Esperar que les gavines parin de xisclar. O que el sol s’adormi. O que el mar es revolti. O que el cel enfosqueixi. Tant se val. El que importa és esperar… Sempre esperar… Esperar… Esperar la inspiració, esperar un cop de sort, esperar una abraçada incerta, esperar una paraula, esperar el vent, esperar que torni algú que esperes, esperar que marxi de nou, esperar que s’escalfin els macarrons al microones, esperar que s’acabi el programa de la rentadora, esperar que els cargols no es mengin les petúnies acabades de plantar, esperar que l’avaria del cotxe no sigui res, esperar que demà caigui el sostre a la feina (d’una vegada!), esperar l’aparició d’un nou post d’aquell blog que sempre esperes, esperar que no se’n vagi la llum, esperar l’esclat d’un desig, esperar mentides esperades (i inesperades, també), esperar que maduri la vinya, esperar que plogui, esperar que no hi hagi embussos a la carretera, esperar que passin els dies… i les nits.
Algun dia ens cansarem d’esperar i aleshores sortirem a buscar-ho. I el vent, el mar revoltat, els cargols afamats de flors, les abraçades incertes, els macarrons, les mentides i les paraules (i la vinya i els seus fruits, també) es barrejaran sense cap mena de vergonya en una espiral caòtica. I potser (només potser) ressorgirà l’infant que els ingenus afirmen que tots portem a dins.
Però, si esperem gaire, ens trobarem l’infant a davant i no sabrem què dir-li.
[@more@]
És ben veritat…
Vaig a buscar ara mateix el que esperava…
Vens????
Tots esperem, Isnel, i a vegades no sabem ben bé el què. I tot i així esperem, i l’única revolta és contra nosaltres mateixos.
Ja és una mica això, d’esperar i que arribi el que esperes. És un continu. Clar que si l’espera és massa llarga, desespera. També és possible, passa de tant en tant, que la realitat que trobes després de l’espera no es correspongui exactament amb la realitat que imaginaves. No et queda altra opció que tenir altres somnis i continuar la roda. Vivim de somnis amb realtats intercalades?
Va bé esperar de tant en tant… però la vida és massa curta per passar-la esperant. No creus que hauríem d’aprofitar més el moment i passar a l’acció?
Ara m’has fet enrecordar que fa anys que espero trobar la feina que realment m’agradi, i no l’acabo de trobar mai… Potser hauria de deixar d’esperar…
La rentadora!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Ara torno!!!!!!!!!!!1
Esperant … sempre esperant.
Però algun dia s’haurà d’anar a sac sense esperar ni res ni ningú. I llabors no hi haurà qui ens pari! -suposo ……. 😉
Jo ja m’he cansat d’esperar …. tremola món, que surto de l’ou!!!! 😉
Es pot esperar estratègicament, amb un pla B sota l’ala, amb idees per escapar; així esperar és bo de dur.
Però esperar en absolut és tan desesperant com inevitable.
I jo no puc programar les meves revoltes, ni assajar-les: surten com un volcà
… I si esperem massa, quan ens trobarem l’infant al davant, ja haurà fet la mili i serà tot un princep matxutxet a punt que se li passe l’arròs, i aleshores no s’assemblarà ja gens al Petit Princep i li apanyarem una boda amb qualsevol presentadora de telediaris (que, ben mirat, sempre serà un bon partit, una xica treballadora i famoseta)… ai! que ja estic desbarrant, com sempre! Que sí, Isnel, que tens raó, que això d’esperar està bé dins d’uns límits, i sempre que es tracte de coses que no estan sota el nostre control; per a la resta… a la revolta! a la revolució! a l’anarquia! (veus, ja estic desbarrant una altra volta: si és que açò no pot ser, posar-me a visitar el dips després de la faena, amb les neurones revoltades, revolucionades i anàrquiques).
No et conec, isneleta, encara que de ganes no me’n falten [;)], però jo juraria que mai no et quedaries sense saber què dir a un infant que se t’aparegués al davant de repent. De tota manera no fa falta que t’esperis asseguda a què aparegui, pots sortir a buscar-lo ara mateix i fer la revolta, aixecar-te i dir: prou d’esperar, que per això ja hi ha les sales d’espera dels aeroports, per esperar… T’ho diu algú que ha esperat i esperat i esperat i esperat i ja veus on l’ha dut l’espera. Bé no és que em queixi de tot però m’hauria agradat saber encetar la revolta fa temps i potser ara veuria les coses diferents.
