Gotes d\’Isnel

Volcà Agua (La Antigua Guatemala)

De nou, l’espera al Prat. I els ulls clavats al panell d’arribades, calculant mentalment el retard. I, mentrestant, el record d’una ciutat de terres empedrats, i de colors, i de fugides… I la lectura d’un llibre que, ple de gosadia, explica com La Antigua Guatemala és l’Asteroide B-612 on va néixer el Petit Príncep. A ella, de fet, tant li fa, on és exactament l’Asteroide B-612. Ella només vol veure el número de vol al panell i, al costat, "Aterrat". I, quan això passa, i s’obren les portes de la terminal d’arribades, nota el blau com s’escampa i la busca… Un petó lleuger, una abraçada cansada, un equipatge petit (d’anades i vingudes ràpides, intermitents, desesperants…). El tiquet d’aparcament a la màquina. Unes monedes. Silencis. Pujar al cotxe. Enfilar el camí de casa. I ell que calla. I ella que somia. Fins que sent una punxada al pit. Forta. Perquè el diumenge és galopant i aviat arribarà la tarda. I ell marxarà. I ella, no. Potser rellegirà el llibre on s’explica que l’Antigua Guatemala és l’asteroide del Petit Príncep. Potser tornarà a llegir tot el Petit Príncep (és curt, de bon passar, màgic, tendre, intel·ligent, ple de preguntes…), estirada al llit, cansada… mentre ell escampa el blau (el seu blau) per altres llits, relaxat i feliç d’anar i venir tan sovint del lloc on va néixer el Petit Príncep…

I ella estarà d’acord, al capdavall, amb l’autor del llibre que, amb una documentació que esfereïx, assegura que La Antigua Guatemala és el bressol de la ingenuïtat…

"El Petit Príncep va pujar a una muntanya molt alta. Les úniques muntanyes que havia conegut mai eren els tres volcans que li arribaven al genoll. I el volcà apagat el feia servir de tamboret. Des d’una muntanya alta com aquesta, es va dir, podré veure d’un sol cop d’ull tot el planeta i tots els homes… Però només va veure agulles de roca molt esmolades".

I ella, aquesta tarda, ja no sap què veu…

[@more@]

Tweet

Avui he anat tot el dia amb un somriure ingenu penjat als ulls. Tot em feia riure (o somriure), tot m’ho he agafat bé (fins i tot passar set hores per esmenar una carta i oblidar-me que, als matins, acostumo a perdre el temps miserablement…). El gust de l’entrepà de mig matí era més bo, avui… I, a la taula del costat, al bar, un noi jove (i guapo) m’ha demanat foc…  i el diari… i el cendrer… I jo li deia que sí de tot: foc, el diari, el cendrer… i el que volgués… Duia una camisa negra molt ben planxada i unes ulleres molt interessants… Jo somreia. I ell també. Quan me n’he anat, m’ha dit: a reveure…

Després, he llegit això en una revista de literatura: "Tota una exhibició de personatges singulars i de recursos imaginatius i fantàstics molt ben travats que constitueixen una excel·lent base damunt la qual l’autora pot bastir i basteix una bona narració, i divertida, amb imatges molt belles que, junt a les il·lustracions d’en (XXX)—llàstima que siguin en blanc i negre!—, donen com a resultat una petita perla literària molt atractiva i plaent." I el somriure s’ha vestit, aleshores, de "petita perla literària molt atractiva i plaent".

I anava somrient, jo, com una beneita. I sentia l’escalforeta del sol, i la vida que esclatava. I llavors algú m’ha demanat (a lamevaweb) si em volia casar amb ell… I li he dit que sí. Sí, vull, li he dit. Sí. Sí, vull.

