Cada dia em passo set hores treballant a dos minuts d’aquest pont… sense assabentar-me’n… Aquest matí no hi havia lloc a l’aparcament on acostumo a deixar el cotxe i he hagut d’anar més amunt… Per casualitat, duia la màquina. Per casualitat… he empresonat un instant verd, i blau, mentre al meu costat passaven els cotxes amb presses, i sonava algun clàxon, i uns joves reien i tiraven pedres al riu intentant tocar una ànega coll verd que intentava arribar a les vores seguida de mitja dotzena de pollets petits com el palmell de la meva mà.
El pont m’ha dut avui de la riba del treball forçat a la riba de l’alliberament. I potser no hauria d’esmorzar més al bar de sempre, sinó dur-me un entrepà, un llibre, i venir cada dia a esmorzar al pont, i vigilar que l’ànega i els seus pollets arribin a bon port cada dia…
Potser hauria d’aprendre a bastir ponts com aquest i pintar-los amb els colors d’un univers especial… el meu univers…
Potser també hauria d’intentar arribar cada dia a bon port, jo, com l’ànega i els pollets apedregats per mans insensates i espantats per riures histèrics i sense ni una gota de sensibilitat.
[@more@]
No sé si hauries de fer com l’ànega, però l’ànega sí que hauria de fer com tu. Jo donaria qualsevol cosa per llegir el seu blog.
:p
Aquest pont sempre m’ha agradat, apartat del centre, quasi un desconegut, per on es passa més en cotxe que caminant i perdent l’oportunitat de gaudir de les vistes tan maques que t’ofereix. Tu, potser no ets del tot conscient, però basteixes molts ponts a la teva vida: ponts a la sensibilitat, ponts a l’escalfor, ponts a l’amistat, ponts de colors bells que són els colors del teu univers privat. Tu basteixes molts ponts, tants, que no entenc com no t’atreveixes a passar el que et conduirà a l’alliberament. Et deixo un pont de mar blava….
Ostres, tu, jo no puc anar a desdejunar a un bar ni similars perquè sempre acabe alçant-me amb el temps tan ajustat que he d’eixir corrents. Sempre m’ha costat alçar-me, i gitar-me, amb la qual cosa…
Bon lloc ara que el temps acompanya, ja m’agradaria. I bones idees les dels dos paràgrafs finals. Així sigui.
Hom pot esmorzar allà on li vingui en gana, però, si decideix fer-ho tot contemplant la natura, segurament li farà més profit. Dic segurament, perquè, sempre hi ha qui és carn de bar, i necessita del soroll del molinet de cafè, del reclam de les màquines escurabutxaques, i el del propi bullici en si; que veus, plats, culleretes i gots, s’encarreguen de produir.
Quan de tu es tracta Isnel, he de recórrer necessàriament a la imaginació, doncs, no tinc altra font de coneixement, que no sigui aquesta. Tibant d’ella, i sabent, que la majoria de ponts —no tots— estan concebuts per a franquejar espais que l’aigua ha fet seus, he de concloure, que tu mateixa, n’ets un. Tu ets el pont, que ens permet abocar-nos a contemplar com flueix, com brolla l’aigua; aigua aquesta, feta a base de gotes, de gotes d’Isnel.
Molt sovint tenim ponts, places i racons bonics molt a prop i els desconeixem. Crec que cada vegada es vol anar a buscar molt lluny el que es té ben a prop. El mateix passa amb les persones.
bon dia, ànegueta! 🙂
el solet ens anima a canviar d’hàbits. Jo ara, quan acabe de treballar i abans de posar-me a estudiar com una boja que és el que em toca, me’n vaig a dinar a la platja que la tinc a 10 minuts del col·le. Un goig. Com aquest pont teu. M’encanten els ponts… Besets i que arribes a bon pont! 😉
sens dubte, isnel, has d’anar a esmorzar al pont. o almenys a prop, per veure millor el paisatge i desconnectar durant uns minuts del món. enyoro una mica èpoques un poc més tranquil·les en què podia escapar-me de tant en tant a veure el mar des d’un banc… un pont també m’hauria valgut 🙂
Quina sort que tens! de tenir un pont a la vora per poder observar els aneguets i l’aigua… la veritat, jo també esculliria el pont per esmorzar en la tranquilitat
(breu epigrama tot escoltant Pino Daniele)
No inventis més albes en les nits,
trepitja ferm les velles avarques,
que l’arena que s’escola als dits,
l’endemà, arrugues, petges i marques.
