N’hi ha que corren tallant l’aire. N’hi ha que corren com si trepitgessin núvols. N’hi ha que no miren. N’hi ha que no escolten. N’hi ha que somriuen. N’hi ha que deixen anar un petit espasme de dolor…
Passen a totes hores. Ells corren. Jo treballo. De tant en tant, però, m’acosto a la finestra (abandono l’ordinador, els diccionaris, els esbossos de projectes, les trucades, les correccions…). I els veig. Emergeixen, com esperits alats, del mig de la boscúria, trepitjant la sorra amb un ritme desigual. Uns el tenen pausat, el ritme. D’altres, enrabiat. Però tots corren darrere el cos que deuen somiar cada nit: esvelt, provocador, suggerent, segur, convincent (gairebé, gairebé, de mentida).
N’hi ha que duen les cames depilades. N’hi ha que no. N’hi ha que corren amb uns pantalonets estrets, que abracen amb força unes natges dures, ben col·locades. Però n’hi ha també amb pantalons balders, que amaguen un greix caigut, sobrer, empipador…
Els endevino una respiració accelerada, una suor salada, uns pensaments escapats… Els veig unes cuixes fortes, uns braços d’ofec, uns ulls fixos, unes mans lleugeres que van endavant i endarrere, unes espatlles que s’acoblen a la resta del cos en moviment, amunt i avall…
Passen a totes hores, aquests cossos que corren darrere d’un somni… I jo me’ls miro. I després tanco els ulls. I encara els veig… I sento les trepitjades apressades… I flairo la suor… I m’agafo la panxa amb força. I dissimulo un somriure. I se m’escapa un sospir…
Quan torno a l’ordinador, als esbossos de projectes, als diccionaris, a les trucades, miro un moment enrere, només un moment: el camí, farcit d’ombres, és buit. Només hi ha els arbres bressolant-se i un nuvolet de pols, molt petit, com una engruna… I una punxada. I res més.
[@more@]
I on dius que els veus passar, isnel, aquests cossos? 😉
Ja m’agradaria, ja, a mi, poder descansar de la feina de tant en tant i acostar-me a una finestra com la teva… Però també volia dir-te que, com sempre, el teu relat és fantàstic. I, com sempre, deixa un regust massa trist, massa tirat, com una abandonament que no m’agrada gens. I per què no proves tu també de córrer darrere d’alguna cosa, isnel? De vegades em fa l’efecte que has tirat la tovallola massa aviat.
Bona nit, maca, que descansis, un petó.
I no van tots amb una cocacola light a la mà? Quina pífia per part seva, no?
Com diu l’ àngel, si que deixa un regust trist, el text. Però com diu tiu, qualsevol excusa és bona per deixar un moment la feina i fitar uns segons per la finestra. I, a vegades, deixar volar una mica la imaginació.
Isnel, avui llegeixo el teu relat, com crec que s’hauria de llegir. Amb anonimat. Sense intentar entendre quin estat d’ànim ha portat a la seva autora a escriure’l. Mirat així, m’agrada; m’ha agradat molt. Hi he trobat la teva petjada, el teu «savoir faire».
Jo també aniria corrent darrera d’aquests cossos, potser seria la manera que fes una mica d’esport també!
Un post genial, Isnel, suggerent, erótic, sensual i provocador
Jo també vull un treball així!! jajajjajaj Visca la primavera, com anem aquest any! 😀
mmm et volia enviar un mail amb una consulta però no el veig a la pàgina… a quan creus que es podria cobrar una traducció castellà catala? noieta30@hotmail.com per si prefereixes contestar per mail
Corredors amb històries que no coneixerem mai, i que ignoren que uns ulls, per un moment, n’han creat una per ells des de la finestra.
a mi m’agrada veure’l córrer, i veure’l suar, i notar el seu fort respir, i sentir els ràpids batecs del seu cor prop meu… ara li ha donat per sortir a córrer!! una besada maca!!
uisssss… doncs jo sóc un d’aquests cossos que corren, però sense iogurt i sense coca-cola eh! 😉 Es una manera com qualsevol altra de segregar endorfines… 😛
que bonic ho expliques, Isnel… mmmm… em mirarà algú des d’alguna finestra? mmmm….
