Avui he anat tot el dia amb un somriure ingenu penjat als ulls. Tot em feia riure (o somriure), tot m’ho he agafat bé (fins i tot passar set hores per esmenar una carta i oblidar-me que, als matins, acostumo a perdre el temps miserablement…). El gust de l’entrepà de mig matí era més bo, avui… I, a la taula del costat, al bar, un noi jove (i guapo) m’ha demanat foc… i el diari… i el cendrer… I jo li deia que sí de tot: foc, el diari, el cendrer… i el que volgués… Duia una camisa negra molt ben planxada i unes ulleres molt interessants… Jo somreia. I ell també. Quan me n’he anat, m’ha dit: a reveure…
Després, he llegit això en una revista de literatura: "Tota una exhibició de personatges singulars i de recursos imaginatius i fantàstics molt ben travats que constitueixen una excel·lent base damunt la qual l’autora pot bastir i basteix una bona narració, i divertida, amb imatges molt belles que, junt a les il·lustracions d’en (XXX)—llàstima que siguin en blanc i negre!—, donen com a resultat una petita perla literària molt atractiva i plaent." I el somriure s’ha vestit, aleshores, de "petita perla literària molt atractiva i plaent".
I anava somrient, jo, com una beneita. I sentia l’escalforeta del sol, i la vida que esclatava. I llavors algú m’ha demanat (a lamevaweb) si em volia casar amb ell… I li he dit que sí. Sí, vull, li he dit. Sí. Sí, vull.
Al vespre, a casa, he esperat un mail promès de fa dies. Però no arriba. No arriba, aquest maleït mail. I el somriure del dia es va fonent. I llavors veig un blog amic (molt amic) que diu que desapareix uns dies… I el somriure va minvant… com el dia, com les ganes d’esperar mails fantasmes, com la il·lusió de pensar que el noi del bar volia alguna cosa més que foc, el diari o el cendrer… Però jo em resisteixo… I ara i aquí, joan, et dic que sí, que sí vull. Perquè no accepto anar-me’n a dormir sense aquest somriure ingenu que, quan m’he llevat, se m’ha penjat dels ulls sense saber ben bé d’on venia… Sí, sí vull (que bé que sona…). Sí, vull. Vull continuar pintant-me somriures als ulls i als llavis…
[@more@]
Un somriure ingenu, un somriure còmplice, un somriure sincer i un somriure fet a mida
Au! Algún altre?
Maco, maco… Isnel. I en Joan??? Encara no ha dit la seva pel que fa a aquesta proposició??? Que algú l’avisi, si us plau!!! 😉
…crec que és la millor actitud a tenir. Me l’aplicaré aquests dies 🙂
Ostres, ara no recordo si als nuvis se’ls ha de donar l’enhorabona o el condol…
Bé, deixem-ho en l’enhorabona, en aquest cas.
;p
*La Joanaina aixeca el dit i diu:
-Ole oleeeee!! Que estic convidada?? 😀 jjijijij
Doncs jo no me n’alegro, apa! Perquè he de ser l’últim en enterar-me? On quedaran les nostres converses a mitja nit al mess? On quedaran els nostres meils? Què faré ara? Jo pensava que m’estimaves a mi…
🙁
Apa! Ja està aquest tocant els nassos! Que no, que sí Isnel, que moltes felicitats i que vull ser també padrí! A veure si al bodorrio el Lloro es desmarca i em demana en matrimoni. (Vale, si vol la Trasto també! Qui ha dit que no pot ser un casament a tres?)
La crítica és pels Brons?
A vos em present, davant de tots, d’aquesta cort, d’aquest poble que tant us estima. Del sud vinc des don el sol es pon i entreveu vostra gràcil figura. No és l’honor ni la victòria allò que em fa grat i em dona ventura, sinó vostre bell cor i el somriure que el vostre rostre destil·la. Ara i ací m’agenolle i us dic:
Só qui só, que no só io,
puix d’amor mudat me só.
Io crec cert que res no sia,
e, si só, só fantasia,
o algun home que somia
que ve alcançar algun do,
puix d’amor mudat me só.
