Començament de tarda amb cel inquiet. Un entrepà lleuger i una coca-cola en un local amb nom de capital europea. Sonen valsos desmaiats. L’aire condicionat crea petits camins invisibles saturats de frescor. La dona que escriu als bars obre el bloc (amb "c") i rellegeix pensaments recollits en hores d’espera massa llargues, idees atrapades al vol en els moments més insospitats, noms originals que l’han seduït, frases, començaments de cartes (o de mails) no enviades mai, algun crit, arguments tot just embastats, trets imaginaris de personatges inventats, intents de sonet…
La dona que escriu als bars no hi escrivia pas, abans, als bars. Abans -tot just fa cinc o sis mesos- només escrivia d’amagat, a casa, sola, sense música ni sorolls (era capaç d’interrompre el programa de la rentadora o de desendollar una nevera que gemegava massa). Escriure fora del seu santuari era, gairebé, un sacrilegi.
Tot i els valsos d’aquesta tarda, el brogit de la cafetera i els crits de la cambrera ("¡Cocina, me pido un lomo en flauta!"), la dona continua escrivint com si el món s’hagués d’acabar demà mateix i ella que no vol que s’acabi sense escriure l’últim lament.
I potser és per aquest capficament estrany que, de cop, l’home de la taula del davant s’aixeca i se li acosta. "Perdona, et puc preguntar què escrius?" li demana amb una veu tan fluixa que fa angúnia.
La dona alça els ulls de cop i es troba amb una mirada expectant, nerviosa, gairebé desesperada, amb un punt de tendresa…
I, lentament, confusa, passeja la vista per un espai que no reconeix, com si acabés de despertar d’un malson. I aleshores, d’una revolada, tanca la llibreta i sent unes immenses ganes de sortir corrents cap al seu santuari. Però, abans d’arribar a la porta del bar, l’home l’agafa del braç: "Tranquil·la, que no mossego". I qui se’n va és ell.
[@more@]
Ell no té la sort que tenim nosaltres de llegir i compartir allò que escrius. I, ves per on, en el seu afany, en les seves presses per saber, n’ha perdut l’oportunitat.
(Per cert que abans jo era capç d’escriure en qualsevol lloc. Ara no puc fer-ho en llocs com els que descrius, entre mig de crits, cues i greiums per terra. M’estic tornant molt fi, que hi farem…)
Quan he vist algú escrivint a un bar m’he menjat la curiositat, perquè a mi també m’espantaria que em demanassin què escric, i no he demanat res.
I si sabés que ets tu qui escriu, tampoc no et diria res, per no destorbar-te.
Jo aprofit per escriure quan puc i on puc. 😉
M’ imagino a l’ home, mirant-te des de feia estona, menjat per la curiositat, suposo que pensant que n’ era d’ important el que escribies per semblar no sentir cap soroll al teu voltant. I després, armant-se de valor per preguntar-te que escribies.
Jo també sóc dels que escriu als bars. Sempre duc una llibreta i un bolígraf i intento arribar una mica abans als llocs per tal de poder escriure una estona. M’ agrada escriure més als bars que a casa, doncs a vegades, al mirar al meu voltant, se m’ acut quelcom interessant.
Mai he escrit a un bar, de fet mai he escrit enlloc. En tot cas, apuntar números de telèfon si que ho faig, però com si no els apuntés…i doncs?, mira, o bé apunto el nº, però no hi penso a posar el nom, o bé hi poso el nº i el nom, però la meva lletra es tan dolenta que és impossible desxifrar que diu, la meva lletra es basicament una linea plana amb un bonyet al principi que representa l´inicial, entremig i pot haver algun puntet,que ve a ser el puntet de la «i»… o sigui que una ralleta curteta, amb una muntanyeta al principi i un puntet cap al final acostuma a voler dir «David», però com que ara tothom es diu David, doncs que no serveix per res.