Genial, el text! Bellíssim!
Guarda’l ben guardat, sisplau!
Corren, corren… per arribar on?
Vols dir que ho saben?
Ah! Molt bo, el pastís d’ahir! Us va quedar de conya!
conec la punxada, Isnel… jo de vegades també veig cossos interessants per la finestra 😉
uis… doncs sembla que la meua pàgina reb visites segons veig en el contador… espere que el teu problema per entrar siga passatger i no tiguem un disgust! 🙂
I no et fixes en com caminen… tothom té el seu estil propi… és una manera d’endevinar les seves cabòries.
Jo tmbé necessitaria veure passsar aquests cossos ara mateix, isnel, i córrer, córrer, córrer com voltaire. Cossos i córrer. de fet, de córrer ja ho faig molt cada dia però com que aquests dies no tinc gana ma mare ja està preocupada perquè diu que m’he aprimat. diguem on és aquesta finestra o què haig de fer per obrir-la. la foto es bestial, amb aquest efecte de vent, magrada molt i el que expliques també.
Doncs jo pel molt que córrega hui em costa arribar a qualsevol lloc. estic incomunicat. Hui no té la culpa no la té la mevaweb sinó blogger 🙁 Enacra com que puc trobar-vos des d’altres llocs i no des de ca meua.
Mira Isnel rebonica, a mi m’ha encantat, a banda de com l’has escrit, perquè mira que l’has escrit bé, Eh? A mesura que llegia corria :). Doncs bé a banda d’això que ho fas sempre. No li he trobat cap bri de tristesa ans ben bé un regust delerós com quan a les nits d’estiu quan el ponent bufa fort assaborixes un gelat i vas sentint una frescoreta voluptusosa i agradable per tot el cos. Quan vulgues eixim a córrer, el refresscos els posé jo i de tant en tant ens asseiem i mirem, clar que sí i tant! 😉
Bestest :))
Bestest són besets, és que m’havia quedat pensant que aquest matí he vist algú que corria i ara mira m’he posat nerviós. hehehe 🙂
Un text molt bonic Isnel, jo mai m’havia fixat tant en la gent que veig corrents, a partir d’ara penso que sí que ho faré 🙂
Un petonet de bona nit.
Ui, el que m’ha diiiiiiiiiiit !!!
Ui, el que m’ha diiiiiiiiiiiit !!!
Ho heu sentiiiiiiiiiiiiit ???
Ai, la meva Isnel, la meva agulla d’estendre la robaaaaaaaaaaa!!! El llumí de quan se’m fonen els plooooooooooooms!!!
Aiiiiiiiiiiiiiiii… Macaaaaaaaaa!!!
Està molt bé això de cuidar-se, però fins a cert punt.
Crec, i crec creuré bé que aquests éssers de cos i cuixes fortes són esclaus, esclaus del seu propi cos.
Un petonet, vindré més sovint.
Bona tarda/vesprada de diumenge Isnel. Tot bé? No em digues que també ets dels barça i anit te n’anarés de disbauixa 🙂 besets
Isnel, m’has fet enyorar l’època que corria cada dia. Però ara, que canvie de torn quatre voltes a la setmana, em resulta psicològicament i fisiològicament impossible.
Jo solia dividir els corredors en tres grans grups: els que eren infeliços quan no corrien, els que eren feliços quan corrien, i els que aspiraven a ser feliços i per això corrien. Per als primers, el córrer s’havia convertit en una droga; jo era d’aquells… snif snif.
Ah! i de cocacola res! Una bona jarra de cervesa, i un càmbrer ràpid en omplir-la!
Ja he empaquetat l’ordinador, la taula, la cadira i els quatre estris que tenia al meu xiringuito i he formalitzat la sol·licitud de canvi als caps: a partir de demà vull treballar al teu costat, ni que sigui en un raconet. Vull tenir aquestes vistes que tens tu des de la feina i no el retall de cel que veig forçant el coll des de la taula del meu despatx. Quina enveja que fas!!!
Com més me’l miro, més m’agrada (No saps pas si acceptaria un oferimetn a Pontons?) ;))))