Al vespre, a casa, he esperat un mail promès de fa dies. Però no arriba. No arriba, aquest maleït mail. I el somriure del dia es va fonent. I llavors veig un blog amic (molt amic) que diu que desapareix uns dies… I el somriure va minvant…  com el dia, com les ganes d’esperar mails fantasmes, com la il·lusió de pensar que el noi del bar volia alguna cosa més que foc, el diari o el cendrer… Però jo em resisteixo… I ara i aquí, joan, et dic que sí, que sí vull. Perquè no accepto anar-me’n a dormir sense aquest somriure ingenu que, quan m’he llevat, se m’ha penjat dels ulls sense saber ben bé d’on venia… Sí, sí vull (que bé que sona…). Sí, vull. Vull continuar pintant-me somriures als ulls i als llavis…

[@more@]

Tweet

Sí, vull, li he dit avui a en joan, en un comentari extraordinari a un poc mesurat escrit meu… No, no vull, li he dit a algú en un mail que no acaba mai d’escriure com jo voldria… Sí, vull, he dit a una fantàstica (almenys, a mi, m’ho ha semblat) crítica inesperada i oportuna a un dels meus "caramelets"… No, no vull perdre el somriure que avui, no sé per què, se m’escapava a qualsevol moment, en qualsevol racó… Sí, vull, vull veure sempre la lluna blava per damunt d’un coixí brillant i càlid i tou i dolç… No, no vull esperar els teus posts de nit i que no apareguin i anar-me’n a dormir amb la sensació d’una espera estèril (però ho respecto, ho respecto, ho respecto…). Sí, vull, vull continuar afegint enllaços a la meva pàgina… No, no vull pensar que els avions s’enlairen tan sovint i se’n van… Sí, vull, vull creure que de la mateixa manera que se’n van, tornen… No, no vull

[@more@]

Tweet

Quan baixo a Barcelona, acostumo a deixar el cotxe en un pàrquing i després agafo un taxi. Amb el taxista d’avui hem parlat de divorcis i de casaments. Encara que, per ser sincers, haig de dir que ha parlat més ell que no pas jo. La conversa ha arrencat després d’avançar un cotxe ple de flors amb una parella de nuvis xinesos a dins. El taxista m’ha dit que avui la gent ja no es casa. He intentat contradir-lo tímidament. Però ell es mostrava contundent, rotund, convençut: "No es casen i fan ben fet! Aquests, perquè són xinesos, però els d’aquí no es casen". I m’ha explicat el perquè: "Els homes, per no haver de pagar una pensió i perdre el fill quan arriba la separació, i les dones per no haver de veure com l’home se’n va amb una bollycao de setze o de divuit anys quan ella ja en té trenta". I ha afegit: "A les dones de trenta anys no les vol ningú".

I m’he quedat arronsada, arronsadíssima, al seient de darrere del taxi, amb un somriure idiota pintat als llavis i als ulls. Uns llavis i uns ulls que, si hem de fer cas al taxista, ja fa temps (molt de temps!) que no mira ni vol ningú. I he pensat en el post que vaig escriure anit, tan de dins, tan visceral, cridant com una beneita que "avui tocaria fer l’amor". D’acord amb la tesi del taxista, ahir em vaig passar tres o quatre pobles ben bé, amb el meu crit forassenyat. Potser més quatre que no pas tres.

[@more@]

