Ahir vaig sopar amb dues persones excepcionals. Van fer dos-cents quilòmetres per estar amb mi, cent per venir i cent per tornar… Es van presentar amb unes flors de les que emocionen: senzilles, tendres, perfectes… Les flors van presidir una taula íntima, farcida de confidències, d’esperances, de dubtes, de joventut, de pors… Les dues persones excepcionals tenen la mateixa edat que tenia en Josep Maria de Berga, i en vam parlar molt, molt… I per damunt de les flors, de les confidències i de la joventut, hi va planar, tota l’estona, el record del disbarat… Les flors, avui, se’n van cap a Berga, amb tot el nostre dolor, el nostre desconcert i la nostra ràbia.
[@more@]
a mi la ràbia se’m mescla amb una mollor als braços, un no saber què fer ni què dir… En fi…
Sopar, persones excepcionals, flors; realment som afortunats els que de tant en tant en gaudim 🙂
Bona nit, Isnel!
Les meves flors tenen espines, però també són boniques i tendres i te les deixo totes per a tu.
Isnel, bonica, entenc tot el que et passa, jo tampoc no puc entendre aquesta mena de disbarats, no puc de cap manera per més que ho intente, jo recordo quan tenia aquesta edat (exactament aquesta edat) i llavors veia el món com una immensa síndria madura que només feia falta fotre-li queixalada per assaborir el seu cor, la seva carn, el seu suc dolç i deliciós. No vull parlar de navalles, ni de baralles, ni d’avorriment, ni de vides amputades, ara, només vull sumar-me al teu desig de fer arribar les flors a Berga tot i que sé que nos erveix de res, perquè tots plegats som uns inútils sense remei. Uns més que altres.
Bona nit, guapa.
Em penso que moltes persones ens fem aquestes preguntes que et fas tu, Isnel: què falla? en què fallem? És urgent (cada dia que passa més urgent) que tots busquem respostes i intentem posar-hi remei, perquè si no, el futur pinta d’un color fosc de dolor que espanta… Per sort, hi ha persones excepcionals, com les que et van dur les flors, que ajuden a veure llum en el futur. Serà perquè que han crescut envoltats de llum?
Si no l’hi molesta a na Pentesilea, faig completament meu el seu comentari 😉
‘a mi la ràbia se’m mescla amb una mollor als braços, un no saber què fer ni què dir… En fi…
Sopar, persones excepcionals, flors; realment som afortunats els que de tant en tant en gaudim 🙂
Bona nit, Isnel!’
Torno a ser jo… Perdona… És que vaig rellegint el teu escrit i et volia dir el que avui ja he dit en un altre lloc: que em meravella com t’expresses, aquesta aparent senzillesa, aquest «tocar-hi» sense enfonsar-se en els camins «sensibleros» a què estem acostumats. No sé pas com t’ho fas, isnel, no ho sé pas… Per què no ens ho expliques, un dia? Bonanit, ara sí.
Avui, no comentaré. Avui, vull plorar per una vida perduda. Però no puc. No en tinc prou; de llàgrimes. Ni una sola li arribaria a tocar. Són tantes les vides, per les que hauria de plorar. No ploro, doncs. Serro les dents, i tanco els punys. Penso, una altra; una més. I mentre la pressió de les meves venes em va posant vermell, em dic a mi mateix; Imbècil.
bonica! que boniques les flors i el sopar…
quina llàstima la resta. Qujan passen aquestes coses jo pense en els meus xiquets. I si un dia són ells? i no ho puc suportar.
que tingues un bon dia!
En la nostra ingenuïtat, oblidem que el risc i la irracionalitat ens encalcen. No hem fallat en res, som -són- els éssers humans, encara força imperfectes, malgrat l’orgull ens faci creure que la civilització ens ha millorat excessivament. Una mort… quantes més n’hi ha, cada dia? Les morts, malauradament, es comptabilitzen segons la cobertura dels mitjans informatius i la proximitat als nostres propis sentiments. Els esdeveniments massius, avui, són un polvorí i també les escoles de secundària. Però la violència no és patrimoni d’un temps ni d’un lloc, el foc de la joventut demana brega, sovint de forma absurda i fer volar coloms no porta enlloc. Només cal repassar la història i la literatura per veure que no vivim en un temps més violent que altres, ans al contrari, el que passa és que avui les idees de pau tenen més seguidors i les idees de guerra, en la nostra societat, van enrera. Però una cosa són les idees i l’altra…
Aquest cap de setmana hi ha al meu poble catifes de flors per celebrar el Corpus, m’encanta vere tanta floreta i uns disenys tan macos amb les catifes, realment boniques les flors!
PD: Si vols (voleu) recordar un personatge televisiu mitic click al meu nom, a vere que te’n sembla 😉
Flors inefables
no et tornaran la vida,
esdevindran
insomnis i records
com una llosa eixuta.
Crec que ja està tot dit sobre el tema de Berga. Però afegiré, a risc de ser redundant, que em pense que no és culpa del sistema educatiu, sinó de la societat en el seu conjunt (SE inclòs, és clar). Espere que ningú no em malinterprete, però pense que els alts buròcrates eclesiàstics tenen raó en un parell de coses:
1- Existeix una crisi de la institució familiar al món occidental.
2- Eixa crisi repercuteix en la desaparició d’un sistema de valors que, fins ara, havia contibuït a fer que la gent pogués conviure sense recórrer a la violència.
Si la societat no és capaç de reaccionar i oferir un sistema de valors alternatiu, estem ben fotuts. I crec que aquestes alternatives, que ja existeixen i que em semblen bastant vàlides, encara no tenen prou implantació com per a ser funcionals.
Perdona, Isnel, no volia ser pessimista.
Què boniques les flors, Isnel!
Que injusta resulta la vida de vegades,
I que injustos som els humans d’altres,
La veritat és que l’enuig que sento dins meu és immens,
disgust, resultat de comprovar com hi han persones que són
capaces de manllevar la vida d’un altre…
Tot plegat em fa sagnar el cor i bullir d’indignació.
Que així sigui, que les flors se’n vagin
cap a Berga…
Isnel, visc una mica més enllà de Breda, tot just on es troben tres pobles amb nom de sants(2) i santa(1), al començar el Vallès Oriental venint de La Selva (després de Gualba, va…). ¿Clixes o donc més pistes?. Dorm a les afores de Gerunda, o a on vulguis Isnel, casa teua és. Però dorm bé i tranquila amb tú mateixa. Des de «Can Penca», si m’ho permets, vetllo pels teus somnis daurats, mentre aboco al teu damunt un cistell cofoi de pètals de rosa vermella… Bona nit. Fins un altre.
Ho sento. No puc dir res. Tinc un nus al coll.
Només compartir el dolor que ha presidit aquest àpat. I les flors.
Hi ha coses que sobrepassen el nostre enteniment i entenc molt bé el que dius en el comentari 25. M’he quedat pensarós, molt. cada vegada que ocórre una mort anem morint tots una miqueta més com a espècie, com a éssers. Cada cop que algú mor de fam o en una guerra, o en tantes altres coses absurdes i inútils ens pendem més i més. Però mentre hi hagen flors hi ha esperança i jo seguisc creent fermament en les flors Isnel, hi seguisc creent. Besets.
Pel que veig tant ells com tu van fer l’apat amb bona companyia.
Pel que fa als fets de Berga, quan me’n vaig enterar em va caure el mon a sobre. Avui em comentaven, desconec si es cert, que el noi havia passat temporades aqui a dalt, a Irlanda, concretament per Galway.