Mudança més plena d’emocions que no pas de mobles. Tot i que també n’hi havia, de mobles… Molts… Buidàvem una casa carregada de fantasmes dolços, feta damunt d’una partitura amb tots els ets i uts: pares, fills solters, fills solters amb xicots i/o xicotes, fills casats, fills casats i emmainadats, mainada que es fa gran, degoters imprevistos, pares (avis) a qui els cau "grossa" la segona residència… i tenen mandra (i impediments) per anar-hi… Buidem-la, venem-la… La venen… I la buidem…
I, de cop, la cadira vermella…
I una allau d’emocions…
Ell sempre volia la vermella, i jo, per fer-lo enfadar, m’hi asseia abans… I llavors ell m’agafava de la cintura, i em feia saltar, i s’hi asseia ell, i m’abraçava fort, i em feia petons a l’orella i em deia: la vermella és meva, és meva… i tu, també… I jo m’ho creia… i rèiem… I tot era esplèndid, feliç, increïble…
Avui, la cadira vermella dormirà al meu garatge, paret per paret amb la meva habitació… Ella dormirà. Jo em penso que no…
I potser tindré malsons, pensant per què ja "no sóc de ningú"… I, després dels malsons, potser riuré… O potser no… Jo què sé què faré, després dels malsons…
[@more@]
M’agrada aquesta abraçada, voltaire, m’agrada molt…
M’agradaria poder enmarcar els records en una fotografía, però és impossible, les fotografíes dels record només les tens guardades a la ment. Com vaig dir en el meu bolg, m’agradaria retrobar el passat en el meu futur. 😉
Molts petons de melangia!!
Increïble…
Doncs no ho sé, silenci, no ho sé, si es pot retrobar el passat en el futur… No és per desmoralitzar… però crec que millor que visquis el present. El passat es redueix, al cap i a la fi, en una cadira vermella de caps per avall, i el futur… jo què sé, el futur, silenci… jo què sé, nosaltres què sabem… oi?
😉
Increïble, àngel? No… [bé, no sé ben bé a què et refereixes… :?]
He entés molt bé el que ens dius i el que sents amb el «poder evocador» de la cadira vermella, la teva. Em va passar quelcom de semblant amb una calculadora «científica». Me l’havien de dur els Reis d’aquell any. El pare la va anar a arreplegar a Andorra (anaven més bè de preu que aquí) però em va dir que «no l’havia trobada». Del Principat (ja se sap) també ens va portar galetes, xocolata, mantequilla, «chuches»… I pels amics, veïns i coneguts, tabac i whysky… Si no fós perque vaig trencar una botella de Chivas12 (crec) en agafar-la per la fràgil capseta de cartró, i pel desconsòl que em va agafar (era i és car), el pare no me l’hagués donat llavors, tal com ho hagués fet un mag d’ilusions. Encara funciona, i ja la té una altra generació. M’evoca molt la calculadora «científica»…
De debò que no ho saps? De debò que no saps que és increïble això que fas de posar unaparaula darrera d’una altre? Aparentment tan senzill, en el fons tan difícil… Com tu… Aparentment tan senzilla, en el fons tan difícil… Però bé, no parlaré de tu, no, que ja sé, ja sé… encara que no sé res. Només sé que no sé res.
Voltaire t’ha enviat una abraçada increïble. Jo ten’envio una altra, del color que vulguis i amb les metáfores que desitgis. Tu mateixa.
Una mica de pertot arreu… (però jo no m’ho crec). Una abraçada. Que descansis.
«Ja no sóc de ningú». I que no és bonic, i gran, i lluminós, això?
Encara que estic segura que una dona com tu mai no «ha estat» de ningú.
Entenc què vols dir però jo… mira, més m’estimo agafar-m’ho tot pel cantó positiu. De vegades costa però és possible.
«Ja no sóc de ningú». Uuuaaauuu!!! Que bé!
Isnel, s’apropa Sant Joan. I el foc dignifica els records i els fa dormir per sempre més. I l’endemà només queda futur.
Aisss! les cadires… Jo també tenia una cadira que era meva quan era petita, que me l’havia fet el meu avi per mi (treballava de corder i ficava les cordes de les cadires). És un record que mai llençaré perquè el meu avi (que va morir quan jo tenia 13 anys) era qui més estimava en aquest món…
Tot i que, netejar els records és sa… també és molt bo guardar-los, ja sigui a la ment, on en l’habitació dels records… Jo no me’n desfaria…
(Aviat vendran casa dels meus avis i em fa por anar-hi quan la netegin perquè vindré carregada de records… i trastos)
hola, isnel, bonica… quan jo era més petita que ara i vivia amb els meus pares a la primera casa on vam viure teniem quatre cadires vermelles exactament iguals que aquesta que tens tu. El record no és el mateix però el poder d’evocació sí…
Millor no sigues de ningú, xiqueta, només teua… besets!
jo hi jugaria amb algú al joc aquell de la música i les cadiretes… Pot ser divertit!
