Ahir, després de tres mesos d’esperar-lo, S. va passar per casa. Havia de prendre la pressió al meu escànner, receptar-li vitamines, donar-li xarop, aixecar-li l’ànim. I ho va fer. S’hi va estar tres hores, però ho va fer. I ara ja somriu (l’escànner), i fa aquell sorollet tan especial, com un murmuri, mentre amanyaga la imatge que descansa, nua, sobre el vidre transparent, abans de capturar-li les molècules i transportar-les misteriosament fins al ventre del disc dur.
S. va recollir el bisturí, les tisores i la mascareta i, discretament, va sortir de casa, deixant-me a soles amb el malalt en fase de recuperació. No sé si l’he forçat massa, aquestes últimes hores… Però ho havia de fer. Fa temps, vaig prometre a algú que, quan pogués, li penjaria muntanyes… Li penjaria, aquí, les "meves" muntanyes…
En tinc de totes menes: altes i punxegudes, rodones, abatudes, esquerpes, amb neu, amb glaç, amb tots els tons de verd, amb tots els tons de gris, solitàries, amuntegades, orgulloses, senzilles, properes, distants… Però, siguin com siguin, a totes hi vaig escriure un dia una petita història d’amor (buf…).
La història d’aquesta d’avui té un argument lineal, senzill: pujada i baixada al Bastiments en un bany de sol, de neu, de confiança, de calma. La vaig escriure a la prehistòria del temps, és cert, però les muntanyes triguen segles i segles a canviar de fesomia. Els homes i les dones, no tant…
La muntanya encara és allà… I la història que vaig escriure a les seves entranyes abans de divorciar-me d’ella, també… Però jo, no… Jo ja no hi sóc… (Però potser aquest juny pujaré un dia a comprovar si continuen naixent les flors quan la neu i el glaç es desfan… que algú m’ha dit que sí, que encara en neixen…)
[@more@]
Sempre «cal que neixin flors a cada instant», Isnel.
Buf … quines ‘teves’ muntanyes! [L’espera ha valgut la pena… 😉
I les muntanyes encara hi seran quan nosaltres ja haurem marxat. Aixxx, si poguessin parlar… quines històries ens explicarien…
I tornaran a néixer les flors, i altres flors pujaran a veure-les, i la neu es fondrà, i tornarà a sortir el sol a les carenes, acaronant les valls i les crestes, i es tornaran a escriure històries a les entranyes de les muntanyes. Qualsevol dia d’aquests… tornarà tot això, isnel… Segur.
Com de bònic deu ser aquest paissatge que dius Isnel, quan baixen riuets d’aigua des de les muntanyes. Per ací baix mai neva i encar que hi ha de muntanyes no sóntan lates com les que hi teniu. Aquest hivern van caure uns quants cops de neu barrejats amb aigua i ja va ser tota una festa. Deu ser molt bonic . molt, i eixes floretes que naixen.:)
El que diu Voltaire sobre l’expressió «querdar-se a lluna de valència» és veritat, encara que també hi existeix una llegenda que parla sobre quan l’expulsió dels moriscos que van ser posrtats al port per embarcar-los i en no haver prou barques es van quedar al port esperant «a la lluna de valència». Algú els va trair i van acabar sent assassinats pels cristians. A mi però m’agrada més la primera teoria. No m’agrada el que van fer amb els moriscos.
Bon dia i bon cap de setmana. besets de sol 🙂 Anit estaves molt guapa Isnel 😉
Pujar muntanyes és molt especial. Encara que repeteixis muntanya, val la pena fer-ho. Sempre hi ha mil estímuls que conformen una història, records, i una amnèsia temporal dels problemes que hem deixat a baix.
Puja-la un altre pic, Isnel, i mostra’ns les flors que hi trobis 😀
I tant que hi ets, isnel, i tant que hi ets!
Amb l’esperit més jove que mai, amb la pell més tibada que mai, amb el cor més gran que mai, amb els ulls més oberts que mai.
I molt més sàvia que abans.
I tant que hi ets!
Si tu no te les miressis, les muntanyes no tindrien tants adjectius (em sembla que en diuen així, no n’estic ben segur…)
Com vols que m’incomodi un comentari teu? No diguis bajanades, dona! Pel cert, estaves guapíssima, ahir. I gràcies pel conte que vas explicar. Va empènyer un miracle: el Capità va parlar!!!
Ets un sol, isnel! I sí que és casa teva, el vaixell, no sé quantes vegades t’ho he dit, però t’ho torno a dir…
Sempre tornen a néixer les flors, Isnel! I encara que faci molt de fred, fins i tot pots trobar flors de neu!
Com enyoro les muntanyes…
Torno a repetir el comentari, pq, marededéu, la de faltes que té:
M’hauràs de donar el telèfon de S. perquè el meu ordinador, tan nou, ja comença a mostrar símptomes de malaltia. Serà d’aguantar-me a mi???? Per a una persona com tu, no hi ha cim, per més alt que sigui, que no es pugui escalar. Potser que t’ho tornis a creure algun dia…. 100001 petons.
(segurament també hi ha faltes, però és igual, 100002 petons)
muntanyes.. muntanyes per escalar i veure el món des de les altures, amb una nova perspectiva de les coses, molt més agradable.. oi que sí? de segur que està tota ben fornida, plena de colors i olors esperant-te, ben riallera.. si més no, així t’hi hauries de presentar tu 😉 mil abraçades des d’un ordinador estrany (encara espero recuperar el meu..)
Oi tant que tornen a neixer les flors, en fondre’s la neu tornen.
Uooooooooooooooo, muntanyes !!! Ara les trobo a faltar molt… Em vaig mal acostumar en un any i mig a Grenoble… Aix…