Espero la revolta.
Isnel, carinyu, sí que hi ha manual d’instruccions, el va fer en Lluís Llach:
«I amb el somriure, la revolta»
Somriem?
🙂
És difícil decidir-se a sortir, perquè sovint ens trobem molt còmodes esperant. Fet i fet, alguns filòsofs opinen que vivim esperant el moment de morir. Però potser algun dia ens cansem i ens adonem que si esperem massa, quan decidim sortir ja serà massa tard. Val la pena intentar-ho, oi??
Esperar no té sentit. Cal fer la revolta cada dia. Si esperem vol dir que depenem de fets i persones externes a nosaltres, vol dir que no controlem la nostra vida, vol dir que ens deixem arrossegar pel corrent… Cal agafar les regnes del nostre viure i actuar per aconseguir els nostres desitjos. Es més difícil, és menys còmode, és més arriscat… però és molt més satisfactori. A més, tot esperant, en qualsevol moment, es pot acabar la única vida que tenim. I la vida és massa curta i massa bonica per a desaprofitar-la tot esperant. No us sembla?
Petons de nou Isnel.
Isnel carinyet 🙂 Isnel carinyet 🙂 Isnel carinyet 🙂
va vine! a veure! au! anem a pegar una volteta… veus tot està on ha d’estar, el cel allà dalt, els caragolets volents menjar-se les petúnies, els sotre de la feina que encara no ha caigut (però caurà ja ho voras), la trasto dormint, el telèfon apagat a mitjanit (l’has apagat oi que si?) i tot es mou , ho veus, tot, el caragols, el cel, el microones i nosaltres i no esperem, ni busquem , ens trobem, ens allunyem , tornem a trobar-nos.. No ens calfem el cap val? no cal esperar, ni buscar, perquè mai res està immòbil, tot està en moviment i tot va i ve com aquest beset 😉
I seguint amb en Llach, em ve al cap aquell tros de cançó que diu «i esperem, ben segur que esperem, és l’espera dels que no ens deturarem…» Suposo que hem d’esperar (per no perdre l’esperança), però de manera activa, cercant allò que desitgem i amb l’espera confiada que ho trobarem. O no, espera… és que estic espés i no em surten les paraules.
Omaaaarrrr ens hem creuat al mateixa hora i al mateix minut 🙂 23:24 uiiii les bruixes . T’has fixat Isnel? 🙂
Isnel reina 🙂 a la mateixa estació que en què ja ens hem trobat, en la de cor . Ja saps que t’estime moltíssim, o no te’n recordes aquell dia quan et vaig veure comprant el bitllet en la finestreta cap a l’asteroide B-612 ? Portaves la maleta plena de caramels :)))
Sona fabulós, isnel. No hi haurà qui ens pari!, no hi haurà qui ens pari! I mentrestant esperar a l’estació tot escoltant les bones cançons que ens porta l’init …
Estimada Isnel, de distàncies, cap. Si de cas, en sentit contrari, doncs sóc jo, qui n’està encara a un bon tros de tu. El títol del teu post, està construït en forma de pregunta, i més concretament, en segona persona —menys mal que no ho és en tercera— del singular. Jo m’he limitat a contestar-la, evidentment pel que fa a mi. Jo, espero la revolta. Ara bé, en quant a si la revolta en si, s’espera, o es fa, hauria de respondre’t que més aviat esclata. Les revoltes, es gesten, s’incuben, germinen… digues-li com vulguis, però al final esclaten. Jo en aquests moments, em sento com si estigués assegut en un laboratori, contemplant un brou de cultiu, esperant…
I tu diràs: molt parafrasejar, per acabar concloent que les revolucions es fan. …I tens raó. Una abraçada, Isnel.
Revolta oculta:
Graham Greene t’espera
a la frontera.
Sé d’un vaixell on la gent es va cansar d’esperar i van esclatar les flors…
Ho recordo molt bé, Grumet. I tot va començar a dalt del pal més alt, amb una mirada compartida.
Joc d’un sol gest:
no esclata la revolta,
tan sols, s’ofega.
Em quedo amb «esperar l’aparició d’un nou post d’aquell blog que sempre esperes»… I no, no penso anar-lo a buscar…
1.
No sé com dir-t’ho:
les revoltes no tenen
ni cap ni cua.
2.
Estrany binomi:
revolta i passió,
també, encadenen.