Si vós expliqués la de vegades que he perdut «l’alè de la mussa» que m’inspira (de tant en quant ¿eh?) per no haver sapigut (volgut) agafar a temps paper i bolígraf… Sí, allí, i més enllà també… Al metro, en cotxe, al dentista(?), al súper, a la benzinera, a la feina, al bosc… On sigui, i com sigui. I això, a vegades, es pot fer i a vegades no, que un encara s’ha de guanyar les garrofes 8 hores (o més) al dia, amb la neurona pendent de la feina… 😉 De totes les maneres, n’hauré d’agafar el costum de fer-ho, això: boli i paper, i apa, a escriure quan s’escaigui, què carai!!!
A partir d’ara, quan passi pel davant del Viena a l’hora que dinen els funcionaris, miraré a dins, a veure si hi veig algú que escriu. 😉
Ah! i jo tampoc mossegaré! :-))
M’ha sorprès gratament aquesta tercera persona del singular. Pel singular del dia, i per les ganes de fer.
Isnel penso que en aquesta vida una de les millors coses que tenim és la paraula per tant potser hagués estat bona cosa demanar-li a l’home misteriòs perquè ho volia saber què escrivia la noia (imagina’t que descobreix que és un agent secret que vigila tothom del bar perquè demà passat hi ha d’anar algú important o un escriptor que ha perdut la inspiració i la busca i vol que li doni un encàrreg de part d’ell,…)
jo també sóc dels que escriu als bars i als bancs de fusta i a les entrades i assegut al terra i dalt de la muntanya i … tot i que últimament costa i costa molt (les muses que estàn de viatge permanent) i tampoc m’ha fet mai cap tipus de gràcia que la gent em demani què diantre escric (ni els amics).. sempre he pensat que això no s’ha de demanar, si vull que llegeixis quelcom meu doncs ja t’ho ensenyaré!
sort a tots en aquest estiu que ja tenim aquí!
I per què no m’espanten aquestes coses, a mi?
Jo desde que porto la meva petita llibreta soc l’home mes apuntador del mon. Tot ho apunto per no perdre res…
Què bonic! Vull dir, la reacció del senyor: sentir curiositat, véncer la timidesa, preguntar, adonar-se que et pot haver espantat, retirar-se… sembla una persona molt sensible, però també solitaria…
Compartisc la seua curiositat: quan veig escriure o llegir algú en un lloc públic, he de fer una gran esforç per no anar a preguntar-li directament: «escolte, vosté què fa llegint en públic? no li fa vergonya fer una cosa tan inusual i tan mal vista davant de tothom? davant de xiquets, que poden prendre mal exemple i arribar a eixir-se’n de la norma? em vénen ganes de donar-li un parell de besos, home, perquè aprenga a no fer eixes coses!»
:* :*
Jo abans escrivia molt en els bars. No en qualsevol però, m’havia de trobar a gust, la qual cosa significava que em podia aïllar. Ara també escric en els bars, de tant en tant, en aquells que tenen ordinador i em permeten connectar-me quan sóc lluny de casa, però no és el mateix….
Llegir és una activitat increïble, però escriure… buf, és gairebé màgica (i ja no parle d’escriure amb metes literàries, sinó només pel gust d’emmagatzemar idees, reflexions, somnis, desitjos…); o sense el gairebé. És normal que, quan hom (o don) escriu, passen coses com la que ens has contat (que, per cert, semblava més un conte de Borges que una escena real).
Quina por, Isnel, i quina poca habilitat la d’aquest personatge. Calia fugir, i no deixar cap rastre. Espero que no paguessis amb Visa!
jo diria que això és una metàfora i que el que ens vols dir és que no estàs preparada (ni disposada) encara a escriure en «públic». M’equivoco, isnel?
(però tranquil·la, dona, tranquil·la…)
Que passis una bona tarda, reina.
Vaja… Em sorpren la reacció de la dona fugint… i alhora l’envejo de poder escriure en un lloc com el bar…
Jo abans també escrivia en qualsevol lloc, fins i tot a les fosques ho havia fet més d’un cop a la nit, a llit i sense llum… Ara tot ha canviat… i em sembla que fa molt de temps que no escric sobre un paper… (si no és que és exclusivament per feina, es clar). M’hauria de tornar a agafar a aquest bon costum!!!!
Em ve al cap allò de: Aquest pot ser l’inici d’una bona amistat.
Potser a la propera vegada…
entesos, Isnel… Si et veig et passaré a saludar, tímidament 😉