Només hi falta una esquerda que vagi de banda a banda, en aquesta impressionant lluna d’avui. Quan tanca els ulls, la veu. Tanca els ulls i veu l’esquerda que s’ha disfressat de somriure de gat de Cheshire.
Però no coneix cap cosidor d’esquerdes de lluna.
Un, que ella va estimar fa temps, li va assegurar que li cosiria totes les esquerdes de la seva lluna per més fondes que fossin. Però ara ell és tan feliç, cosint les esquerdes de les llunes dels altres, que ella ja ni gosa anar-lo a buscar.
Quina llàstima! S’acosta la nit més curta de l’any (diuen que la més màgica) i ella té la lluna ben esquerdada.
Un fos amb lluna serà perfecte.
[@more@]
Si vols te la coso jo, la lluna. Agafaré una escala ben llaaaaaaarga i aniré pujant. Saludaré a l’ home de la lluna (el pobre deu sentir-se ben sol, allà dalt) i després mans a la feina. Potser trigaré una micona (no tinc ni idea de fer cosits) però abans de Sant Joan segur que ja la tindré apedaçada. Un petó ben fort!!!!
Ui, isnel, diria que és avui, la nit més curta de l’any … Potser és avui la nit màgica (tingui esquerda o no, hi hagi cosidor d’espelmes o no).
Nit màgica és quan visite el dip d’una tal Isnel i hi trobe un nou article: això és màgia!
Una esquerda de banda a banda de la lluna? I no serà que està somrient?
🙂
Benvinguda al món «llunàtic» Isnel (és a dir, el dels llunàtics «bons», amants de la bona Lluna). Quan tú vulguis, ens hi veiem al costat fosc… I si cal un eclipsi de Lluna, fil i agulla, carretera i manta…
Tant de bò la nit més curta de l’any fós, amb el fos de lluna, la nit més llarga i màgica de la teva vida, la nit de nits, la de les nits eternament somniades, la de les nits amb el Sol cosint les esquerdes de la Lluna Isnel… 😉
Ostres! I nosaltres no et servim per tapar esquerdes? Cony, quin «xasco», tu!
Estimada tercera persona del singular:
Les llunes ni somriuen, ni ploren, ni s’esquerden, ni res de res.
Jo he passat mil anys a coberta, engolint nits. I… Saps què et dic? No te la miris tant, la lluna.
Segur que ben lluny de la lluna però molt a prop de tu, hi ha algun petit roser que sí que necessita la teva atenció, les teves mans, per créixer.
No m’ho crec que tingui tantes esquerdes com diu aquesta lluna! Vols dir que se l’ha mirada bé???? Segur que la lluneta sola s’ha recompost i posa’t a punt per a que ella pugui gaudir de la nit més màgina de l’any… i si no ho ha fet… que no miri les esquerdes… perquè si no les mira no existeixen!
Estimada Isnel,
Últimament no deus dormir gaire bé, i la son et fa veure coses estranyes. La lluna no té esquerdes, té forats!! Forats per on les coses s’hi colen, i com explica un conte d’una películ·la que jo sé, van a parar a l’altre banda, per tornar a començar.
T’ho has de mirar millor, però si segueixes veient-t’hi esquerdes, mira… t’enviaré els pinyons de la coca de st joan, que no m’agraden gens, perquè els hi entaforis, ok?
Un besot molt gros!
Desde la meva intuició femenina ( barnissada, lleugerament, d’empirisme positivista) intuició que, desde un cert distanciament, gairebé eteri, em permet discernir correctament si una cosa ésta lluny o és simplement petita o si ademés de ser petita, és lluny i no es veu i per tant no existeix, des d’aquesta seguretat em permeto afirmar: l’esquerda es bella.
Has vist, potser, cap pintura del Museu del Louvre que no estigui esquerdada?. La mateixa Mona lisa, per molt «lisa» que es digui, está esquerdada. A les tendes de mobles dolents, tots els quadres: «caballos en el lago a la luz de la luna», «mujer con cántaro»…són ben llisos, sense cap esquerda i és perquè no tenen anima, són com el plàstic i el plàstic no s´esquerda, es trenca.
Només les coses perfectes es degraden, només la bellesa s´esquerda, només l’esperit plora i, Isnel, et prefereixo, mil vegades, esquerdada que no pas que siguis un tros de plàstic, no?
I cosirem esquerdes de lluna tota la nit, si vols. I si véns.
Pujada dalt d’un màgic núvol, arribaré a la teva dolça lluna per tal de cosir-la, amb cura i estimació!
Bonica Isnel… Que potser tu coneixes algú que es dediqui a cosir cors?
Que no sigui l’Alejandro Sanz, que ell cura »corazones partíos» *=)*
Petonets =******
Passava per aquí ara que acab de veure la lluna avui, tan anunciada, abans d’anar a dormir.
He vist una lluna grossota, contenta, a tocar de l’arquitectura, de color taronja, amb una resplendor al costat que feia pensar que aquest estiu tot anirà bé…
Són beneitures que he anat pensant quan la mirava i que no pensava dir a ningú, però he canviat de parer per veure si t’encomanava una mica del que he vist.
Bona nit 🙂
carambes! Jo ahir a la nit em vaig haver d’enfilar en una cadira que tinc al terrar per a poder contemplar sa bellesa que desprèn sa Lluna (graaan, és graaaan, molt graaaaan) i per a comprovar ses esquerdes i… jo tampoc n’he trobada cap eh!! potser ja les hi han cosides, no? o potser només foren imaginacions… ai ai ai que hauriem de descansar un xiquet més eh! un abrassu d’aquells forts forts forts!
«»El cor encès de somnis blaus, viatges eterns, nits de revolta. L’estiu és tendre i nou. Pren-lo viu, és un joc, t’està esperant per fondre’s a les mans.»»
(el text no és meu. Me l’acaben d’enviar, però és bo compartir-lo)
petons, isnel
No hi ha cosidors d’esquerdes de lluna estimada Isnel. Les esquerdes es trauen , o no i després nosaltres ens curem que el tall que ha deixat l’esquerda cicatritze, si volem, o no, i quan acaronem la cicatriu de vegades encara sembla que té a dintre l’esquerda. Et dic si volem, o no, perquè de vegades no volem que se’n surta del tot, l’esquerda. tenim tanta por a predre allò que no voldríem quan en relaitat ja ho hem perdut i el que creiem que resta és només un record. Els records estan bé, molt bé, però quan no els confonem en esquerdes.
Els home i les dones de vegades només veiem altres homes o dones quan en realitat el que hauríem de veure són la lluna i les estrelles. De tant en tan, crec, que hem de fer això, només veure la lluna i les estrelles.
Besest de lluna plena, sense esquerdes. 🙂