……………………
Parpelleja el cursor, nerviós, sense esma
de començar res, avui, amb cara i ulls.
La mà s’adorm en núvols buits d’espera.
Les idees fugen, i no les culls.
………………….
Rellegeixes els posts escrits amb traça,
i els comentaris que esquitxen els teus,
mentre la tarda s’allarga i avança
i res no és a lloc, ni tan sols els déus…
………………….
Ni els que arriben rabent en hora baixa
per encalmar els vespres més tibants
i obrir el llit a desconeguts amants…
…………………
Ni els que estoven els secrets de la caixa
on guardes un infern amb pany i clau
perquè no s’esbravi mai el vell (bell) blau.
[@more@]
Uoooo!!!! Molt maco, en serio!!! Aquest poema reflecteix com són les teves tardes??? M’ ha agradat sobretot els tres últims versos.
i res no és a lloc, ni tan sols els déus… m’agrada aquest vers, capta molt bé la sensació que tinc moltes tardes com aquestes teues… una abraçadeta 🙂
No hi podia faltar el blau. Bo, el sonet; però, no deixaré d’enaltir la teva prosa. Prosa, la teva, que no per mancar-li el ritme del vers, deixà molts cops de ser poesia.
se n’ha de tenir «ofici», per fer un sonet…
Bravo, Isnel!
🙂
Fins i tot quan la poesia no la fas en prosa val la pena llegir-te.
Molt maco, Isnel… Bona nit, cuida’t i que descansis!
doncs jo crec que no és un intent eh… crec que ÉS un SONET i amb totes les lletres i ben grosses!! molt molt molt molt molt molt molt macu! 😉
per cert… crec que m’he carregat el meu dip… ja aniré informant de la situació! sóc un veritable desastre humà
T’ha quedat bé, a veure si n’escrius més 🙂
Vaja, vaja! Una faceta teva totalment desconeguda per mi! I a sobre deu tenir el número de versos i les rimes pròpies dels sonets!
Tot just estic rellegint un llibre de poemes de la Maria-Mercè Marçal «la germana, l’estrangera». A mi m’agrada, sempre m’ha agradat la poesia, de fet prosa el que es diu prosa no en sé escriure, malgrat que estic totalment d’acord amb el pensador que la prosa també hi té poesia i és poesia, però l’art de trobar és una altra cosa, construir sonets, sextines, octaves reials, trobar les rimes i les paraules apropiades per al contingut és una feina d’artesà, és com construir catedrals. Jo en sóc una miqueta peresós per a això, no en tinc la paciència necessària, per això sempre he admirat aquest tipus de poesia com quan escolte òpera .És molt bonic Isnel, com tu 🙂 Besets
Isnel crec que és hora d’actuar!
Apaga el foc de l’infern amb la fresca rosada de un nou dia. La vida no para mai, per això cal vigilar: per a que no t’atropelli.
Bona nit!
Quin luxe, Isnel, versos decasíl·labs, amb alternaça de rima… Em recorda una mica la reflexió reposada (també amb neguit, de vegades) i l’estil de Carner i la força i el joc de Foix. I una tristor, una desesperança que només pot ser teva.
Potser algun dia tot serà al seu lloc amb el bell (vell) blau.
Per fer uns versos com aquests cal molta traça, enginy i domini del llenguatge. Bravo.
És tan bell com trist, perquè sé que l’ha inspirat el dolor. M’encantaria que la teva poesia (faceta que desconeixíem) pogués ser lluminosa, perquè l’inspirés la felicitat. Algun dia, aviat….
Dècima per a la Isnel:
Una mosca a la finestra
d’una tarda per matar
qualsevol ximplet humà
que, presoner fins al vespre,
s’ha quedat a treballar.
Més enllà s’obre el cel blau
i una mandra fina cau.
Ballen branques amb el vent
que el ximplet contempla, absent,
mut i trist com un babau.
(Gràcies per inspirar-me…)
Dedicat a tu, Isnel. Tot teu, maca…
Viu envoltada de vida
Set per cada gat
Cada cop que respira
Cada gota que regalima
Dels seus dits
Sacseja els sentits
Inunda vides
Crea una pluja fina
De mots i imatges
Que tinc set de tu
Mulla els meus llavis,
Nina.
ostres Isnel! acabe de veure el piropo que m’has soltat i em tens ací tota roja :))
Venint d’algú com tu, amb aquesta manera tan fantàstica de dir el que dius… en fi, que moltes gràcies!
Precíós!
No hi ha art escrit que no dominis.
Preciós!