(Carros a l’aeroport del Prat aquesta tarda. Dissabte, 11 de juny de 2005)
Agafaré un carro d’aquests i l’ompliré de maletes (o no).
Em plantaré al primer taulell que trobi i demanaré un bitllet per a l’altra punta del món (o no).
Pujaré a l’avió i m’oblidaré de tot (o no).
Perquè no vull (o sí?) que la desesperació es continuï arrossegant per sales d’espera exasperant, perquè no vull tornar més cap a casa d’aquesta manera -llepada per una felicitat, gairebé insultant, que no és per mi-, perquè no vull més nits com la d’avui, ni més diumenges com el de demà, ni més petons tan vergonyosos, ni més abraçades tan primes, ni més desitjos ofegats, ni més crits avortats, ni més somriures amb l’adreça equivocada, ni més tendresa tocada, només, amb la punta dels dits.
Agafaré un carro i no l’ompliré de res. I em declararé en fuga. I em sumaré al col·lectiu de persones que agafen carros a l’aeroport amb un equipatge ben lleuger. I ja no miraré res més des de la quietud (com em deia un bon amic que m’he trobat en ruta pel msn fa uns instants) i m’endinsaré pel món dels que van, dels que vénen, dels que s’hi estan…
Estaré en fuga permanent. Perquè, si no, no sé pas com m’ho faré.
[@more@]
El teu fragment me n’ha recordat alguns de poètics, transcric de memòria, així que perdoneu possibles errades,
Ser en la vida romero/romero solo, que pisa/siempre por caminos nuevos… (León Felipe)
…tan lindos, para marcharse (Machado, parlant dels destins d’un tren)
(llast)
No agafaràs cap carro i no l’ompliràs de res.
D’aquesta necessitat, ai las! no n’has après.
Si necessites algú que et porti les maletes i t’emputgi a l’avió… crec q sóc la persona més indicada! 😀
si això ha de mantenir allunyada al desesperació, estigues en fuga permanent; ja t’anirem cercant 😉
Isnel, Isnel, sensible Isnel…
Viatjar, sí; tafanejar pels quatre racons del món, sí; mirar a tots els rostres, a tots els ulls, buscant-hi alguna cosa que sentim que ens manca, sí…
Però fugir, ai, sempre m’ha semblat un verb molt trist.
Ara bé, si veus que és l’única eixida, millor fer-ho amb equipatge lleuger, i, a poder ser, sense equipatge; tanmateix, sempre ens portem al darrere allò que més interés teníem a perdre de vista.
Bon dia, Isnel!
Isnel, meravellosa Isnel, què et puc dir?
He vist que ahir vas pujar al vaixell buscant-hi el silenci, l’empar, l’empenta, l’acaronament, l’energia, la companyia, entre els que ja dormien i els que encara rondaven desperts…
Vine sempre al vaixell (o no).
Puja quan tu vulguis (o no).
Respira a fons la salabror del mar (o no).
Queda-t’hi (o no) i marxa’n (o no) sempre que vulguis.
La Comandància de Marina ens té ben marejats, al Grumet i a mi, darrerament. Però el vaixell hi és. Sempre hi és. I els amics hi són. Pugen i baixen. Se’n van a veure les estrelles o a muntar a cavall, però retornen. Perquè els somnis existeixen, Isnel. I els amics, també.
Muts i a la gàbia, Lloro, no pateixis. No pateixis pas.
Isnel, bonica:
Dic jo que… no podries ficar a dintre d’una maleta tot el que et fa nosa i, en comptes d’embarcar-te tu, facturar la maleta ben lluny i tu quedar-te?
No hi has pensat, en aquesta possibilitat? Si vols, et puc fer una llista d’aeroports que ni Déu sap on paren!
… cullereta del meu cafè amb llet, tapa de la meva sucrera, forquilla de les meves amanides, ganivet del meu formatge, cullerot de la meva sopa avecrem, glaçonet eixerit del meu congelador, nansa del gerro on poso les gardènies, pilastra de marbre de l’escultura amb la figura d’un servidor que presideix la plaça major del meu pobleeeeeeeeee…
T’he dit que calliiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiis!!!
Em poses nervióóóóóóóóóóóóóós!!!
Veuuus? Ja m’has estroncat la inspiracióóóóóóó!!!
Ara que anava embalaaaaaaaaaaaat…!!!
Grumet, tu sí que la saps llarga…
Giorgio… És que… Quan un ha navegat tant, acaba sabent que no podem fugir, saps? Però engegar al botavant determinades coses, això sí que ho podem fer. I tant que sí!
I si ho proves Isnel?
És difícil saber si el vertader motiu del viatge és fugir, encara més difícil és saber si el fet de viatjar ens permetrà la fugida (o les maletes se’ns ompliràn de porqueria que millor hagues set deixar), impossible és saber si es convertirà en una fugida endavant o un ràpid retrocedir cap enrere…
com que no podem preveure res … potser el millor és provar-ho i a veure què passa … l’ample món no és pas un lloc tant dolent i la part bona que té és que, generalment, no és gens inòspit.