Tweet

Amb llençols nets, o nous… I resseguir la pell, i besar racons secrets, i encendre una espelma discreta, i somriure, i sentir el desig, i entreveure la nit per la finestra, i escoltar el silenci, i notar només les mans, els llavis, el sexe… I deixar-se anar, i abraçar, i esgarrapar suaument, i buscar una llengua, i oblidar, i omplir una copa de peu blau amb cava sec, fresc…, o dues…, i segrestar el temps, i eternitzar el plaer, i buidar la memòria, i emmordassar el record. Avui tocaria fer l’amor en un llit blanc, amb olor de net, càlid, i oblidar-se de tot, i saturar-se de somni, i perseguir estels… Avui tocaria tornar a sentir-se estimada, i desitjada, i escoltar allò de: estic boig per tu…  Avui tocaria plorar de sentiment… I riure de res… Avui, hòstia, tocaria poder aturar el temps en un punt molt determinat, i recuperar espais perduts, i sons esvaïts, i músiques foses, i mentides embolicades amb vellut suau… Avui tocaria tancar els ulls i deixar-se arrossegar per un riu d’aigües clares, i robar l’aire pur d’un cim, i recuperar la vareta màgica del temps de les fades, i tornar a sentir el sol ple d’energia, i escoltar el mar en la seva mandra nocturna, i rebolcar-se en la sorra tèbia d’un principi de primavera. Avui tocaria llençar-se en paracaigudes… Avui tocaria tornar a ser una mica feliç… Avui, aquesta nit, ara, tocaria tornar a fer l’amor… [@more@]

Tweet

El teu és un blog fresc, que destil·la optimisme, humor i, de tant en tant, com dius tu, "també t’hi poses sèrio". Al teu costat, ens hem estat un temps a Grenoble i ara a París, hem anat de concert dels Pets, hem treballat la nit de Cap d’Any, ens hem trencat el nas jugant a rugby i vam fer 24 anys el 19 de desembre. També, de la teva mà, hem dormit en un iglú i hem enyorat el temps en què fèiem de monitors. Hem menjat codonys fregits per acompanyar un magret d’ànec i hem cuinat un cake salat. Hem sabut que no t’agrada la impuntualitat i que un dia et vas quedar absolutament col·lapsat al costat d’una noia que duia una carmanyola taronja. Et busco els guants cada cop que ens dius que els perds i t’he fet cas quan ens aconselles que, amb un somriure, es viu millor. M’has fet venir unes ganes de viatjar a París que ni t’ho imagines. I, sobretot, sobretot, sobretot, m’ha emocionat com parles de la mare, tant si és per dir-nos que te’n vas al cinema amb ella o que t’ha omplert la nevera del pis en una visita de cap de setmana a la capital francesa. Amb tu, llegint-te, em vénen ganes de repetir allò que de vegades diem quan ens agrada la persona que tenim al davant: ostres, no canviïs mai! I, per damunt de tot, no ens deixis sense les teves cròniques parisenques, que són una autèntica delícia. Ah, i no despengis mai la foto, si vu plé…

En la meva particular categoria d’aquesta mena de crítica parcial, subjetiva, íntima i personal, tu, amb aquesta activitat tan potent i tan enriquidora que gastes, encapçales la categoria de "Viure amb un somriure és viure dues vegades, o tres, o cent…"

[@more@]

Tweet

Avui no tinc cap imatge per acompanyar aquest escrit. I, encara que la tingués, segurament no em vindria de gust posar-la. Tornant a casa, després d’un sopar sentimentalment vitamínic (i gastronòmicament també), sobretot després d’un dia que havia començat embussat de mala manera, he trobat la Grisa estesa al mig del carrer, a pocs metres de l’entrada del garatge, enmig d’un bassal de sang, amb el cap aixafat, atropellada. Morta. La Grisa va arribar a casa farà cosa d’un any i mig, arrossegant tres gatets de no pas més d’un mes de vida. Venien d’una casa que els amos van tancar, deixant-la a ella allà, amb els petits, sense preocupar-se de la seva sort. Els gatets, que ja van créixer a casa, de seguida es van deixar tocar i amanyagar. Però ella, no. Mai. Quan venia a menjar, se m’acostava força, però en cap moment no va acceptar una carícia. Suposo que la seva història deuria estar marcada per un tracte més aviat problemàtic amb l’espècie humana i no en volia saber res, o ben poc. En aquest temps, ha gatinat vàries vegades, perquè no vaig poder atrapar-la mai per dur-la al veterinari i que l’esterilitzés, com he fet ja amb les altres que tinc (vuit gates esterilitzades fins ara!). Sempre he donat els seus gats molt aviat, perquè casa meva (i la meva economia) té un límit. Sabent, doncs, que si gatinava a casa no trigaria a quedar-se sense fills, aquesta vegada els va tenir no sé on, fa uns quinze dies. La vaig seguir vàries vegades, quan, després de menjar, se’n tornava allà on els devia tenir. Però no els hi vaig poder trobar. Aquesta nit, quan l’he agafada i me n’he anat camp a través enmig de la foscor, i l’he deixada embolicada amb un drap vell sota una muntanya de canyes que he arrencat amb ràbia, només podia pensar en els petits que la deuen esperar en algun lloc dels voltants de casa. He parat l’orella per si els sentia cridar, he anat amunt i avall del carrer, he inspeccionat un parell de cases en construcció, però no els trobo. Demà ho tornaré a intentar, però potser ja serà massa tard.

Ho sento, Grisa. Només vull que sàpigues que, al teu voltant, quan he arribat, hi havia l’Aulet, l’Okupa, la Neu, la Praga… Era ben bé com si, després d’haver-te acompanyat en el últim sospir, esperessin que jo arribés per treure’t d’allà al mig de l’asfalt. Quan t’he cobert amb les canyes (era massa fosc per fer un forat) també eren allà, mirant què feia. L’Aulet somicava. L’he hagut de cridar vàries vegades perquè tornés cap a casa… Algú podrà pensar que tot plegat és massa exagerat. Al capdavall, "només" eres una gata… Però ningú sap la companyia que em feu en moments buits i difícils… Adéu, Grisa…

[@more@]

Tweet

Tinc un veí que, quan se li embussen les canonades de casa seva, tira un litre i mig de coca-cola per la tassa del wàter. Diu que li va tan bé. Jo tinc el dia embussat, avui, però em temo que la coca-cola no solucionaria res sinó més aviat tot el contrari. Havia de ser a Barcelona a les 11 del matí i m’ho he agafat amb calma: despertador a les 7, apujar persianes, un cafè, donar menjar als gats, rentar quatre plats, dutxa, triar una roba adient per al dia i l’ocasió, posar la ràdio per escoltar quin temps ens espera, arreglar la bossa amb les coses necessàries, escollir un bolígraf maco, comprovar els diners que tinc a la cartera, pentinar-me, una raspallada a les sabates, omplir la rentadora, llençar unes flors pansides, tallar una rosa del jardí per si de cas no n’arriba cap… Aquí ja m’he començat a embussar. Les roses, aquest any, vénen tard, i ni tan sols s’insinua encara una trista ponzella… Passo de la rosa. Surto de casa. Engego el cotxe. Em paro a la gasolinera. Tinc pressa. Barcelona estarà embussada i vull arribar-hi a temps… No espero la dona que em posa la gasolina. Ho faig jo. Marco la quantitat. Estiro la mànega. Passen dos, tres, quatre… segons. El cor em fa un salt. Trec la mànega. Ho paro tot. Posava gasolina i no gasoil! La dona em diu que tant li fa, si n’hi he posat poc. No me’n fio. Truco al RACC. Al cap de 55 minuts arriba una grua. "On va amb la grua?" pregunto. "M’han dit que reculli el cotxe, el dugui a un taller i dilluns l’arreglaran". El cor em fa un altre salt. Avui no em puc quedar sense cotxe, avui no. Demano un cotxe d’assistència perquè em buidin el dipòsit. Em diu que avui els cotxes d’assistència no treballen. Em vaig embussant, embussant… Provem si, acabant d’omplir el dipòsit amb gasoil, el cotxe fa veure que no s’ha adonat de res. I sembla que no, que ni se n’ha sentit. Però ja és massa tard. Tot plegat acaba a l’hora que jo ja hauria de ser a Barcelona. Truco a la gent que m’espera i em disculpo. Em sap greu. Per ells, però, sobretot, per mi, perquè, de dies com el d’avui, malauradament només n’hi ha un en tot l’any. I m’enfado amb mi, amb Sant Jordi, amb els del RACC, amb el gasoil, amb el bolígraf que havia triat, amb les roses que no han nascut i amb la coca-cola del veí.

