Gotes d\’Isnel

Vist així, potser no convenç gaire. Però el vi i el cava són bons. Els ous són de pagès, d’aquells grocs i densos que el carnisser em guarda quan en té. Farem una truita de patates, amb patates noves i cebes de Figueres. I un cóctel de gambes amb salsa rosa. També hi ha salmó i torradetes. I encendrem l’espelma. I, si no fa fred, podríem sopar al porxo, al costat de les petúnies. Posarem música (la que tu vulguis). Per postres, tinc gelat de xocolata i mousse de poma feta per mi.

Podem parlar de poesia. O de blogs. O de silencis. També podem discutir sobre l’amor. I sobre els oblits. I sobre el desengany. També podem riure i prou.

Després de sopar, podem ballar. O anar a veure el mar, que és a tocar. Ens treurem les sabates i els mitjons (portes mitjons, tu? Jo encara sí) i sentirem l’aigua i la sorra als peus, com si fossin ben nostres. Després de sopar, però, si vols, també podem fer l’amor. Avui he canviat els llençols i fan olor de suavitzant. Fa dies en vaig trobar un amb olor de pluja, que desperta tots els sentits.

Si no fem l’amor, podem estar abraçats tota la nit, endevinant sorolls i estampant les parets amb pinzellades de companyia.

(Li he dit si volia venir a sopar avui, que ho necessitava, i m’ha dit que no podia. També m’ha dit que hauria de dir que sí… Però ha dit que no).

La rosa del gerro és del meu jardí. Acabada de tallar. Per tu.

[@more@]

Tweet

Ahir, després de tres mesos d’esperar-lo, S. va passar per casa. Havia de prendre la pressió al meu escànner, receptar-li vitamines, donar-li xarop, aixecar-li l’ànim. I ho va fer. S’hi va estar tres hores, però ho va fer. I ara ja somriu (l’escànner), i fa aquell sorollet tan especial, com un murmuri, mentre amanyaga la imatge que descansa, nua, sobre el vidre transparent, abans de capturar-li les molècules i transportar-les misteriosament fins al ventre del disc dur.

S. va recollir el bisturí, les tisores i la mascareta i, discretament, va sortir de casa, deixant-me a soles amb el malalt en fase de recuperació. No sé si l’he forçat massa, aquestes últimes hores… Però ho havia de fer. Fa temps, vaig prometre a algú que, quan pogués, li penjaria muntanyes… Li penjaria, aquí, les "meves" muntanyes…

En tinc de totes menes: altes i punxegudes, rodones, abatudes, esquerpes, amb neu, amb glaç, amb tots els tons de verd, amb tots els tons de gris, solitàries, amuntegades, orgulloses, senzilles, properes, distants… Però, siguin com siguin, a totes hi vaig escriure un dia una petita història d’amor (buf…).

La història d’aquesta d’avui té un argument lineal, senzill: pujada i baixada al Bastiments en un bany de sol, de neu, de confiança, de calma. La vaig escriure a la prehistòria del temps, és cert, però les muntanyes triguen segles i segles a canviar de fesomia. Els homes i les dones, no tant…

La muntanya encara és allà… I la història que vaig escriure a les seves entranyes abans de divorciar-me d’ella, també… Però jo, no… Jo ja no hi sóc… (Però potser aquest juny pujaré un dia a comprovar si continuen naixent les flors quan la neu i el glaç es desfan… que algú m’ha dit que sí, que encara en neixen…)

[@more@]

Tweet

Esperar que les gavines parin de xisclar. O que el sol s’adormi. O que el mar es revolti. O que el cel enfosqueixi. Tant se val. El que importa és esperar… Sempre esperar… Esperar… Esperar la inspiració, esperar un cop de sort, esperar una abraçada incerta, esperar una paraula, esperar el vent, esperar que torni algú que esperes, esperar que marxi de nou, esperar que s’escalfin els macarrons al microones, esperar que s’acabi el programa de la rentadora, esperar que els cargols no es mengin les petúnies acabades de plantar, esperar que l’avaria del cotxe no sigui res, esperar que demà caigui el sostre a la feina (d’una vegada!), esperar l’aparició d’un nou post d’aquell blog que sempre esperes, esperar que no se’n vagi la llum, esperar l’esclat d’un desig, esperar mentides esperades (i inesperades, també), esperar que maduri la vinya, esperar que plogui, esperar que no hi hagi embussos a la carretera, esperar que passin els dies… i les nits.

Algun dia ens cansarem d’esperar i aleshores sortirem a buscar-ho. I el vent, el mar revoltat, els cargols afamats de flors, les abraçades incertes, els macarrons, les mentides i les paraules (i la vinya i els seus fruits, també) es barrejaran sense cap mena de vergonya en una espiral caòtica. I potser (només potser) ressorgirà l’infant que els ingenus afirmen que tots portem a dins.

Però, si esperem gaire, ens trobarem l’infant a davant i no sabrem què dir-li.