Só del tot transfigurat;
só aquell que era llibertat,
i ara d’amors cativat
me veig molt fora raó,
puix d’amor mudat me só.
Si só, puix que en lo món vixc
i a mi mateix avorrixc,
i segons que discernixc
veig la qui em dóna passió
puix d’amor mudat me só.
El Grumet i tota la tripulació ja han preparat el vaixell i està preciós Isnel, pssa i mira’l.
I Frederic, va no sigues així, però si a tu també t’estimem i molt, veritat que si Isnel 😉
Si t’he despertat un somriure aquest matí, només amb això, em sent molt feliç i encara que semble impossible, és així.
Besets
Vale Joan, perque tu m’ho demanes…
Isnel, felicitats per la crítica tan elogiosa que t´han fet ;)….respecte al nostre amic comú, ja veuràs com tot s´arrenjará. Diuen que per fer una truïta s´ha de trencar l´ou, no?…doncs potser estem en aquesta fase…
Estimadíssima Isnel de Provença, estic segura de que el senyor de Pinós estarà encantat de posar la seva plantació de tomaqueres a disposició de tan honorable i joiós àpat. Jo poso a la vostra disposició tota la meva cort de valents cavallers i de belles damisel.les, així quantes tones de cargols, xai, vedella, i butifarra de primerissima qualitat necessiteu. Com a present de noces, m’agradaria obsequiar-vos amb un llit de pètals de roses blanques en senyal de meu més pur amor envers vós i el vostre estimat Joan de la Plana.
Un petó i un beset, respectivament 🙂
Doncs el meu grup de música s’ ofereix a amenitzar la festa amb cançons d’ avui i de sempre. La Bizcocho diu que farà unes quantes cabrioles per la paret en honor als nuvis xDDD.
Que no desaparegui mai el teu somriure, Isnel (que no te’ l robi ningú ni res!!!!!). Una abraçada ben forta!!!!
uix… sempre arribo l’última… aix… jo també vull venir!!! vull venir!!! què guapa estaràs vestida de núvia… !! i que maco tot… i quanta gent… i quants somriures! oohhh… poesia i música i un preciós vaixell… felicitats als núvis! ole ole! 😉
Ja s’han casat????? Jo vull veure les fotoooooosssss!!!! 😉
Esteve, la Bizcocho qui és?. Un dia algú hauria de fer com una guia amb els noms dels animals de cadascú, una mena de «Who is who» de la bestioleria bloguera.
Informo:
Tinc un ocell «diamante mandarín» que es diu Eliseu (la parella es deia «Montserrat», però la meva neboda va obrir la gàbia i es va fugar). Tinc una «isabelita del Japón» que es diu, evidentement: Isabelita. Tinc un conill blanc (també está fugat pel pati perquè la meva neboda li va obrir la gàbia), el conill es diu:»el conill» i finalment tinc peixos de surtidor que els coneixem per «els peixos»
Bon dia 🙂 no crideu molt fort que la Isnel encara està adormida amb un somriure d’àngel que paga la pena veure-la.
La festa va ser grossa i memorable al Vaixell del Grumet. Gràcies a tots i totes . Ara s’haurà d’endreçar el vaixell, apa vinga que hi ha faeneta!!
Isnel que no et despertes? vinga una beset 😉
Ja he llegit la crònica del casori, l’enhorabona als nuvis i si voleu, us deixo la Torre dels vents per passar-hi uns dies, petonets!
Tristany!!! caram amb la nebodeta obre-gàbies! jajaja
ais bonica! i ara què sento?! no te la treguis pas aquesta felicitat, i no deixis que te la treguin 😉 ara vaig al vaixell a veure si queda cava per brindar per tu, pel joan, i per tots els de la festa.. mil abraçades!
Ostres… mmmmm no sé que dir xDD d’aixonses que… l’Enhorabona!!!! La feina que se t’espera preparant el casori… No hi ha res com estar enamorat/ada!! oooh!! me n’alegro molt, enserio 😉