I me’n torno cap a casa, a mig matí, embussada fins a l’arrel dels cabells, a esperar la tarda.

[@more@]

Tweet

Per demostrar-se unes quantes coses que ara no vénen al cas, va començar a escriure en un diari interactiu personal. De seguida s’hi va sentir bé. Molt bé. Va tastar-hi unes amistats especials, càlides i flonges, d’aquelles que fan venir pessigolles a la panxa. Va trobar-hi companyia a qualsevol hora del dia o de la nit. Va encaminar-hi unes quantes noses, alguna il·lusió, un grapat de pors, un parell o tres de somnis, un ramat d’anhels… Gairebé, gairebé, s’hi va enamorar i tot…

Més enllà del diari, però, la vida continuava… I, un dia, llegint els textos presentats a un premi literari del qual ella era membre del jurat, va tenir una de les sorpreses més increïbles de la seva vida. Sota un pseudònim gris i ensopit, neutre i ambigu, algú havia presentat a concurs un dels escrits del seu diari. No va poder trobar-hi, per més que s’hi va esforçar, res diferent ni canviat: ni un punt, ni un signe d’admiració, ni un accent, ni tan sols el títol, res…

El dia de la deliberació, ella no va dir res i va deixar que la resta del jurat opinés, comentés, jutgés, valorés… El "seu" escrit va guanyar i ella va continuar sense dir res. Fins i tot es va abstenir en la votació final. El dia del lliurament del premi, va veure el "guanyador" com recollia el premi (600 euros i un trofeu). Era un somniatruites de somriure ample i fals, ulls petits i nas gros. Ella va pensar que era molt lleig. Ell, després de l’acte, amb una copa de cava en una mà i un canapè de sobrassada a l’altra, se li va acostar. L’home s’acostava a tots els membres del jurat per saludar-los i agrair-los la concessió del premi. A ella, quan el va tenir a davant i va veure aquells ulls petits, aquell nas gros i aquell somriure fals, li van venir temptacions d’esbombar la veritat enmig de tota la concurrència.

Al capdavall, després d’escoltar-li les paraules arrossegades i superficials, extretes segurament del "Manual Universal de les Mentides", li va contestar, només: "Sap que és molt lleig, vostè?" I el va deixar amb la copa mig alçada i el canapè de sobrasada desfent-se entre els seus dits com una merda de gos tova i llefiscosa…

[@more@]

Tweet

Com ahir, com demà, com la setmana que ve… Són dies moguts, aquests, amb aroma de llibres, de signatures i dedicatòries fetes sense temps per pensar-hi gaire, de rostres somrients, de preguntes i més preguntes, de petites biblioteques, d’aules de cadires mogudes, de carreteres desconegudes, de recerques al mapa… Si vols arribar a temps a pertot arreu no s’hi val agafar trens, o autobusos… Has d’agafar el teu cotxe, que per aquestes dates sempre fa olor de casa desordenada: un tros d’entrepà mig rosegat, una ampolla d’aigua encetada, els mapes estirats al seient del costat, l’agenda a punt de rebentar, les idees per a nous arguments que s’escapen volant si obres gaire la finestra, petites esperances, ànims renovats i un cansament físic una mica més dolç que en altres moments… I, sobretot, la sensació que no pots pensar en res més que en el camí que enfiles ben aviat cada matí… I ja toca. Ja toca aparcar els sentiments més agres i sortir a buscar-ne de més frescos, amb colors més vius, plens de lletres, i de personatges, i d’històries, i de petites satisfaccions. Tot i que sigui a canvi del cansament i d’un parlar sense parar al que no hi estàs gens acostumada. Per això, aquests dies, aquest silenci nocturn…

[@more@]

Tweet