Gotes d\’Isnel

S’haurà d’estar atent a d’aquí a nou mesos. Naixeran nens i nenes amb cara de blogger de lamevaweb, segur… Ja va passar a Nova York i segurament a altres llocs que no sabem. Una nit a les fosques (la d’avui, foscor virtual) dóna per a molt: per desesperar-se en companyia d’un whisky, per maleir l’addicció bloggeriana quan fan figa els fonaments (o quan els netegen), per agafar un llibre, per connectar-se per primer cop al msn i trobar-hi la tira de gent a les fosques, i trenar-hi diàlegs i converses accelerades, per enterrar aquell post que ahir tenies tan clar i avui tan estúpid, per recordar amb ràbia l’aniversari d’un casament que també va acabar enterrat a la foscor, per rebre trucades de matinada amb l’alenada d’una veu tendra, i clara, aparentment desconeguda, per mirar d’esbrinar com funcionen les entranyes d’una web de la competència i, després, desdir-se’n, per anar al llit més d’hora, per anar al llit més d’hora i fer nens… (que deien abans, quan se n’anava la llum).

Per enyorar la foscor blava d’una mirada i maleir el silenci, i les endevinalles: no sé quan arriba el meu avió, si dissabte o diumenge, ja t’ho diré…

Per condicionar-ho tot a l’arrribada d’un avió que encara ha d’engendrar el vol definitu de tornada…

Per pensar que potser el vol definitiu de tornada és una quimera.

[@more@]

Tweet

Els pares joves i guapos de dos nens preciosos que van a una escola bellíssima del nostre país esplèndid m’han ensenyat aquest matí la fantàstica llista de meravellosos regals que els fills prodigiosos que van parir els han anat preparant aquests últims dies. De la llista, els pares portentosos han d’escollir un dels fabulosos regals que han demanat els extraordinaris cadells per haver acabat magníficament el curs. Hi ha de tot, a la llista: viatges, colònies d’estiu, bicicletes, airgamboys, mascotes vives, mascotes virtuals, dormitoris nous, entrades per Aquadivers, autocaravanes (reals) i, fins i tot, una Zodiac (amb motor i tot, i també real). Els pares meravellosament meravellats dels seus fills esplèndids estan tant o més emocionats que ells, triant un regal (perdó, dos, un per a cada fill) de la llista.

El fill gran té set anys, el petit, cinc i mig, i en Danilo, sis. En Danilo és guatemalenc, viu a Chichicastenango, no ha posat mai els peus en una escola i es passa el "curs" netejant les sabates dels altres. Una feina "bellíssima" per a un nen de sis anys, que, si li preguntéssim què vol per haver acabat el "curs" amb aquestes notes tan "excel·lents", segurament ens contestaria: betum i sabó. Betum, per no haver-lo de comprar ell. I sabó per poder-se rentar les mans abans de sopar.

És que es veu que ara està de moda fer regals als cadells per haver fet el que els tocava fer durant aquests "duríssims" mesos escolars. Pobres! Pobres d’ells, però, sobretot, pobres pares!

Demagògia, dius? Potser sí. Però se me’n fot, t’ho ben asseguro!

[@more@]

Tweet

No puc mirar la pluja (efímera) d’aquesta tarda i no estremir-me…

No puc flairar la terra molla, i l’herba, i no tancar els ulls, i somriure…

No puc passejar per un món ple de paraules i passar només de puntetes…

No puc llegir un correu esperadament inesperat, i no dir-ho…

No puc deixar d’escriure…

No puc… encara no…

[@more@]

Tweet

(Sóc la Gaieta, la germana petita de la Trasto. I és que la Trasto fa uns dies que festeja i no és mai per casa, la molt fresca, i això ho hauria d’escriure ella i no pas jo…, que jo encara no en sé, d’escriure… Però ho provaré, va).

Fa dies que a la Isnel li ronda pel cap que ha d’encetar una treva. Jo li dic que no podrà. I ella diu que ho ha d’intentar. Li pregunto per què. Ella em contesta que ha de pair i assimilar unes quantes coses. Li dic que quines coses. Coses, coses, coses… diu. I no la treus d’aquí. També repeteix que necessita temps, i que se n’hi passa massa aquí. I jo ja pateixo. Perquè "perdre" el temps aquí vol dir veure-la contenta, amb aquella brillantor als ulls que feia temps que no tenia. I, si para de fer-ho, què se’n farà del somriure dels seus ulls, aleshores? I encara diu una altra bestiesa: que voldria parlar cada dia amb tothom, que troba que és com si els ho degués, i que no pot, que no pot i que no pot… perquè, per fer-ho, necessita un temps que ara no té. Jo li dic que no cal que contesti a tothom cada dia, que uns dies uns i uns altres dies, uns altres… Però no m’escolta i insisteix que ha deixat massa aparcats uns quants projectes, i que s’ha de concentrar, que té un munt d’històries tot just en estat embrionari que els ha d’anar donant forma, i uns quants compromisos, i que, fet i fet, tant és escriure aquí com escriure "allà". Però jo sé que no és el mateix. I ella també ho sap. Sap perfectament que escriure aquí és molt més que col·locar més o menys ben posades unes lletres al costat de les altres. Escriure aquí és viure en un estat molt i molt especial, sobretot per a una persona que havia estat massa temps (massa anys!) tancada, vivint només en les històries que escrivia "allà". Ja veurem què passarà. Jo, quan la vegi massa capficada, o massa trista (perquè ho estarà, ja ho crec, que ho estarà!) li engegaré l’ordinador, buscaré lamevaweb i li aniré clicant les pàgines amigues, que en té un munt. I a veure si s’hi resisteix, llavors… a veure…

Ai, que em veig a venir uns dies llepats per un mar de dubtes, ai, ai, ai…

[@more@]

Tweet

Ahir vaig sopar amb dues persones excepcionals. Van fer dos-cents quilòmetres per estar amb mi, cent per venir i cent per tornar… Es van presentar amb unes flors de les que emocionen: senzilles, tendres, perfectes… Les flors van presidir una taula íntima, farcida de confidències, d’esperances, de dubtes, de joventut, de pors… Les dues persones excepcionals tenen la mateixa edat que tenia en Josep Maria de Berga, i en vam parlar molt, molt… I per damunt de les flors, de les confidències i de la joventut, hi va planar, tota l’estona, el record del disbarat… Les flors, avui, se’n van cap a Berga, amb tot el nostre dolor, el nostre desconcert i la nostra ràbia.

[@more@]

Tweet

No sé si ho saps, isnel, però jo vaig arribar al món a l’hora que s’expliquen els contes d’abans d’anar a dormir. Aquell any, l’1 de juny era divendres i diuen que feia un vespre molt tranquil. I, dins d’aquella tranquil·litat, vaig viure-hi exactament catorze mesos, que és el temps que van trigar els de casa a "encarregar" la segona nena. Després, encara en vindria una altra, i una altra… I com que, amb tantes criatures, ja ningú no tenia temps per explicar-me contes, vaig acostumar-me a inventar-me’ls i a contar-me’ls jo mateixa… De vegades, penso que la vida no és res més que això: un conte imaginat, amb una carta de personatges per escollir, amb uns escenaris per guarnir-lo i amb uns camins per dibuixar-hi… El meu conte, ja ho saps, no sempre ha tingut els personatges més selectes, ni els escenaris més plaents, ni els camins més fressats… Però, vols que et digui una cosa? Des del teu naixement, isnel, aviat farà set mesos, té una llum més càlida, aquest conte meu, i uns horitzons més amples, i les seves pàgines són lleugeres, com papallones, i les seves veus m’expliquen unes històries plenes de màgia, de complicitat, de tendresa… Mai no havia tingut tanta gent tan a prop, mai… Gent que parla, que mira, que riu i que plora, que espera, que es dóna, però que, sobretot sobretot, escolta… (Gràcies, isnel, per acostar-me a aquest món ple de persones amb qui m’abraço, em beso, pateixo, comparteixo, m’enamoro, crido, opino, brindo, critico, somio, visc i… celebro un aniversari diferent: més ple, amb menys angoixa, amb més companyia… Amb molta, moltíssima, més companyia… Gràcies…)

[@more@]

Tweet

Post invisible perquè l’ha mig escrit amb forma de comentari en un blog amic (molt amic). I en futur perquè no té més remei que pensar en futur si vol sobreviure, sobretot després d’haver vist de nou com s’enlairava un avió, un altre, diumenge a la matinada, amb un destí tan llunyà que mareja: esborrarà, un dia, les tardes de diumenge, segur; tornarà a tenir il·lusió per escriure i bastir històries situades en escenaris impensables; revindran les ganes de menjar-se el món i de beure’s la lluna; es deixarà anar els cabells i el vent els embolicarà en una dansa sense cap mena de coreografia; tornarà a somiar; tornarà a enamorar-se del mar; tornarà a enfonsar els peus en la sorra tèbia de la nit; tornarà a besar una pell perfumada de desig; tornarà a respirar fondo, com si hagués de xuclar tot l’aire del planeta, tot; tornarà a comptar fins a deu abans de deixar-se seduir per una desesperació massa golafre; tornarà a estripar les boires baixes d’una tarda que no se les mereix; tornarà a sentir-se valenta per rellegir Saramago; potser tornarà a fer les maletes; potser tornarà a Atitlan per veure sortir un sol que ho pinzella tot de blau; i tornarà a ser feliç, hòstia.

[@more@]

Tweet

(Escrit inspirat per una setmana televisiva que m’ha fet retornar a un temps d’infern… Un temps d’escola ple de tabús, de mentides, d’hipocresia, de càstigs cruels que de moment no m’atreveixo a reproduir aquí, d’humiliacions, de pors i de pànic… Un temps i un escenari mancats d’una mínima sensibilitat… Un temps i un espai que ofegava la personalitat, la creativitat, la iniciativa… Una època que voldria esborrar i no puc… Sí, estic dolguda. Molt. Perquè no hi ha dret tot el mal que ens van fer aquelles escoles religioses de no fa pas tants anys. I també estic dolguda amb alguns joves d’ara, que no saben l’escola que tenen, ni els mestres que cada matí es lleven per anar a trobar-los… Estic molt dolguda… i trista.)

Què s’ha fet d’aquelles flors,/ fa tants de dies?/ Què s’ha fet d’aquelles flors,/ fa tant de temps?/ Què s’ha fet d’aquelles flors?/ Les noies en van fer un pom./ Qui sap si tornaran,/ qui sap si mai tornaran./ De les noies, què s’ha fet,/ fa tants de dies?/ De les noies què s’ha fet/ fa tant de temps?/ I de les noies, què s’ha fet?/ Han anat a buscar els nois./ Qui sap si tornaran./ Qui sap si mai tornaran./ On han anat tots aquells nois,/ fa tants de dies…?/ A la guerra a ser soldats./ Qui sap si tornaran./ Qui sap si mai tornaran./ Què s’ha fet d’aquells soldats,/ fa tants de dies…?/ Les tombes els han cobert./ Qui sap si tornaran./ Qui sap si mai tornaran/. I de les tombes què s’ha fet,/ fa tants de dies…?/ Fa temps que hi van créixer flors./ Qui sap si tornaran./ Qui sap si mai tornaran./ Què s’ha fet d’aquelles flors,/ fa tants de dies…?

No ens van ensenyar ni a anar a la "guerra" ni anar a enlloc. Només l’amenaça incerta d’uns pecats que no enteníem… Perquè ni viure, ni estimar, ni fer l’amor, ni la sensualitat, ni el plaer, ni la felicitat… no ho són pas, de pecats… O sí?

Redéu, què se n’ha fet, de totes aquelles flors…?

[@more@]

Tweet

És el que se sent a la línia telefònica de casa des de fa un parell de dies: sofregit (com el de ceba i tomata per fer arròs a la cassola, per entendre’ns). Ahir, el sofregit era tan sorollós que vaig mirar uns instants i tot l’auricular per si ja sortia l’arròs cuit a través del fil. Vaig trucar a Telefònica: durante cinco minutos no descuelgue ni haga ninguna llamada, y ya le diremos qué. Eren dos quarts de cinc de la tarda d’ahir i a hores d’ara encara no m’han dit ni qué ni cá.

Ingènua de mi, al vespre vaig intentar connectar-me i amb penes i treballs vaig poder deixar algun comentari escrit amb la sensació que feia un lleig a Telefònica (no descuelgue ni haga ninguna llamada, no descuelgue ni haga ninguna llamada…), com si actués amb nocturnitat i traïdoria.

El diagnòstic és: sofregit. I el temps de recuperació no se sap.

(Avís d’urgència escrit des de l’ordinador de la feina i amb la sensació que serà un cap de setmana llarg, llarg, llarg… si l’operari de Telèfonica continua comptant els minuts amb aquesta generositat que esgarrifa)

[@more@]

Tweet

Cada dia em passo set hores treballant a dos minuts d’aquest pont… sense assabentar-me’n… Aquest matí no hi havia lloc a l’aparcament on acostumo a deixar el cotxe i he hagut d’anar més amunt… Per casualitat, duia la màquina. Per casualitat… he empresonat un instant verd, i blau, mentre al meu costat passaven els cotxes amb presses, i sonava algun clàxon, i uns joves reien i tiraven pedres al riu intentant tocar una ànega coll verd que intentava arribar a les vores seguida de mitja dotzena de pollets petits com el palmell de la meva mà.

El pont m’ha dut avui de la riba del treball forçat a la riba de l’alliberament. I potser no hauria d’esmorzar més al bar de sempre, sinó dur-me un entrepà, un llibre, i venir cada dia a esmorzar al pont, i vigilar que l’ànega i els seus pollets arribin a bon port cada dia…

Potser hauria d’aprendre a bastir ponts com aquest i pintar-los amb els colors d’un univers especial… el meu univers…

Potser també hauria d’intentar arribar cada dia a bon port, jo, com l’ànega i els pollets apedregats per mans insensates i espantats per riures histèrics i sense ni una gota de sensibilitat.

[@more@]

Tweet