(Això ho volia penjar ahir, però no vaig poder. L’estat d’ànim, però, persisteix…)
Segur que aquesta tarda, a l’Empordà, hi havia un blau de cel que feria els ulls. Segur… Segur que, a les tres, sortint de treballar, si ell no s’hagués descuidat que havien quedat, a ella se li hauria escapat un somriure que hauria anat rebotint per les teulades i per les capçades dels arbres com una pilota de ping-pong. Segur que, aleshores, no se n’hauria anat cap a casa, dissimulant que no sabia què pensar… Segur que no hauria escoltat, una hora i mitja després, les seves excuses: "m’han sortit altres plans…". Altres plans… O els plans dels altres, tant se val. I els seus, on queden? I de què en fa, ara, dels somriures imbècils que no podia reprimir al matí quan pensava en el blau estirat de la tarda a l’Empordà? O qui li esborra la decepció que s’arrossegava per un plat de llenties reescalfades en lloc del dinar que havien de compartir mentre parlaven, decidien, projectaven, somiaven, somreien, calculaven…?
Un dia se’n cansarà… I llavors no hi haurà ni plans dels altres ni els altres ni els seus plans. No hi haurà res. Només, potser, el blau del cel a l’Empordà en una tarda verge de maig. I cap més. Cap més blau. Ni cap més groc. Ni cap més verd. Només un gris pujat de to.
[@more@]
L’Empordà? Jo ara hi sóc… recordes…? Vols venir? El cel encara és blau, com ahir, com demà… I jo no tinc plans, ni meus ni dels altres. Fa una copa del que vulguis arran del blau del mar i sota el blau del cel?
Fa tramuntana. Però tancarem la finestra…
Em fas venir ganes de deixar els plans i anar a veure el cel blau de l’Empordà. Blau Empordà. Els plans poden esperar.
🙂
Trob que ell li ha de fer a ella un dinar amb les seves pròpies mans, encara que sigui una tomàtiga tallada, per compensar-la… Té molt poca formalitat, ell.
I ella ha de pensar que al món hi ha molts i molts colors… 🙂
No són tant sols els blaus de l’Empordà, sino també els verds del gironès, els ocres i torrats de les antigues viles, els blancs, vermells, liles, grocs, que puntegen els camps…i tu parles del mantell gris que ho cobreix tot; saps que el gris lliga amb tot?, saps que, si vols, pots posar petites espurnes de tots els colors del món sobre aquest, teu, llençol gris?. Els colors hi són, si tu els vols agafar.
No et preocupis tant pel blau de l’Emporda, fixa’t com de blaus ni ha arreu, a vegades mes a prop del que un es pensa.
Què en fa, de ràbia, quan t’esguerren les il·lusions que has anat atresorant a mesura que avança el dia cap al moment en què les faràs realitat… Isnel, no val la pena recordar què t’has perdut i sentir com mil punyals es claven a l’estòmac. Oblida-ho i mira endavant!
Si poses el gris pujat de to a dins d’una ampola i el sacseges ben fort, el poc negre que conté s’anirà diluint i desapareixerà, i llavors quedarà un blanc lluminós sobre el que es reflexarà amb força nova qualsevol altre color, fes-me cas Isnel, prova-ho! 🙂
aisssss… pensa que només fan falta un parell d’ulls per a gaudir del blau del cel en maig… i tu ja els deus tindre no? :))
I quan et torne a agafar una decepció d’aquetes res de llentilles rescalfades! et fas un homenatge culinari dels bons! sí, senyora! a cuidar-se!
Però sobretot espere que tingues plans, molts plans, els teus plans, no els plans dels altres… 😉
una abraçadeta
(continue sense poder visitar les pàgines de manera normal. Amb el truquet dels enllaços de vegades sí… ains…)
Isnel àngel meu, perquè sí, perquè ets un àngel, i t’ho recorde perquè en faces bon ús de les teues ales i també de la flexivilitat de la nostra llengua, que per alguna cosa és una llegua flexiva. Així que tal si comencem per les arrels, plans> pla> = planar Si? Doncs apa! enlaira’t cap al blau, o al gris, o al taronja, o al violeta de la tarda i plana com els àngels d’acord? val que sí ho faràs? 😉 besets
Ai, que li coemnço a agafar mania al blau… Saps què, hi ha molts colors més, tots els de l’arc de Sant Martí, fins i tot hi ha més blaus en el món: blau marí, blau turquesa, blau-verd, blau il·lusió, blau serenitat, blau de somni, blau esperança… Molts colors, molts. Espero que, molt aviat, aprenguis a pintar la teva vida amb molts colors, ben vius, ben brillants, i que aquest blau d’ara mai més et torni a fer mal.
Ai Isnel, começo a opinar igual que l’Omar, per això et dic que hauries de fer cas de l’Àngel i acceptar la seva invitació, això sempre i quan no et vingui de gust passar per casa meva…