Robert Graves neda a sa vorera
mentre el vent tot ho posa en ringlera.
A mi m’agradaria tenir una càmera…i tb treballar a prop d’un pont com aquest!
jo crec que tu més que l’ànega ets el pont, ets el pont per on travessen paraules, acaronades per una brissa matinal i lleugerament mullades per un essència especial, única, tendre i a voltes més trista que no pas alegre… i de mica en mica jo cada dia aprecio més aquest bell pont. Una forta abraçada!!
Bons propòsits, tots plegats. Espero que puguis arribar SEMPRE a bon port, allà on vaig (i facis el que facis). Molt maco, l’ indret de la foto!!!
Dius que treballes prop d’aquest lloc i no te n’havies assabentat? Això sí que no m’ho crec! Em fa pensar en algun racó de centreeuropa, Àustria, Alemanya… Em pots concretar més les coordenades, please? Igual ens hi podem trobar algun dia tot esmorzant, llegint un llibre i ajudant les ànegues indefenses a creuar el riu 😉
Ets com un sol de primavera, isnel!
Una vegada, des d’aquest pont, vaig veure un ocell immòbil sobre una roca. Diria que era un Cames-llargues (Himantopus himantopus). Anava en bicicleta (jo, no ell) i em vaig aturar de cop. Tot i que era lluny, em sembla que el vaig espantar i va sortir volant. Ara sempre que hi passo faig un cop d’ull per veure si el torno a veure. Has de reconèixer, però, que la betzinera i el Bingo no fan del pont precisament una bellesa…
Travessa el pont
que a l’altra riba, encara,
neix l’herba i l’esperança
fa remolins:
no sents l’udol de fotges?
Només tinc uns minutets i tan sols he pogut llegir a penes el títol. T’envie besets a través del pont i només puga et llegiré. 🙂
Comença potser per dur-te el panet i el llibre per berenar al pont; la resta vindrà més fàcilment… Qui sap, no?
🙂
I tu ets a dos minuts d’aquest pont…? que bé
Bona nit, Isnel. Normalment em sento bé, donant la raó a qui la té. Avui, però, és un d’aquells dies d’excepció, i malauradament té l’he de donar a tu. Em sap greu. Me’n sap, haver de reconèixer, que l’aigua de gotes estigui, de vegades, una mica massa tèrbola…
Quina sort que has tingut, Isnel! Descobrir un raconet tranquil que tenies a la vora… No el deixes escapar 🙂
Ho admeteixo. M’he llegit el post més de tres cops intentant buscar-ne la meva part dolça… però a mi els ponts, només m’inspiren suicidi. Què trist.
És que quan és pura i cristal·lina; m’agrada tant. Has descansat bé, Isnel?. És important fer-ho, perquè les aigües s’aclareixin.
Jo diria «generalment», més que no pas «de vegades»: la rutina ens eixorba.
Bon dia, Isnel!
He arribat a bon port!!!! O hauria de dir «aeroport»?
M’encanta aquest pont sobre el riu Ter, té un encant especial, com el de les Peixateries Velles sobre el riu Onyar…
Isnel que bonic!!!! ^_^ potser és el teu 20 aniversari i no ens has dit res? albire una força positiva,un «potser hauria» que és molt, esperançador i tranquil. No ho se, però he sentit això en llegir-te 🙂 besets de bona nit i que tornes a llevar-te feliç 🙂
Ferdericcccc una abraçada de benvenuttiiiiiii 🙂 (ho sent Isnel, no he pogut aguantar-me 😛
Hola, Isnel, ací tens dos ocells al·lucinats: * *
Bon dia Isnel 🙂
Jo sovint vaig al pont que més m’agrada de la meva ciutat, un que ja està a dins d’una zona protegida (el parc de la Mitjana) on només sents els sons dels ocells i el soroll de les fulles dels arbres mogudes pel vent…I llavors somnio que salto de pont a pont (com al joc de l’oca) i em deixo portar pels pensaments més relaxants que et puguis imaginar.
Així que pont sobre riu, o mar obert…t’ho recomano, segur que et sentarà bé 🙂