[@more@]

Tweet

Plou. Plou aigua a les boques obertes i desesperades dels boscos i dels camps. I plou als vidres de les finestres de les cases d’un dilluns de festa. I plouen altres pluges, també. Plouen pluges de somriures escapats d’un dinar de dissabte allargat amb una sobretaula de deu hores atapeïda de serrells de converses, de flocs de complicitat, de glops de cava, de pastissos increïbles i de cridaneres declaracions d’amor a l’Eto’o. Plou encara el record d’una pluja tendra de diumenge enmig de flors que han crescut màgicament entre les pedres de la ciutat dels quatre rius. I plou una descoberta personal, més màgica que les flors i més forta que les declaracions d’amor de dissabte: plou el murmuri d’una veu tranquil·la, d’un cor sacsejat per ventades injustes, d’unes mans delicades, d’una mirada dolça, d’una escriptura poètica i atrevida; plouen els retalls d’un discurs plaent, senzill, net, carregat de petites històries de grans vaixells i de tripulants valents; plou una descoberta feliç.

(També plou, però, una abraçada de dissabte que no va ser i una trucada estranya aquesta mitjanit d’algú que plou quan no toca i que, quan tocaria, passeja per les sorres del desert més sec i més esquerp del món).

[@more@]

Tweet

N’hi ha que corren tallant l’aire. N’hi ha que corren com si trepitgessin núvols. N’hi ha que no miren. N’hi ha que no escolten. N’hi ha que somriuen. N’hi ha que deixen anar un petit espasme de dolor…

Passen a totes hores. Ells corren. Jo treballo. De tant en tant, però, m’acosto a la finestra (abandono l’ordinador, els diccionaris, els esbossos de projectes, les trucades, les correccions…). I els veig. Emergeixen, com esperits alats, del mig de la boscúria, trepitjant la sorra amb un ritme desigual. Uns el tenen pausat, el ritme. D’altres, enrabiat. Però tots corren darrere el cos que deuen somiar cada nit: esvelt, provocador, suggerent, segur, convincent (gairebé, gairebé, de mentida).

N’hi ha que duen les cames depilades. N’hi ha que no. N’hi ha que corren amb uns pantalonets estrets, que abracen amb força unes natges dures, ben col·locades. Però n’hi ha també amb pantalons balders, que amaguen un greix caigut, sobrer, empipador…

Els endevino una respiració accelerada, una suor salada, uns pensaments escapats… Els veig unes cuixes fortes, uns braços d’ofec, uns ulls fixos, unes mans lleugeres que van endavant i endarrere, unes espatlles que s’acoblen a la resta del cos en moviment, amunt i avall…

Passen a totes hores, aquests cossos que corren darrere d’un somni… I jo me’ls miro. I després tanco els ulls. I encara els veig… I sento les trepitjades apressades… I flairo la suor… I m’agafo la panxa amb força. I dissimulo un somriure. I se m’escapa un sospir…

Quan torno a l’ordinador, als esbossos de projectes, als diccionaris, a les trucades, miro un moment enrere, només un moment: el camí, farcit d’ombres, és buit. Només hi ha els arbres bressolant-se i un nuvolet de pols, molt petit, com una engruna… I una punxada. I res més.

[@more@]

Tweet

Silenci. Absència. Una tarda esborrada del món (una tarda absurda, estèril, com un desastre, com un altre desastre). Un parell de gats sobre la taula, jugant amb la rata, emprenyant dolçament… Fred. Repassant comentaris. Estripant papers. L’horari capgirat. Uns grumolls d’angoixa. Una esquerda que no es tanca. Enyorant rutes per altres planetes… Decidint quimeres. Pintant miratges. Buscant somriures. Demanant abraçades. Inventant-se besades.

Desenfocant roses plantades a l’escala. (Plantant roses a l’escala. Disparant la màquina de matinada. Dissimulant buidors. Maquillant pors).

[@more@]

Tweet

Deu ser com un pinyolet d’oliva, ara mateix. Però no sap el que li espera… O sí. Jo sempre he pensat que aquesta gent està feta d’una altra pasta, sobretot els d’aquí (els d’allà, vull dir). Semblen madelmans. I sabeu una cosa? Doncs que ja n’estic fins al capdamunt, de tot plegat… La TV1 està fent ara mateix un programa especial… Vomitiu… Sobretot, després d’un dinar de diumenge, amb aperitiu i vermut, i pastissets i cava per acabar… Ens estem tornant tots bojos, de debò… Després de l’horripilant i televisada mort d’en Joan Pau II, la fumata, la mort d’en Rainier de Mònaco, els set dies que el van tenir sense enterrar, la pancreatitis d’aquell de Hannover, els embarassos de la tira de princeses hereves d’arreu d’Europa, els fills que li han sortit ara a l’Albert de Mònaco… només ens faltava aquest fetus. D’aquí fins al novembre, us ho asseguro, serà insuportable. Ho sento pel nen (o nena) que està venint, que vull que vingui bé, només faltaria! O potser no, no ho sento, perquè, com deia en Carod Rovira, segur que no li faltarà res de res…

