme de fotografiar les nostres taules!
A veure si tinc un moment i penjo la meva i en faig un post (que dificilment podrà superar el teu…;)
Una abraçada!
No es pot deixar d’escriure ni que sigui amb decència intimista.
(contínuament no paro de treure llibres de damunt de la meva taula i cada cop n’apareixen més. Ara mateix en compto set)
Avui no descriuré les meves taules, el terra, el sofà perquè seria dramàtic … I téns raó, impossible fer res amb lamevaweb i tota la resta obert … 😉
Ha ha ha ha! La teua taula es veu! La teua taula es veu!
De vegades, enmig del caos, és quan es fan els millors escrits…sobretot quan el que vols no és fer un escrit, sinó que un escrit et faci.
A mi la taula em sembla perfectament ordenada (i verd esperança), la meva és impossible de fotografiar des de sobre (el caoba díficilment s’advertiria). I si amb l’ordre desapareix tot el teu món. De moment ja no podries haver escrit aquest post, ni nosaltres te l’hauríem comentat.
he de confessar que la meua taula és molt zen. no hi ha res més que l’ordinador portatil i un pitxer amb flors. Llibres i paperassa diversa en l’armariet del costat amb les portes de vidre, quan necessite alguna cosa la trec i després la torne a ficar…
Però si el teu problema és el desordre, jo no em preocuparia… continues escrivint la mar de bé a pesar d’això… :PP
Jo no m’atrevia a dir-t’ho, però m’unisc al suggeriment de nanupendi, que es veu que també et vol bé: deixa de fumar 🙂
Be, a mi em sembla prou ordenada i tal com diuen, la taula poc o molt pero es veu. A mes a mes, si no poguessis escrirue ja no t’haguessim pogut llegir i aixo, malament rai.
Salutacions des d’aqui dalt.
I on dius que s’ha d’enviar, la rosa fresca? Ah, i de quin color la vols? Tu manes.
(Joanaina rumia amb el llapis enganxat a la orella i prent nota per l’any que ve):
Pel seu pròxim aniversari (bé, de fet podria ser un post-aniversari) l’Isnel necessita un armari: amb molts calaixos, i amb les portes de fusta, que no es vegi el que hi amaga a dins!
😀
m’agrada la teva taula!!!
per consolar-te hauries de veure la meva, si és que es pot veure… que ja he oblidat de quin color és
però és que el dia que l’endresso, llavors no trobo res
🙂
No isnel, no hi estic d’acord. Si que es pot, si es un caos ordenat… Perque malgrat estar aixi, tu saps on son les coses. (aixo ho dic, ara que ma mare no em sent :p )
S’assembla a la meva, la diferència més visible és que en la teva, la gata ajaguda damunt la safata dels papers és negra i en la meva taula el gat ajagut damunt la safata dels papers (i on ja no hi cap fa temps) és blanc. Un dia d’aquests posaré una foto al meu blog, potser en podriem posar tots una i així comparem els nivells de desordres i els colors dels gats i com estan de plens els cendrers….. Petons
travel jtul search ypu:n
virginia-travel
travel jtul search ypu:n
virginia-travel