Tens raó; si has de fugir, que les abraçades no siguin primes.
… i quina llàstima, isnel, que el que més desitges sigui fugir… Després de trobar-te com t’hem trobat, hauria d’estar prohibit que omplissis un carro d’aquests i fugissis. O si ho fas que sigui d’allò que tu vols o voldries, però mai d’aquí. Hi confio. Sí? és que em sembla que ja vas per aquí, oi, maca? (ja veus que no et pregunto res més. tu ja m’entens. )
@===;===A
No, dona, no. On vols anar?? Aquí mateix, a quatre passes, i en qualsevol direcció segur que trobes llocs tan macos com els que podries trobar a l’ altra punta del món. Llocs on asseure’ t una estona i aclarar-te les idees. Ànims!!!!!
Darrerament estic una mica outside dels blogs, només he passat per aqui un moment per dir-te que penso en tu i que estic aqui, ja ho saps. I love you!
No se… jo veig que de vegades les persones necessitem fugir, per canviar, per millorar… Si creus que ho necessites endavant!!!!! Nomès sospesa el que deixaries aquí, i el que voldries trobar allà, i escull escoltant el teu desig interior!!!!
Nomès es viu un cop a la vida…
A mi, personalment, m’agrada la teva estratègia de fuga-via-literària. Els teus textos tenen tota la força que puguis necessitar. Llegeix-los. A mi, em funciona.
Un enorme somriure i molts ànims!
Si la fugida deixa enrera espais i cambres ja gastades, si ens apropa vers allò que intuim i sentim, dins, ben endins, la fugida no és cobardia sino un camí cap a temps i espais més plaents.
Cap endavant fugen els que tenim clar el rumb, les forces a emprar-hi, i les raons que ens hi porten. Temps i espai son dues variables intangibles quan el que compta és el vernís que tapissa les parets del cor nu, al sotrac del vent fred de la matinada. Amb les mans dibuixes les ales d’aquell aviò que se t’emporta a tants llocs on no hi hagi retorn possible.
Isnel, no cal dir res, tot ja està dit. Bona nit, i bon descans. A reveure. Compta amb mi, a on vagis, a on siguis.
agggg, he escrit un comentari massa llarg i ss’ha esborrat totttttttt!!!
però n’és igual. De tot el que havia escrit el més important era que «fugir» ha de ser sinònim de «perquè vull» i mai «d’inquietud». Una fuga significa eixir d’una preso i el primer que hem de saber i comprendre és albirar si eixa preso no som nosaltres mateix. A partir d’ací fugir ha de portar-nos a la llibertat sinó sempre ens sentirem perseguits i això estimada Isnel, no és viure.
La motxilla sempre està a punt només cal agafar.la quan de veritat volem viatjar, canviar, caminar i viure amb un «perquè vull».
Com el frederic I love you 🙂 besets.
Tard, però arribo. Modestament, Isnel, jo també crec que has d’agafar un carro; però, no un carro d’aquests que portes tu, com els de la foto, sinó, un d’aquells en els que hom si puja, i és ell, qui et porta. I no pas en itinerari de fugida, ans tot al contrari; directament cap a on tu vols anar.
Jo també em declaro en fuga!! 😛
Petonssss!
Vols volar amb mi cap a l’altra banda de l’Atlàntic cap a una selva de colors verds intensos?
Fa ben poc acabo de comprar un bitllet d’avio (vaja 2, anada i tornada), tot i que ja m’hagues agradat comprar-lo nomes d’anada, carregar la maleta i seguir i seguir i seguir,…
Ara. no te’ns fuguis que volem seguir llegint-he.
Com algun dia se t’acudeixi fugar-te sense avisar, regiraré cel i terra per trobar-te i, si no em dones una bona excusa, una raó que em faci veure que has trobat la felicitat i que no penses tornar, et torno a casa encara que sigui arrossegant-te. Que lo sepas!
Estimada Isnel, no fugis gaire lluny que et trobarem a faltar i tu mateixa no t’hi trobaràs lluny d’aquí. Segueix al nostre costat! Anims!
UUUuuuooooOOO doncs… si un dia vols fugir… jo… jo… tan sols et demano un favor: porta’m amb tuuuuuu!!! Vull venir amb tuuuuu!! I escriurem juntes mil històries i convidarem a tooooooots els nostres amics a escriure amb nosaltres milers d’històries i riurem, i viatjarem (si el Capità ens deixa navegar amb ell i amb la trupe ;))… ai…
Isnel que l’Omar està preparant una mani amb l’ajuda del Lloro, el Grumet i el Capità … així que no pots anar-te’n a cap lloc i jo portaré orxata i fartons per a tothom, et volem amb nosaltres 🙂