Aquesta nit, a les onze, passen un documental a la 2: els nens i nenes, alguns de cinc anys, que, abandonats, sols, sense res, sobreviuen en la misèria als voltants d’una estació de trens de Moscou (Òscar al millor documental curt d’aquest any). I ahir va acabar la regularització d’immigrants. Ho celebro per en Frederic i en Lluís, dos amics que sé que, aquests dies, han patit de debò. Però ho sento per aquelles tres dones embarassades i per aquells cinc nens i nenes de poquíssims anys que ahir arribaven en patera a la península i que, a hores d’ara, ja deuen ser, de nou, camí del seu país, sense cap oportunitat per a res.

Què voleu que us digui? La Monarquia em sobra, m’ho miri per on m’ho miri. Em fa una nosa extremadament incòmoda, sobretot quan diuen (ho acabo d’escoltar ara mateix) que és una Monarquia democràtica. Que en saben, a Espanya, d’inventar-se divertiments lingüístics! Valgue’m déu.

Han triat un bon dia, sí senyor, per donar a conèixer l’existència del fetus: el 8 de maig de 1945 (fa, avui, seixanta anys) entrava en vigor l’alto al foc als camps de batalla europeu.

Com ho deien els "hippies" a l’època en què jo encara m’ho creia tot? Pareu el món, que vull baixar. Jo, avui, baixo. A l’estació dels fetus de panxes-no-reials. Disculpeu-me. Ara torno.

[@more@]

Tweet

(Això ho volia penjar ahir, però no vaig poder. L’estat d’ànim, però, persisteix…)

Segur que aquesta tarda, a l’Empordà, hi havia un blau de cel que feria els ulls. Segur… Segur que, a les tres, sortint de treballar, si ell no s’hagués descuidat que havien quedat, a ella se li hauria escapat un somriure que hauria anat rebotint per les teulades i per les capçades dels arbres com una pilota de ping-pong. Segur que, aleshores, no se n’hauria anat cap a casa, dissimulant que no sabia què pensar… Segur que no hauria escoltat, una hora i mitja després, les seves excuses: "m’han sortit altres plans…". Altres plans… O els plans dels altres, tant se val. I els seus, on queden? I de què en fa, ara, dels somriures imbècils que no podia reprimir al matí quan pensava en el blau estirat de la tarda a l’Empordà? O qui li esborra la decepció que s’arrossegava per un plat de llenties reescalfades en lloc del dinar que havien de compartir mentre parlaven, decidien, projectaven, somiaven, somreien, calculaven…?

Un dia se’n cansarà… I llavors no hi haurà ni plans dels altres ni els altres ni els seus plans. No hi haurà res. Només, potser, el blau del cel a l’Empordà en una tarda verge de maig. I cap més. Cap més blau. Ni cap més groc. Ni cap més verd. Només un gris pujat de to.

[@more@]

Tweet

Ho sento, però estic molt desconcertada. Fa hores (hores!!!) que intento penjar un post nou: no m’hi queden les fotos, em faig un embolic amb aquest tauler de control, se me’n va el que escric cap amunt, cap amunt, com si estigués lligat a un globus de fira, volia anar a donar un tomb pel vaixell del Grumet, que avui es preparava festa grossa, però ja no sé quin és el camí. I el més greu de tot, amics de lamevaweb: m’han desaparegut tots els enllaços, tots! I n’hi tenia la tira. I què haig de fer ara per trobar el meu estimadíssim company de ruta, o el parisenc, o el de Dublin, o el gat que va fent via, o l’exòtica pentesilea, o el balcó, o el salt, o els papers del senyor Tristany, o l’estació de trens, o el trobador aladern, o el llunàtic selenita, o l’entranyable mitjanit, o l’esplèndida ganesha, o la Isenda, o els dies estranys tan plens de complicitat, o la poesia de l’univers privat, o els moments de l’INIT, o la mestressa de la Torre dels Vents, o la matinada que apareix de sobte, o el vigilant, o el substitut, o l’ingenu… O en Manel. O tots els altres (ai, la memòria… ho sento, companys…) Que no ho sabeu, que vaig lenta, lenta, lenta… jo, en això dels avenços tecnològics? Vull els meus enllaços, please!!! I vaig a les "preguntes freqüents" i no hi surt res. I, al fòrum, tampoc.

Què n’heu fet dels meus companys de viatge? Què faré, ara, jo…? Com me’n puc anar a dormir amb aquest pes a dins que no he pogut (o no he sabut) penjar avui? Ja no podré penjar mai més res?

Estic negativa, i pessimista, ja ho sé. Però m’heu ben fotut la tarda, el vespre i la nit.

I, amb tot, no em queda més remei que donar-vos les gràcies per tot el que m’heu ofert aquests últims mesos. Més que res perquè no sé pas si sabré tornar…

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet