Vist així, potser no convenç gaire. Però el vi i el cava són bons. Els ous són de pagès, d’aquells grocs i densos que el carnisser em guarda quan en té. Farem una truita de patates, amb patates noves i cebes de Figueres. I un cóctel de gambes amb salsa rosa. També hi ha salmó i torradetes. I encendrem l’espelma. I, si no fa fred, podríem sopar al porxo, al costat de les petúnies. Posarem música (la que tu vulguis). Per postres, tinc gelat de xocolata i mousse de poma feta per mi.
Podem parlar de poesia. O de blogs. O de silencis. També podem discutir sobre l’amor. I sobre els oblits. I sobre el desengany. També podem riure i prou.
Després de sopar, podem ballar. O anar a veure el mar, que és a tocar. Ens treurem les sabates i els mitjons (portes mitjons, tu? Jo encara sí) i sentirem l’aigua i la sorra als peus, com si fossin ben nostres. Després de sopar, però, si vols, també podem fer l’amor. Avui he canviat els llençols i fan olor de suavitzant. Fa dies en vaig trobar un amb olor de pluja, que desperta tots els sentits.
Si no fem l’amor, podem estar abraçats tota la nit, endevinant sorolls i estampant les parets amb pinzellades de companyia.
(Li he dit si volia venir a sopar avui, que ho necessitava, i m’ha dit que no podia. També m’ha dit que hauria de dir que sí… Però ha dit que no).
La rosa del gerro és del meu jardí. Acabada de tallar. Per tu.
[@more@]
Home…
Jo al sopar m’hi apuntaria… si puc portar els meus dos gatets. 😉
Tot i que no sigui el mateix, es clar 🙂
Jo, és que ja he demanat al vaixell, però, no puc entendre que hi hagi qui pugui refusar una invitació com aquesta. Ni hi pensis més, Isnel. Posa-ho tot a la nevera, i embarca’t. La gent ja està començant a arribar, i el Perejoan ha fet un esforç de creativitat a la cuina.
Home jo estic massa lluny, pero prou que hi vindria,… llastima que l’afortunat no vingui, ell s’ho perd.
De ben segur que se’l deu haver begut.
Desconec la raó poderosa que l’impedeix dir «sí»; si no és poderosa, no ho entenc. Ha de ser poderosa per dir «no» a algú que et necessita.
El text està escrit tan delicadament que a la primera frase ja intuïa el final. Em semblava sentir una música de fons una mica melangiosa; igual m’equivoc.
S’ha perdut totes les coses bones que tens i sap fer, Isnel.
Si que ha de ser important el que ha de fer que t’ ha dit que no… Jo deixaria el que fos per anar-hi!!!! Una abraçada ben forta!!!!
Si hi ha una raó poderosa, si ell ja sap què es perd, si tot és tan complicat i si costa tant d’explicar, isnel… oblida-te’n i vine a Port de la Selva. També hi ha mar. I vi blanc. I una rosa que t’espera.
Beníssim, Isnel, no passis pena. 🙂 gràcies
(Joanaina saltant entre la multitud…) Jo m’apunto a tot, jo m’apunto a tot!!!
Bé… ben mirat… a tot menys al sexe… amb tu… jijijiji
I be mirat… tots feu el mateix… el caramelet a la boca, i apa, cap a fora! 🙁
Hola, Isnel!!!!
Sóc el del Blog de Ningú. Fa molt temps que no passo per aquí perquè vaig liat amb els estudis. Avui no tenia temps, però me l’he tret de la butxaca i he passat pel teu vidre que es desentela… fent néixer del no-res aquelles fantàstiques gotes d’Isnel.
(ja penjaré algunes coses, a veure si t’hi passes)
Hola Isnel! Em sembla intuir la poderosa raó. I tindries raó, és molt poderosa, molt. Fa de mal dir, i més en un breu comentari que ara faré, encara que m’equivoqui. Jo crec que hi ha una confusió força estesa: només el sentiment no és estimar. Estimar ha d’anar amb estimar, amb fets. A vegades algú creu que estima: és un un sentiment que nota, com passivament. Però els fets li van cap a una altra banda, són un lligam real i escollit, encara que sigui per obligació. Així, si els fets d’estimar no són per a la persona amb qui té el sentiment, aquesta tercera persona patirà massa per una idea d’amor… Més val que ho deixi, que ja m’he desviat massa. Si més no, és una reflexió que, encara que no sigui el teu cas, conec casos on passa, i sap greu.
Una esperança desfeta,
una recança infinita. Corrades d’exil·li hi han moltes. Potser per això tot ens val i tot es pot acoblar a cada instant, perquè la pàtria tan bé pot ser una terra ,com un cos, com el cor. Potser perquè avui em sento una miqueta així, amb una recança infinita entenc tan bé el que dius i també m’he llençat a escriure i a escriure, i a deixar brollar paraules i paraules. Hi ha coses que els amics no poden suplir, però hi ha coses que els amics si poden donar i espais que poden omplir. Em tens a mi i tants altres que t’estimem, i la meva mà per passejar, i els meus braços si necessites que t’estrenyen, i un bes perquè sí. Un bes de diumenge a la tarda 🙂 veus jo també vaig agafant accent del nord 😉
I…. I ara què et puc dir? Una abraçada i un petonàs. I que tinc ganes de ballar un vals amb tu.
Arribo tard, per variar. Res, una abraçada ben forta.
🙂
Collons quin menu isnel !!! Si menjes tot aixo, despres no se si podria anar a passejar… I si, continuo portant mitjons… :p
Potser arribo tard, però jo una invitació així no la deixaria escapar per res del món, sobretot després d’haver constatat com balleu, bella dama.
Puc passar?
Ji, ji, ji, ji… Jo, jo, jo, jo…
Ai, perdó, perdó… Ja sé que desentonaré, com sempre. Però… és que… entre que vaig pel món al·lucinat amb el «fenomen Capità» i que tu, isnel, vas i em parles d’ous de pagès… pppffff…. Ai, no em facis cas… És que no sé pas què m’he imaginat amb els «ous de pagès»!!!… De sobte, m’he posat a la pell del pobre pagès de torn i m’ha començat a fer un mal l’entrecuix!…
Ai… Ai, que no puc parar de riure…!!! Perdó, perdó.
isnel, bonica! ja veus que de candidats per sopar no et falten així que potser has d’anar parant més coberts a taula 😉
Per cert, que m’ha passat una cosa molt surrealista amb tu… m’ha arribat a la bústia un missatge teu a un post del meu blog que no existeix… com t’ho has fet?? vull dir, el post existeix però està sense acabar, encara com a esborrany i sense publicar al blog (el dels besos…) En fi… molts besos! :))
Tonta, tonta, tonta, tonta, tonta, tonta….
;D
Isnel, escrius tan bé i estàs tan ben acompanyada que mai goso deixar-te cap comentari. Però avui, mentre espero (como quasibé cada dia) que la rentadora centifrugui, me decidit a fer-ho. Perquè no en tinc prou amb ser una lectora silenciosa de la teva sensibilitat i saviesa.
Una abraçada!
Buf! M’estic caient de son, però volia passar a dir-te «Bona nit, Isnel» 🙂
De vegades tinc la impresió de viure en una película 🙁 jo ahir divagant per aquí a l’hora en que la meva germana estava enfilada a un edifici de 12 plantes sense suficient valor per saltar, avui a la tarda he parlat mitja hora per telèfon amb ella, estava desfeta, li he intentat donar ànims, s’ha passat tot el dia amb el meu germà i la meva cunyada a la vora i aquest vespre s’ha tallat les venes de la ma esquerra en un moment que no estaven amb ella. Ara està a urgències a 400km de d’aquí i a mi em balla tant el cap que no entenc què passa en aquest planeta. I a sobre ella em repeteia una i un altra vegada que no té motius per fer-ho però, que no sap el per què 🙁
Vols venir a sopar a casa, dissabte? Demà el meu home se’n va a un congrés i serà fora tot el cap de setmana. Farem el que podrem, perquè no tinc paciència a la cuina i sempre m’acabo fent el mateix però encendrem l’espelma. I, si no fa fred, podríem sopar a la terrassa, al costat dels geranis. Posarem música (la que tu vulguis i jo tingui). Per postres tindré gelat de xocolata i coca de feta per mi, perquè de mousse de poma no en sé fer.
Podem parlar de poesia. O de blogs. O de silencis. També podem discutir sobre l’amor. I sobre els oblits. I sobre el desengany. També podem riure i prou.
Després de sopar, si vols, podem fer l’amor. Avui he canviat els llençols i fan olor de suavitzant. Fa dies en vaig trobar un amb olor de mar, que et suavitza fins i tot els sentits.
Si no fem l’amor, podem estar abraçats tota la nit, endevinant sorolls i estampant les parets amb pinzellades de companyia.
Què hi dius?
A: VOLTAIRE (de Voltant amb…)
Isnel (Hola), permet-me que em dirigeixi a ell.
(1a part)
Voltaire, no sé què passa que al teu bloc no puc posar cap comentari, surt un error. Així que t’escric aquí (seran reflexions generals, aptes per tothom) Només ens coneixem, suposo, de veure’ns pels comentaris de blocs, com aquí a Ca l’Isnel, però aquests fets de la teva germana em deixen preocupat igualment. Pel que has escrit, crec modestament que et puc donar alguna pista d’actuació, doncs, a vegades, volent que l’altre «s’animi» el resultat és contraproduent.
A: VOLTAIRE (2a part)
Crec que sí que hi ha una explicació, sempre hi és. Però que segurament ara no és el moment, però sí el moment de que noti l’interès, la companyia, que se l’escolta (parlant surten coses), que se l’acomanya amb respecte (per exemple amb l’estat d’ànim que té, que no ha de canviar, ni pot, que no «s’ha d’animar») … i la medicació, és clar. Una depressió seriosa necessita el metge, especialista o no.
(Si volguessis, encantat de respondre’t per correu, l’adreça és a l’enllaç «correu» del meu bloc, o per aquí maeix). Que vagi bé.
Ei, que no vull pas fer-te ballar el cap, jo ara…
Només era una broma seriosa. No hi pateixis.
😉