😉
I de qui podràs ser que et tracte millor que tu mateixa? En quines mans estaràs millor que en les teues? Sí, està molt bé tindré uns altres ulls on mirar-nos; però quan aqueixa llum s’enfosqueix, el millor ús del record serà el que conserve les parts positives, però sense el pinyol amarg de l’enyor.
(Sí, tens raó, costa… costa molt… però la llibertat encara ens obri un horitzó més ample que els ulls que més ens estimem.)
Jo agafaria la groga i la marró també, les tres. Si ni haguéssin més n’agafaria 5,7 o 9. Sempre han de ser impars, les cadires parells fan greuges comparatius i mala estrugança.
Si fossin 3, les pintaria ben blanques.
Si fossin 5,7 o 9, les pintaria d’un blau lilós. Moltes cadires blanques no pot ser, fan pensar en el Santiago Bernabeu i això fa mal rollu.
Si fossin 3, les posaría prop dels geranis vermells, fora, sobre la gespa.
Si fossin 5,7 o 9, les posaria al voltant d’una taula allargada i faria una xocolatada i convidaria al Frederic, l’Omar…i l’Elisenda, perqué no els coneix de res, i fa gràcia, que no es coneguin de res.
…si no fes cap xocolatada, les posaria en fila prop del formiguer i miraria quina cara hi feien les formigues, entendrien l’ironia?, es pensarien que és una demostració d’art conceptual?. El més segur es que no entenguéssin res, són formigues, i tenen el cap petit, pobres.
Llavors el que faria, si de cas, es posar molles de pà, cadira si cadira no, les ajuntaria totes amb fustetes i miraria si les formigues van d’ una cadira a l´altre o bé pugen i baixen per les potes…
De fet, millor que no em quedi cap cadira jo, em portaria una feinada de collons :))
Sempre m’han fet molta llàstima les cases que són venudes quan hi ha tants records guardats a les seves parets, és com despendre’s d’una part de la vida, deixar enrera una etapa, normalment més feliç, i fa una mica de mal. Sort que sempre apareix alguna cadira vermella que fa d’eslabó amb el passat que volem mantenir viu.
Jo encara tinc una capseta de mistos (llumins) amb una petxina a dintre, una botelleta de cristall plena de sorra, una pedra de la muntanyeta dels Sants, una flor entre les pàgines d’un llibre que l’altre dia vaig obrir de casualitat…uffff si continue comptant déu m’hi do si he sigut de gent hahahaha.. no deixa de ser bonic que et diguen «ets meu o meus» quan elq ue es vol dir és en realitat és «ets part de mi», és bonic i no hi ha res de roín en això i de fer ho hem estat i també n’han estat de nosaltres i vulguem o no sempre resta alguna part en nosaltres de tot això, una cadiara, una petxina…a mi m’agrada veure-ho i tocar-ho de tant en tant però sense tristesa, sense dolor, simplement per deixar fluir el goig de quan n’erem tot i només erem un i un altre.
Hui contràdire la meua estima Acollida. Tu sí ets d’algú estimada Isnel, ets de nosaltres, formes part de nosaltres, almenys de mi, n’ets pat dels nostres cor del meu i crec no queivocar-me del de tots qui t’estimem. 🙂 besets, besets, besets….. 🙂
Desprès dels malsons, Isnel, jo aniria al garatge, la posaria dreta, i m’hi asseuria. Una estona. Desprès, si vols, ja pots fer com diu el Bascombe i llençar-la a la foguera de Sant Joan. Una abraçada reconfortant, Isnel.
Isnel, no llencis la cadira vermella a la foguera. Parlem-ne si veritablement et fa nosa (que ho dubto). Qualsevol cosa menys llençar-la al foc, ni que sigui el de Sant Joan.
Sí, Isnel; vull dir. Tal com ho has llegit. Seure-hi una estona, ho veig —i tu diràs, i a mi que— del tot necessari.
Gairebé tothom té la seva cadira vermella, així és la vida. Com el trineu del ciutadà Kane, un miratge del passat, al capdavall, perquè els records mai són exactament la veritat.